El Genovés, profeta en la seua terra

genovésmollà

Toni Mollà

Paco Cabanes i Pastor va nàixer el 20 de desembre de 1954 al municipi del Genovés (la Costera). Com tots els xiquets de la rodalia, es va iniciar en la pràctica del raspall al mateix temps que s’escolaritzava. De fet, aquesta pràctica esdevingué una rutina obsessiva que va convertir-lo en un mestre consumat. Tanmateix, un bon dia, quasi per casualitat, al jove jugador li va arribar l’oportunitat de canviar de modalitat. Enriquito d’Alzira, trinqueter de Benissa, li proposà de jugar amb l’equip juvenil el Campionat d’Escala i Corda, en substitució d’un lesionat. Aquell dia començà una carrera meteòrica que ha assolit tots els títols i totes les distincions (en totes les modalitats). La pilota havia trobat el seu màxim ídol, el cavaller major.

La superioritat esportiva del Genovés es desenvolupà en pocs mesos i la brama de la novetat s’estengué de dalt a baix del país. El mes de juliol del 1972 el Genovés debutà com a jugador professional i l’any següent s’enfrontava a Eusebio i al mateix Rovellet, les màximes figures de la pilota. El 1975 va ser nomenat esportista de l’any i, des d’aleshores, ha escrit, amb una obertura infinita de colps, el currículum del millor jugador de pilota de tots els temps. Profeta en la seua terra, el Genovés ha fet el ple. Quinze a quinze, de palma, de carxot, de bot de braç i, sobretot, amb un heterodox i personalíssim manró, Paco Cabanes ha anat afegint voluntats a un esport que, abans de la seua irrupció, malvivia entre la llegenda negra i l’avorriment. La seua immensa superioritat esportiva, però també la seua proximitat humana, el van convertir en un dels nostres personatges públics més reconeguts. El nom del Genovés ha esdevingut, potser sense que ell mateix en fóra conscient del tot, el nostre símbol col·lectiu més unitari i incontestat: una part consubstancial de l’imaginari col·lectiu dels valencians. Encara avui, tants anys després de la seua retirada professional, el Genovés té una dimensió popular que va més enllà de l’estricte món de l’esport i s’endinsa en l’entranya més viva del poble valencià. Paco Cabanes és un del nostres millors ‘homenots’, un petit reforç de la malmesa vertebració comunitària del país.

El vaig conéixer allà pels volts de l’any 1979 al trinquet de Massamagrell, a l’Horta Nord, la meua comarca. Era dimarts, dia de mercat, dia de partida. Ell ja era el primer guant de la pilota de vaqueta i jo només un aficionat a les llargues de carrer, que es disputaven cada dissabte al Tossal de Meliana, el meu poble. El nom del Genovés ocupava ja l’olimp de la cultura popular, però jo no l’havia vist jugar mai. Un amic, Manolo Fuster, home de gustos refinats, tingué la culpa de tot. La seua insistència em portà al trinquet de Massamagrell i em descobrí un esport de paraula noble i d’elegància natural. Un espectacle fascinant, massa desconegut en terra pròpia. Des d’aquell dia, ho confesse, he estat seguidor fidel de l’espectacle que dibuixen els esforçats jugadors de pilota, cavallers de pantaló blanc.

Avui Paco Cabanes i Pastor, aquell campió que capgirà la història de la pilota, fa seixanta anys. I avui, 20 de desembre, fa també vint anys, dia per dia, que vam presentar junts el meu llibre ‘El Genovés‘a la societat valenciana. Aquell dia, el mestre major dels pilotaris, en feia quaranta (trenta-i-deu, en deia llavors). Va ser un acte molt emotiu, amb el Centre de l’Esport de la ciutat de València a vessar de representants de tots els estaments de la pilota: jugadors, trinqueters, federatius, periodistes. Les xiques de Tàndem Edicions, amb Rosa Serrano de manifassera major, es van encarregar que hi haguera fins i tot pastís de natalici. Una magnífica ‘tortà’ d’ametla per a celebrar el doble aniversari. El de Paco i el del nostre llibre: ‘El Genovés‘. La majoria dels presents pensaven (pensàvem?) que, amb aquell llibre que fixava amb voluntat literària la biografia de Paco, assistíem també a un acte de final de carrera. El Genovés havia perdut tres finals consecutives del Campionat Individual d’Escala i Corda contra Enric Sarasol, el seu millor alumne. I Paco tenia quaranta anys. Al Centre de l’Esport, hi surava, per tant, una emoció d’agraïment immens, però també, no he d’enganyar-me, de comiat. Però Paco no ha donat mai per perdut un quinze, ni amb val net i al rest. Més Genovés que mai, només mig any després, el 9 de juliol de 2005, al Trinquet Comarcal de Sagunt, enfront d’Alvaro, un xiquet de vint anys i un immens futur per davant, Paco recuperà la faixa roja de campió de l’individual d’escala i corda. Va ser, segurament, la millor partida de la història de la pilota (vídeo íntegre). Canal 9, l’extinta televisió pública dels valencians, que la va oferir en directe, va arribar a audiències de Champions League. Ara, pensà Paco quan s’acabà la partida, les coses ja estan com havien d’estar. És l’hora de l’adéu. I dit i fet, es va retirar del joc professional (que no de la pilota) ocupant-ne la trona del capdamunt. Va ser el comiat perfecte. Només els elegits ho deixen quan encara són els millors. El Genovés, va pensar Paco, no se’n podia anar essent el segon, perquè hauria estat una enganyifa per als llibres d’història. Paraula de cavaller.

La distància dels anys ens permet de veure el valor de la trajectòria, principi i final. Els qui l’hem viscuda al seu costat n’estem profundament commoguts. Hem gaudit d’un plaer sense vores. La glorificació del Genovés és, per tot això, una obligació d’aquells qui hem tingut ocasió de gaudir amb ell un miler llarg de partides, d’aborronar-nos amb quinzes impossibles tallant corda i buscant l’encaix. Una obligació encara major d’aquells qui hem compartit, amb ell i la seua família, un magnífic arròs al forn i un pa cuit a casa. Manolo Fuster, a qui vaig dedicar el meu llibre ara fa vint anys, ens acompanyarà avui, plomí en mà, des del cel dels descreguts. Sense Manolo, jo no hauria format part de la penya del sis i mig ni hauria fet aquest llibre que avui fa vint anys. En la seua memòria l’òbric i el repasse avui. Paco m’entendrà millor que ningú. Que siga per molts anys, Paco. Gràcies, Manolo.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER