Guillem Frontera
Catalunya és pedra de toc per als polítics espanyols. Ho han escrit les plomes més il·lustres, que, no obstant, no han aconseguit refrenar la tendència general a oblidar-ho. Si féssim més cas de les advertències de Josep Pla et al. referides a la capacitat de comprensió atribuïble als espanyols de dreta -la mateixa que als d’esquerra-, tots plegats ens estalviaríem algunes quimeres i les consegüents decepcions. Però la realitat dol tant que hom procura no tenir-la tan present com caldria per al bon govern dels catalans en general i de molts en particular.
Aquests dies passats, alguns -molts, segurament- catalans han rebut una altra mamballeta en la seva seràfica bona fe. Al·ludeixo a l’aterratge de Pablo Iglesias, no a Barcelona sinó a la qüestió catalana -diguem-ho així, tot i les imprecisions que comporta aquest etiquetatge-. Pablo Iglesias se n’ha sortit amb un parell de coets multicolors -res de l’altre món- com és ara “ Sé que la casta española ha insultado a los catalanes ”, verbi gratia. Bé, n’havíem sentit campanes, però gràcies per la voluntat de treure’ns de la inòpia. En tot cas, el líder de Podem ha mostrat una mica el llautó, als seus mítings no ha aparegut una veritat conreada amb la visió de l’altre, res que no es pugui aprendre sense moure’s dels cercles esquerrans de la capital de l’Estat. No ha donat resposta a les grans preguntes que d’entrada associaríem a la seva retòrica flamejant. Ignoro què n’esperaven els seus apòstols i la seva parròquia, però si les expectatives anaven més enllà del renou i la fúria, imagino que es deuen sentir defraudats, si no és que els encega la voluntat de mantenir la fe a qualsevol preu, d’aprofitar la que es presenta com l’última oportunitat de saltar a l’abordatge de la Història.
Però Iglesias els ho posa difícil. Amb la qüestió catalana, passà per Catalunya sense que el llampegueig de la utopia enlairés un discurs que s’esquinça cada dia per la seva adaptació a les demandes, no totes santes, de descens a les realitats terrenals. El seu discurs ha perdut la capacitat de volar, ferit per tota casta de rapinyaires i per les coses de la vida. S’acosta perillosament al possibilisme, aquesta praxis contaminada de resignació.
I què és Podem sense un gram d’utopia? Sembla com si els seus dirigents, espantats per l’èxit demoscòpic i per les acusacions d’il·lusionisme polític, haguessin comès l’error de considerar que la utopia els és un llast i volguessin desfer-se’n. Algunes tàctiques desplegades darrerament ho indicarien així -repareu en la manca de resposta a les preguntes que s’han plantejat als dirigents més conspicus de la formació-: a mig camí entre la realitat i el desig, l’una i l’altre es contaminen i s’afebleixen.
Podem ha crescut en bona part gràcies als atacs ferotges dels partits més grossos, sobretot PP i PSOE, que han acusat la nova formació de populisme, en un exercici de cinisme que faria empegueir Alejandro Lerroux. Hi ha una part significativa de la població que, d’una manera perillosament automàtica, ha cercat recer on veia caure els torpedes dels dos partits grossos. Moltes raons ajuden a comprendre la precipitada resposta d’aquests ciutadans. Podem és deutor d’una sèrie de polítics de llum escassa i sobrats motius per callar. Però els fruits recollits gràcies a la desafortunada estratègia d’aquests polítics no formen un bagatge suficient per obrir-se camí a la selva.
El que realment atreia de Podem era la seva aparença d’herald de la utopia. L’enyorança del paradís era la nostàlgia de la utopia, així ho llegim en la famosa adscripció d’Enrique Irazoqui a l’esquerra melancòlica -“no n’hi ha cap altra”-. La Història s’havia paralitzat i la utopia era la força que li permetria de reprendre el camí. Però, què hi ha, d’utòpic, en el discurs de Pablo Iglesias sobre Catalunya? No gaire més que el que hi ha en el disseny federalitzant del PSOE-PSC.
I ha estat la qüestió catalana la que ha menat Pablo Iglesias a mostrar-se com el líder indiscutible d’una formació desproveïda d’aquella utopia que fa mesos enlluernava tanta gent i en mantenia tanta a l’expectativa. Molts han defensat Podem -humilment m’hi incloc- contra les procacitats amb què la dreta espanyola i una part de l’esquerra han pretès desprestigiar els seus líders. Calia combatre alguns brots de filofeixisme. I així hauria de continuar en el futur, però ara ja amb la seguretat que no es defensa un partit especial, sinó la formació que, en tocar Catalunya, ha caigut en els mateixos vicis que la casta.
(Publicat a l’ARA, 27 de desembre 2014)
