Què està passant realment a Veneçuela? (I)

hugo_chavez3

Greg Grandin

A finals del segle passat, el vell ordre constitucional veneçolà, que durant quatre dècades havia alternat el poder entre dos partits ideològicament indistingibles, estava a prop del col·lapse. La crisi havia començat dècades abans, el 1983, quan es va enfonsar el mercat mundial del petroli. Llavors, com ara, Veneçuela obtenia la major part dels seus ingressos estatals de l’exportació de petroli. En aquell moment, el país s’havia urbanitzat en gran mesura: 16 dels seus 19 milions d’habitants vivien en ciutats, una gran majoria dels quals per sota del llindar de pobresa, amb moltes persones en situació de pobresa extrema. La majoria d’aquests pobres urbans residien als poblats de xaboles que s’estenen per les muntanyes que envolten Caracas, on viuen els rics. El 1989, el govern va intentar resoldre la crisi de petroli barat amb mesures d’austeritat suggerides pel FMI, que van fer baixar els pobres a la ciutat, on es van revoltar i saquejar durant tres dies. Segons alguns observadors, els militars van matar a més de mil persones, tot i que es discuteix la xifra i mai no hi ha hagut un recompte oficial. El Caracazo, com es va conèixer l’aixecament, va marcar el començament d’una oposició cada cop més centrada en la major part de Llatinoamèrica a l’ortodòxia econòmica posterior a la dècada de 1970, que sostenia que alts tipus d’interès, pressupostos equilibrats, aranzels baixos, indústries privatitzades, lleis laborals debilitades i despesa social reduïda eren les claus per al desenvolupament. Brasil, Argentina, Equador, Bolívia, Uruguai, Xile i El Salvador elegirien finalment governs que tractarien de trobar una sortida a l’estratègia neoliberal.

Però Veneçuela va ser el primer. El 1992, Hugo Chávez, un oficial de carrera de l’exèrcit, contribuí a dur a terme una revolta militar. La revolta va fracassar i el va portar a la presó tot i ser catapultat a l’estatus d’heroi. Molta gent, especialment entre el nombre creixent de veneçolans empobrits, el veia com un outsider que podria posar fi a la bacanal de corrupció, escàndols i endeutament de les classes polítiques. Alliberat de la presó l’any 1994, Chávez va guanyar la presidència en una aclaparadora votació el 1998. Encara no s’havia declarat públicament socialista. Però els governants tradicionals de Veneçuela, dels dos partits principals, van veure el seu bolivarianisme –pres de Simón Bolívar per a donar nom a un vague programa de reforma interna i antiimperialisme–com una amenaça. L’antiga elit del país podia haver perdut el control de l’executiu amb l’elecció de Chávez, però els funcionaris, el poder judicial, la burocràcia i la indústria petroliera estatal, juntament amb alguns sectors de l’exèrcit, es van mantenir intactes i autònoms, servint de vectors de reacció. Durant els primers cinc anys de mandat, Chávez es va veure obligat a una acció de rereguarda. A l’abril de 2002, va sobreviure a un colp d’estat beneït per Washington; va tornar al despatx al cap de dos dies, en gran part gràcies a les protestes de milers dels seus partidaris. Uns mesos més tard, l’elit empresarial del país, en un intent per evitar els esforços chavistes per utilitzar els beneficis obtinguts de les exportacions de petroli per a finançar programes socials, va convocar una vaga de propietaris i es va tancar la producció de petroli. El PIB va caure un 27% i la popularitat de Chávez es va desplomar. Però a principis de 2003 la vaga s’havia desinflat i Chávez va aconseguir posar diners del petroli en les seues ambicioses iniciatives de salut, educació i habitatge. L’última aposta real de l’oposició per expulsar Chávez va ser un referèndum revocatori a l’agost de 2004. Després d’haver recuperat la seua posició, Chávez va guanyar aquesta elecció amb el 58 % dels vots. En les eleccions regionals que es van celebrar a continuació, la seua coalició de partits d’esquerres va guanyar 20 dels 22 governs estatals i 270 dels 337 municipis. Dos anys més tard, el 2006, Chávez va ser reelegit de nou, obtenint a tots els estats més del 62 % del vot nacional.

Uns quants dels promotors del colp de 2002 van passar un temps a la presó. Altres van optar per l’exili. Però no va haver-hi cap batuda a gran escala d’enemics de l’estat, tot i que l’intent de derrocar a un president elegit democràticament acabà amb diverses morts. Tot i així, una vegada que el govern es va estabilitzar, Chávez va treballar per neutralitzar el poder institucional dels seus adversaris. Intimidà el Tribunal Suprem i començà a controlar els mitjans corporatius, que havien animat el colp d’estat i servien de punt de trobada de l’oposició. El 2007, el govern, tot invocant el seu dret a regular les ones de ràdio nacionals, es va negar a renovar la llicència de radiodifusió de Radio Caracas Televisión, obligant-la a deixar d’emetre i guanyant-se una forta reprensió per part de l’organització Human Rights Watch i del Departament d’Estat dels EUA. En els anys següents, Chávez va anar adoptant tots els atributs que les ciències polítiques associen amb l’autoritarisme. Va sacrificar els controls i els equilibris institucionals per la conveniència política, va demonitzar els seus opositors tant a casa com a Washington amb una retòrica grandiloqüent, va ser recolzat en concentracions de fort contingut emocional per part dels seus seguidors de camisa vermella, i governà com si estigués en campanya electoral permanent.

En aquest sentit, Chávez podria situar-se directament dins de la llarga tradició populista d’Amèrica Llatina. El que el feia únic, a ell i al seu govern tan inusualment llarg per a un populista, és que mai es va desviar. Al llarg del segle XX, tot polític llatinoamericà important que es guanyà el càrrec mobilitzant greuges de classe es donà presa en desplaçar-se ràpidament cap a la dreta empresarial. Getúlio Vargas, als cinc anys de convertir-se en president de Brasil el 1930, va eliminar la important ala esquerra de la seua coalició, consolidant el seu poder per crear alguna cosa que s’assemblava a un estat feixista. Després de la seua victòria el 1946, Juan Perón, a Argentina, va actuar encara més ràpidament contra l’explosió de demandes de la classe treballadora que havia impulsat el seu ascens. Després del seu funest retorn de l’exili espanyol el 1973, Perón es va arrenglerar amb els esquadrons de la mort, recolzantuna campanya d’assassinats en contra de les seues pròpies files. Al Perú, el 1990, Alberto Fujimori va utilitzar la seua condició d’outsider per a cavalcar l’onada de votants irats que el portaria a la presidència, on immediatament va imposar un programa d’austeritat neoliberal punitiu i construí un estat de vigilància repressiva. En canvi, Chávez, al llarg dels 14 anys que va ocupar el càrrec, fins que el càncer va acabar amb la seua vida el 2013, mai no va trencar, de manera sostinguda, amb les seues files. Fins i tot quan el chavisme es va endurir cada vegada més, electoralment i institucional, la seua relació amb els moviments socials continuà sent notablement democràtica.

La base de Chávez era variada i heterodoxa, d’aquelles que els científics polítics dels anys noranta havien celebrat com a “nous moviments socials”, diferents del sindicalisme tradicional i les organitzacions camperoles. Incloïa propietaris de zones urbanes i rurals, mitjans comunitaris i associacions culturals, lligues camperoles, sindicats, comunitats cristianes associades amb les restes de la teologia de l’alliberament, activistes de justícia econòmica i mediambiental i cooperatives de treball. Durant el seu mandat, Chávez va proposar un esquema organitzatiu darrere l’altre –cercles bolivarians, consells comunitaris, comunes, etc. –, per intentar aprofitar i coordinar aquesta diversitat. Però en cap moment mai no va intentar seriosament integrar aquests moviments en l’estat o en un partit únic, ni molt menys els subordinà. Després de la seua reelecció el 2006, va encoratjar l’establiment del Partido Socialista Unificado de Venezuela (PSUV), que en la seua forma ideal podria haver funcionat com el Partido Revolucionario Institucional de Mèxic, que unia diverses faccions revolucionàries elitistes i populars. Més d’una dècada després de la seua creació, però, el PSUV és en la seua majoria un vehicle decrèpit per als buròcrates del partit, i els moviments socials que van impulsar el chavisme han quedat en gran mesura fora de la seua estructura.

(Continuarà)

Article aparegut originalment a The London Review of Books, 39-13 (29 juny 2017), sota el títol “Down from the mountain”.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER