Patapam, Fuster

Fuster

 

 

Genís Sinca

 

Un amic de la Facultat de Ciències de la Informació, el periodista Francesc Viadel, em va incitar a llegir Nosaltres, els valencians, el llibre més famós de Joan Fuster. No tenia ni idea de qui era aquell autor, i encara menys d’on parava Sueca, poble natal del grandiós assagista i pensador valencià. Llegir Fuster va ser com la primera vegada que escoltes AC/DC o que veus els pits d’una dona; penses: “Això és per a mi, i, a més a més, m’acompanyarà tota la vida”. M’imagino que és el gust per les coses que et connecten, que t’enganxen a un tipus de força, d’energia i de sinceritat commovedora, que desitges i admires. Sempre vaig associar Fuster al descobriment dels que s’atreveixen a dir les coses pel seu nom, sense embuts… Coses que a la majoria se’ls farien indigeribles. Per exemple, cridava l’atenció als catalans del Principat sobre el perill de construir una política isolada, allunyada de la concepció dels Països Catalans. Patapam, Fuster!

De fet, va ser ell qui va popularitzar el terme Països Catalans, que hem deixat de sentir, sense descuidar-se de proposar allò que anomenava la reconstrucció nacional del País Valencià (possibilitat indigerible per a molts valencians) dins d’aquest marc de territoris de parla catalana. Una altra perla indigerible: “Tot això del catalanisme polític, a València, al País Valencià, ha estat una conseqüència (i no sempre clara) d’un impossible nacionalisme valencià”. Patapam! De Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992), n’ impressionava la capacitat de transmetre i verbalitzar conceptes sobre la realitat valenciana, sobretot els que costava més d’entendre i pair. Per aquesta raó el van fastiguejar tant com van poder: van acabar posant una bomba a casa seva. Encara més: al llarg de la seva trajectòria intel·lectual i vital va haver de combatre nombroses adversitats, no tan sols els artefactes explosius, sinó la censura, les hostilitats contra la seva persona i el que deia i escrivia, així com la falta de mitjans o l’absència d’un ambient cultural que ajudés a la difusió de la seva obra, francament extensa, valenta i sucosa. Tot i així, la potència de Fuster era tal que en la dècada dels seixanta va convertir-se per dret propi en referent cívic al País Valencià, sobretot pel que feia a represa de la cultura catalana. Va convertir-se en la figura clau del valencianisme, gràcies a la seva personalitat abassegadora, valenta, tan pròpia i característica: “Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès -deia-. La meva professió, en canvi, és de ser Joan Fuster”. I aquesta altra: “No tinc altra autoritat que aquesta: la d’haver-me apassionat, fins a l’obsessió, per la vida i el destí del meu poble. Potser és l’única passió noble que reconec en mi”. Segons Josep Pla, Fuster representava “una nova mentalitat”, i continua: “No és un valencià estricte, ni un català de València, ni un valencià catalanitzat. Fuster és un element normal de la totalitat de la nostra àrea lingüística”. És veritat que molt poques vegades un intel·lectual ha tingut la capacitat de projectar-se tan àmpliament sobre la vida cultural i cívica dels territoris catalanoparlants, tal com va saber fer ell. És un mèrit fusterià que cal reconèixer.

És evident que no lligava ni de broma amb el valencianisme majoritari de postguerra, el “nou valencianisme”, que deia ell, generalment d’ideologia progressista, que no solament es va caracteritzar per la ruptura antifranquista, sinó per adoptar plantejaments del valencianisme tradicional d’abans de la guerra. Com a reacció d’aquest canvi de plantejament va sorgir el blaverisme, i el GAV (Grup d’Acció Valencianista), que reunia els regionalistes que defensaven Espanya com a marc nacional, i s’atorgaven el paper del “valencianisme tradicional”. Fuster, amb tota lògica, n’era el principal opositor, al temps que deixava anar una de les frases més demolidores, que ha passat a la història: “El valencià -deia-, quan pensa en la seva entitat de poble, es troba incert : pressent que no és carn ni peix. Ni el més desarrelat ni el més insensible dels homes de la meva terra no acaba d’eludir aquesta sensació d’ambigüitat”. Patapam, Fuster!

Publicat a l’Ara, dillluns, 11 d’agost de 2014

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER