El que està en joc

4 barres

 

Melcior Comes

 

No són pocs els analistes que s’han adonat de les semblances que manté l’actual moment espanyol amb la crisi postcolonial que va sacsejar Espanya a partir de l’any 1898 amb la pèrdua de les últimes colònies. Davant d’aquella cruïlla, Espanya va haver de replantejar-se la seva identitat i el seu paper en el món; es tractava de tota una crisi majúscula, la solució a la qual venia batejada amb el nom de regeneracionisme, però que tanmateix va ser tan infructuosa com ho demostren les repúbliques fallides, la posterior Guerra Civil i la llarga dictadura de Franco. El fracàs d’aquell projecte de resurrecció –allò que Ortega y Gasset en deia pomposament una “Espanya vertebrada” entorn de Castella– s’arrossega des de llavors, amb el cruel maquillatge d’una transició democràtica que només ara ens ha fet evident que va tenir massa elements fantasmagòrics.

La substitució de l’opacitat autoritària per una altra mena de tripijocs foscos –els propis dels dos principals partits polítics–, el peatge monàrquic –també tocat per la més sòrdida corrupció–, l’entrada en una UE de la qual se n’era beneficiari més que contribuent –un regal esplèndid del qual només ara se’n coneixen les contrapartides–, el model econòmic centrat en la construcció i el turisme –ara en fallida–, l’estat descentralitzat d’acord amb el model a la llarga insostenible del “cafè per a tothom”, sense oblidar la decepció davant de les provatures de fer una Espanya plural, harmonitzada entorn del lideratge català…, tot això havia de portar al col·lapse present, a la impossibilitat de fer un pas endavant en un sentit positiu. Ara toca un replantejament total del model de convivència. I a tot això sembla que hi hem d’afegir un gruix de classes mitjanes profundament insatisfetes –a l’atur, sense possibilitat d’avançar socialment ni de garantir el famós “progrés” als seus fills–, que poden evolucionar cap a les simpaties populistes, fent confiança a un nou sistema de partits que ens aboqui a la inestabilitat i a la inòpia demagògica.

Potser hem d’entendre la Transició Nacional catalana com un intent d’emancipar-se no només d’Espanya sinó de les seves dinàmiques. Hi ha un cicle polític profundament espanyol, arrossegat des de fa dos segles, que condemna el conjunt de l’Estat a pujades i baixades emocionals, econòmiques i polítiques: períodes d’eufòria sense fonament ni vertader lideratge, seguits per replantejaments radicals, crisis socials i tornades a models polítics poc o gens democràtics. Potser ja no hi ha el perill d’una involució totalitària –per sort, s’ha pogut treure a l’exèrcit espanyol el seu paper tradicional de vigia dels vells privilegis–, però sí que és versemblant un escenari de greu desequilibri, d’inseguretat social, econòmica i institucional, que pot acabar degenerant cap a posats políticament menyspreables. Que les formes de cop d’estat ja no siguin per fortuna versemblants en el context europeu no significa que no puguem veure altres tipus de cops d’espasa, ben anunciats en l’escassa disponibilitat de l’Estat espanyol de permetre un referèndum sobre el futur de Catalunya. Qui es nega a les petites coses per força es negarà a les de més envergadura, per molt que aquestes puguin disfressar-se de constitucionalisme o de respecte a les lleis.

Contra el tradicional immobilisme espanyolista, basat en una concepció essencialista de la identitat i una tràgica visió de la història, el catalanisme continua sent una proposta d’obertura i cosmopolitisme, d’innovació i d’adaptació als corrents del món. Totes les democràcies modernes aspiren a construir-se des de sota, des de la ciutadania enraonada, que s’aglutina entorn d’iniciatives i d’institucions, de partits i sindicats, d’universitats i lobbys, d’empreses i consumidors, tot en un procés que té per objectiu incidir i dirigir, fer escoltar un punt de vista i involucrar-se en la presa de decisions.

La política moderna es basa a obrir i dividir el poder, no a concentrar-lo ni a tancar-lo a les demandes d’una ciutadania que ha entès molt bé que la història no té dinàmiques fatals ni està obligada a patir res que no hagi decidit. A mesura que la mentalitat democràtica va penetrant en els països, aquests es fan conscients del seu futur, de la quantitat i qualitat dels seus recursos, de la necessitat de participar en el funcionament de les seves institucions, i també de la responsabilitat que mantenen quan les coses no acaben sent com voldrien. Si som una societat lliure, tot està en les nostres mans, així que acceptar una imposició o un ancoratge institucional queda fora de tota aspiració saludable. Admetre que Catalunya pot ser lliure implica també acceptar que si no ho és encara és també perquè no està sent políticament desitjat amb prou convicció.

La història de la política catalana ens mostra que s’ha pecat de manca de sentit institucional; ser català ha estat inevitablement una aposta més per estructures al marge de les institucions que no en l’afermament d’un determinat poder distingible. Construir un estat propi passarà per concentrar de nou el poder polític, ara en mans de l’Estat espanyol, però que haurem d’aprendre a percebre com un instrument al servei del bé comú, i no com una perversió sospitosa. El regeneracionisme espanyol possiblement fracassi, però ara, si ens en sortim com a poble, podem contribuir a una nova cultura cívica i política, que faci que puguem relacionar-nos amb les institucions d’una manera totalment nova. Estan en joc moltes més coses que la nostra independència.

 

Publicat a El Punt Avui, dilluns, 26 d’agost de 2013.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER