Gustau Muñoz
La Historikerstreit o controvèrsia dels historiadors fou a Alemanya un episodi cabdal, determinant, en el procés de consolidació d’una consciència civil profundament democràtica i desperta, basada en el reconeixement dels fets històrics i l’assumpció de responsabilitats. Una tasca gens fàcil, perquè l’instint primari de qualsevol nacionalisme, o patriotisme, és negar i menystenir, oblidar i amagar les coses lletges. Ad maiorem gloriam de la Pàtria i la Nació, un ens suprem que passa per damunt de tot
“A tot arreu s’han comès barbaritats i crims al llarg de la història”; “Tots els països tenen llums i ombres”; “Hem d’honorar ‘els nostres’ i exaltar les grans gestes i l’heroisme de les generacions que ens precediren”… Aquest tipus de discurs fal·laç, tan ben conegut, és recurrent, i un sedant poderós. Ara funciona a tot drap a la Rússia de Putin, que exalta la grandesa de la mare pàtria. I a Espanya prolifera també, reforçat i a gran escala, perquè ni tan sols s’admeten crims o barbaritats i tot serien gestes, actes heroics, obra civilitzadora (evangelització i difusió o “regal” del castellà, segons versions), generositat excelsa. La resta, pura “llegenda negra”.
A l’Alemanya de la segona meitat del segle XX calia mirar amb ulls molt oberts i amb valor o coratge cívic (el Zivilcourage, aquesta expressió alemanya tan escaient) un passat extraordinàriament ombrívol, o més que ombrívol: sinistre. Dues guerres mundials, un nacionalisme salvatge, la dictadura més cruel, el totalitarisme sense fissures, i un crim sense parió, imprescriptible: l’Holocaust. A partir del reconeixement dels fets i de l’autocrítica com a país, nació i societat, calia transitar amb decisió per un nou camí. Autocrítica necessària, perquè les complicitats socials amb el Tercer Reich, els suports de què va gaudir i que n’expliquen la gran durada, tot i el seu desvari, crims i gran fracàs, foren increïbles. Els nets demanaven comptes als avis… Necessària també perquè el present i el futur es construeixen damunt dels fonaments del passat, i si no són sòlids l’edifici un dia o altre trontollarà i s’enfonsarà. Aquesta convicció va predominar a Alemanya i als anys vuitanta del segle XX s’hi va desenvolupar un gran debat d’historiadors, la Historikerstreit,absolutament exemplar.
Per a simplificar, Ernst Nolte, un historiador respectat, va voler relativitzar i “comprendre” el passat recent d’Alemanya, situant-lo en el context d’una “guerra civil europea” en la qual hi tenia un gran paper la por al bolxevisme, que per la seua part ja havia comès molts crims, incloent l’ús massiu del terror i els camps de treballs forçats. Això “explicaria” la barbàrie nazi posterior. Però no és el cas, allò fou una altra cosa, i un seguit d’historiadors de molt de pes, i la veu altament autoritzada de Jürgen Habermas, es varen imposar, amb raons i consideracions que acabaren predominant i definint el nou paisatge moral, ètic i polític de la nova Alemanya.
L’Alemanya democràtica que fuig de la demagògia, que bandeja l’extrema dreta, i és un factor d’equilibri a Europa. L’Alemanya d’una cancellera de centre-dreta, sí, Angela Merkel, que es va saber comportar davant la crisi dels refugiats i els hi va obrir la porta quan calia. La que ha establert un cordó sanitari enfront de l’extrema dreta. Quina enveja, a la vista d’una dreta espanyola -Rajoy, Feijóo, Ayuso, amb Aznar al fons- tan miserable i tan lamentable, caldria dir! Una dreta que pacta amb els feixistes de Vox… Una formació, per cert, que és una excrescència del PP. Però no són tan sols els espanyols. També la dreta italiana o francesa. El perill assetja arreu.
El fet és que a Alemanya es va descabdellar una disputa dels historiadors d’allò més interessant, i que el “revisionisme històric” -no només Nolte, també d’Andreas Hillgruber i altres, o un editorial del Frankfurter Allgemeine Zeitung– a la fi va quedar malparat, descartat, desprestigiat…. Gegants del pensament com Habermas, historiadors com Hans Ulrich Wehler, Hans Mommsen, Volker Ulrich i molts més hi donaren el do de pit.
I a Espanya? Doncs, molt malament. El “revisionisme històric” ha anat a càrrec de pseudohistoriadors com Pío Moa i Losantos (també alguns arrecerats a la Real Academia de la Historia), entestats a reproduir els tòpics de les justificacions franquistes -molt conegudes, repetides fins a no poder més durant la dictadura, arguments rebregats, que s’escarrassaven a dir: la República era il·legítima, perquè nasqué d’unes eleccions municipals (quina estupidesa); es va malmetre ja amb els moviments revolucionaris del 1934 (una altra afirmació insostenible), preludi de la guerra civil; es va deslegitimar del tot amb l’elecció favorable al Front Popular en febrer del 1936 (una gran mentida); estava en joc la Pàtria, amb una “revolució comunista” a l’aguait (mentida total). I per acabar-ho d’adobar, la “barbàrie del rojos”… I ací cal precisar: sí, hi hagué crims i injustícies quan s’enfonsà l’ordre legal com a efecte de la rebel·lió dels militars, però al bàndol franquista es va dur a terme una massacre planificada, un veritable “holocaust” segons Paul Preston.
Tot apologètica de baix nivell. El que hi havia d veritat era una dreta monàrquica ultra-reaccionària, oligàrquica, clerical, espanyolista, de latifundistes i gent de títol, que no va acceptar mai la República democràtica -la sobirania del poble- i les reformes socials, la Reforma Agrària sobretot, en favor d’unes majories oprimides i sotmeses. Que no acceptava un Estat aconfessional. I que tampoc acceptava l’autonomia de les nacionalitats, una raó suficient, per a molts ultres, per alçar-se en armes… Definitiva, la combinació d’aristòcrates monàrquics, Acción Española, els ex ministres del dictador Primo de Rivera, els conspiradors monàrquics alfonsins com Pedro Sainz Rodríguez o Antonio Goicoechea i també els carlistes en estret contacte amb Mussolini, els bisbes, els falangistes incendiaris que practicaven la dialèctica de les pistoles i els militars africanistes, amb l’ajut de Juan March, el diari ABC, i els interessos estrangers (la banca anglesa, els italians, l’Alemanya de Hitler). Ah, també hi ajudaren els catalanistes de Cambó. Pobra República!
Pagaren -amb la vida i la llibertat- el poble pla, la gent normal i corrent, els mestres, els demòcrates, les dones emancipades, els obrers, els jornalers, els sindicalistes, els intel·lectuals compromesos. Tots reprimits, tots depurats o afusellats. Un bon país per a viure… Tots els diputats del Front Popular que aconseguiren capturar (incloent l’ex rector de la Universitat de València doctor Joan B. Peset i Eliseu Gómez Serrano, el germà de Nicolau Primitiu, afusellat el 1939 a Alacant, grans persones tots dos) foren assassinats sense més pels franquistes, complint el guió preestablert pel general Emilio Mola i beneit per Franco i l’Església. El triomf de la venjança, de la misèria humana, de la mediocritat, de l’antipatriotisme, de la deslleialtat, del pitjor costat del llop en què es converteix de vegades l’ésser humà.
El “revisionisme històric” s’havia centrat molt en la República i la guerra civil amb la clara intenció de justificar el colp militar i la dictadura del general Franco, i indirectament , evidentment, una Transició limitada, la forma monàrquica i una democràcia prudent i submisa. És que allò -la República- havia estat un caos i no hi havia cap altra solució. Les “forces sanes de la nació” i en primer terme l’Exèrcit es veieren obligats a intervenir. Tot valia per destruir la veritat històrica i el prestigi de la República, que tanmateix tenia arrels tan profundes que es va defensar durant tres anys -tres anys!- contra l’Exèrcit insurrecte i els seus aliats d’Itàlia, Alemanya i Portugal. El miracle, el fet a ressenyar, és que el feixisme no s’instaurà a Espanya amb facilitat. Trobà una resistència fèrria i inesperada, enmig de totes les contradiccions internes, que foren molt grans i afeblidores.
Tanmateix, en els darrers temps la legitimació de la dreta neoliberal-autoritària sembla que necessita nous ingredients, en torn a un discurs patriòtic de signe molt primari. Ara toca la Reconquesta, els “episodios nacionales” i la “gesta” americana dels conquistadors… Res de visió crítica de la història, pura alquímia potinera per apuntalar el relat de la nació gloriosa i mil·lenària. Però aquesta música també és molt coneguda. És el guió nacional-catòlic de sempre, d’encuny menedez-pelayesc que ens va martiritzar durant el franquisme (als qui ja tenim una edat).
Una tropa nodrida, encapçalada per María Elvira Roca Barea -autora d’un best seller on trau a passejar la “leyenda negra”- s’han entestat a aprofundir en aquesta línia. Tanmateix, piquen en ferro. Han rebut respostes concloents. Per exemple del professor José Luís Villacañas -que ha envellit molt bé, com els vins- al llibre Imperiofilia o el populismo nacional-católico, (Lengua de Trapo, 2019), que la situa al seu lloc. O l’impressionant La invasión de América (Arpa, 2021), del catedràtic d’Història Moderna de la UAB Antonio Espino, que deixa les coses molt clares. La conquesta i l’explotació d’Amèrica encara alcen bombolles a l’altra banda de l’Atlàntic. I es pot entendre… Perquè fou una història de terror, devastació, violència i espoli, res de molt estrany al seu temps, abans del desplegament crític i autocrític de la raó europea (fruit de grans lluites socials i intel·lectuals, i que trigaria encara uns segles). Una mica de modèstia i sobrietat, de lucidesa, de maduració civil, no vindria gens malament. La via que va obrir Bartolomé de las Casas, per cert, tan digna i tan honorable. La via on caldria agafar-se.
Però la nova dreta ignara i de vol gallinaci de gent com Abascal i Ortega Smith, tan cultes com un Millán Astray qualsevol, vol dogmes, consignes i netejar consciències. Vol un nacionalisme espanyol desaforat -anorreador, d’escamot violent-, orgull d’imperi. En plena època post-colonial! Molt fora de lloc i fora de temps. El ridícul més espantós en comparació amb l’onada de reconsideracions autocrítiques del passat colonial i esclavista d’Europa.
En fi, quant a tot això s’han publicat aquests dies dos llibres col·lectius en què finalment uns equips nodrits d’historiadors de generacions recents s’arromanguen i reaccionen a les aberracions de la dreta historiogràfica. Faig referència a Vox frente a la historia (Akal, 2023), a cura de Jesús Casquete, i a Contra los lugares comunes, Historia, memoria y nación en la España democrática (Catarata, 2023), a cura de Ferran Archilés, Julián Sanz i Xavier Andreu. Son dos llibres molt importants i recomanables, sense exageració. El primer és molt adient, justament perquè Vox, la nova extrema dreta espanyola, branda la història com a arma de propaganda. Ací historiadors professionals en desfan les falòrnies, una darrera de l’altra. Temes com la Reconquesta, els Reis Catòlics, Covadonga, els indígenes americans, el 12 d’octubre, Franco, la guerra civil i un llarg etcètera són sotmesos a escrutini. Acompanyats d’anàlisis sense pèrdua sobre l’ús maldestre de la història per aquesta extrema dreta. Maldestre però no innocu. I que hauria de donar peu a una Historikerstreit a l’espanyola. Aquests llibres vindrien a ser un assaig en aquest sentit. La peculiaritat -la gran singularitat- és que a Alemanya hi havia un Nolte o un Hillgruber. A Espanya, no-res. Però un no-res influent i nociu, que ven llibres a cabassos als Corte Inglés de tots els barris benestants de les Espanyes, inundats de llibres com Historia patriótica de España, Nada de lo que arrepentirse, La gesta de Blas de Lezo, etc. De nou Isabel i Fernando, “el espíritu impera”. Perquè com va dir Ramon Tamames al seu discurs d’ultratomba, tan surrealista, per a què tant de feminisme si tenim una Isabel la Católica?
S’entén l’escrúpol dels historiadors acadèmics a descendir tan baix, al fang dels arguments capciosos i manipulats en mans d’aficionats i embolicadors professionals. Però no hi ha altra. Per la seua banda, Contra los lugares comunes és un volum igualment útil i ben fonamentat. Desmunta tòpics i mites sobre la Reconquesta (i la idea d’una nació “forjada contra l’islam”), la llegenda negra, l’esclavitud, la invertebració d’Espanya, el fracàs de la revolució liberal, el colp d’Estat contra la República, la dictadura i el franquisme. Insisteix a esclarir els tòpics, els “llocs comuns”, que desfiguren o fan inviable el discurs racional i informat. Dedica moltes pàgines a la transició, a l’estat de les autonomies, als nacionalismes. De lectura més que recomanable, un llibre que hauria de ser de capçalera per a professors, periodistes, columnistes, opinadors en general, que farien bé de prendre’s seriosament la tasca d’esclarir les coses de cara a un públic majoritari. També per a qualsevol lector interessat en la història i l’ús polític que se’n fa.
No seria just pretendre o suggerir que aquests llibres són els primers en aquesta línia de desmitificació o denúncia de la manipulació de la història. Hi ha molta bibliografia, i bona, però relativament poca adreçada a un públic general.
Faré esment d’un sol llibre d’aquest tipus, magnífic i exhaustiu: En el combate por la historia. La República, la guerra civil, el franquismo(Pasado&Presente, 2012), un volum de 974 pàgines, a cura d’Angel Viñas (que és un dels grans, juntament amb Julián Casanova), amb desenes de col·laboradors acadèmics, on s’expliquen aspectes cabdals de la història del segle XX i es sotmet a crítica el mal ús del passat amb finalitats espúries i apologètiques, molt lluny del rigor i la informació contrastada que és la base de la tasca dels historiadors. Davant obres com aquestes, on brillen les Llums i la Raó, que petites i miserables se’ns presenten les potineries dels Pío Moa, Jiménez Losantos i companyia…
