Juli Capilla
El darrer lliurament de la revista L’Espill (núm. 61, segona època, tardor 2019) conté un dossier dedicat íntegrament a la crítica literària, un tema sempre recurrent, polèmic i complex. A més a més, s’hi apleguen textos de pensament i de gran actualitat sociopolítica i històrica, com són els casos de Simona Škrabec, Ferran Garcia-Oliver, Pere Antoni Pons, Enric Iborra i Paola Lo Cascio, entre altres. El fragment inèdit del diari d’Antoni Martí Monterde traspua una experiència vital que transcendeix l’anècdota individual i s’eleva a categoria sociològica.
Necessitat de la política
El número 61 de la revista L’Espill, “fundada per Joan Fuster”, ve carregat, com d’habitud, de bones propostes i, a més a més, oportunament connectades amb les necessitats ─conjunturals o endèmiques, segons es mire─ més immediates. Així es desprèn de l’editorial, encapçalat amb un títol ja per se persuasiu i compromès: “Elogi de la política”, en què es planteja aquest vessant de l’esfera pública com un “gran invent”, eina imprescindible per a resoldre els conflictes “inherents a qualsevol societat”. La política i, sobretot, els polítics no viuen a hores d’ara els millors moments, però. D’una banda, perquè algunes pràctiques poc honroses ─la corrupció, fonamentalment─ els han situat en un plànol de desprestigi molt preocupant, a pesar que és injust i desproporcionat encabir-los a tots en el mateix sac de denigració. I, d’una altra, perquè les oligarquies econòmiques, els lobbies i alguns grups mediàtics tenen tal poder d’influència que, de vegades, fan inoperant qualsevol intent de canvi de l’statu quo. I, tanmateix, la política és necessària. Sobretot ho és en termes de progrés i de millora de la societat. Tinc la sensació que l’abstenció i la desvaloració de la política i dels polítics només beneficien els ens influents de què parlàvem adés, és a dir, a una minoria despòtica i acaparadora.
Potser l’arrel del problema, aquesta desconfiança apriorística envers la política i els polítics, rau en el fet que venim d’un segle ple de catàstrofes. Dues guerres mundials van deixar la humanitat tan escaldada que amb prou feines vam aconseguir servar la dignitat i una precària confiança en nosaltres mateixos, com a animal obligat a viure en societat. Ja ho va constatar Walter Benjamin el 1933 en un assaig, “Experiència i pobresa”, que L’Espill recull íntegrament gràcies a la pulcra i llegidora traducció de Simona Škrabec. El filòsof alemany assegurava que després de la Gran Guerra l’ésser humà s’havia quedat sense discurs, callat, mut. I per evadir-se d’una realitat viscuda tràgicament havia decidit instal·lar-se en un silenci obtús o en la invenció d’una realitat paral·lela gràcies a Mickey Mouse. En paraules de la pensadora eslovena, “Gràcies als mitjans estètics, la política ens pot convèncer que és veritat també tot allò que sabem que no és veritat”. Això ens porta al que ha denunciat en més d’una ocasió el filòsof estatunidenc Jason Stanley, autor de Fatxa, un assaig sobre com opera en l’actualitat el feixisme. Em referisc a la idea que ara els polítics ─ço és, els mals polítics, els fatxes─ ja no dissimulen ni miren de disfressar la veritat amb mentides més o menys ocultes. Ara ens fan idiotes i volen que ens empassem les mentides directament, sense filtres edulcorants, com si fossen veritats absolutes. Per a més inri, les fake news que pul·lulen lliurement i sense control per la xarxa contribueixen a enterbolir encara més la contemporaneïtat i no deixen de distorsionar el món que ens envolta, com més va més pròxim a la virtualitat que a una realitat verificable.
L’article de Simona Škrabec (El meu amor pel sud) expeditiu i enlluernador, retrata una Europa encongida sobre si mateixa, replegada en una seguretat tan acomodatícia com fràgil i provisional. Hem passat del mur de Berlín, que dividia Europa en dues meitats irreconciliables, a fer servir la mar Mediterrània com una frontera infranquejable que ens protegeix de “l’amenaça” d’un submón que literalment s’enfonsa en la misèria. A parer seu, “està naixent arreu del continent la ideologia de la por, una llavor de la qual només poden brotar noves formes de feixisme”, constatables en una realitat política que l’únic que fa és ─a desgrat seu i a perjudici nostre─ denigrar la política.
No vivim en el millor dels contextos possibles per a la política; sobretot, per a la política o les polítiques de signe progressista. Les incerteses econòmiques, les pors atàviques, el populisme ascendent i una sempiterna divisió de les esquerres agreugen la Res publica i amenacen la democràcia. Amb aquestes inèrcies socials, la retòrica de l’esquerra es buida de contingut o de capacitat operativa i cedeix el pas als eslògans de fàcil digestió que esgrimeix amb fatxenderia la “nova” dreta europea. Mirem, si no, Itàlia, lliurada a un Salvini messiànic que aplica sense vergonya la seua política de replegament i autoprotecció ultranacionalista, refractària a la diferència. A Què se n’ha fet de l’esquerra italiana Paola Lo Cascio ens adverteix d’aquestes polítiques reaccionàries i alerta sobre la necessitat que té l’esquerra del seu país de reorganitzar-se o reinventar-se per fer front a la dreta: “el conjunt de l’esquerra italiana ha de tenir el coratge de superar divisions, inèrcies, personalismes i inhibicions, per tal de recuperar una tradició soterrada, segrestada, rellegint-la, esmenant-la, lligant-la a la realitat present, i projectant-la de forma del tot nova cap al futur”.
Necessitat de la crítica
Cada vegada que un suplement literari o una revista aborden el paper de la crítica literària, s’hi constata que, per al bon funcionament d’una literatura nacional, cal una crítica seriosa. Hi ha sempre unanimitat sobre aquesta qüestió, la qual cosa denota que hi ha dèficits o mancances que van repetint-se al llarg dels anys. De quines mancances parlem? De la precarietat, sobretot, amb què es veuen obligats a treballar els crítics, o els passavolants que fan de crítics, perquè en aquest dificilíssim ofici que consisteix a qualificar una obra, la volatilitat és una constant també. I, tanmateix, n’hi ha qui exerceix de crític durant anys, fins i tot dècades, a pesar dels inconvenients inherents que comporta aquesta tasca massa vegades poc agraïda. A Reptes i riscos del crític en la selva literària Arantxa Bea apunta, precisament, cap aquesta precarietat esmentada, i denuncia que n’hi ha, de mitjans, que fins i tot es vanten de no pagar ni un gallet per cap col·laboració crítica o periodística (i al·ludeix vetladament, o no tant, a un director d’un conegut suplement cultural digital). La que fou durant anys coordinadora del suplement literari “Posdata” del diari Levante-emv defensa també la independència de l’ofici: “allò que el crític no pot perdre de vista és que no escriu per a l’autor ni per a l’editor ni per als crítics, sinó per al lector”. En la mateixa línia d’autonomia gremial, Pere Antoni Pons assenyala a Notes tumultuoses sobre un ofici tumultuós que “el crític ha d’estar al servei del que diu el text, no de les pròpies manies, dèries, interessos, ideologies i conviccions”. I Àlex Matas ─igual que Pons─, assenta el quefer del crític sobre una premissa bàsica: el de la qualitat de les obres i de les crítiques que s’hi abeuren. Una qualitat bastida a partir d’una formació intel·lectual sòlida i versàtil que permetrà al crític operar de la millor manera. Per a Manel Ollé és fonamental l’elaboració d’un discurs capaç d’actualitzar un pòsit abundant de lectures prèvies, tot reflexionant també “sobre el fet literari, sobre l’autor, sobre el passat i el present del món literari on actua”. Ollé està convençut que “una literatura arriba a ser-ho en la mesura que, a part dels textos, genera lectures”. I Enric Iborra, després de constatar l’agonia existencial que pateixen la majoria de les novetats a les llibreries, amb una vida cada vegada més efímera i insubstancial (hi ha llibres que ni tan sols hi arriben), i de posar el dit a la nafra sobre un parell d’escriptors-crítics consagrats o que gaudeixen d’una intocabilitat a prova de crítica, destaca la necessitat quasi ontològica que tenen els autors que es parle dels seus llibres: “La literatura no existeix si no se’n parla, si els llibres no es comenten, si no es valoren, si no es comparen: si no es critiquen. Els autors viuen amb resignació amarga aquest silenci, aquesta sensació d’escriure en el buit. Els crítics, els pocs que en queden, també”.
Al capdavall, la solució al repte de la crítica passa, a parer de Marina Porras, paradoxalment per la mateixa crítica: “Em temo que una de les solucions al problema és que hi hagi una sèrie de crítics disposats a fer la seva feina d’una manera seriosa i a escriure més preocupats per la crítica que per la seva posició dins del sistema cultural”. D’acord, però tot plegat fora més factible si disposaren de més plataformes culturals i mediàtiques on poder exercir aquesta feina, i d’unes condicions de compensació econòmica més ajustades i dignes d’un ofici per al qual es requereix una formació exigent i uns dots d’intel·ligibilitat adequats per fer operativa aquesta noble tasca de cara als lectors, i per servir a la literatura sobre la qual es basa. Finalment, per acabar d’adobar aquest apartat sobre la crítica, cal fer esment del text personalíssim de Julià Guillamon, Paraules preliminars des de l’Institut Aragó, un repàs exhaustiu i ple d’anècdotes curioses sobre la seua trajectòria professional com a crític.
Necessitat de la literatura del jo (o del jo en literatura). L’Espill ens brinda també altres possibilitats de lectura, més centrades en l’anomenada literatura del jo ─i, també, en el jo en la literatura. L’ego va tan lligat als autors que les irascibilitats, com també passa amb els textos crítics, poden ser realment doloroses. Però aquesta és una altra història. El que vull testimoniar ara i ací és un grapat de textos inèdits que la revista aplega i que paga la pena llegir. És el cas de L’home impacient: Fragments d’un Diari recuperat (1996-1998), d’Antoni Martí Monterde, el testimoniatge directe i en primera persona d’un exiliat valencià a Barcelona, com tants n’hi ha hagut per causes ideològiques i també econòmiques. Vegem, si no, aquest fragment eloqüent de Monterde sobre un fenomen socioeconòmic i personal que, a pesar que les circumstàncies polítiques del País Valencià han canviat i són ara com ara més benèvoles, no l’han erradicat del tot, ni de bon tros:
Entre el problema sociopolític, que a la ciutat de València esdevé una autèntica tortura diària, i la invisible possibilitat de realitzar-se professionalment en la branca d’humanitats, es xifra un problema espès: al País Valencià, qualsevol persona que estigui vinculada a aquest àmbit s’enfronta a una desmoralització, a una manca de perspectives, a una problematització dels seus coneixements i a una sobrepolitització de la seva activitat professional que, al capdavall, arriba a ser irrespirable. Al final, l’opció de marxar, amb més o menys convicció, acaba per considerar-se.
Una altre text que al·ludeix al que ─intuïm─ va ser un ego superlatiu ens el mostra l’historiador Ferran Garcia-Oliver, a propòsit de sant Vicent Ferrer. Sobre el sant valencià argüeix que, més enllà del mite de sermonaire loquaç i convincent i de la llufa repetitiva que se li ha penjat de justicier i miraculós, la bona veritat és que va ser un home compromès amb la idea de conversió dels infidels per què va lluitar sempre, tot fugint d’una vida regalada que, per la seua condició social, li hauria estat molt més còmoda. Una vida dedicada, doncs, a predicar per Europa mercès a l’única arma en què creia: la paraula ─un altre il·luminat, com Ramon Llull.
Altres textos igualment necessaris
No podem glossar tots els articles que aplega el darrer número de L’Espill, ni fer-ne un abstract individualitzat. Tampoc no tindria sentit. Han de ser els lectors els qui els desgranen a poc a poc amb una lectura atenta i productiva. La gràcia serà precisament aquesta, la d’una lectura personal, no mediatitzada. Paga la pena. En aquest sentit, la mirada artística d’Isabel Banal i Itziar González Virós sobre Roma són ben suggeridores. Altres propostes a tenir en compte són les de Ganesh Devy (Fer front a la violència), Ona Balló (El pensament musical de Carles Santos en el cinema de PerePortabella) i la d’Allen Grossman (El meu Caedmon: Sobre la vocació poètica).
En l’apartat de llibres, hi ha les col·laboracions de David Murillo, Ernest Garcia, Antoni Furió, Toni Mollà i Francesc Pérez Moragón que escriuen sobre les darreres novetats bibliogràfiques, respectivament, de Josep Fontana (Capitalisme i democràcia), Gareth Dale (Karl Polanyi, una vida a l’esquerra), Amedeo Feniello (Naples 1343. Aux origines médievales d’un système criminele), Avishai Margalit (De la traïció) i Antoni Ferrando Francés (Fabra, Moll i Sanchis Guarner. La construcció d’una llengua moderna des de la diversidad.
Juli Capilla, escriptor i editor
