Joan del Alcàzar
No entenia tantes expectatives com havia aixecat el discurs de nadal del Rei. Què ha de dir l’home com a novetat, si quant més calle és millor per a tots? Des del meu republicanisme deutor de la raó i dels sentiments, però imperativament respectuós amb una institució tan anacrònica com allunyada de la vida real de la ciutadania, no es pot més que posar negre sobre blanc que el discurs de Felipe VI va ser un seguit d’errors des del principi fins al final. No va encertar ni el decorat, ni el to, ni la forma.
En compte d’una certa i tradicional ―pretesa― intimitat familiar a La Zarzuela, va triar un saló imperial ostentós per a adreçar-se a una societat colpejada per la crisi, amb tantes famílies sense recursos i amb massa gent amb poc que celebrar. No, no va ser una bona elecció.
El to va ser condescendent, enumerant coses que no cal sinó desenvolupar més. Millorar la sanitat i l’educació pública, i reduir la inseguretat econòmica i la desigualtat social van merèixer un parell de ràfegues en el discurs, però aquests desitjos estan en les antípodes del que ha estat la política de l’actual govern durant els darrers quatre anys, així que seria bo i millor que ho parlara amb Rajoy. A veure que en pensa.
La forma del discurs va ser circular. Espanya, la seua antiguitat i la seua fortalesa, junt amb l’orgull de ser espanyols, amb tantes coses com ens uneixen [i si no són tantes?], va ser la idea vertebradora de manera explícita de la meitat del discurs, i la idea que surava de manera implícita de l’altra meitat. Potser per això van triar aquell saló tan poc habitable: per a impressionar a les ànimes beneïdes que estaven davant el televisor?
Algú podria preguntar-se de què va a parlar el cap de l’Estat espanyol si no és d’Espanya. Tindria raó per a fer eixa objecció, però el problema és des d’on parla eixe mandatari. Ho va fer des del respecte sacrosant a una Constitució cosificada i ultrapassada per la realitat. ¿No és conscient el Rei del que està passant a l’Espanya política i partidària? A ben segur que coneix en profunditat els resultats de les darreres eleccions. Llavors, així i tot, el cap de l’Estat ens encoratja a enfortir la cohesió nacional? Dins l’actual marc constitucional? ¿Sense canvis en profunditat, sense escoltar allò que la part més dinàmica de la societat espanyola està assenyalant clarament sobre el particular? Sense saber ni quants ne són els que no volen formar part d’Espanya?
A les paraules de Felipe VI no cal donar-li més importància que la que tenen, però crec què ―tal i com veig el pati― més que ajudar a conciliar, recolzen el convenciment en molts de que eixa Espanya de la que parla el monarca no és, precisament, una proposta atractiva i respectuosa amb ells. Ans al contrari.
