He llegit, a poc a poc, Obvietats (o quasi). Filosofia necessària, de Tobies Grimaltos Mascarós, Publicacions de la Universitat de València, 2021, 134 pàgines; en la cordinació editorial han participat, Maite Simón, disseny de la col·lecció Assaig, Inmaculada Mesa, maquetació, Celso Hernàndez de la Figuera, Composició de la coberta, Celso Hernàndez de la Figuera i correcció, Elvira Iñigo. La dedicatòria «A Roser, òbviament», i un Índex molt valuós perquè sintetitza el contingut del llibre, amb un Prefaci i les obvietats sintetitzades que desenrotlla en cada apartat, posem per cas:
1. «No pots dir que la veritat no existeix i pretendre que siga veritat», fins a 19 «obvietats» més.
Al Prefaci, Tobies Grimaltos, inicia el contingut d’aquest assaig filosòfic: «Fa molt de temps que observe que coses òbvies –coses, per tant, que, segons diu el diccionari, són molt clares i evidents i no aporten informació- poden en realitat ser il·luminadores i evitadores de greus confusions. Que alguna cosa siga evident, fins i tot autoevident, no vol dir que hom vaja que és veritat d’una manera immediata i instantània. Que una cosa és evident suposa que compendre-la i veure que és veritat són fets que es produeixen alhora; que si realment la comprens no pots sinó veure que és veritat. Si les coses òbvies no aporten informació és perquè no fan sinó fer palés quelcom que no pot ser d’altra manera, perquè no van més enllà de si mateixes per tal de confirmar-se. Una vegada en copsem el contingut, veiem que no ens han dit res que no sabérem ja. Expliciten el que era implícit», tot i que fer això, no sempre és fàcil o és més complicat i complex del que sembla… En realitat, afirma Grimaltos, «Potser més que obvietats, el que ací es recullen són el que els anglòfons diuen truims i els castellanoparlant perogrulladas». «Truims són els que els anglófons diuen bajanades, banalitats, pocasoltades i els castellanoparlants perogrulladas, «una veritat o certesa que, per notoriament sabuda, és insensata o ximplesa dir-la», seria unaveritat irrellevant, simple o banal…; segons el Diccionari de la Llengua Espanyola, Lorousse Editorial, 2022, perogrullada es defineix com:1 Una afirmació que resulta innecessària per ser molt evident, d’acord, molt bé, però això que dius, en castellà, és una «perogrullada, una sandez, una tonteria». 2. Retòrica. Figura que consisteix en fer servir, en general, amb finalitats humorístiques, veritats evidents o afirmacions conegudes per tots».Si realment comprenem el que diuen és ben difícil dubtar-ne, no estar-hi d’acord, puntualitza Tobies Grimaltos, i conclou «La qüestió és agafar-se el temps per pensar-hi, per arribar a veure el que realment diuen i les seues implicacions». Al Diccionari d e la Llengua Catalana, Larousse Editorial, 2007, defineix ‘obvietat’ com 1. Cosa que és molt clara, evident i que no aporta informació: Que el temps passa i tots envellim és una obvietat; al Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana no he trobat ‘obvietat’, més sí ‘obvi/ òbvia adj 1. Que és davant dels ulls, que es presenta de cara. 2. fig Que és fàcil de veure o de comprendre, evident. L’explicació és òbvia. L’obvietat esdevé una qualitat d’allò que és òbvi.
En seguir la recomanació de Tobies Grimaltos, a la fi del Prefaci, em vaig agafar el meu temps necessari, per llegir l’assaig Obvietats (o quasi) Filosofia necessària. Perquè requeria molta capacitat d’atenció i de concentració, per no confondre’s, embolicar-se i perdre el fil argumental, ja que, tot i que, erròniament, podies fer-te la il·lusió i considerar al principi, que es tractava d’afers aparentment òbvis, clars, senzills i inclús simples, gairebé tautològics, l’analítica de Grimaltos, per tal de clarificar-los, en distingir la superficialitat de la profunditat, separar els desitjos de la realitat, l’aparença de la consistència, el saber de la ignorància, allò vertader d’allò fals, destriar les creences del raonament fonamentat, cribar la falsedat o la mentida de la ‘veritat’, definir el saber del no saber, fer servir els criteris d’»autoritat» enganyosa en funció de qui ho diu i no en funció d’allò que es diu, distingir el particularisme de la possibilitat de l’»universalisme», disseccionar els arguments ‘ad hominem’ i les opinions narcicistes i sense cap base dels raonaments contrastats i ben construïts, distingir les creences dels fets i un llarg etcètera d’equivocs, confusions, malentensos, que després d’una exercici analític clarificador, que passa per moments «envitricollats», és un escrit fet amb detallisme i munuciositat, inclús meticulosidad, arriba a esclarir qüestions que no són tan senzilles d’analitzar, com es pot considerar d’entrada, en la formulació inicial sintetitzada; les reflexions, plenes de plecs, replecs, matisos, puntualitzacions argumentals, recovecs, per tal d’afinar en l’anàlisi, tenen interés, perquè fan servir el llenguatge filosòfic de manera clarificadora, escalridora; serveix també per rebaixar les pretensions inflaccionistes d’una filosofia «sacerdotal», amb missions excelses i ommniabarcadores (o totalitzadores), posem per cas, allò que Joan Fuster rebutjava, «les filosofies metafísiques»,perquè tenien voluntat de sistema i reclamava una filosofia com a detergent davant els prejudicis, tòpics i «llocs comuns», a la manera que pensava que feia Bertrand Russell…
Al Prefaci, d’Obvietats (o quasi) Filosofia necessària, Tobies Grimaltos, afirma que «el llenguatge quotidià és (afortunadament) lax, vague i fins i tot ambigu; les paraules tenen diferents accepcions i els conceptes que representen no sónclars del tot i definits; sembla que uns conceptes i altres tendeixen com les madeixes de llana quan són dins de la mateixa cistella, a embolicar-se els uns amb els altres de tal manera que, de vegades, és difícil tornar els fils als seus madeixons», la seua tasca en aquest assaig seria «desembolicar la troca», un esforç d’anàlisi, de clarificació, distinció i definició de conceptes que voldríem associar perquè ens agraden i que, «una altra vegada, entren en conflicte». Més encara, anota: «El que pretenc fer ací, en aquest llibre, és exposar una sèrie d’aquestes obvietats que, tot i ser (o això crec jo) veritats com a punys, no són sempre acceptades a primer colp d’ull, que susciten discussió i que, en pensar-hi, obren finestres i il·luminen estances de la nostra ment. L’implícit que aquestes obvietats explicten està freqüentment colgat sota enormes quantitats de prejudicis, malentesos i confusions. Sovint el més difícil de veure i de dir és l’obvi. Moltes vegades perquè en ser obvi, la gent pensa que és una altra cosa elque vols dir». Confessa que en exposar i argumentar, les obvietats, pensa que «pot fer un servei al raonament correcte. Perquè no cal caure en paranys sofístics, en fal·lacies i altres maneres d’engany, intencional o no, evitar equivocacions que es deuen simplement al fet d’argumentar de manera errònia o d’entendre les paraules de forma equivocada, clarificar els conceptes, les seues imbricacions i implicacions és sempre bo, útil i profitós», estalviar-se confusions i malentesos que interferenixen en la manera de raonar, de portar un diàleg i poder progressar en la real comprensió de l’assumpte del qual es tracte. Afirma que «Quan vaig escriure aquestes obvietats […] les vaig posar a prova a través de Facebook i Twitter». Va aprofitar els comentaris que va rebre per afinar més encara i confirmar (cosa que ja sabia) que és gairebé impossible «llegir aforismes o frases breus sense afegir les nostres manies, els nostres biaixos, la nostra manera, en definitiva, de veure el món. L’altra, que a partir d’una obvietat, som capaços de desenvolupar tot un seguit de qüestions més o menys connexes que abracen tota mena de temes i preocupacions, de vegades, pregones». Se li va mostrar i es va adonar de la complexitat d’allò «obvi», com allò que semblava obvi, no sols no era tan obvi, sinó que podia fins i tot considerar-se fals. Les critiques i comentaris, l’han ajudat a ampliar la seua visió de les coses, per tant agraeix els qui participaren. I després d’agrair els suggeriments, comentaris i correccions a un grapat de companys de la facultat de filosofia de València aconsella que és un llibre «per anar llegint a poc a poc i reflexionant sobre el que s’ha llegit, deixant temps a la sedimentació». El risc de no fer cas, avisa, és la saturació i dificultar-ne la comprensió…
No sóc un expert en filosofia analítica, però he estat activista al moviment ecologista durant molts anys i he llegit amb interés tot allò referent a la situació sobre l’estat del món mediambientalment, alguns llibres de sociologia ecològica i m’he interessat sobre els problemes relatius al transvassament de l’Ebre (l’Horta de València, L’Alfubera, La Punta…) i els conflictes que generen els transvassamens d’aigua i la destrucció d’ecosistemes valuosos i vitals; al capítol 10, «Als fets no els interessen les teues preferències. I les teues creences els són del tot indiferent», després de definir que els fets «són esdeveniments, coses que passen. Ni senten ni pateixen. Estan allí, fora, i ets tu qui t’has d’emmotllar a ells en les teues creences o transformar-los si cal per a complir els teus desitjos. Però, d’alguna manera pensem que creences i desitjos tenen algun poder sobre ells, que els nostres estats mentals hi tenen alguna influència, que en són sensibles i volen acontentar-nos. La idea és absurda, però el nostre capteniment no n’està lluny. d’analitzar». Al meu parer, els fets, tot i no són ésser, sinó esdeveniments, «coses que passen», no estan només «allí fora», molt sovint, hi són també «allí dins», en el sentit que, en funció de la repercusió, valoració, de les nostres preferències i desitjos, afecten l’estat d’ànim i generen conseqüències previstes o no previstes. Per remarcar, l’absurditat de barrejar fets, preferències i desitjos, Tobies Grimaltos, adverteix «Que el fet que convinga que ploga perquè és bo per al camp no fa que ploga, i que jo crega que plou tampoc». Al meu parer, no es pot comparar un fet produït per «les accions humanes» amb un fet «metereològic», que tot i estar relacionat amb certes accions humanes que modifiquen el clima i causen canvis climàtics extrems, sequeres, multiplicació d’incendis, escassetat de plutges, d’aigua, del volum dels aquïfers, en aquest cas les creences i desitjos no generen cap plutja… Se n’adona d’aquesta qüestió i reconeix que poden haver-hi fets que sí que depenen dels nostres interessos, que tenen a veure amb allò que volem i ens convé, perquè es convertisquen en fets. És a dir «certs fets ho són només en funció de les nostres preferències i desitjos». I ens proposa, «Penseu en un enunciat com «El transvassament de l’Ebre és bo». Es pregunta: «Què vol dir un enunciat així? Analitza els límits, la relativitat, les contradiccions, elsl vincles, les relacions i els confictes que genera un enunciat tal, que voldria produir un fet que no és possible sense els nostres interessos i desitjos. Perquè els d’un altre grup, per raons econòmiques, mediambientals, prejudicis i altres, poden concloure «El trasvassament de l’Ebre no és bo». En conseqüència, que no siga un fet del món qui determine en termes absoluts la veritat d’un enunciat com el de la ‘bondat’ del trasvassament o de la ruta per arribar a un lloc, no vol dir que no hi haja veritats, fets, que almenys relativament a algun criteri, facen vertaderes o no aquestes aserveracions. El transvassament de l’Ebre és bo, afirma Grimaltos, «si el que vols és tenir aigua suficient per a atendre les necessitats d’un turisme creixent i alhora poder regar les terres de conreu (o fins i tot ampliar aquestes terres). Igual que una ruta pot ser la millor per anar a un determinat lloc si el que vols és gaudir del paisatge mentre hi vas. Al final, potser són fets universals els que determinen la veritat d’un enunciat com «El trasvassament de l’Ebre és bo», fins i tot relativament als interessos d’algú. Hom pot estar equivocat respecte d’aquesta qüestió: realment no és beneficiós per als seus interessos. Però són els interessos i la seua consecució els que determinen la veritat d’un enunciat així. I en aquest sentit, una altra vegada, les teues creences els són indiferents. Per molt que cregues una cosa, són els fets que manen».
En aquest anàlisi i conclusió anterior sobre les «bondats» relatives i inclús amb posssibilitat d’»universalització», hi ha coses que em ‘grinyolen’ perquè, què vol dir que «són ‘fets universals’ els que determinen la veritat d’un enunciat (com el del trasvassament de l’Ebre és bo)? Com es pot afirmar, paradoxalment, que «són els interessos i la seua consecució els que determinen la veritat d’un enunciat així» i, alhora, afegir el contrari i concloure que ‘les teues creences els són indiferents’? Si afirmem que «Per molt que cregues una cosa, són els fets que manen», no considerem que «els fets», no cauen del cel (com sí passa amb la pluja), sobretot, quan es tracta d’una decisió elegida dels implicats, tot i que és complex definir qui són els ‘implicats’ en aquest afer… perquè els «més implicats», són els comissionistes de les obres i les empreses tipus Ferrovial, que es lucren amb les obres públiques, via BOE, que serviran per omplir les arques d’alguns partits polítics perquè puguen engreixar els mecanismes electorals i persistir en la seua complicitat política i social convenient al servei dels interessos d’algunes multinacionals que obtenen beneficis substanciosos sense reparar en les conseqüències ambientals ni els impactes a la natura… Per això, els fets que determinen si es fa el tansvassament o no, no són «fets universals» (sobretot si passen per sobre dels caps i la voluntat dels pagesos i habitants de les terres de l’Ebre, directament, afectats), són ambivalents, ambigus, «relatius a», és a dir, fets relatius a beneficis o perjudicis, a interessos, sovint antagònics, de caràcter polític, nacionals, econòmics, turístics, agrícoles, mediambientals, etcètera. Els fets no s’expressen en brut, sempe estan necessitats d’interpretació, d’anàlisi, de valoració, de judici, de contextualització, de particularitats, de conflicte social i ecològic antagònic entre diferents parts… No es pot dir,«Els fets manen», perquè és així, si es permet que manen, bé perquè hi ha qui considera que «el que paga mana» o bé perquè les decisions de l’estat han de ser obeïdes al marge dels perjudicis i danys que cause, com els centenars de terratrèmols a la llesca de la costa des de Vinaròs fins a Tarragona amb el fracking o els problemes pels accidents de la industria química a Tarragona al costat de les vivendes de barris perifèrics de Tarragona, sense garantir la seguretat del veïnat… Els fets, en aquest cas, del transvassament, estan «determinats» pels que tenen capacitat d’actuació per decidir les obres, és a dir, prou poder estatal i empresarial per controlar el BOE i el capital necessari per realitzar-les, si més no en el grup A d’aquells que afirmen que «El transvassament de l’Ebre és bo», és «bo» per als seus interessos particulars o de grup (lligats a la industria turística, al comissionisme, a les agències immobiliàries, a les multinacionals de les obres públiques lligades a la llotja del Bernabeu i al personal agrícola amb voluntat d’ampliar del volum agrari de rec de manera intensiva i expansiva), és «bo» si es trepitgen els interessos del grup B, format pels pagesos del Delta de l’Ebre, de les formes de vida vinculades a d’aquest ecosistema del Delta i de les Terres de l’Ebre… Només si s’imposa aquest projecte, si allò que es considera el més important («fet universal?»), és augmentar els quilòmetres del monocultiu en la cimentació a costa del camp que genera els nutrients per alimentar la resta d’animals i els humans, a costa d’ecosistemes vitals per a les Terres de l’Ebre i importants per a la salut dels humans al planeta Terra… Cal que arribe aigua a la Mediterrània i sorra al Delta de l’Ebre, tot i que l’augment del nivell de l’aigua pot endur-se per davant aquest Delta, malgrat els intents d’aturar l’erosionament de les terres d’aquest Delta… Per això, en alguns casos, potser les creences i els desitjos no afecten «els fets», com en el cas, de fer pregàries per fer ploure o perquè no plogue més, tot i que «relativament», perquè cada vegada més, hi ha una relació de major dependència entre les accions humanes, posem per cas, major ús de combustibles fóssils i abús del transport privat i l’escassetat de la pluja per contaminació o les tempestes extremes, la caiguda d’aigua devastadora… No obstant això, en afers de transvassament, només als estats autoritaris, gens democràtics i vulneradors del drets humans, els embassaments o transvassaments, es fan passant per sobre de les creences, desitjos i formes de vida de les comunitats humanes afectades… No hi ha cap ‘fet universal’ per poder dir que «El transvament de l’Ebre és bo», a no ser que apliquem una mena de determinisme, «en cada moment només hi ha un futur possible»… Probablement, seria més comprensible i podríem concloure que, pel que fa als beneficis lligats al «bé comú», elsguanys per a una major quantitat de gent, el no trasvassament de l’Ebre és molt millor perquè preserva ecosistemes, evita que cause un mal a les formes de vida lligades a l’activitat agrària a les Terres de l’Ebre ia l’ecosistema del Delta i per extensió a la vida de la Terra… Com hauria de ser un enunciat «universal» deixar el petroli, carbó, gas i altres combustibles fòssils colgats a terra, enterrats sota el sòl, per evitar les catàstrofes climàtiques que s’acosten acceleradament. Per desgràcia, ja les tenima sobre, les podem observar si mirem amb atenció i sabem llegir les informacions de les agències del clima vinclulades de les Nacions Unides i el consens de la comunitat científica sobre el clima que ens arriba i afectarà, greument, als més joves de les generacions actuals i a tots els humans de l’avenir…
Només explicite aquest apartat, perquè ‘disentia’ d’alguna argumentació més que pel seu contingut per la seua conclusió de separar creences, desitjos i fets; sovint es poden i cal distingir-los i separar-los, més no sempre es poden separar, sovint, poden anar lligats i és convenient que vagen vinculats en alguns contextos, en dependre d’una presa dedecisió més democràtica, participativa i deliberativa… Per descomptat, en altres capítols, segurament una gran majoria, he seguit els raonaments de Tobies Grimaltos fil per randa i he estat d’acord amb els seus arguments i conclusions; cal afegir que els he vist molt interessants i útils per tal d’afilar, afinar, perfilar, aclarir, definir i matisar els raonaments i els coneixements convenients per debatre de manera dialogada, fer més raonable el debat amb el propòsit de garbellar la matèria en qüestió, fer que considerem la tria «del millor argument» possible, contextual, com a fórmula de validesa per resoldre conflictes entre els participants en una discusió comunitària d’implicats, tot i que la igualtat de poder i la reciprocitat en el debat, han estat qüestionadespels crítics de «l’universalisme», en vincular-lo a procediments massa formalistes i massa abstractes i desubicats;.. Grimaltos ha fet servir l’anàlisi dels enunciats i de les argumentacions justificatives a la manera com suggereix Habermas en algunes de les seues investigacions lligades als actes de parla, a la veritat, el sentit la valisesa, la significació i la justificació (de la ‘veritat’) que tracta a Teoria de l’acció comunicativa, en un intent de vincular (Habermas) la filosofia a les ciències socials per a una anàlisi crítica de les societats des d’una perspectiva amb ‘aspiracions’ «universalistes»; tot i que el propòsit de Tobias Grimaltos és més acotat al terreny dels raonaments, els prejudicis, les confusions, les errades, els enganys i les trampes del pensament i el llenguatge que ens fa incòrrer el fet de pensar correctament o no, en el sentit de seguir les regles d’un raonament, amb les menys confussions possibles… Altrament, el que es tracta és de pensar «adequadament», tot i que sempre cal interrogar-se sobre que vol dir, «l’adequació».
Per tant,faran bé de llegir-se aquest darrer assaig deObvietats (o quasi). Filosofia necessària de Tobies Grimaltos aquells que estiguen interessats en afers filosòfics lligats a la filosofia analítica, a la filosofia del llenguatge i els qui estiguen interessats en millorar la pròpia argumentació, aprendre a debatre, amb les menys confusions i errades possibles, si més no saber els límits i les possibilitats del coneixement filosòfic en l’anàlisi dels discursos i els raonaments per reflexionar i tractar de mirar les coses amb més deteniment, en seguir el consell de Wittgenstein, que hem trobat al frontispici del darrer assaig filosòfic de l’amic Antoni Defez, Fronts oberts: «Pren-te el teu temps». D’això es tracta, si el que volem és fer bé l’ofici lligat a les tasques de la filosofia, la història i les ciències socials, tenir les dades i la informació adient, també la perspectiva per veure les coses i a nosaltres mateixos, amb una mica de distància (i proximitat) i prou lucidesa i perspicàcia per interpretar els fets en situar-los en un context de manera convenient i contrastada; sense caure en els paranys, ni en els enganys, autoenganys, confussions o reduccionismes que ens fan errar més del compte. Per tal d’aproximar-se a allò que es podria definir com «veritats filosòfiques», cal desplegar una tasca ‘relativa a’, en ser informada per la mateixa filosofia, les dades de les altres ciències, les arts i les humanitats, i limitada a l’aclariment conceptual per a una millor comprensió; també per tal defer propostes per a una millor percepció i actuació dels humans,en un planeta ple que s’està empetitint i deteriorant a causa de l’acció humana i dels seus artefactes destructius.
Al remat, hi ha un Glossari, com una mena de petit diccionari per definir alguns conceptes, posem per cas, ‘actes de parla’ (Allò que es fa en emetre pauraules amb sentit, com ara, informar, preguntar, prometre, ordenar...) i altres que només sabreu si llegiu el darrer llibre de Tobies Grimaltos sobre les obvietats (o quasi).
