Javier Cid
El passat 29 de novembre de 2013, el sector audiovisual valencià es va veure minvat en més de 5.000 llocs de treball –quasi 2.000 directes i més de 3.000 indirectes– amb el tancament de la Radio Televisió Valenciana. Un colp de mort per al sector que des d’aleshores compta amb un 92% d’aturats al País Valencià, percentatge que no té cap parangó en Europa.
No obstant això, ni des del govern ni des de les carreres de Periodisme i Comunicació Audiovisual que hi ha a les universitats públiques del País Valencià se li està donant cap tipus de solució, és més, se li està clavant més l’estaca. El govern va anunciar el passat estiu una més que insuficient ajuda de poc més de vuit milions d’euros –3’6 milions en 2014 i 4,6 més en 2015–. Una mesura que no són més que molletes de pa per al famolenc.
Mentrestant, a les universitats públiques continuen eixint any rere any vora 300 periodistes i altres tants comunicòlegs. Persones molt professionals –amb treball baix el braç no, però preparats, ixen– que han rebut una bona formació i educació però que han sigut i són cada any víctimes tant de la crisi aberrant del sector com del sistema de pràctiques instaurat per part de les universitats. Aquest sistema de pràctiques permet a les empreses (periòdics, productores, ràdios, partits polítics, ONGs i, fins i tot, algunes tan desenraonades com la Federació de Boxa del País Valencià o una empresa de iogurts) tindre estudiants de quart curs de periodisme o de comunicació audiovisual –per tant, en la recta final de la seua formació– a cost ZERO. Sí, per zero euros les empreses tenen cada tres mesos nous becaris –paraula que odie profundament ja que són periodistes, igual que el que està cobrant 1.500 euros per fer la mateixa feina– i des de les universitats allò únic que es transmet quan es pregunta pel model de pràctiques és dir que és “per a la seua formació” i que a tots els agrada posar en el currículum que han treballat ací o allà.
Una “formació” que costa diners als estudiants ja que paguen per l’assignatura i no reben diners, en la majoria dels casos, quan fan les pràctiques i que costa llocs de treball ja que els mitjans de comunicació s’aprofiten dels becaris per a reduir despeses de la seua plantilla de treballadors perquè se n’adonen de que els becaris ixen a compte.
Govern i universitats estan tirant del fil fins que es trenque. El sector audiovisual valencià està ferit de mort. És necessari el reobriment d’un ens públic remodelat en valencià, plural i de qualitat que puga posar-li punts a aquesta enorme ferida per a que comence a supurar.
