El Partit Socialista, una nau amb el timó bloquejat

Pedro S. i Susana D.

Joan del Alcàzar

El PSOE, com una mena de Titanic, avança a tota màquina amb rumb de col·lisió contra l’iceberg de la realitat plurinacional española.

Els grans estrategues socialistes no entenen el que està ocorrent en bona part d’Espanya; i si ho entenen, prefereixen fer com que no. De mesurar la sintonia entre un partit i la ciutadania s’encarreguen les eleccions i el que oficialment dirigeix Pedro Sánchez fa temps que rep senyals inequívocs de com de malament va eixa connexió entre la seua organització i els electors.  Fa pocs dies que el partit del puny i la rosa va obtenir el pitjor resultat des dels comicis de 1933, amb Francisco Largo Caballero al capdavant. En el temps més immediat, durant el que portem de segle, el PSOE va obtenir el 42.5 en 2004 i el 43.8 en 2008 amb Zapatero. Es va desplomar amb Rubalcaba fins al 28.7 en 2011, i ha tornat a caure fins al 22 amb Pedro Sánchez en 2015. Es tracta d’un partit sense bruixol.la, perdut, ben diferent a aquell que va aconseguir enlluernar a tants en 1982, amb Felipe González al comandament, quan més de deu milions d’electors, el 48.1 per cent, li van atorgar 202 diputats. Ara han sigut amb prou faenes cinc milions i mig [i 90 escons]. Tot sembla indicar que el declivi del partit que fundara l’obrer tipògraf Pablo Iglesias Possé ―conegut com l‘avi per la militància de llavors― és imparable. Ironies de la història, el PSOE està perdent força i sòl electoral a les mans d’una organització política molt heterodoxa i plural [Podemos i els seus aliats regionals], liderada pel jove professor Pablo Iglesias Turión. A voltes, com sabem, la realitat supera el relat imaginat pel millor guionista.

En aquest escenari, causa sorpresa i estupor constatar que molts des de dins de les files socialistes segueixen sense: a) preguntar-se quins errors estratègics poden estar cometent des de fa molt de temps; i, b) semblen tenir com a preocupació màxima competir amb el PP en la defensa d’una idea d’Espanya tan vetusta que molts dels seus votants i ex votants ja no comparteixen. En aquests dies post electorals, quan es tracta d’explorar les possibilitats de constituir un govern de progrés, alternatiu a la trituradora social que ha sigut el PP de Rajoy, no es parla d’una altra cosa des de les diferents baronies regionals socialistes. Amb la senyora Susana Díaz al capdavant, enemiga mal dissimulada de Sánchez, s’obstinen a mantenir que Espanya és com no és: uniforme.

En matèria d’organització territorial, Díaz i els seus companys no proposen una altra cosa que continuar perseverant en la mateixa política que han seguit fins ara, aliens a la seua constatada manca de credibilitat i embolicats en una bandera espanyola que fa olor de naftalina. No extrauen cap conclusió de que Podemos i les seues diverses aliances els hi hagen superat en vots a Madrid, Catalunya, País Valencià, País Basc, Galicia i Balears. Cap.

De seguir així, aviat es produirà la col·lisió amb l’iceberg de la realitat. Aplicarem allò de qui pel seu gust mor, ningú li plore. A més del suïcidi partidari, a més de barallar-se per la bandera del nacionalisme espanyol contra al PP, aconseguiran el que explicava l’historiador català Borja de Riquer que li ha ocorregut a ell: que molts en les regions més dinàmiques de la perifèria peninsular es facen independentistes sense passar pel nacionalisme.

Aquest és un assumpte que el PSOE, si vol sobreviure com a partit rellevant, haurà d’afrontar en algun moment pròxim. Si no ho fa, li quedarà poc espai més que el que ja pateix en regions com Catalunya, el País Basc o el País Valencià. Fins i tot a Madrid. Clar que per a això ―a més de posar fi a eixa política de barons i baronesses que continuen esperant les glòries d’antany que no tornaran― el partit hauria de revertir el jacobinisme irreductible de bona part de la seua direcció, perquè com ha dit Ada Colau, l’alcaldessa de Barcelona, és preocupant que quant a l’espanyolisme més ranci no es puga diferenciar entre les declaracions de Susana Díaz i les d’Esperanza Aguirre, una de les nacionalistes espanyoles més aguerrides amb les que compta el PP.

El PSOE pot arribar a convertir-se en irrellevant més enllà de les Castelles i del sud i sud-oest espanyol. Eixa possible desaparició del PSOE era percebuda, fins a no fa molt, com una tragèdia per part de l’electorat progressista; ara ja no tant, i cada vegada menys. Si el PSOE com a partit, com a organització, s’entossudeix en la concepció d’eixa Espanya sense fissures, si solament accepta eixa Espanya amb una sana diversitat regional, estarà acabat com a partit principal de l’esquerra. Si no ho està ja.

El partit dels socialistes espanyols culpa a tothom de les seues desgràcies electorals; a Podemos i al seu pèrfid líder, Pablo Iglesias Turión; a la cadena de televisió La Sexta; a la falta de mitjans de comunicació afins; a la ingratitud de la ciutadania; als nacionalismes particularistes; a l’ama carabassera. No solament obvien les seues eternes escenes de canibalisme polític intern, la seua persistència a airejar constantment les seues misèries partidàries que potser interessen a la seua militància, però que li importen un rave als ciutadans pagans de la crisi convertida en estafa. No tenen un projecte socialdemòcrata coherent ―com tampoc altres homòlegs europeus― i amb prou faenes se’ls distingeix en matèria econòmica de la dreta neoliberal. En el debat televisiu preelectoral entre els quatre candidats principals a presidir el govern, Pablo Iglesias, el jove, li va llançar dues andanades que van haver de costar-li molts vots a Pedro Sánchez: el PSOE diu una cosa quan és oposició i fa una altra quan és govern; i no se sap qui dirigeix exactament el partit.

Més enllà d’això, pel que fa al debat territorial, candent i enrevessat des de fa molts mesos pel mal anomenat problema català, els socialistes no han comprès encara que ―com diguera fa més de dècada i mitja el professor Joan Romero― Espanya està inacabada. I ho està quant a l’acomodament de cultures nacionals [internes] en el context d’una cultura social majoritària [espanyola]. Romero deia en 2000 que s’havia d’assumir la pluralitat des de la lleialtat constitucional per part de tots i procurant ser fidels a l’esperit del text. Quinze anys després, i amb tota la pols acumulada, els fangs actuals exigeixen cirurgia major i la Constitució vigent ha quedat superada i inoperativa. Ja no és vàlida per a organitzar la realitat social actual, per a encaixar noves realitats evidents i urgeix la seua revisió en profunditat.

L’auge de l’independentisme català ha sigut exponencial en l’última legislatura, la de Rajoy, qui ha perseverat en els errors fatals del nacionalisme espanyol del seu mentor, Aznar, entre 1996 i 2004. En època més recent, el que va ser lloctinent de Felipe González, Alfonso Guerra, narrava amb el seu particular humor i la seua jactància habitual, entre la gaubança de la militància, com ell a soletes s’havia raspallat l’Estatut de Catalunya. Imatges com aquesta han fet més dany al Partit dels Socialistes de Catalunya [i al propi PSOE] que tot el que Podemos puga fer-li en el que queda de dècada. Lluny d’esmenar-se, en aquests dies el remake d’aquella pel·lícula protagonitzada per Guerra compta amb una altre actriu andalusa de protagonista: Susana Díaz. A propòsit dels contactes d’aquests dies entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, la presidenta d’Andalusia diu que “no es pot arribar a acords amb qui no estima a Espanya”.

El professor Antonio Sáez-Arance, després de llegir aquestes declaracions, recordava a Gustav Heinemann, socialdemòcrata i President Federal d’Alemanya entre 1969 i 1974. En una situació semblant, el líder alemany va contestar “Ximpleries, jo no estime estats; jo estime la meua dona, i punt!”.

Hi ha una línia que uneix a Aznar, Rajoy i Díaz [com en el seu moment amb Guerra, Bono, Rodríguez Ibarra i uns altres]: collir vots en l’Espanya del centre i el sud peninsular a costa d’alienar-se suports en les regions perifèriques que tenen llengua pròpia, a més del castellà. Aquesta és una tàctica suïcida per al PSOE. No és que mai tornarà a governar a Espanya sense obtenir un fort recolzament a Catalunya, a més del País Valencià i Madrid; és que la senyora Díaz pot ser qui li done la puntilla al seu propi partit. L’iceberg està cada vegada més a prop, però el Titanic no modifica el seu rumb. La col·lisió està pròxima. Cada vegada més.

Publicat en el bloc escriureenlaire

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER