González, Guerra i l’eficàcia d’algunes dictadures

gonzalez-guerra

Joan del Alcàzar

Felipe González i Alfonso Guerra van constituir una parella irrepetible de la política espanyola. Un duo exitós en les dècades finals del segle passat que la vida, diguem-ho així, va separar ja fa anys de manera irreparable. Tot i amb això, també com a solistes apareixen de tant en tant per a pontificar sobre allò que millor consideren o, freqüentment, per beneir o maleir allò que els ve de gust, amb la qual cosa sovint provoquen fortes reaccions de crítica. En els darrers dies ha sigut Alfonso Guerra qui ha rebut un allau de desqualificacions en fer una comparació inversemblant entre la situació actual de Veneçuela i la de Xile dels anys de Pinochet.

L’ex dirigent socialista, famós per la seua agudesa mental i per la seua afilada i malèvola llengua, acusa cada cop més que els anys passen per a tots de manera inexorable, també per a ell, així com que ningú està estalvi de dir barbaritats de la mida d’una catedral. Guerra va afirmar fa uns dies, en una entrevista de ràdio, que “hi ha dictadures que almenys són eficaces [en el terreny econòmic] davant de la de Maduro, que no serveix per a res”. En ser qüestionat pel professor Antón Losada, present al programa, Guerra va respondre: “Entre la dictadura de Pinochet, horrible, i la dictadura de Maduro, horrible, hi ha una diferència: que en un lloc l’economia no va caure i en un altre sí que s’ha caigut. El no voler veure aquesta diferència és posar-se una bena perquè són amics d’un o són amics d’un altre”. Es tracta sens dubte d’unes afirmacions tan atrevides com insostenibles, si més no en boca d’una persona d’ideologia socialista.

El seu ex amic Felipe González, que igualment apareix de tant en tant en l’escena mediàtica, també ha recorregut en alguna ocasió a la comparativa amb Xile per a defensar la seua posició contrària als bolivarians veneçolans i, molt especialment, en contra de Nicolás Maduro. Tot i ser comprensible la crítica rotunda a la dramàtica deriva del bolivarianisme de Nicolás Maduro, costa de creure que aquesta vinga de la mà d’un elogi a la dictadura genocida i terrorista d’Augusto Pinochet.

En setembre de 2015, Felipe González va acaparar l’atenció mediàtica després que en una roda de premsa al costat de Lilian Tintori, l’esposa del líder opositor veneçolà Leopoldo López, digués que “l’estat de setge del Xile de Pinochet respectava molt més els drets humans que el paradís de pau i prosperitat de Maduro”. La comparació, a més de gratuïta i insostenible, va indignar especialment les víctimes de les dictadures militars llatinoamericanes de la segona meitat del segle passat. La premsa va fer-se ressò de la discrepància radical que el meu amic i col·lega Javier de Lucas [reconegut especialista internacional en matèria de drets humans] i jo mateix, entre molts altres, vam manifestar en contra de l’opinió del líder socialista.

Javier de Lucas va sostnir que en el fons d’aquella argumentació de González hi havia la postura neoliberal que s’estima que alguns drets humans [les llibertats públiques i els drets personals] són més importants que altres [els drets socials que exigeixen prestacions].  En aquesta línia, afirmava: “El que deduïm d’aquestes declaracions és que Felipe González ha perdut el nord i mesura els drets humans en termes de mercaderia. És un disbarat absolut”.

Per la meua part, preguntat pel periodista, vaig respondre que “la xilena va ser una dictadura de seguretat nacional clarament repressiva en què hi va haver una política específica en aliança amb la resta de règims militars que hi havia en aquell moment a Amèrica Llatina. En aquell temps es practicava la detenció arbitrària, la tortura, l’assassinat i la desaparició de persones”, per la qual cosa les paraules de González havien estat “extraordinàriament ofensives” per a les víctimes i els familiars d’assassinats, detinguts o desapareguts a Xile, però també de les dictadures d’Argentina, Uruguai, Brasil…, així com per qualsevol persona vinculada a la defensa dels drets humans a Amèrica Llatina. “La comparació –vaig concloure- és una barbaritat”.

Ara que Alfonso Guerra ha parlat de l’eficàcia econòmica del règim de Pinochet també convindria desmentir-lo i, alhora, recomanar-li un parell de coses.

En primer lloc, repassar les paraules recentíssimes de l’ex president Ricardo Lagos, socialista, a propòsit de la sentència que acaba de dictar-se a aquell país a propòsit de l’assassinat de l’ex president Eduardo Frei Montalva [que ho va ser entre 1964 i 1970] en 1982, en plena dictadura militar: “Augusto Pinochet és qui encarrega aquest magnicidi“. Sis persones, un ex agent del CNI, l’ex xofer de Frei i quatre metges que l’atenien a l’hospital on estava ingressat, han sigut condemnades a penes d’entre tres i catorze anys de presó pel delicte d’assassinat. Convé recordar que Pinochet va encarregar altres magnicidis a opositors que van produir-se a Washington (Orlando Letelier, mort), Buenos Aires (general Carlos Prats, mort) o Roma (Bernardo Leighton, malferit), a més de ser responsable de la mort o desaparició de més de tres mil opositors a la dictadura entre 1973 i 1990 [Segons l’Informe de la Comissió Nacional sobre Presó Política i Tortura, presidida per Sergio Valech].

En segon lloc, Alfonso Guerra hauria de llegir més sobre l’economia del Xile de Pinochet. Així, podria assabentar-se que el model d’economia de mercat implantat per la dictadura militar va significar una revolució capitalista que va significar l’obertura brutal i sense control de l’economia al capital internacional, la reorientació de la producció cap al mercat mundial i l’adopció d’un enfocament de lliure empresa mitjançant la massiva privatització dels mitjans de producció, paral·lela a una dràstica reducció de les despeses públiques. Des de 1975 uns tecnòcrates formats a la Pontifícia Universitat Catòlica de Xile i la Universitat de Chicago, els Chicago Boys, com van ser coneguts, es van fer amb les regnes de l’economia xilena, posant en pràctica els principis econòmics neoliberals en la seua versió més ortodoxa: van aplicar estrictament el principi de la no intervenció estatal en l’economia amb l’objectiu que el mercat fos el més lliure possible i, alhora, van mantenir una fe integrista a la propietat privada.

Des de mitjans de l’any 1982 l’economia xilena va entrar en una crisi duríssima. La producció va caure més del setze per cent en els anys 1982 i 1983. Les fallides empresarials van augmentar de forma alarmant i, com a efecte immediat, l’atur va pujar fins al trenta per cent de la població activa, i la inflació va tornar a disparar-se. Tot i així, el Govern no va fer res, amb l’esperança que el mercat s’auto ajustés, cosa que no va succeir. El 1983 la intervenció va ser impossible d’ajornar i el Govern no només va assumir la caiguda del sistema bancari, sinó que va signar un acord amb el Fons Monetari Internacional que establia com a primera prioritat un programa complet d’atenció al servei exterior del deute. També es va realitzar un canvi en el sistema de seguretat social i previsió, que va passar a ser de capitalització individual en mans privades.

Tot amb tot, la reforma estructural més important de la dècada dels vuitanta va consistir en la privatització de les més importants empreses estatals, entre les quals hi havia la majoria dels serveis d’utilitat pública. Amb aquestes mesures es va impulsar un creixement generat per l’exportació de productes primaris tradicionals, com el coure, i sobretot per les mercaderies agràries (especialment fruites), la pesca (especialment els seus derivats) i per l’explotació forestal. Aquestes àrees en expansió van permetre parlar d’un boom de l’economia xilena, un boom que, -tot cal dir-ho-, va recaure pel que es refereix als seus efectes perversos sobre els sectors populars. Els salaris es van mantenir deliberadament baixos, els nivells d’atur força elevats i les despeses socials clarament retallades.

És aquesta l’eficàcia de la que parlava Alfonso Guerra? ¿Podríem dir, en clara sintonia amb la seua línia argumental que la dictadura de Franco també va ser eficaç? A Espanya vam tindre l’anomenat desarrollismo, amb els pollastres d’Avidesa i els Seat Sis-cents, amb el boom dels ingressos pel turisme i amb les remeses del milió de treballadors espanyols que van haver d’emigrar expulsats d’allò que van dir miracle econòmic franquista. Clar que, paral·lelament, vam tindre Tribunal d’Ordre Públic per negar-nos les llibertats bàsiques, i presos polítics, i tortures a les comissaries, i afusellaments fins a 1975. Com va ser d’eficaç Franco? Com Pinochet, o més?

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER