Recuperem un article que Joan Fuster va publicar l’any 1979, en plena “crisi del petroli”. En una primera lectura, són sorprenents les analogies amb la crisi econòmica que ara patim, però alhora es fa evident la brutalitat de les actuals “reformes” neoliberals contra els drets dels treballadors i el modest estat de benestar, unes agressions impensables a la fi dels anys setanta, tot just iniciada una “transició democràtica” pilotada pel postfranquisme.
Joan Fuster
La situació és greu, no cal dir-ho, i en això tot el món està d’acord. Parle de la “crisi econòmica” actual, que, concretament en la seua versió espanyola, no sembla sinó augmentar dia a dia les seues lúgubres expectatives. Potser en altres llocs s’esdevinga el mateix. No ho sé. Però ací al problema viu se sobreposa una particular perplexitat del ciutadà que ningú no intenta corregir. La impressió immediata de qualsevol observador és que l’home del carrer, el veí corrent, ignora absolutament els termes de l’embolic, i, pitjor encara, no troba enlloc el menor indici d’esperança –ni que siga una mínima promesa—per a eixir del pas. Les explicacions que solen donar-s’hi són sovint contradictòries, i descaradament insuficients. Vull dir: les explicacions. Quant a l’eventualitat de remeis, el panorama és encara més amarg. El govern no manifesta tenir preparat un pla que tendesca a mitigar el desastre, i l’anomenada “oposició” parlamentària tampoc no insinua posseir el secret de la panacea “alternativa”. Un sospita que la incompetència o la falta d’imaginació política afecta moros i cristians. I en ambdós costats militen i exerceixen “economistes” professionals, professorals i tot… Naturalment, sabem que el mal ve de lluny, i que les solucions locals mai no seran vertaderes solucions. Un dels colps més rotunds que ha rebut el vell concepte de “sobirania” dels estats nacionals ha estat aquest: l’econòmic. Ni el poder autèntic ni la capacitat de decisió resideixen ja en els consells de ministres: ni en els de Madrid, ni en els de París, ni en els de Londres, Bonn o Roma. Sempre hi ha algú que mana més i des de més amunt. I no importa qui guanye les eleccions, la dreta o l’esquerra. Si alguna vegada guanya l’esquerra, es veu obligada a sotmetre’s també a les directrius del maremàgnum neocapitalista, i compleix aquesta gerència.
Per damunt de tot, el “sistema” determina les regles del joc. I el “sistema”, caòtic, comprèn des de les multinacionals als xeics petrolífers, passant pel botiguer del cantó. La “filosofia” del liberalisme econòmic assumeix aquest caos: es basa, exactament, en la idea que la “lliure competència”, amb les seues pròpies lleis, donarà un resultat final positiu, caiga qui caiga pel camí. La recent Constitució del Regne accepta aquest principi de manera explícita. Ha estat, o és, una Constitució que fins i tot van votar els comunistes: bé, ja s’ho faran!
Sí: és possible que els “economistes” del “sistema” creguen que les coses podran arreglar-se a la llarga pel simple funcionament del “sistema” mateix. Qui no s’ho creu és el contribuent menor, i contribuents menors ho som tots, la majoria, fins els aturats. Aquest ingenu habitant del país, globalment, no entén el que passa. No entén la inflació, no entén com prospera la massa dels desocupats, no entén la reforma fiscal, no entén la baixa de la productivitat. No entén res. S’esforça per sobreviure, que és el que li toca. I sobreviure, en aquestes circumstàncies, consisteix netament a aconseguir un augment de sou. Ho demanen els obrers, ho demanen els “quadres”, ho demanen els presidents-de-consells-d’administració. És un cercle viciós, com es deia abans. Perquè la vida cada dia està més cara, i ningú no es resigna al seu “trosset” de vida, que, natrualment, no és el mateix per a l’obrer que per a un president-de-consell-d’administració. D’ací naixen les vagues i els locauts: la “lluita de classes”, una mica borrosa, ja que el tradeunionisme sindical i el burgès intel·ligent acostumen a pactar. Per la part que els toca.
Segons sembla, aquesta mena de “pau octaviana” interclassista no basta a cobrir les necessitats –posem-hi “necessitats”—dels uns i dels altres. En aquestes maniobres, els uns i els altres procuren púdicament retallar les dimensions de l’”atur”. La complicitat interclassista dóna molt de si, i no hi ha dubte a favor de qui. M’assabente que, per a pal·liar l’”atur” galopant, les oficines públiques, que mai no “s’aturen”, anuncien un pedaç: avançar l’edat de les jubilacions. Un altre truc seria la supressió de les “hores extraordinàries”. I el recurs més eloqüent és que els joves, enredats amb al “cultura” i l’”educació”, retarden al seua impaciència pel jornal: que “estudien”, perquè mentre siguen estudiants no seran una mà d’obra en atur. L’ardit d’allargar i d’eixamplar l’etapa “escolar” és per engalipar la clientela. Com menys aspirants a “llocs de treball” hi haja, forçats per l’estudi, pel retir prematur o pel cansament, i fins pel “passotisme”, el nombre d’”aturats”, estadísticament, serà menor. La trampa, tanmateix, és visible: vistosa. Hi haurà uns altres “aturats” –estudiants o els que han passat ja els cinquanta—que d’alguna manera hauran d’alimentar-se i divertir-se i guarir-se si estan malalts: caldrà pagar aquest risc. I encara que teòricament ho pague un ministeri, al capdavall, la càrrega reverteix sobre la víctima mateixa. ¿O no?
Aquests detalls exigeixen aclariment. I és un aclariment que tots s’abstenen de perfilar. Dretes i esquerres, patronals i sindicats, homologats, no saben què proposar-s’hi. La “revolució” seria una hipòtesi, però la “revolució” ha estat ajornada per tots: pels socialdemòcrates i pels comunistes, i tem que pels reductes troskos i àcrates. Em dol escriure-ho: però la “revolució pendent” de la irrisòria seqüela feixista té el seu equivalent en aquesta altra “revolució”, igualment pendent, de l’extrema esquerra. Descartada la “revolució”, quan ni don Felipe [González] ni don Santiago [Carrillo] volen fer-la –ni cal que siguen ells els qui s’ho proposen–, és lògic que l’electorat opte per la indiferència. “Que siga el que Déu vulga”, podria ser un eslògan preciós pre a la multitud subalterna. Déu no hi té res a veure, però com a jaculatòria ja va bé. Els “economistes”, els “empresaris” i els “sindicats”, més els “polítics”, concorren en uan trista presa de pèl general. La “crisi econòmica” ens toca a tots: a uns més que a altres, però a tots. I resulta alarmant que ningú no es llance a agafar el bou per les banyes (ele!). Els “economistes” no se saben l’assignatura; els “polítics” ni saben ser polítics: els uns i els altres són ximples. No ho són els de les finances i el duro –o el dòlar—“sense pàtria”. Ells entre ells no s’aclareixen. Ni nosaltres. L’Economia potser serà una “ciència”, i no és gens segur que ho siga. Els “profans” ens els mirem amb aprensió. La nostra economia no és aqueixa altra “economia”…
Publicat a El País (7 de juny de 1979) i reeditat, en versió catalana, en el llibre Joan Fuster, Viure per viure (València, PUV, 2005).
