Antoni Furió
Vicent Mauri, portaveu de la Intersindical Valenciana, serà jutjat demà passat, 7 de gener, per unes acusacions de la policia que semblen, a més d’absurdes, fora de lloc i fora de temps. O potser no tant, si les emmarquem dins l’actual deriva involucionista de degradació de les llibertats públiques i de retorn a les pràctiques més ominoses del franquisme. Conec Vicent de fa anys, de veure’l sempre al capdavant de tantes mobilitzacions i iniciatives de caràcter social i ciutadà, d’haver participat al seu costat en moltes d’elles, i puc dir que no sols és una persona íntegra i honesta, que desprèn bonhomia per tots els costats, sinó també que, per això mateix i per pur sentit comú, les acusacions de què és objecte em semblen totalment increïbles i desgavellades.
No s’entén com es pot acusar Vicent d’instigar els manifestants a insultar la policia i d’atemptar contra l’ordre públic en una concentració celebrada el 26 de juliol de 2013. No s’entén –pel tarannà de Vicent Mauri i per la inutilitat de l’acció que se li imputa–, si no és en el nou marc de restricció de les llibertats que identifica ja d’entrada qualsevol manifestació o concentració amb una alteració de l’ordre públic. Vicent Mauri no és sinó una de les primeres víctimes de l’estat d’excepció que vol introduir la nova llei de Seguretat Ciutadana, aplicada en aquest cas amb efectes retroactius i amb voluntat intimidatòria.
Vicent Mauri no va cometre cap delicte. Simplement es va interessar per la situació de tres manifestants que havien estat retinguts per la policia per a la seua identificació, i es va posar a la seua disposició per a facilitar-los assessorament jurídic per part de les organitzacions que havien convocat l’acte. No hi hagué insults ni paraules injurioses, no hi hagué incitacions a proclamar la revolució social ni a favor de la dissolució dels cossos repressius. Però el més important és recordar i dir que, fins i tot si hagués estat així, això no hauria estat cap delicte. Entraria dintre de la llibertat d’expressió i de manifestació de qualsevol societat democràtica. No és això el que va passar, i per tant les acusacions són infundades. Però el més preocupant de tot és haver de dir que no passà, haver de defensar-se d’unes acusacions sense sentit, de la criminalització d’unes accions que, en elles mateixes, no haurien de ser considerades com a delictes, i que no tenen altre objectiu que el d’atemorir la població i, molt en particular, les organitzacions sindicals i ciutadanes.
Lamentablement, el fons de la qüestió no és altre que aquest: la mala salut democràtica de l’estat espanyol i l’empitjorament que presagien iniciatives tan autoritàries com la Llei de Seguretat Ciutadana i que, al contrari del que diu el seu nom, pretenen justament el contrari: instal·lar la inseguretat jurídica dels ciutadans, retallar les llibertats democràtiques i, sobretot, fer callar les protestes contra les polítiques antisocials que duen a terme els governs valencià i espanyol. La Llei de Seguretat Ciutadana no és sinó el braç armat, el que no et deixa ni protestar ni manifestar-te en contra, de totes les altres lleis, en matèria econòmica i social, que s’estan aplicant contra les treballadores i els treballadors, els més perjudicats per una crisi que es fa servir com a espantall i com a pretext per a la retallada dels drets socials i les llibertats civils.
El dimarts 7 de gener, a les 10 del matí, hem d’estar totes i tots a la Ciutat de la Justícia de Valencia (Avinguda del Saler, 14), en solidaritat amb Vicent Mauri, però també en defensa de les llibertats democràtiques amenaçades, que és el mateix.
