Què passa a Catalunya?

El colp d’estat del dictador Primo de Rivera, primer, un directori militar de 1923-30 i la dictadura feixista de Franco, de 1939-1975, amb intents greus d’exterminar la llengua i la cultura catalana, en el que Josep Benet va descriure com a “El genocidi cultural contra Catalunya”, accentuaren els anhels democràtics de llibertat, de supervivència, en defensa dels drets humans i d’un reconeixement polític i cultural, a la fi del franquisme, que, per desgràcia no ha tingut compliment. La constitució de 1978 inicià la possibilitat de trobar una lleu “acomodació política” entre Catalunya i l’estat espanyol, tot i que no va haver-hi cap reconeixement igualitari de les nacions sense estat propi, com els Països Catalans, el País Basc o Galícia, hi hagué una imposició autoritària de la monarquia borbònica, un rei posat a dit pel dictador, amb el xantatge durant la “transició” (1975-1978) d’acceptar una “reforma” continuista o l’estancament ‘definitiu’ de la dictadura que amenaçava amb la seva perpetuïtat; i, evidentment, el treball de Rafael Ninyoles, “Cuatro lenguas per a un Estado”, va ser llençat a la paperera de l’estat.

Durant la “transició” (1975-78), de la dictadura a una “democràcia” de baixa qualitat, no es va votar entre monarquia i república, es va prohibir la possibilitat de federació o confederació entre comunitats autònomes amb la mateixa llengua i cultura, com és el cas dels Països Catalans, s’imposà el supremacisme lingüístic espanyol sense reconèixer suficientment les altres llengües com a llengües estatals en igualtat de condicions, es posà a l’exèrcit franquista com a garant de la “indivisible” unitat de la pàtria, etcètera No obstant això,  l’estat espanyol va signar l’acceptació de les lleis internacionals i els drets humans, i semblava que amb el temps aquesta signatura no seria només “formalista” i esdevindria cos encarnat en la mentalitat antidemocràtica de l’estat. A Catalunya es va votar a favor per majoria perquè es va considerar que era l’inici d’un procés “democràtic” que es completaria i consolidaria posteriorment i potser permetera una equiparació del respecte a la diversitat lingüística i cultural i de major “reconeixement” de manera semblant a com es fa a la Confederació Helvètica, Bèlgica, El Quebec… amb les nacions, llengües i cultures diferents a l’hegemònica i majoritària. Però, des de Madrid no es veia com a un inici sinó com a punt i final fruït d’una “concessió excessiva” i als darrers anys, els Governs del PP, reaccionari i ultraconservador i el “social-neoliberal” del PSOE (en menor mesura, però també com veiem a les declaracions de nacionalisme espanyol d’extrema dreta d’Alfonso Guerra, el de “nos lo hemos cepillado” [la reforma de l’Estatut de Catalunya] i dels barons castellans del PSOE), darrerament, la cúpula de l’estat i gairebé tots els partits espanyols, han intentat laminar el projecte de descentralització autonòmica iniciat, tímidament, durant la “transició” i han iniciat la ‘batalla’ d’una re-centralització des de Madrid, reproduint alguns tics, costums i lleis dels fonaments nacionalistes i autoritaris de la dictadura franquista, cimentada tant en el nacional-catolicisme (llegiu la tesi doctoral de Jordi Muñoz , “El nacionalcatolicisme franquista, ha sigut substituït per un patriotisme democràtic espanyol? ) com en la doctrina imperialista del jurista nazi Carl Schmitt, que aplicava la política d’amic-enemic des d’una perspectiva exterminista, per a l’aniquilació a l’altre, sense cap reconeixement pels drets humans dels considerats ‘enemics’ a batre i a excloure del tot, en aquest cas, els catalans, maltractats sistemàticament com a “minoria estructural” (Ramón Cotarelo) en no ser reconeguda la ciutadania de Catalunya com a subjecte polític amb dret a decidir en seu futur. Si no hi ha un reconeixement i unes relacions d’acceptació de la bilateralitat, la majoria demogràfica espanyola imposa les seves lleis, normes, regulacions i interpretacions a la seva conveniència, on la ciutadania catalana resta empresonada en una gàbia de ferro com a minoria vilipendiada. Així no és possible cap mínima democràcia, ni mínima justícia, ni a la manera de Ralws, ni de Habermas, ni d’Ernesto Laclau ni de Chantal Mouffe, ni de cap dels teòrics que millor han reflexionat sobre les bases d’una societat democràtica des del liberalisme, la socialdemocràcia, el populisme potsmarxista o les teories de la confrontació agonística de la paradoxa democràtica.

El segle XXI va nàixer per un fort moviment a favor de la independència El  2006, el Govern de Catalunya, amb el suport per majoria absoluta del Parlament de Catalunya aprovà una proposta de reforma (setembre 2005) que comptà amb el consens de tots els grups polítics excepte el Partit Popular (és a dir, 120 escons de 135 dels que hi havia al parlament català, el 89%). Els objectius bàsics, com assenyala el professor Ferran Requejo al seu llibre “El tren de les 17:14. Democràcia, pluralisme, benestar, independència”,  Edicions Tibidabo, 20017, poden resumir-se en quatre punts: 1) establir un reconeixement formal, jurídic, de la realitat nacional de Catalunya; 2) ampliar l’autogovern i protegir-lo molt millor davant el Tribunal Constitucional espanyol (incloent-hi el tractament “preferencial” de l’ús de la llengua catalana en l’administració pública); 3) posar les bases d’un sistema de finançament que s’acostés per a Catalunya al rendiment econòmic del vigent concert basc i que acabés de manera permanent amb un dèficit fiscal situat de manera continuada al voltant del 7,9% del PIB, i 4) establir unes relacions intergovernamentals de caràcter fonamentalment bilateral entre la Generalitat de Catalunya i el Govern central espanyol.

Després d’un procés de negociació molt difícil entre el Parlament de Catalunya i el Parlament espanyol de Madrid, Congrés i Senat, el text inicial proposat pel Parlament de Catalunya fou retallat substancialment durant la seva tramitació al Parlament espanyol, el vicepresident del Govern socialista de Felipe González, un tal Guerra (que ara fa apologia de les “dictadures” eficients des del punt de vista econòmic), és vantava d’haver-lo “raspallat ben raspallat” i “d’haver-lo deixat més net que una patena”… No obstant això, el text de reforma estatutari fou sotmès a referèndum de la ciutadania de Catalunya, el juny 2006. Malgrat la disminució del seu contingut polític respecte a la proposta inicial, el text rebé el suport ciutadà del 73,2%, però amb una baixa participació (48,85%) que ja indicava un creixent malestar per part de bona part de la ciutadania de Catalunya. Esquerra Republicana de Catalunya i el PP no li donaren suport per raons oposades i antagòniques, mentre que la resta de partits recomanaren el “sí” en el referèndum, encara que amb diversos matisos.

Després de l’aprovació de la reforma de l’Estatut de Catalunya, el PP, va iniciar una campanya de recollida de signatures per Espanya “contra Catalunya”, fomentant un anticatalanisme crònic i greu en temps de les dictadures anteriors basat en un nacionalisme espanyol que renega de la pluralitat nacional interna de l’estat i que sovint li han reportat “en democràcia” molts rèdits electorals addicionals en diverses zones d’Espanya on l’anticatalanisme és doctrina popular i dogma de fe. El Partit Popular va portar a un Tribunal Constitucional, amb 4 milions de signatures, un TC controlat per un president del tribunal militant del PP (provinent d’una família de “Fuerza Nueva” [el referent prehistòric de Vox], on el seu propi germà va participar al colp d’estat del 23-F i després va comandar les forces policials i militars que apallissaren la ciutadania catalana l’1-O de 2017) i la majoria dels membres del TC eren posats pel PP-PSOE, desacreditats i deslegitimats per mèrits propis, dictaren sentència el junt 2010, on es declararen inconstitucionals 14 articles i altres 24 articles foren “interpretats” de manera centralista a favor del nacionalisme espanyol, afers bàsics de ‘no’ reconeixement de Catalunya com a nació, i de minorització de l’ús oficial de la llengua catalana a Catalunya, de qualitat de l’autogovern, es reinterpretaren els conceptes de competències exclusives, executives, així aspectes de les relacions internacionals, cultura, immigració i lleis civils, a l’àmbit fiscal s’anul·laren articles sobre la igualtat d’esforç fiscal, la legislació de tributs locals i es reinterpretaren regulacions com el principi d’ordinalitat de les comunitats autònomes. No foren anul·lacions d’articles cosmètics o lleus retocs, com van tractar d’argumentar, apologèticament, els polítics del PP i del PSOE, foren regulacions intenses que laminaven les competències autonòmiques de Catalunya des d’una concepció centralista preconstitucional d’un cert retorn al nacional-catolicisme del règim anterior sota l’aparença formal d’una “democràcia” adaptada al seu entorn Europeu.

La sentència del TC del 2010 va significar que dels objectius de reforma de l’Estatut de Catalunya no se n’havia aconseguit cap, quedava en un text molt devaluat i en un fracàs polític pràctic, després d’haver sigut aprovat en referèndum per la ciutadania de Catalunya i amputat pel un TC manipulat pel PP; inclús es pot concloure que la sentència del TC de Madrid provocà una involució i un retrocés polític respecte del text estatutari anterior (1979), en algun àmbit, com el de la política lingüística i continuava la manca d’equitat i de reconeixement de la ciutadania catalana i de Catalunya com a subjecte polític, que es va plantejar durant l’elaboració de la Constitució espanyola, tant Jordi Solé Turà (PSUC) com Lluís Maria Xirinacs (Independentisme d’Esquerres) que reclamaven el dret a l’autodeterminació sense èxit davant les amenaces militars de l’exèrcit franquista de l’època. Aquesta sentència del TC, el 2010, regressiva va produir una desafecció de la ciutadania catalana davant d’un estat que ni invertia en infraestructures, ni reconeixia la sobrecàrrega fiscal, ni reconeixia el dret a decidir sobre els afers que ens afecten i posava en risc la dignitat, la llengua, la cultura, el benestar i l’economia de Catalunya amb pràctiques estatals catalanofòbiques i antidemocràtiques i amb borses de pobresa i d’immigració de les més elevades de l’estat, sense el control pressupostari per invertir en acollida migrant, educació, sanitat, cultura, corredor mediterrani o medi ambient; alguns experts juristes consideren que aquesta sentència era un “colp d’estat” contra Catalunya (Javier Pérez Royo) perquè es saltava les lleis constitucionals de manera supremacista des del nacionalisme espanyol centralista cimentat en la força bruta i en una interpretació esbiaixada i sense cap respecte al resultat d’un referèndum de reforma de l’Estatut, democràticament votat per la ciutadania catalana.

Els partits independentistes al parlament de Catalunya han passat després de la sentència del TC (Tribunal Constitucional), en pocs anys, del 2010-2014 i del  2015-2018, d’un 12% a un 48% perquè, basant-se en les lleis internacionals que defensen el dret a decidir allò que ens afecta, democràticament i pacíficament, els partits sobiranistes, davant la manca de respecte i reconeixement de l’estat, anaren al Parlament espanyol a sol·licitar que ens deixaren votar per saber quina era l’opinió de la ciutadania de Catalunya sobre el seu propi futur i sobre el dèficits democràtics de l’estat espanyol que no respecta els drets, les llibertats, la legitimitat democràtica, ni els procediments, ni les votacions de la població catalana. Més de 18 vegades van proposar des del Govern de Catalunya al Govern de l’estat, un diàleg, una negociació o un acord per a fer una consulta ciutadana, que segons les lleis de Catalunya es pot fer sense cap problema d’acord amb les lleis internacionals; com que no es permetia des de l’estat, començaren a fer-se consultes municipals a la majoria de pobles de Catalunya per iniciativa ciutadana i el 9-N del 2014 arriba al seu cim amb una consulta participativa (tan habituals a Suïssa i a d’altres països democràtics), organitzada pel president del Govern de Catalunya, Artur Mas, que va aconseguir que votés 1,8 milions de persones de Catalunya, malgrat l’oposició de l’estat espanyol; després, els més importants càrrecs ministerials del Govern de Catalunya (Irene Rigau, Francesc Homs, Joana Ortega), amb el president Mas al cap davant, foren jutjats com a delinqüents i criminals i castigats a inhabilitació i a multes milionàries, de més de 5 milions d’euros, com a manera d’escarnir i humiliar la ciutadania de Catalunya i impedir l’ expressió democràtica del dret a decidir. Perquè, des de l’entramat estatal, els únics que poden decidir el que es fa a Catalunya o als Països Catalans, el que es vota, s’inverteix o es decideix, són els polítics de Madrid.

Després del 2014, els partits independentistes es presentaren a les eleccions, davant la negativa de l’estat espanyol a dialogar amb maneres autoritàries, davant la seva ciutadania amb la proposta de fer un referèndum consultiu, si podia ser, negociat amb l’estat i si no realitzar-lo acollint-se al dret a decidir i a expressar-se democràticament davant les vulneracions de l’estat de drets fonamentals  de la ciutadania de Catalunya, sistemàticament i estructuralment, negada, no reconeguda, insultada, menystinguda i arraconada com a minoria sense cap possibilitat de ser respectada i tractada democràticament i equitativa, tot i que segueixi escrupolosament i compleixi del tot amb totes les lleis, normes i procediments que estableixen les lleis de l’estat espanyol.  la conclusió del substitut del president Artur Mas, el president Carles Puigdemont, el seu Govern i la majoria de la ciutadania catalana, fou que si l’estat espanyol no s’asseia a la taula per dialogar i acordar, calia fer una consulta seguint les regles dels drets humans, els tractats i les lleis internacionals, sempre amb la mà estesa per acordar la pregunta, la data i les opcions a preguntar. El president del Govern espanyol, M. Rajoy, va rebutjat totes les ofertes de diàleg i va enviar a la policia nacional espanyola i als militars de la guàrdia civil per agredir violentament a la ciutadania catalana que volia votar l’1 d’octubre de 2017, amb més d’un millar de persones ferides, algunes greument, amb pèrdues d’un ull i amb cranis oberts per les porres policials i militars espanyoles. Unes escenes brutals, indignes i indignants, impròpies de societats democràtiques i d’estats de dret, que causaren l’estupefacció de l’opinió democràtica a Europa, però des del club dels estats de la UE miraren cap a l’altre costat.

Les conseqüències del referèndum de l’1-O del 2017, al nostre parer, és que s’ha fet més evident que mai la necessitat de Catalunya de tenir un estat propi davant d’un estat espanyol que ens tracta, des del seu nacionalisme espanyol excloent, com a enemics, seguint la doctrina de Carl Schmitt. Per a molts és un fet “irreversible” i ens agradaria que des de la UE es contribuira amb tasques de mitjancer per aconseguir un diàleg just i equitatiu… tot i que convé remembrar, en haver esmentat la “irreversibilitat” que el futur sempre és un país estrany i imprevisible, com afirmava Josep Fontana i que mentre hi ha vida sempre s’està obert a canvis, a sorpreses i a recreacions fruït de les decisions humanes. Perquè, ara mateix, de manera molt injusta, hi ha mig Govern a l’exili i mig Govern a la presó, amb activistes culturals i socials, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, empresonats per haver donat suport a una votació pacífica davant les agressions violentes de l’estat espanyol, que s’ha mostrat com un estat temible que fa servir mètodes violents per a reprimir a una població pacífica, indefensa i democràtica, amb les mans en alt davant el terror policial, la hipòtesi d’una acceptació pacífica, la seducció i el reencantament dels més dels dos milions i mig d’independentistes a Catalunya per banda de l’estat no se l’espera. Alguns afirmen, aplicant un “liberalisme” sui generis que renuncia a les lleis internacionals, que totes les lleis ‘espanyoles’, inclús les injustes, s’han de complir, encara que vinguin de la dictadura perquè la democràcia es basa en l’imperi de la llei, en canvi la majoria de la població Catalana, democràtica i republicana, un 80% considera, que, després de la sentència com la del TC que anul·lava la reforma de l’Estatut de Catalunya, arbitràriament, només un referèndum que respecte el dret a decidir i les lleis del Parlament de Catalunya anul·lades des de Madrid, pot resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. Perquè les lleis injustes s’han de canviar o desobeir en una democràcia, remembrem inclús a “La Teoria de la Justícia” on John Rawls, des del ‘liberalisme’, defensa la “desobediència civil” com una manera de contribuir de manera positiva a la construcció d’una societat més justa i equitativa; la democràcia es basa en la capacitat de votar, debatre públicament les lleis i canviar-les o derogar-les quan són injustes, també desobeir-les sense que es consideri la “dissidència” un delicte criminal i molt greu. Entre les lleis justes suprimides pel TC durant els darrers governs de Catalunya que han sigut les aprovades pel Parlament de Catalunya, estan les referides a la igualtat dones i homes, la llei de pobresa energètica per cobrir les necessitats dels més pobres perquè cap persona passi fred a l’hivern, l’increment del control i de la seguretat de les centrals nuclears, garantir la renda de ciutadania, la necessitat d’inversió en infraestructures bàsiques a l’eix mediterrani que és el més poblat i turístic de la Península Ibèrica, lleis de protecció mediambiental, etc. Perquè la consigna que demostra l’estat espanyol quan es tracta de Catalunya és que l’estat ha de mantenir sempre i en tots els àmbits la seva dominació autoritària en exclusiva i “tot val” per mantenir aquest supremacisme estatal, inclús la vulneració de drets fonamentals, l’utilització de la força bruta, de la guerra bruta, d’acusacions delictives inventades i falses i una involució democràtica colossal que destrueix una ‘democràcia’ digna de tal nom. Perquè qui voldrà viure sota el domini d’un estat opressor que genera un clima asfixiant anticatalanista i atia perquè els tribunals al seu servei, sense cap separació de poder a les altes magistratures, s’inventa acusacions de delictes greus, amb demandes de més de 25 anys de presó per al vicepresident del Govern de Catalunya Oriol Junqueras, exeurodiputat del parlament europeu ( i totes les altres persones acusades molt injustament), sense cap fet violent ni delictiu, com sentencien la majoria dels tribunals europeus respectuosos amb els drets humans i la mínima seguretat jurídica de qualsevol estat democràtic?. Qui voldrà viure amb un estat que organitza judicis farsa il·legalment, com si es tractés d’un estat fallit?

L’opinió pública europea, en una recent enquesta, de forma majoritària observa que el Govern espanyol és molt autoritari i molt poc democràtic, perquè no ha acceptat dialogar amb Catalunya per a solucionar un problema polític, de manera dialogada o no amb un codi penal que violenta els drets humans i fonamentals de la ciutadania de Catalunya i dels seus líders polítics i socials, empresonats o exiliats a Bèlgica, Escòcia i Suïssa. És molt sorprenent que a la majoria de països europeus, posem per cas, Alemanya, Bèlgica, Suïssa, Escòcia, els tribunals no observen cap delicte en organitzar una consulta democràtica i en canvi el tribunal suprem espanyol els qualifica de delictes molt greus, amb acusacions de “rebel·lió” i “sedició”, que requereix violència armada, amb penes de molts anys de presó, a fets que no revesteixen cap tipus de violència, en vulnerar l’estat espanyol drets fonamentals com la llibertat d’expressió i de manifestació pacífica. Sense l’ajuda dels països europeus, Catalunya sofrirà la repressió d’un estat demofòbic fonamentat en un nacionalisme espanyol imperialista, catalananofob i repressor que es fonamenta en una “justícia” venjativa, inquisitorial, autàrquica i contraria als drets humans, a les llibertats i els drets fonamentals de la ciutadania de Catalunya.

De Catalunya estant, no podem més que demanar auxili perquè, des de fora, se’ns ajudi a cercar una solució democràtica, que la majoria pensem que passa per un referèndum votat sense violència, repressions ni coaccions antidemocràtiques. Perquè el reconeixement del dret a la llibertat de la ciutadania catalana és un dret fonamental per viure democràticament i dignament, protegint drets humans vulnerats. Només tenint dret a tenir un estat, com el té l’estat espanyol, l’estat francés, Alemanya, Suïssa, Bèlgica o Dinamarca… podrà Catalunya viure sense sentir la bota de l’estat espanyol aixafant-li el coll, com veiérem l’1-O de manera fefaent i lamentable. Un estat que reprimeix violentament no pot ser cap estat vàlid ni legítim per a Catalunya, un monarca que avala i legitima l'”A por ellos”,  la violència i el terror estatal, no pot ser cap rei i només una república democràtica, respectuosa amb els drets humans, socials, des del dret a la diversitat i el respecte als drets de les minories, pot ser una opció vàlida per sortir de l’atzucat polític actual, si així ho vol la majoria de la població catalana, votant. Perquè el contrari de les guerres són els debats públics, la participació i les votacions democràtiques; millor cercar mètodes pacífics i democràtics que fer servir la violència, la violència o el terrorisme d’estat per imposar-se brutalment sense cap legitimitat democràtica. Perquè allò que s’imposa autoritàriament, seguint les tradicions dictatorials anteriors, no pot ser vàlid en una “democràcia espanyola” (una ‘contradictio in terminis’), que, diàriament i sistèmicament, després de 40 anys de la mort del dictador, l’exalta mitjançant monuments feixistes pagats per l’estat, fundacions que fan l’apologia del dictador subvencionades per l’erari públic, institucions estatals ‘negacionistes’, que ni qüestionen els fonaments autoritaris de l’estat espanyol ni reconeixen als republicans, als independentistes i a la ciutadania de les nacions (encara) sense estat propi amb igualtat de drets i sense discriminacions ni vulneracions de drets.