Edgar Illas Arau
Aquesta novel·la suïssa de Joël Dicker que diuen que serà un èxit, La veritat sobre el cas Harry Quebert, és una bona ocasió per veure com, efectivament, avui dia la literatura està feta de best-sellers. Ser un best-seller no vol dir ser simplement un producte molt venut, sinó que indica un canvi en la mateixa funció de la literatura i de l’art en general. El llibre de Dicker té una característica ben curiosa: els capítols són numerats a l’inrevés perquè així el lector sàpiga quant li falta per acabar el llibre. Aquest detall, no és ben simptomàtic del fet que l’acte de llegir ja no sorgeix d’un impuls explorador sinó que té com a finalitat tan sols acabar el llibre? Best-seller vol dir això: que l’horitzó final de la lectura és l’acte mateix de consumir el text.
El procés d’escriptura funciona de manera semblant. Dicker, que té 28 anys (i que, de fet, fa la impressió que els tindrà tota la vida, perquè avui dia tots els creadors són eternament joves), diu en una entrevista que cada dia s’aixeca a les sis del matí, va a córrer i escriu des de les deu fins a les sis de la tarda. Això també és revelador d’un fet que ha esdevingut habitual, que és que avui la principal activitat dels escriptors és, justament, escriure. O sigui, la feina de l’escriptor és plantejar-se l’objectiu de fer un llibre i acomplir-lo en un període de temps més o menys determinat.
Per això, el problema de la literatura no són els llibres de gent que no són pròpiament escriptors –això que es lamenta sovint sobre la gent mediàtica que, de cop, escriu un llibre sense conèixer la tradició, investigar la llengua i fer les tres coses que deia Foix que s’havien de fer, que eren llegir molt, estudiar molt i caminar molt. El problema real és que ja ni tan sols els mateixos escriptors fan cap d’aquestes activitats. Escriure avui dia és córrer, amb el cronòmetre al canell i l’Ipod a l’avantbraç. Monzó va dir fa uns anys la frase antològica que per ser considerat un bon escriptor, has de ser jueu, homosexual, alcohòlic o tuberculós, i, si pot ser, tot a la vegada. Actualment, potser amb aquestes qualitats ja no n’hi ha prou: per ser un bon escriptor, ara cal ser sobretot un bon atleta.
És cert que durant tota la modernitat ja s’havia posat molt d’èmfasi en la tasca laboriosa d’escriure i de buscar le mot juste. Però aquesta feina sempre anava acompanyada del que en podríem dir el cantó fosc de l’esperit romàntic. Llegir i escriure eren maneres de controlar les múltiples formes d’insatisfacció de la societat moderna; eren un sedant per calmar el dolor existencial, un ofici improductiu contra les exigències del capitalisme. La literatura era el producte d’una feina pacient, però també era allò –irrepresentable, si es vol– que, com l’ésser heideggerià, s’arrencava del silenci i se salvava de l’assolament del temps. La literatura acumulava llibres a les lleixes fins que aquestes estaven a punt de caure, encara que no acabaven de caure mai, perquè altres llibres feien de contrapès i posposaven el moment definitiu en què llibres i lleixes sí que caurien i t’esclafarien com un escarabat.
Però ara l’escriptor ja no llegeix (com pot llegir si escriu vuit hores al dia i la resta de temps fa esport?), i la lectura i l’escriptura funcionen plenament dins de la roda de la producció i el consum. El repte de la literatura, per tant, és aconseguir crear un espai que es distanciï d’aquest engranatge, però que no reprodueixi nostàlgicament les formes romàntiques de la modernitat –el marginal, l’experimentador, l’enigmàtic, el contemplatiu o el somniador. Per dir-ho d’alguna manera, el repte és aconseguir alguna cosa que ens permeti aturar-nos sense deixar de córrer.
Publicat al Punt Avui, dilluns 5’agost de 2013.
