Gustau Muñoz
Fins a tretze membres de l’antic Consell d’Administració del Banc de València que havien aprovat un balanç (els comptes de 2009) qüestionat judicialment estan acusats de falsedat comptable pel jutge Santiago Pedraz. És el resultat de les investigacions instades pel FROB, l’organisme que es va haver de fer càrrec, amb diners dels contribuents, de l’enorme forat del Banc de València (abans de vendre’l a la Caixa). Són noms molt eloqüents i sonors de l’establishment valencià, altament representatius de les elits econòmiques i polítiques. A més de José Luis Olivas (ex president) i Domingo Parra (ex conseller delegat), hi trobem imputats, segons informava el diari Levante-EMV el 22 de novembre de 2013, Antonio Tirado, Agnés Noguera (Libertas 7, Fundació Etnor), Manuel Olmos (Macomar Inver), José Segura (empresari d’Alacant), Maria Irene Girona, Maria Dolors Boluda, José Luís Quesada (Pavasal, Edifesa), Silvestre Segarra (Porcelanosa), Pedro Muñoz, Celestino Aznar (antic propietari de Marie Claire) o Federico Michavila (Torrecid).
Però aquesta és només una mostra parcial i limitada. El seguit de membres de les elits valencianes (antigues o més recents) embolicats en afers més aviat foscos relacionats amb la justícia és àmplia. És cridaner que fins i tot els responsables de Fira València (l’anterior) i del Port (l’actual) figuren en la llista. Les actuacions irregulars són variades, però sovint relacionades amb la malversació de cabals públics o els contractes irregulars amb l’Administració, obtinguts gràcies a contraprestacions delictives. La crisi financera ha destapat, d’altra banda, una fórmula habitual de corrupció, consistent a bescanviar crèdits fallits per accions sense valor (de les empreses en fallida). Només uns gestors sense escrúpols podien avenir-se a aquesta mena de pràctiques, de les quals van traure profit un seguit d’empreses o societats, com aquelles en què hi tenien participació personatges tan diversos com ara el notari Carlos Pascual de Miguel o l’ex ministre Antoni Asunción, precisament beneficiats, presumptament, pel Banc de València per aquest procediment, avui sota investigació judicial.
Uns 250 representants polítics o personatges públics de tots els nivells (regidors, alcaldes, diputats, càrrecs de lliure designació, etc.) majoritàriament del PP es troben a hores d’ara imputats, pendents de judici. Alguns de tan espectaculars com el cas Cooperació (Rafael Blasco Castany) o el Gürtel (finançament irregular del PP). Quasi un terç -es diu prompte!- del grup parlamentari del PP a les Corts Valencianes està imputat, a l’igual que l’alcaldessa d’Alacant, Sonia Castedo. La de València, Rita Barberà, hauria de respondre pels casos Emarsa i Nóos, però fins ara s’ha escapolit. Els ex presidents de les diputacions d’Alacant i de Castelló (J. J. Ripoll i Carlos Fabra) pel PP passaren pels tribunals i han estat condemnats, com l’ex alcalde de Torrrevieja, Hernández Mateo, del PP. Tots en general segueixen tranquil·lament, com si res, confiats en la magnanimitat de qui deté el poder a hores d’ara (indults, dilacions, tractes de favor). El panorama, per tant, és atapeït. I depriment.
¿Té alguna relació aquest panorama tan poc edificant amb la crisi social i econòmica que pateixen els valencians amb tota cruesa? ¿Amb els grans patiments i costos humans, en termes d’atur, exclusió, empobriment, pèrdua d’oportunitats vitals? Probablement, sí. Una relació molt estreta. A partir de 1995 amb l’accés del PP al govern de la Generalitat, les diputacions i els grans ajuntaments, es va iniciar una nova etapa de concentració del poder polític i econòmic i d’intersecció estreta entre gestors públics i interessos privats. Diners fàcils i ràpids van marcar la tònica. L’exacerbació de l’enriquiment individual a tot preu i per qualsevol mitjà, legal o il·legal, hi va ser la consigna (“¡Vamos a forrarnos!”). Tot combinat i en simbiosi amb un gir en el model econòmic que deixava de banda els sectors productius valencians, l’esforç de generacions, perquè es va marginar l’agricultura i es va desatendre la indústria, la base productiva generada arran de la industrialització dels anys seixanta/setanta. I es van balafiar a cabassos els cabals públics en projectes mal plantejats que han originats pèrdues milionàries. Precisament quan s’entrava en una fase històrica de globalització accelerada que hauria fet necessària, imprescindible, una dosi molt alta d’intel·ligència estratègica i de rigor en l’administració dels recursos públics.
Els resultats són ben conegts. Una situació d’emergència, de ruïna econòmica i moral. La pèrdua del sistema financer propi, el malbaratament de les opcions econòmiques del País, la desfeta cultural, la pèrdua d’un instrument de cohesió cabdal com RTVV, les amenaces a l’autogovern, els greus costos socials i humans que pateixen els valencians. Tot està molt relacionat. Alguns que varen implicar-se amb entusiasme en una política tan insensata com la de Zaplana i Camps haurien d’explicar-se. No ha estat sols un afer de corrupció, encara que el fenomen de la corrupció ho distorsiona tot i és certament una de les claus, i marca ara com ara una imatge exterior penosa.
Cal reconèixer-ho sense embuts, per a desterrar una deriva suïcida que comença en actituds a accions individuals i que acaba tenint greus conseqüències col·lectives. No serveix de res consolar-se dient que a tot arreu hi ha hagut corrupció i esmentar tot seguit els casos més coneguts a Catalunya, Andalusia o Madrid. O fins i tot insinuar que qui denuncia o s’esplaia massa en la corrupció que ha assolat el País fa el joc a una conspiració antivalenciana. Cert que sovint exagerar la nota en les nostres misèries (“¿pero qué pasa en Valencia?”) és un expedient fàcil, molt emprat a Madrid, per dissimular les faltes pròpies, aprofitant la mala premsa que de sempre, no ens enganyem, tenim els valencians a les Espanyes.
S’ha de reflexionar a fons i sense contemplacions sobre les causes i les conseqüències d’un fracàs col·lectiu que és en primer terme un fracàs de qui ha disposat de les palanques del poder polític i econòmic, al nostre País, les darreres dècades. El fracàs de les elits valencianes.
Un fracàs que cal situar en el seu context, sí, relacionat amb determinants més amplis, amb factors més complexos i globals (de la política estatal, d’Europa o del món), que expliquen moltes coses de la situació actual.
Però al cap i a la fi es tracta d’un fracàs propi, exclusiu, al qual ningú no ens obligava. Que caldrà examinar i superar. Per a encetar una nova etapa de regeneració democràtica i de reviscolament econòmic, amb una nova política i un nou model productiu, amb nous actors socials i nous dirigents a les institucions. I amb les lliçons ben apreses: l’honestedat, la transparència, l’equitat, la justícia, l’esforç, la participació, l’eficiència i el rigor com a condicions sine qua non per a reeixir d’alguna manera, com a societat i com a País, en un món molt més difícil i complicat. I per a no avergonyir-nos més.
