Irrellevància

Hemiciclo De Las Corts Valencianes

Antoni Furió

Els contrasts entre el Principat i el País Valencià, pel que fa al grau de desenvolupament de la consciència nacional i, sobretot, de l’expressió política d’aquesta consciència, han estat sempre evidents, però en els últims anys el procés sobiranista engegat per la societat catalana els ha fet encara més cridaners. És clar que la situació que viu la Catalunya estricta no deixa de ser bastant singular en el doble context espanyol i europeu, i no admet comparacions ni tan sols amb Escòcia i el País Basc. Per començar, a Escòcia només hi ha un partit, el SNP, a favor del Sí en el referèndum per la independència del proper mes de setembre, mentre que tots els altres, que són justament els únics que tallen el bacallà al parlament de Westminster, hi estan en contra. A Londres, el SNP, com el seu homòleg gal·lès, no toquen bola, són irrellevants, perquè les decisions són monopoli exclusiu del Partit Conservador, el Partit Laborista i, com a frontissa entre tots dos a l’hora de conformar majories i governs, el Partit Liberal-Demòcrata. Per això, el SNP aspira a traslladar el joc polític a Edimburg, on se sap majoritari i els altres –amb la sola excepció, de moment, dels laboristes– són cada vegada més irrellevants.

En canvi, al Principat, són la major part de les forces polítiques les que estan a favor del dret a decidir, fins i tot el PSC, i quatre els partits que han donat suport a la consulta del proper 9 de novembre: CiU, ERC, IC i les CUP. Ni és, doncs, un sol partit, com a Escòcia, ni els resultats de la consulta són tan imprevisibles com els que depararà el referèndum escocès. Els catalans han aconseguit fer irrellevants a Catalunya els dos grans partits sobre els quals es fonamenta el sistema polític instaurat a Espanya d’ençà la mort de Franco i la Transició, en molta major mesura que ho ha aconseguit el SNP al parlament d’Edimburg. Això fa que, a Escòcia, el SNP tinga encara molt de moviment –moviment cap a la independència– i molt poc de partit polític tradicional, i que en això rau bona part de la seua fortalesa, però també de la seua debilitat. Un partit sol no pot encarnar tot un país, tota una ciutadania tan diversa en interessos i preferències polítiques. Per contra, a Catalunya, l’ascens dels partits sobiranistes no sols s’ha fet a costa de les filials dels dos grans partits que dominen el parlament a Madrid, sinó que ha comportat també un clar procés de substitució –el mainstream de la política catalana està ocupat per partits d’exclusiva fidelitat catalana– que ha relegat el PSC-PSOE i el PP a la més completa irrellevància. De ser la força majoritària al Principat des de les primeres eleccions democràtiques, el PSC ha caigut avui al quart o cinquè lloc en les preferències polítiques dels catalans, i pitjor encara li ha anat al PP, que en els seus moments de glòria arribà a la tercera posició, especulant fins i tot amb un sorpasso a CiU, i ha quedat ara relegat a una presència purament testimonial, superat fins i tot en intenció de vot per Ciutadans. A Catalunya, qui vol votar dreta i centre (una forma eufemística de dir dreta, o de distingir entre la dreta civilitzada i la feréstega), vota CiU, una coalició d’ampli espectre de matisos i “sensibilitats”, dels democratacristians als neoliberals; i qui vol votar esquerra té molt per a elegir, d’ERC –que també té encara molt de moviment, com el SNP; és el partit que impulsa i encarna el procés sobiranista, i d’ací el seu clar lideratge en les enquestes electorals i també, per primera vegada, en unes eleccions, les europees del passat mes de maig– a ICV i les CUP. No sabem encara com afectarà el mapa polític català la degradació del sistema tradicional de partits i la irrupció higiènica d’una força com Podem, però sens dubte tants anys en el poder i els escàndols polítics en què s’ha vist immersa deixaran ben tocada CiU, amb risc fins i tot d’escissió o fragmentació, i provocaran potser també una remodelació a l’esquerra, que traurà vots a ERC –i a ICV i les CUP– per a redistribuir-los entre Podem, Guanyem i les noves propostes sorgides amb la crisi i la indignació dels ciutadans per la impassibilitat o la incapacitat dels partits convencionals per a resoldre-la o, almenys, socialitzar o fer menys oprobioses les seues conseqüències. En tot cas, això no es veurà fins després de la consulta –o del dia marcat per a la consulta–, que centra ara tot el debat polític al Principat; però siga quin siga el resultat, el sistema de partits català –que ja abans era atípic o discordant, amb la presència des del principi de forces com CiU o ERC, quan quasi tots els altres parlaments autonòmics (les altres excepcions han estat el País Basc i Galícia i més recentment les Illes i el País Valencià) han estat sempre bicolors o tricolors, depenent de si IU ha aconseguit entrar-hi o no– haurà aprofundit i consumat la seua separació respecte de l’espanyol.

Això haurà estat possible, com blasmen –i amb raó– els partits i els mitjans de comunicació espanyols, gràcies, entre molts altres factors, al desenvolupament d’un sistema d’ensenyament i d’un sistema de comunicació propis. D’ací els aferrissats atacs dels partits i la premsa de Madrid contra el sistema escolar català –un dels primers fronts per on ha començat l’ofensiva recentralitzadora del govern del PP– i contra TV3 i els periòdics catalans, acusats l’un i els altres d’adoctrinament i de fomentar l’odi a Espanya. És cert que en els últims anys, i per raons que són de caràcter més general, relacionades amb la revolució digital i els canvis en els hàbits de lectura, la difusió de la premsa escrita ha baixat de manera notable: si el 2009 la mitjana diària dels periòdics d’informació general venuts a Catalunya estava pels 472.929 exemplars, quatre anys després, el 2013, la mitjana havia caigut als 371.559 (cent mil exemplars menys en només quatre anys!), i és presumible que continue baixant en els anys següents. Però també és veritat que la caiguda de la difusió ha afectat molt més la premsa de Madrid que la de Barcelona, i així, l’ABC ha passat dels 10.026 exemplars el 2009 als 4.038 el 2013; El Mundo, dels 16.982 als 10.778; i El País, dels 52.897 als 31.495. Tot plegat, 46.500 exemplars de la premsa de Madrid, enfront dels quasi 288.000 que suma la premsa de Barcelona.[1] La premsa madrilenya ha esdevingut irrellevant a Catalunya, i això explica en part la seua catalanofòbia i la seua agressivitat envers el procés sobiranista: s’adreça a una audiència majoritàriament espanyola i espanyolista, tot renunciant a incrementar o mantenir els seus lectors al Principat –cosa que exigiria un tractament més matisat, més equànime, de la política catalana–, més enllà dels reductes de l’unionisme, particularment en alguns sectors empresarials i entre els funcionaris de l’Estat (central).

Les coses, ja ho he dit al principi, són molt diferents al País Valencià. Per començar, els índexs de lectura de la premsa diària han estat tradicionalment, i ho continuen estant actualment, molt baixos, més que a quasi cap altra part de l’Estat. I la relació entre la premsa madrilenya (51.908 exemplars) i l’autòctona (64.225) no està tan desequilibrada com al Principat. Al País Valencià, l’ABC, amb 12.030 exemplars, ven tres vegades més que a Catalunya, i la meitat només que Levante, el diari més difós (24.132), i El Mundo (13.933) també hi té una major audiència que al Principat, mentre que El País (19.884) supera Información (19.322) i s’equipara pràcticament amb Las Provincias (20.771); la nòmina es tanca amb els 6.061 exemplars de La Razón.[2] En el procés de creació d’opinió pública al País Valencià no sols pesa tant la premsa madrilenya com la valenciana sinó també –i això és molt més determinant– el caràcter provincial i provincià d’aquesta última, que no sols limita la seua influència a la província on s’edita (València, en el cas de Levante i Las Provincias; Alacant, en el d’Información), sinó que subordina el seu tractament de la informació, en notícies d’agència o en columnes d’opinió, al que es diu des de Madrid. En aquest sentit, la premsa valenciana no sols se situa en el mainstream o corrent principal dels mitjans de comunicació espanyols, sinó que, alhora, expressa el que és l’opinió (política) majoritària, manifestada en les successives convocatòries electorals, de la societat valenciana. El que és irrellevant en aquest cas és una opinió pública alternativa, una altra manera d’entendre la societat i la política valencianes.

Fa uns mesos, el diari Levante, com comentava Gustau Muñoz en aquesta mateixa web, es feia ressò d’un dinar entre el llavors príncep Felip –avui rei Felip VI– i catorze representants de l’anomenada “societat civil” valenciana. Entre els assistents a l’àpat, organitzat per l’advocat Manuel Broseta Dupré, president del Consell Social de la Universitat de València i “advocat del poder”, com l’ha definit el periodista Adolf Beltran, hi havia, a més de l’amfitrió, un arquitecte, un cuiner, el degà del col·legi d’advocats, el president del Consell Jurídic Consultiu de la Generalitat Valenciana, un torero, un dirigent esportiu, quatre empresaris, un escriptor, una periodista i una historiadora. Gustau Muñoz, després de preguntar-se –retòricament, és clar– si algú dels presents parlava valencià i de si cap d’ells podia considerar-se representatiu “de tot aquest nervi de la recuperació cultural i lingüística que ha marcat el País Valencià modern”, remarcava el caràcter socialment i culturalment esbiaixat de la convocatòria, que “ni de bon tros podia transmetre una imatge autèntica de la realitat i el futur d’aquesta terra”. No sé com serà el futur, però pel que fa al present la reunió s’ajustava prou bé al que és la realitat actual del país i expressava de manera prou clara l’opinió que la societat valenciana, a través de les seues elits, té sobre la política valenciana –significativament no van ser invitats representants dels partits polítics, potser per evitar donar veu i presència a un espectre polític cada vegada més ampli i divers i, per tant, discordant amb l’homogeneïtat dels convocats al dinar– i, de manera particular, sobre aquella part –de la societat i la política valencianes– que es refusa a continuar ofrenant noves glòries a Espanya: irrellevància. Això és el que encara som, per a Madrid i per a la major part dels valencians, els valencians no dimitits: irrellevants.

Però Gustau Muñoz té raó: la recuperació cultural i lingüística que ha marcat el País Valencià modern és, també, una realitat indefugible. Hi ha un altre País Valencià, una altra manera d’entendre i construir el país, que no desapareixerà només per ser ignorat en els cònclaves del poder –ara en hores baixes i en un procés accelerat de descomposició. Que esdevinga una opció majoritària –i els últims resultats electorals permeten albirar que alguna cosa comença a canviar en l’escenari polític valencià– passa en bona mesura per una opinó pública més formada i menys dependent de Madrid i, sobretot, per la construcció d’un nou relat sobre el que és ser i sentir-se valencià. Un relat que, al contrari de l’actual, deixe de fer-nos, i fer-nos sentir, irrellevants.

 

[1] Dades obtingudes de l’Anuari Estadístic de la Ciutat de Barcelona 2014, publicat per l’Ajuntament de Barcelona. Per a sumar 371.559 exemplars el 2013, a la premsa de Madrid (46.500) i la de Barcelona (288.000), cal afegir els 37.614 de les edicions digitals dels periòdics, que l’estadística de l’Ajuntament de Barcelona distingeix només per a El Mundo (28.731) i Ara (8.883).

[2] Les dades procedeixen de l’OJD, corresponents a l’ultima onada publicada de 2014.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER