Brasil no és una illa, o la corrupció com a pandèmia

Brasil

Joan del Alcàzar

Per raons de tipus professional que no vénen al cas, he viatjat a Brasil tres vegades en els últims tres mesos. Dos d’elles al Nord-est, i la tercera i última a Sao Paulo. M’he mogut, doncs, entre dos de les grans i distants realitats socioeconòmiques i culturals del gegant que és la República Federativa del Brasil: la nordestina, que passa per ser la regió menys afavorida; i la paulista, la més desenvolupada i cosmopolita de tot el país. Són ja molts anys viatjant amb certa regularitat a aquell enorme lloc del planeta, però mai com ara havia pogut arreplegar en viu i en directe un procés electoral tan polaritzat com el que s’està vivint.

No pretenc fer una anàlisi quant a les perspectives electorals dels dos candidats que concorreran en segona i definitiva volta per la presidència de la República brasilera, i molt menys apostar per una o altra de les opcions en pugna. La meua intenció és molt més modesta i més d’acord amb la meua formació d’historiador i analista social. Sobretot m’interessa posar sobre el paper les coincidències que observe en la realitat brasilera en relació amb les que ens són més pròximes, com l’espanyola o la valenciana.

Apuntem algunes idees contrastades: si durant els anys 2007-2010 Brasil havia crescut al 5%, en el període de la presidenta Dilma Rousseff, 2010-2014, ho ha fet al 2, contra l’esperat 4%; el Real, la moneda oficial, s’ha depreciat, la qual cosa ha augmentat la desconfiança dels consumidors; s’ha constatat una pèrdua del valor de mercat d’empreses estatals, com la immensa i fonamental Petrobras; ha augmentat la inflació, una bèstia negra de l’economia i dels ciutadans de Brasil; ha descendit el volum de les inversions estrangeres, singularment les de Xina, entorn d’un 10% en els anys 2010-2013. A més del dolorós fracàs esportiu de la canarinha, el Mundial de futbol ha tingut un cost sorprenent major que els tres anteriors mundials sumats. L’esdeveniment es va desenvolupar entre greus acusacions de corrupció i, en general, va oferir una imatge d’improvisació i incompliment dels terminis en la finalització d’obres. El resultat final ha generat, just al contrari del que es pretenia, un deteriorament de la marca Brasil en l’exterior.

En la mesura que els mesos anteriors al Mundial de futbol es van produir extraordinàries mobilitzacions i protestes per tot el país, que van començar amb les contràries als preus del transport en Natal (Rio Grande do Norte, en el Nord-est), la percepció de balafiament en infraestructures i en els recursos destinats a l’esdeveniment esportiu haguera sigut millor –diuen els crítics- dedicar-los a greus mancances d’índole social, i que es van expressar en la consigna “*Nao vai ter copa”. Va ser síntesi d’una pregunta estesa entre la ciutadania: per què no gastar aquells recursos en educació, en sanitat… en reduir la desigualtat?

Des d’aquesta vora de l’Atlàntic és impossible no sentir-se seduït pel desig d’intentar una aproximació comparada entre la conjuntura brasilera i l’espanyola. Al costat d’una pèssima gestió política de les protestes ciutadanes, que han conduït a la presència dels indignats, fa un any era impossible no percebre a Brasil una sobredosi d’eufòria com l’existent en l’Espanya prèvia a l’esclat de la crisi. Eufòria que se sustenta[va], potser, en una bambolla econòmica que si ací va ser l’especulació immobiliària allà ha fet del híper consumisme afavorit des de les instàncies de govern el motor de l’economia nacional. I, finalment, i per sobre de tot, com a Espanya, el fantasma de la corrupció recorre Brasil sense control.

I amb aquests vímets arribem a la cita electoral del primer diumenge d’octubre. La mort en accident aeri d’Eduardo Campos, líder del Partit Socialista (PS), va determinar que assumira la candidatura Marina Silva, una dona d’origen molt humil, carismàtica, evangelista i ex ministra del govern de Lula da Silva. Si bé les primeres enquestes després de la irrupció de la popular candidata van trastornar l’escenari electoral, finalment les aigües van tornar al seu llit. Importants errors en campanya, particularment en televisió, una certa percepció d’inexperiència del seu equip i el temor d’una part de l’electorat al fet que el de Marina fóra un govern massa heterogeni i feble, la va despenjar en el resultat de la primera volta. Van passar a la segona i decisiva l’actual presidenta, Dilma Rouseff, al capdavant del Partit dels Treballadors (PT), i Aécio Neves, candidat del Partit de la Socialdemocràcia Brasilera (PSDB), amb un resultat 42 a 34 a favor de la primera. Un partit aquest últim, per cert, que contràriament al que és freqüent llegir en la premsa espanyola no és ni un partit de dretes ni un partit conservador, sinó una espècie de partit progressista i reformista a la forma llatinoamericana, amb la seua ala social liberal i la seua ala socialdemòcrata; és a dir, un partit que encaixaria sense problemes en l’escenari partidari europeu.

La campanya es decidirà, finalment, el pròxim dia 26. Queden, doncs, dues setmanes encara i no van a ser fàcils. La mirada del viatger ha detectat alguns elements als quals cal parar esment.

La primera i possiblement la més sorprenent és que encara que als mitjans es respira que estem davant un canvi de cicle, que es viu una polarització extrema entre els partidaris de Dilma i de Aécio (la política brasilera és extremadament personalista), no exempta de desqualificacions i fins i tot d’insults, en el carrer hi ha molt poc ambient electoral. De fet, si el viatger no parara esment a la televisió i a la premsa, podria no adonar-se’n que el país es troba en el tràngol electoral en el qual es troba.

Es percep l’existència de greuges territorials molt seriosos. Brasil també té el seu nord i el seu sud. I l’asimetria dels nou estats nordestins d’una banda, i els del sud-est, encapçalats pel més desenvolupat estat de Sao Paulo, és molt evident. Els dos candidats són del sud. La presidenta Rousseff, natural de Minas Gerais, ha acusat als tucanos (els de el PSDB) de menysprear als nordestins, per considerar-los no solament pobres sinó ignorants. Rousseff ha agranat allí, en el Nord-est, i Neves (que també és de Minas Gerais) ha obtingut uns resultats considerablement inferiors als de la líder del PT. A més, l’actual presidenta es va imposar en l’estat natal de tots dos (43/40), tot i que Neves n’ha estat reelegit governador; però, en el transcendental estat paulista, el tucano s’ha imposat per un clar 44 a 26.

Les espases estan en alt, tant i més perquè el PS, amb Marina Silva al capdavant, ha decidit recolzar a Neves. Com l’ecologista va obtenir el 21 per cent dels vots en la primera volta, si els seus electors seguiren la consigna del partit el resultat estaria cantat. Però no serà tan mecànica la cosa.

El PT parla del retorn de fantasmes del passat, que connecta amb l’amenaça que el PSDB acabarà amb l’atapeïda xarxa assistencial de l’era Lula. Els tucanos repliquen que millor seria comptabilitzar a aquells que són capaços d’eixir de l’assistencialisme governamental que als que entren en aquests programes, perquè seria senyal que el desenvolupament del país avançava pel camí correcte. En qualsevol cas, afirmen que mantindran els programes essencials d’assistència social.

No obstant això i malgrat tot, hi ha un problema de molt de calat en l’actual escenari electoral, una patologia greu que està tenallant la societat brasilera i, per tant, als electors que han de tornar a les urnes dins de dues setmanes: els fortíssims escàndols de corrupció, que han esguitat tot l’últim període polític. L’últim ha sigut el de Petrobras, que en plena campanya està generant grans titulars de premsa, tant i més perquè Dilma Rousseff va ser la ministra d’energia del govern de Lula: directius de l’empresa han declarat en seu judicial, després de pactar amb la fiscalia, que el PT i els seus aliats rebien el 3% dels contractes signats per l’empresa petroliera.

L’oposició insisteix en la necessitat de regenerar el país, i les exigències de responsabilitats no es detenen en Dilma, sinó que afecten també al mateix Lula. Per a l’estranger que ho observa, Brasil és un país que pot semblar una illa; potser és tan gran que mira massa cap a dins de si mateix. No obstant això, els seus problemes són semblants als d’uns altres, en aquest cas als nostres, entre els quals brilla amb intensitat especial la corrupció política. L’escenari electoral espanyol i valencià està encara a mesos vista, però a Brasil prompte sabrem què és el que decideixen els seus electors, si s’inclinen finalment pel canvi en les formes i pautes de la direcció política o si, contràriament, segueixen apostant per un govern que, més enllà de la important taca de la corrupció, ha aconseguit reduir notablement els nivells d’extrema pobresa del país.

En conclusió, una pregunta comuna per a les dues vores de l’Atlàntic: quin pes donaran els electors a la corrupció política?

 

Publicat en el bloc Escriureenlaire

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER