Jordi Martí Font
Enguany, he tornat uns dies a l’UCE de Prada de Conflent i he assisit al que mai m’hagués arribat a imaginar: l’UCE és un cadàver, esplendorós perquè no tot és mort i té un poderós passat, llarg i intens, però cos sense vida al cap i a la fi. Poca gent i, entre aquesta poca gent, ha estat eliminada pràcticament la d’edat de 16 a 35 anys, eliminada per manca de finançament, és clar. Una idea única ho recorria tot: l’any que ve Catalunya serà independent i punt i final, no calia parlar de la societat que hi haurà dins, de la seva salut, de la seva escola, de les seves dissidències o obediències… Poques activitats en comparació amb altres anys, poc interès pel debat i la discussió, poc aprofundiment, tòpics i més tòpics repetits, una colla de gent que es coneix i ens coneixem i anar fent… No vull ser catastrofista ni això és un article de critica a ningú però no dir el que he percebut i que molta altra gent (i quan dic molta estic dient molta) m’ha comentat seria amagar la (meva i nostra) realitat.
El catalanisme reflexiu s’ha acabat i el catalanyunisme dels tòpics s’obre pas i és majoritari en el fòrum de la Catalunya Nord, mentre un tros de la nació es prepara per esdevenir (diuen alguns) independent, estat independent (diuen altres) i protectorat del Banc Central Europeu (pensem els pesats de sempre, si res no canvia). Sabem que el pressupost de l’UCE s’ha reduït, que hi ha moltes menys beques per a la gent jove i amb pocs recursos, que molta gent va a Prada com si fos un balneari on ensenyen algunes coses interessants, que altres hi fan turisme i reveuen antigues amistats de quan eren joves… però tot això no justifica aquesta pràcticament total absència de debat al voltant d’un tema com aquest que tenim davant i aquesta forma tan única de no pensament, de repetir com lloros una colla de tòpics i quan sortim del guió no saber què dir…
Ara bé, no estic decebut. Entre munts de tòpics hi ha alguns cursos universitaris de molta qualitat, gent que continua oberta al món, persones que s’hi deixen la pell i s’estimen l’UCE, complicitats establertes en la voluntat de ser i de fer, i una feinada impressionant que hi és i ha de continuar… Prada continuarà endavant i l’esmena no pot ser a la totalitat. Ara bé, el que ens cal és intentar que esdevingui molt més diversa que no és ara, de tots els colors, de tots els racons dels Països Catalans, àgora de moviments socials, laboratoti musical atrevit, centre de la infectació, espai per a la festa i la lluita d’ara, fòrum de pensament i de debat, eina de transformació sense dirigismes ni ximpleries dogmatiques però oberta a les idees que munts de gent van creant en aquest país que és tan gran i intens com sempre i que ha de portar les seves veus també a Prada. És possible fer-ho i segur que si ho fem serà molt i molt bonic. A la batalla! Som-hi!
Publicat a Llibertat.cat (25 d’agost de 2013)
