Damià Pons
El darrer any han aparegut diverses organitzacions de naturalesa política que han adoptat una actitud de confrontació oberta i de desqualificació absoluta del sistema vigent a l’Estat espanyol. Dins el sac del sistema hi han col·locat el bipartidisme, l’aliança fàctica entre el poder polític i el financer, el sistema judicial, la corrupció infiltrada a l’administració pública, la desconnexió entre els politics d’ofici i les necessitats reals dels seus representats, la inhumanitat de moltes de les mesures econòmiques anticrisi que han acabat produint estralls devastadors sobre les classes mitjanes i populars, la institució monàrquica, i etcètera. M’estic referint a les catalanes Procés Constituent i Guanyem Barcelona i, especialment, a l’estatal Podem. I també a altres de dimensió més local. Els seus portaveus, amb l’afany de marcar un territori propi diferenciat del dels altres, han posat en circulació dos nous conceptes: “la casta” i “la vella política”, referint-se, genèricament, als partits que ja tenien una llarga vida i que ja estaven implantats des de feia temps en les institucions. Enfront del que ja és vell i caduc, el que és nou i que, per tant, és per se pur i regenerador.
Tot i compartir gran part del diagnòstic crític formulat per aquestes noves organitzacions, voldria fer algun comentari sobre la seva posició i els seus missatges. Em desagrada que quan parlen de “la casta” i de “la vella política” ignorin intencionadament que des de fa molts d’anys hi ha hagut a diferents indrets de l’Estat organitzacions que no n’han participat gens ni mica del botí de la gestió del sistema. Al contrari, n’han estat molt crítiques. I el sistema ha pretès excloure-les sense gaire manies. En general -IU i la Xunta Aragonesista en serien l’excepció-, aquestes formacions varen ser creades i han estat operatives en els territoris no castellans de l’Estat. M’estic referint al BNG, a l’esquerra abertzale basca i navarresa de tradició no violenta, a l’actual Compromís de Morera i Oltra, a ERC, a Iniciativa i a les CUP, als PSM de Mallorca i de Menorca i, recentment, a MÉS per Mallorca. En conjunt, han aconseguit el suport de centenars de milers de vots en moltes ocasions. I la seva presència a les Corts generals o a altres instàncies parlamentàries o governamentals mai no ha estat gens dòcil, més aviat molt combativa, amb els grups que han estat els usufructuaris del sistema. Insinuar que les organitzacions abans esmentades també s’inclouen dins això que hom anomena “la casta” o “la vella política” és senzillament deshonest. I una falsedat. Els fets canten: han concebut i exercit la pràctica política de manera prou exemplar, han fomentat els processos de participació dels seus afiliats i també dels ciutadans, han mantingut la seva autonomia respecte als poders econòmics, han impulsat polítiques de fort contingut social i de protecció mediambiental, s’han mantingut vigilants i combatius a l’hora de defensar l’autogovern i els elements identitaris propis davant els cops baixos freqüents de l’Estat…
Des de la posició d’innocència dels moments fundacionals, Podem sembla que vol transmetre la idea que fins ara mai ningú no havia entrat en confrontació oberta amb “la casta” i “la vella política”. Tal vegada podran convèncer els ciutadans desinformats, val a dir que són la immensa majoria, però en cap cas a qui hagi fet un seguiment constant de l’activitat política. A l’hora de concretar, deixem de banda les Balears, encara que és evident que hi podríem aplicar el que direm. Fixem-nos en el País Valencià. Tal vegada el Compromís que lideren Morera i Oltra no ha acumulat un llarg i meritori currículum de lluita contra les pràctiques corruptes i contra les polítiques antisocials i despersonalitzadores executades pel PP valencià? Sense la denúncia sistemàtica de Compromís hi hauria quasi la meitat de parlamentaris del PP valencià que a hores d’ara estiguessin imputats? Tal vegada Oltra i Morera no han treballat incansablement per a desmuntar “la vella política” i els interessos de “la casta” i per anar construint un projecte completament alternatiu? Idò bé, al País Valencià, a les passades eleccions europees, una organització que tan sols tenia tres mesos d’existència va aconseguir més vots que la candidatura de Compromís. Que Podem tengués més vots que Compromís pertany a la categoria dels fets sobrenaturals? No, l’explicació és molt més senzilla. El líder de Podem va beneficiar-se plenament del sistema mediàtic espanyol, madrilenyitzat i radial. Amb una habilitat dialèctica evident, però que no és superior a la d’Oltra o a la d’Alfred Bosch, per exemple, Pablo Iglesias va poder aconseguir el que no és a l’abast de Mònica Oltra: entrar al noranta per cent de les cases valencianes. La presència a les televisions madrilenyes amb continuïtat –i, de rebot, a les xarxes socials-, va convertir Iglesias en una referència per a la gran multitud de ciutadans que viuen desvinculats dels seus entorns polítics més pròxims, que es connecten amb la política a través dels lideratges que tan sols els arriben des dels mitjans de comunicació de masses d’abast estatal.
El mapa audiovisual espanyol, del tot identificat amb la ideologia nacional castellanoespanyola, és fora cap dubte una de les peces majors del sistema. I Iglesias se n’ha pogut beneficiar, i Oltra no. O sigui, un lideratge personalista i superestructural ha aconseguit imposar-se a una organització política que havia anat construint un projecte des de la base i sense suports mediàtics al llarg de molts d’anys. Podem representa, enfront de les organitzacions sobiranistes implantades a les nacions no castellanes, una estatizació del mapa polític espanyol. I aconseguir que aquest model de mapa polític sigui l’hegemònic ha estat des de sempre un objectiu prioritari del sistema.
He de dir que el creixement electoral de Podem em semblaria una magnífica notícia en el cas que es produís als territoris nacionalment castellans, en la mesura que és un projecte que assumeix la plurinacionalitat de l’Estat i el dret a decidir dels seus pobles.
[Arabalears, 17 agost 2014]
