Lluís Falgàs
David Fernàndez, diputat de la CUP, va ensenyar una sandàlia a Rodrigo Rato sense que la hi arribés a llançar. El fet només serà recordat. Va ser aplaudit per uns i criticat per d’altres. D’haver-li llançat la sandàlia, Fernàndez hauria quedat inscrit en els annals del parlamentarisme, i com a pena màxima hauria estat amonestat i expulsat de la sala. Sí que va deixar senyal d’identitat la protesta a les Nacions Unides del president soviètic Nikita Khrusxov, amb els seus cops de sabata al taulell del seu escó. Un gest imitat trenta anys després pel diputat del BNG al Parlament gallec, Xose M. Beiras, enfront de Fraga.
Està escrit en els annals del parlamentarisme que Newton estava en silenci a la cambra anglesa. Tres anys en silenci. Només va parlar en una ocasió per demanar que tanquessin una finestra perquè feia fred. Un estil semblant al de Lluís Maria Xirinacs, que seguia les sessions del Senat dret i sense obrir la boca. L’associació de periodistes parlamentaris a Madrid cada any lliura un premi al “diputat mut”. El diputat menys actiu del Parlament. En dosis d’espectacle, l’actriu porno Cicciolina–Ilona Staller, cap de llista del partit italià Lista del Sole, cridava l’atenció dins l’hemicicle del Parlament tot ensenyant els pits. Fet reproduït fa uns dies al Congrés dels Diputats pel grup Femen.
No hauria de passar res ni hauria de ser un escàndol perquè de manera controlada hi hagi algun gest de vivacitat, com el de la sandàlia de David Fernàndez, que respon a uns ciutadans que fa ben poc temps ignoraven el Parlament perquè creien que no els representava. És positiu que s’hagin integrat i s’hagin adaptat fins i tot al reglament rígid de la cambra parlamentària. Són uns gestos que semblen espontanis encara que siguin mesurats i adequadament preparats per a l’impacte mediàtic. Allò que cal fer és no abusar d’aquest tipus d’impactes. Ni tampoc utilitzar fórmules com ara marxar de l’hemicicle quan no s’està d’acord amb el tema que s’està discutint. Millor el diàleg i sobretot parlar. En cas contrari esclata “la guerra”, que mai se sap com pot acabar.
Els parlaments es van inventar per poder parlar, i sovint hi ha massa símptomes que fan que es produeixi un allunyament de les realitats que diuen que representen els diputats elegits.
La sandàlia de Fernàndez representa persones que no poden entendre que la crisi econòmica dels últims temps l’hagin pagat els dèbils i que els que hi tenen més responsabilitat puguin dormir tranquils…
Publicat a El Punt Avui, divendres, 15 de novembre del 2013.
