Vox i la miopia poregosa de la dreta espanyola

Vox

Joan de l’Alcázar

La Constitució de 1978, ja en la quarantena i amb evidents símptomes de vellesa, està sent utilitzada des de fa temps com una arma llancívola, una arma amb la qual agredir; una trinxera darrere de la qual s’ha parapetat la dreta espanyola: el PP i Ciudadanos. L’aparició de Vox no va ser ben analitzada per aquests dos partits, que van considerar els d’Abascal com un ariet controlable amb el que atacar l’esquerra i els nacionalistes bascos i catalans. Aquestes dues forces encara no tenen la convicció formada de fins a quin punt pot perjudicar-los la seua incomprensible ceguesa. Però no només a aquesta dreta li costarà car amagar el cap a la sorra quant a l’amenaça dels post feixistes.

L’anti-constitucionalisme de Vox, en tàndem amb les tensions alimentades i mantingudes per l’independentisme confrontacionista català, poden cristal·litzar en què el partit d’ultradreta avance fins assolir cotes de poder encara impensables a la societat tensionada fins al crit en la qual vivim.

El partit de la dreta més extrema persegueix imposar una esmena radical tant al disseny autonòmic com a tot allò disposat en matèria de política social. Pot ser molt perillosa la negativa dels partits majoritaris a actualitzar el text constitucional, a re-sintonitzar-lo amb una realitat social, política i cultural -espanyola i internacional- que és molt diferent de la de 1978.

Ciudadanos ja ha patit una davallada que amenaça la seua supervivència com a partit. El PP ha decidit fugir cap al davant, cames ajudeu-me, i ignorar l’amenaça dels post feixistes. Cap de les dues organitzacions ha comprés que Vox no està donant-los suport allà on els resulten necessaris sols per a fer la política conservadora que elles desitgen. Vox no està per a proposar lleis o normatives, ni per a debatre en cap àmbit de govern; Vox està per a dinamitar tot el que combat: des dels consensos quant a la violència de gènere a les mesures en política mediambiental, des del marc normatiu de la política social a l’encaix de les regions i les nacionalitats dins l’Estat.

Si a això li afegim que una franja de l’independentisme català s’ha emancipat dels partits nacionalistes majoritaris, i ha decidit a tensar la situació al màxim, mentre que aquests no tenen valor de desmarcar d’eixa política de confrontació, coincidirem que la situació política és extremadament embullada, polaritzada i més que preocupant.

Ara per ara, tanmateix, sembla que els partits espanyols majoritaris han decidit que no és moment d’aventurar-se en una reforma constitucional tal i com la que seria necessària. La dreta sistèmica, el PP i Ciudadanos, que es neguen en redó, s’han erigit en els repartidors de l’etiqueta de constitucionalista i no sols li la neguen als nacionalistes perifèrics, sinó que també inclouen en el bloc contrari al PSOE i a Unides Podem. A més –per suposat- d’altres organitzacions d’àmbit regional com ara Compromís o el Bloc Nacionalista Gallec.

Sorprenent i perillosament afirmen, amb tantes evidències com n’hi ha en contrari, que Vox és un partit constitucionalista, constituït i dirigit per espanyols com cal; un partit que defensa el mateix que PP i C’s, tot i algunes diferències formals. Cada dia és més evident què, no sols electoralment, no sols pel que fa a la presència institucional, el PP i Ciudadanos li han posat una catifa per a que els d’Abascal i companyia avancen sense obstacles i amb vent favorable.

Les contradiccions del PP en general i les de Pablo Casado en particular estan resultant particularment evidents cada dia més. L’atemptat –fallit o simulat- amb una granada contra un centre d’acollida de menors immigrants a Madrid ha fet que Vox i el govern regional del PP s’hagen oposat a condemnar-lo. Ha sigut una mostra de la feblesa dels de Casado, de l’extrema fragilitat que senten davant els d’Abascal i Monasterio.

L’alcalde de Madrid va tindre una picabaralla amb el falangista Ortega Smith, era la segona en públic, i en totes dues ocasions al voltant del negacionisme del segon quant a la violència de gènere. Ara ha sigut la presidenta madrilenya, Díaz Ayuso, qui ha censurat la resposta dels de Vox a l’atemptat contra el centre de menors. Però, ni l’un ni l’altra s’han atrevit a ser conseqüents amb les seues paraules de denúncia de l’actitud dels post feixistes. En el pecat duran la penitència, però aquesta haurem de pagar-la tots els demòcrates.

Vox sols vol fer la política de l’anti-política. No l’interessa ni assolir els governs locals o regionals, ni el control de les institucions. Ara per ara es conforma amb ser imprescindible per a la dreta sistèmica; es donen per satisfets condicionant-la com està fent a Sevilla i a Madrid. Ells toquen la música i PP i Ciudadanos ballen.

Més ens val que quan més aviat millor es forme govern a Madrid. Més ens val que les majories heterogènies que poden treure endavant votacions importants al Congrés funcionen. Més ens val que cada organització política progressista sàpiga modular els seus objectius, i adaptar-se a la realitat política per garantir la seua eficàcia. La legitimitat dels programes que cada partit defensa no té res a veure amb la capacitat o la viabilitat per fer-los efectius. Els canvis legals sols necessiten majoria de vots, però els canvis culturals o els consensos amples a més necessiten temps. Convindria no oblidar-ho.

De la mateixa manera que seria un error suprem no tindre consciència que un partit depredador de la convivència política com és Vox constitueix una amenaça més que seriosa per a tots. La dreta partidària està tenallada per la seua miopia i les seues pors, així que no cap contar amb ells per a fer-los front. Són els partits progressistes, els d’àmbit estatal i els de les nacionalitats, tan heterogenis ells, els que estan obligats a col·laborar estretament per a que eixim victoriosos en el desafiament

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER