El desbordament de la mesura humana

MERA VIDA

Gustau Muñoz

La vida -la mera vida- s’ha fet cada vegada més complicada. El nombre de codis lingüístics i numèrics que cal dominar per a transitar per la vida a hores d’ara, per aconseguir un treball -la via clau de la integració social- o simplement per a complir amb les obligacions ciutadanes, per relacionar-se amb l’administració o amb les omnipresents empreses de serveis, per a defensar-se en general, és aclaparador. Supera, depassa, desborda, de molt, la “mesura humana”, que els humanistes tardans del segle XX encara defensaven, amb matisos i un punt de contradicció, enfront del progrés o de l’avanç de “la tècnica”.

Pot fer somriure, si voleu, tot això, aquell “humanisme” ingenu, perquè llavors tot era incipient, es trobava en les beceroles, la tècnica encara no ho dominava tot, ni a tothom. La “mesura humana”? Què és exactament, i quan es va veure desbordada?

És difícil precisar-ho. No hi ha cap moment de ruptura, cap inflexió discernible, un abans i un després. Es tractaria, més aviat, d’un procés a llarg termini que té a veure amb el confinament o la desagregació de les petites comunitats, la progressiva desaparició de les famílies extenses i el predomini creixent de les famílies nuclears o fins i tot monoparentals, la complexitat en augment de la vida social, el creixement imparable de les ciutats i de la vida urbana en general, anònima i abstracta, el progrés tecnològic i les seues derivacions. Que envaeixen, un a un, tots els mons de vida.

La “tecnificació” de l’existència humana té arrels en el passat, un passat gens llunyà, tot i que cada època pensa que les anteriors eren més “humanes”… Començà a fer-se present de primer als Estats Units, bressol del fordisme i de la “ciutat màquina”, que alguns -bocabadats- varen identificar amb Nova York. El que s’anomenà americanisme -concepte emprat fins i tot per Antonio Gramsci- es feu notar en l’època d’entreguerres, induint la perplexitat dels filòsofs més o menys metafísics, com Heidegger, Max Scheler o José Ortega y Gasset, que no se’n sabien avenir. I fins i tot , per cert, dels teòrics de l’Escola de Frankfurt… Tanta modernitat els horroritzava. Arribà de ple a la vella Europa en les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial, i l’espiral ascendent ja no tindria aturador. Ara bé, els darrers anys, amb la digitalització, s’ha accelerat a tot arreu de manera infernal una dinàmica que s’havia encetat abans, però que ha fet un salt de qualitat.

Considerem -per damunt- alguns dels requisits o procediments als quals la gent en general es veu obligada a sotmetre’s en el món d’avui. La declaració de la renda, la declaració trimestral de l’IVA, manteniment d’un compte corrent amb el seu codi PIN, targes de crèdit, emissió de factures, pagament de factures, control de la despesa en serveis bàsics (aigua, electricitat, gas, telefonia), assegurances diverses, carnet de conduir, control de l’aparcament, renovació dels documents personals, DNI i passaport, targeta sanitària europea, passar la ITV, signatura digital o certificat electrònic, accés a les plataformes digitals amb les contrasenyes corresponents, telèfon mòbil, Internet, mòdem i contrasenya, clau d’accés al mòbil, ordinador portàtil, clau d’accés a l’ordinador, APPs diverses, targeta de mobilitat urbana, i un llarg etcètera. Per si no fos prou, a tot això caldria afegir, encara, la problemàtica laboral, habitacional, educativa i sanitària. Que no són coses precisament menors o fàcils, sinó molt complexes, i angoixants. I tota la problemàtica, sovint poc tinguda en compte, de la cura: dels menors, dels majors i -si és el cas- dels fills amb problemes.

Aconseguir una feina mínimament decent depèn avui de requisits d’una complexitat creixent en funció de l’especialització i la remuneració, però lligats a coneixements bàsics i específics, al nivell de formació, als mèrits i les habilitats, al domini de diversos llenguatges, a un currículum que cal vigilar i apamar, amb visió estratègica i calculadora, al llarg de la vida. I tot amb les certificacions escaients per davant, d’estudis, màsters, cursos i llengües. Res a veure, per tant, amb aquells temps en què el fill començava a treballar al costat de son pare i n’aprenia tot el que calia.  O als temps en què un adolescent s’iniciava com a aprenent en una empresa, de vegades on hi treballava un familiar, i encetava així la trajectòria laboral, que podia ser ascendent. O quan un llicenciat de qualsevol facultat, només acabar els estudis, trobava feina sense problemes. És clar que a banda de les més exigents hi ha feines més simples, elementals, però també precàries i mal remunerades. Tan mal remunerades que realment no permeten viure i cobrir les necessitats bàsiques.

Una d’aquestes necessitats bàsiques és l’habitatge, però la problemàtica de l’habitatge és, com sap tothom, especialment greu. Comprar un pis no deixa de ser una inversió de risc. Implica assumir una hipoteca de vida. Llogar-lo és enfrontar-se a pagaments que s’emporten una part excessiva dels ingressos personals o familiars. La causa de tot plegat és que l’habitatge ha esdevingut bé d’inversió, cosa que no hauria de ser. Una massa de rendistes i uns inversors desaprensius, com els fons voltors, tenen camp lliure per a fer molt difícil la vida a la gent -als joves i a qualsevol que s’haja distret- que teòricament tenen el dret constitucional “a un habitatge digne”. Quin sarcasme. Els desnonaments de famílies que no poden pagar donen la mesura d’una societat deshumanitzada. La manca d’habitatge públic assequible, la d’una política fracassada.

En un altre terreny, l’educació dels fills en determina el futur i és causa d’angoixa entre els progenitors. També ha estat objecte de l’embat privatitzador -selectiu, parcial, però efectiu. Grans segments de l’ensenyament, sobretot en els nivells on es pot aconseguir rendibilitat, en raó d’una teòrica qualitat, o de la distinció social, s’han sostret a l’àmbit públic, obert a tothom i garantia de cohesió social, com a França o Alemanya. La cosa ve de lluny, perquè l’Església catòlica, els ordes religiosos, n’ha fet històricament, de l’educació, camp privilegiat d’accés a les elits i les capes mitjanes, i de negoci. En el nivell universitari, la dinàmica és la mateixa en els tercers cicles, els màsters, els programes de doctorat. Les famílies han de fer una veritable enginyeria financera per donar suport als fills, en una cursa d’obstacles sense un final clar. I darrerament, força frustrant.

Dels elements de dificultat esmentats, la sanitat és, encara, un actiu obert, garantia de seguretat, igual com les pensions de jubilació (tan insuficients en molts casos). Té diversos problemes, com l’accessibilitat de l’assistència especialitzada o les llistes d’espera, i la baixa inversió, o la insuficiència en alguns terrenys com la salut mental, però la sanitat pública és un dels àmbits assistencials més ben valorats per l’opinió pública. De vegades ha estat objecte de temptatives insidioses d’apropiació privada. El més greu de tots fou la privatització d’àrees de salut i hospitals comarcals, en l’època del PP, que trencava la lògica i la coherència del sistema. Però s’ha aconseguit revertir en part. Els problemes de fons, de cara al futur, van per un altre camí. El dèficit de professionals i el cost creixent de l’assistència, en funció de l’envelliment de la població, en serien alguns. La sanitat pública és un alleujament benvingut amb el qual pot comptar en principi, i malgrat tot, la població davant la complexitat i la dificultat creixent de la vida.

Finalment, la cura dels menors, dels majors i dels fills amb problemes implica un estrès emocional i un esforç econòmic fora de mida, que no es té generalment present. La gestió de les ajudes -quan n’hi ha- comporta enfrontar-se a viacrucis administratiu considerable, que en alguns casos no arriba a temps o ni tan sols arriba.

No tothom té les condicions psicològiques i cognitives escaients per a fer front amb èxit als requeriments i a les dificultats d’una dinàmica social i uns estils de vida que s’escampen i s’imposen per mil camins, de manera inexorable. La capacitat de controlar les dimensions que ens conformen -de la política a l’economia, de la vida personal al destí del planeta- és mínima, i d’ací provenen alguns problemes de la democràcia al segle XXI. La percepció difusa és que tot està predeterminat. No per casualitat “recuperar el control” fou un dels lemes de la fal·laç campanya pro Brexit al Regne Unit. El moviment dels jupetins (o armilles) grocs a França també anava per aquest cantó: la protesta dels perdedors de la globalització, dels que no hi arriben, dels qui se senten desplaçats, anul·lats o menystinguts per les elits i per una deriva econòmica i tecnològica que no poden comprendre i menys encara controlar. A hores d’ara s’hi juguen moltes coses en aquest terreny de confluència de la política, l’economia i els estats d’ànim col·lectius. Hi ha instàncies -poderoses- interessades a derivar el malestar vers uns caps de turc fàcilment identificables, objecte de ressentiment. Vet ací l’arrel, la lògica, d’alguns conflictes -merament insinuats, en fermentació o vigents-  d’avui i, potser encara més, de demà.

La vida -la mera vida- s’ha fet cada vegada més complicada. I impenetrable. No per a tothom, evidentment, perquè hi ha qui reïx. Però sí per a determinats estrats socials que són probablement creixents. És un problema greu. No està clar què és la “mesura humana”, com tampoc està gens clar què són les “necessitats humanes”. Les necessitats humanes no són una entitat fixa i definida. Són canviants, estan històricament condicionades. Fa anys Joaquim Sempere va escriure un llibre molt il·lustratiu: L’explosió de les necessitats, que identificava amb una de les causes de fons de la crisi ecològica. Les necessitats bàsiques, lligades a la condició física dels humans, estan prou clares, però la resta canvia amb el temps i amb les condicions socials. Però fins i tot la manera de satisfer les necessitats bàsiques és altament variable. Menjar, vestir-se, aixoplugar-se, reproduir-se, tindre cura dels fills, són necessitats bàsiques. Tindre Internet d’altes prestacions, també? Acumular objectes cada vegada més sofisticats, consumir compulsivament, fer viatges exòtics, també?

Una cosa semblant -el caràcter variable i històricament condicionat- passa amb la “mesura humana”, que és plàstica i canviant, per bé que en aquest cas hi ha límits físics i psíquics difícils de superar. En l’època de la globalització desfermada i el capitalisme d’alta tecnologia desregulat, cada vegada més desigual, sembla que s’ha estirat massa de la corda. I això té conseqüències.

La crisi del 2008 i la del 2020, derivada de la pandèmia de la Covid-19, alteren una mica l’esquema, però fins on podem albirar no canvien la dinàmica de fons. Donald Trump i la seua política de derivar el malestar social contra aparents enemics interns i externs, percebuts com a tals després d’una intoxicació mediàtica massiva, ja va ser un avís. Com també l’avanç dels partits d’extrema dreta -emparats en un discurs populista i xenòfob- en molts països d’Europa. Aquest component “ultra”, que explota les inseguretats, manté relacions perilloses amb una dreta suposadament respectable, que no comparteix conviccions democràtiques fortes i irreversibles, és a dir, antifeixistes.

És un component del bloc conservador que roman latent fins que es descara. I ara s’ha descarat.

(Publicat originalment a eldiario.es/cv, agost 2020)

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER