Competitivitat

Competitivitat

Josep Fontana

Peter Radford assumia recentment la responsabilitat dels economistes en la desastrosa situació en què vivim. «La crisi actual, i la mediocre resposta política que hi hem donat, prossegueixen sense pausa. El mal causat a les vides de la gent comuna ja representa un desastre ocult que costarà molts anys de mitigar». La professió dels economistes s’ha mostrat incapaç de corregir els seus errors més evidents. La doctrina ortodoxa sobre la qual es basaven abans de la crisi ha demostrat ser inútil; però els seus practicants continuen aplicant-la «com si no hagués passat res». Això s’explica, sosté Radford, perquè la professió està dominada per les escoles d’elit, controlades pels pontífexs de l’ortodòxia, que són els que proporcionen els exèrcits d’analistes que treballen a les grans institucions i que controlen tant els congressos com les publicacions amb una autoritat que els permet «perpetuar el mite que posseeixen les veritats fonamentals».

Aquesta doctrina ortodoxa s’articula al voltant de conceptes com el de competitivitat, la substància del qual, despullant-lo d’adorns acadèmics, es redueix a això: és necessari disminuir els salaris perquè augmenti el benefici dels empresaris i aquests s’animin a invertir en la producció i creïn nous llocs de treball. Els que ho recolzen no ignoren que la disminució dels ingressos dels treballadors frenarà el creixement de la demanda interna; però tenen una resposta per a això: produïm per exportar. Tots els càlculs sobre la sortida de la crisi a Espanya es basen actualment en l’augment de les exportacions.

El que passa és que aquest sistema ja estava inventat i va tenir una gran importància en el creixement econòmic mundial en l’era de la plantació esclavista. Un sistema que els contemporanis defensaven per raons de competitivitat. Així Montesquieu, que havia escrit que l’esclavitud era contrària al dret natural dels homes, no dubtava a acotar que, no obstant, «el sucre seria massa car si no es fes treballar la planta que el produeix per mitjà d’esclaus».

La lògica dels empresaris del nostre temps no és gaire diferent. El director de Caterpillar, que ha proposat als seus empleats una congelació de salaris durant un període de sis anys, amb la finalitat de mantenir-los «competitius», ho raona amb aquests arguments: «Sempre miro d’explicar a la nostra gent que mai es pot dir que guanyem prou diners; mai tenim prou beneficis». (Va oblidar afegir-hi que els dos últims anys la seva remuneració personal havia augmentat un 80%). Un altre empresari industrial, de menys volada, es mostrava més sincer, per dir-ho així, al confessar que tot es redueix al fet que els empresaris han de pagar als seus treballadors el mínim que estiguin obligats a pagar-los, i no més; «no hi ha cap raó per augmentar els salaris mentre hi hagi tanta desocupació». Amb la qual cosa s’explica que un estudi publicat el 28 de juliol per l’agència Associated Press conclogui: «Quatre de cada cinc nord-americans s’enfrontaran a l’atur, a una situació pròxima a la pobresa o a la dependència de les ajudes socials almenys durant una part de la seva vida».

Entre nosaltres, i enmig dels primers entusiasmes per l’aparició de signes de millora, s’ha celebrat també l’empitjorament de la qualitat del treball, com la disminució de 50.400 assalariats amb contracte indefinit, cosa que no és més que una mostra del progressiu augment del treball a temps parcial, que a Espanya ja inclou el 16,4% dels ocupats, amb sous més baixos i feina precària. Una degradació que, evidentment, ens fa més competitius. Ho celebrava d’aquesta manera un banquer local: «La societat ha sabut absorbir aquest atur. A més a més, la gent s’ha pres les coses amb iniciativa: cada mes emigren d’Espanya unes 30.000 persones».

Però això no és més que el començament. El Fons Monetari Internacional acaba d’advertir-nos que l’atur seguirà a Espanya per sobre del 25% fins al 2018, i que l’únic remei consisteix a disminuir el nostre consum (apujant l’IVA i abaixant els salaris) amb la finalitat d’arribar a uns costos «competitius» perquè es creï nous llocs de treball que produiran… ¿per a qui? Perquè aquesta nova producció difícilment anirà destinada a una població espanyola empobrida pels descensos de salaris i pensions, degradada per les retallades en educació i sanitat (una altra de les recomanacions de l’FMI) i que a més tindrà la càrrega d’assegurar una mínima subsistència als milions d’aturats que no seran absorbits el 2018 ni se sap quan.

Penso, com Radford, que hauríem d’optar per un model de societat diferent, que competeixi per créixer sense sacrificar el benestar i la dignitat de la majoria dels ciutadans.

Publicat a El Periódico el 17 d’agost de 2013

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER