Bisbes i catalanitat

rouco

Guillem Frontera

La literatura evangèlica no aporta arguments en contra del dret a decidir dels catalans ni contra l’independentisme, segons el cardenal Lluís Martínez Sistach, arquebisbe metropolità de Barcelona -en declaracions recents a Televisió de Badalona-. No coincideix, per tant, amb el seu company de col·legi (cardenalici) Rouco Varela, que ha qualificat d’immoral qualsevol operació destinada a obtenir la independència de Catalunya. Rouco -amb el seu delfí, ara una mica destrempat, Martínez Camino- i alguns altres bisbes de la seva corda han fet de la unitat d’Espanya una mena de dogma que situaria els catòlics independentistes catalans en una zona anatematitzable o, com a poc, en algun espai substitutori dels antics llimbs. Contra tota dissensió han enviat les tropes d’extrema dreta capitanejades per la divisió cuirassada de la seva televisió. Els mitjans dels bisbes espanyols han contribuït -potser més que cap altres, en els darrers temps- a fomentar l’odi a la catalanitat i als valors democràtics en general. Són, en aquest sentit, dignes continuadors dels bisbes més indignes de la història d’Espanya, fetes les excepcions prescriptives.

Per sort per als catalans, Martínez Sistach sap i proclama que l’Església no ha d’interferir en el procés ni ha de limitar la llibertat de vot. Se suposa que Rouco, però, deu tenir bones raons inspirades en els Evangelis. No es tracta de dos capellans de poble sense gaire temps per dedicar a les grans qüestions, són dos homes que saben molt de llatí i duen hores de vol. Dos homes d’estat… i de Déu, ai las. El principi constitucional de presumpció d’innocència no ens permet atribuir a la mala fe cap de les dues actituds. I el sentit comú ens diu que, tractant-se de dos homes tan il·lustrats, i més en matèria evangèlica, no hi ha pràcticament marge d’error. Però els fets no quadren.

Aleshores? ¿Són una obra tan oberta, els Evangelis, per suportar lectures tan discordants? Home, no parlem d’una qüestió de matís. El que s’hi juguen els dos cardenals és la qualitat del sí o del no, és a dir, un plat fort, res d’aperitius per anar dient.

Unes actituds potser encara més oposades que les dels dos cardenals suscita en molts la lectura de l’Alcorà. En nom d’Al·là, segons uns intèrprets del llibre sagrat dels musulmans, hom pot embotir la dignitat de la dona en un burca i privar-la de qualsevol dret. Hom la pot reduir a un estat d’esclavitud que hauria de merèixer la consideració de crim contra la humanitat. D’altres musulmans us diran que l’Alcorà predica el major respecte a la dona. Uns i altres adduiran una sura o alguns versicles que confirmen o que es poden interpretar en un sentit i l’altre. Bé, un bisbat espanyol ha impulsat la publicació en llengua castellana del desafortunadament famós Cásate y sé sumisa, que pretén que les dones catòliques s’empaquetin en un burca invisible. Però allò que percebem com una majoria de catòlics sembla que no aprova les tesis d’aquest llibre -s’hauria de veure fins a quin punt-. El Papa s’ha referit paternalment a la necessitat d’ampliar el paper de la dona en el si de l’Església, però no sembla imminent el seu accés al sacerdoci. Quins suports evangèlics tendrien una actitud i l’altra? Fa vessa anar-ho a cercar.

Diríeu, potser, que la diferència substancial rau en la privació de la vida. Efectivament, en nom d’Al·là hi ha musulmans que maten -i maten molt-. Tendim a creure que l’ús criminal de la religió és, en el cristianisme, un assumpte feliçment arxivat en el passat, però no es va sentir el clamor de les màximes jerarquies condemnant explícitament George Bush quan ordenà la guerra contra l’Iraq en nom de Déu -les condemnes genèriques a la guerra no compten-. L’acompanyà Aznar, que no va ser amonestat per la jerarquia catòlica espanyola. (En aquell moment, per cert, hi havia a l’Iraq un milió i mig de cristians. Després de la guerra del Bé contra el Mal, una guerra que no acaba mai, n’hi queden mig milió, cristians totalment desprotegits davant el fanatisme assassí d’unes bandes que Hussein havia mantingut a retxa. Tot això en nom de Déu i amb el pretext temporal d’unes armes de destrucció massiva producte de la befa més sacrílega del novè manament de la seva Llei.)

Enmig de tot, estranya la impunitat que assisteix a alguns jerarques de l’Església espanyola per crear problemes de consciència a partir de la seva concepció de l’Estat. Una Església més viva hauria donat resposta a Rouco Varela et al. quan introdueixen el seu espanyolisme exacerbat en els trenats de la fe, que tanta gent professa amb tanta bona fe.

ARA, 3 gener 2014

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER