Espanya.. més que un club

espanya

Gustau Muñoz

El Barça era més que un club, es va dir i repetir. Diria que la frase la va inventar Manolo Vázquez Montalbán, però caldria confirmar-ho. Posteriorment, davant les sacsejades, i va haver-n’hi moltes, semblava -i ara, amb l’afer Bartomeu/Messi, encara més i de manera punyent- “menys” que un club: quin afront a l’autoestima de la “massa social”!  Però quina mania que les coses siguen més del que són. Perquè la contrapartida és que de vegades en són menys. I llavors ve la davallada, el mar de llàgrimes, la depressió col·lectiva….

I en això estem, per altres conceptes, al rotgle hispànic -al famós ruedo ibérico-, d’ençà del 1992, l’any dels Jocs Olímpics a Barcelona. De mal en pitjor, perdoneu, amb alguns parèntesis més favorables.  Els mites de la transició han anat caient, un rere l’altre. La Constitució marca límits i alhora mostra limitacions. Els poders profunds de l’Estat (el deep State) exhibeixen sospitoses i pertorbadores continuïtats. Felipe, Guerra, Pujol, s’han desdibuixat o desprestigiat, per a ser més exactes. Adolfo Suárez se’l carregaren (moralment) a consciència, amb ajustaments de comptes diversos (em ve a la memòria un llibre devastador: Adolfo Suárez. Historia de una ambición, del desmesurat i poc fiable Gregorio Morán). Carrillo -pobre- encara va morir a temps… I ara ha caigut el patró de tot plegat, el rei o ex rei -o el que siga- Juan Carlos de Borbón y  Borbón. Un drama shakespearià, com a mínim, i un nom que evoca un tipus de whisky… Les bromes son massa fàcils i sovint vulgars. Ens les estalviarem…

El fet, més enllà de la superfície, és que  en poc temps -respecte del començament d’aquest mateix any-  les dades del problema han canviat d’una manera radical. A Espanya i també a Europa. L’escenari ha mutat. Com deia el sociòleg Harmut Rosa  (un nom a retenir), l’acceleració és el signe d’aquesta època. Vegem-ho. Fins fa pocs mesos la qüestió a Espanya era la crisi de “governabilitat”. El difícil procés de formació d’un govern d’esquerres (PSOE i Podem) –esquerres per alguns tiquismiquis dubtoses, però en termes relatius, efectives- amb el suport parlamentari de les formacions “nacionalistes” perifèriques, que en algun cas impulsen una dinàmica sobiranista, de ruptura més o menys ajornada amb l’estatus quo constitucional i l’exigència d’un referèndum d’autodeterminació. La qüestió era la difícil assimilació d’una correlació de forces lleugerament favorable a l’esquerra estatal i l’oposició frontal de les formacions de la dreta, com el Partit Popular i Ciutadans. I el sorgiment d’una nova extrema dreta, Vox.

Calia calibrar bé els diversos components de l’escena política i social a Espanya, i la inserció en el context europeu -la recomposició de la Unió Europea després del Brexit- i global. Calia prendre en consideració l’eventualitat d’una nova crisi dels refugiats derivada de la situació explosiva a Turquia i a Síria, fruit d’una dinàmica autònoma i d’un joc de poder entre els Estats Units i Rússia que escapa no ja a les previsions i capacitat d’acció de la UE, sinó a la mera comprensió per part de la ciutadania. Calia estar atents al potencial de desestabilització d’una presidència catastròfica als Estats Units, enmig de la proliferació de règims autoritaris que posen en qüestió i fan trontollar les esperances en una generalització de la democràcia com a forma de govern i en la consolidació irrevocable dels drets humans i de les llibertats al món contemporani. Ben al contrari, la llista de països clau, molt influents, en els quals no està garantida la democràcia ni es respecten els drets humans és creixent. I aquest hauria de ser el problema…

Però tot d’una es va produir una intrusió externa, un xoc, que ha alterat profundament les agendes i les expectatives. La pandèmia de la Covid-19, procedent de Wuhan, a la Xina, va afectar primer greument, en sòl europeu, a Itàlia. Després va afectar el conjunt dels països europeus, i molt més enllà. Des d’Espanya s’observava al principi amb una certa distància, no sense sorpresa i perplexitat, però partint de la convicció generalitzada que “aquí això no passaria”. I sí que va passat, amb més força i incidència encara. A partir de març de 2020 l’epidèmia de coronavirus s’ha situat en el centre de l’escena política i social. Determinà la paralització del país i la declaració de l’estat d’alarma previst a la Constitució. Es va aconseguir amb prou feines contenir-la, després d’una situació propera al col·lapse als hospitals, i fins i tot revertir-ne la incidència, amb confinaments i mesures de tot tipus. Després de juny, quan es van flexibilitzar les mesures de contenció, començaren de nou els problemes. La corba de casos no ha parat d’augmentar durant l’estiu. I el turisme s’ha enfonsat.

Ara la qüestió -a més de la contenció dels “rebrots”- és l’economia. I el començament del curs acadèmic. L’adaptació a unes restriccions que hom pensava momentànies, temporals, i que segons com podrien ser més duradores. La conciliació entre el treball en les noves condicions i l’atenció als fills i als majors. I com a teló de fons de tot, la caiguda d’expectatives. La topada violenta amb una realitat econòmica gens brillant i amb situacions que evoquen episodis anteriors d’un país convuls. Amb la insinuació d’una crisi política de gran fondària, perquè al malestar social i als problemes relacionats amb l’estabilitat d’una fórmula de govern que compta amb una base parlamentària insuficient, i a la qüestió catalana, del tot oberta, s’hi ha afegit una crisi institucional de primera magnitud. Res que no siga ja conegut i paït, més o menys, per la ciutadania.

L’acceleració en tots els sentits ha marcat la darrera etapa, en contrast aparent amb la paralització exigida per l’emergència sanitària. Tots el fantasmes de la desestabilització profunda de la vida política (i social) s’han confabulat per fer-se presents a l’Espanya dels anys 20. Però dels anys 20 del segle XXI, molt diferents dels del segle XX, quan s’establí -el 1923- una Dictadura militar -brutalment simplista- que va aplanar el camí als esdeveniments terribles de la dècada següent.

La capacitat d’assimilar, entomar i suportar aquests fets per part de la societat espanyola, molt remarcable, què ens indica? ¿És el resultat d’una societat madura, capaç de relativitzar notícies i informacions descoratjadores, i experiències devastadores? ¿O és la conseqüència d’una societat anestesiada, que no es rebel·la, que no fa com els seus avantpassats, combatius i rebecs, que plantaven barricades i s’enfrontaven a trets? La foto de quatre ex presidents i un ex rei sopant ha estat molt execrada com a mostra de la corrupció i les complicitats del “règim del 78”. A mi, però, sempre m’ha semblat que és molt millor sopar junts que agredir-se a camp obert…

 

 

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER