Cap de creus

cap de creus

Sal·lus Herrero i Gomar

Recorde quan tenia set o huit anys, a l’escola «nacional» del meu poble, Benigànim, a la meua classe, com a totes les classes de l’edifici escolar “nacional”, hi havia el crucifix de Jesucrist penjat en la creu, el retrat del dictador, el de Primo de Rivera al seu costat i el mapa d’Espanya amb la zona gris de Portugal, com si no existís, i ens feien aprendre de memòria, a La Enciclopedia Álvarez, a més de la llistat del reis Gots i Visigots, els punts cardinals d’Espanya, amb els seus «accidents geogràfics». Perquè pensàrem que Espanya era una creació divina «natural» des del Gènesi de la Bíblia; de carrereta i de memòria havíem de repetir, aquests punts cardinals d’Espanya, en castellà i com a lloros. Perquè si no ens pegaven amb la regla o amb vares de vímet, als dits de les mans posats cap amunt, al palmell de les mans, a les cames i a la cara o al cap, i ens fotien cops de puny al cap, ens estiraven de les orelles o els arrancaven un floc de cabells, com si fórem infants d’una colònia imperial: «Espanya que limita al nord-oest per Finisterre, al nord-est pel cap de Creus, a l’est pel cap de la Nau i pel cap de Gata, al sud pel penyal de Gibraltar i al nord pels pics d’Europa i el mar Cantàbric». No sé si era així, però s’aproxima molt… perquè em sembla que el cap de la Nau estava castellanitzat i era «Nao», només hi havia en català, el cap de Creus, tot i que el cap estava castellanitzat, «Cabo», que era un mot militar o policial, per tant, només «Creus»… es salvava de la «cremà», de la desaparició completa de la nostra llengua a l’escola. Per què ‘Nau’ sabíem què era, però “Nao”, què collons era això? Igual com “Pirineus”, en castellà no tenia sentit, ‘Pirineos’, en canvi en valencià sabíem que al·ludia als pics plens de neu, més tard, en estudiar grec, aprenguérem que ‘piri’ vol dir foc en grec i Pirineus, volia dir Foc i neu.

Per a mi sentir cap de Creus era com remetre’m a un lloc màgic, a un indret que volia conèixer perquè era una paraula que despertava tota la meua llengua i les ganes que fos respectada, una mica, ni somiàvem que fos reconegut el valencià, si més no com el castellà, que ens imposaven a colps de fuetades al cos; allò era impensable, exigir parlar o escriure en català a l’escola (ni en els anys quaranta, ni en els anys cinquanta, ni als seixanta, ni als primers anys setanta a no ser professors molt conscienciats, com el filòleg Vicent Pitarch que gosava fer les classes de llengua espanyola vehiculant-lo en català, a principis dels anys setanta)… Per molt que, Eliseu Climent, en una entrevista que li va fer Josep Mª Espinàs a les converses a TV3, que recull el llibre Identitats, edicions La Campana, 3ª edició 1886, després de contar que venia d’un poble catalanoparlant, Torís i a penes entenia el castellà als deu anys, 1950, diga que quan va anar als jesuïtes de València, que es va transformar en la riota de la classes per no saber parlar en castellà i, llavors, va prendre consciència contra tota discriminació i crueltat. Allà afirma que es va rebel·lar contra el castellà i va exigir que, els pares jesuïtes de València, que si no li feien els exàmens en valencià, no s’examinava… Això darrer, no té ni peus ni cap en aquella època, sembla més fruit d’una invenció a posteriori d’Eliseu. Per què, com havia de fer els exàmens en valencià, si no havia cursat cap assignatura en català, i ell mateix, se n’adona a l’entrevista i matisa qüestionant-se a si mateix, el que havia dit abans, potser sense pensar-ho massa abans de riure: «El pare rector, que era un barceloní que tinc molt bon records, em va posar una taula al seu costat i vaig fer els exàmens en català, o vés a saber què devia escriure jo llavors (riu). Vaig fer els exàmens el català i vaig aguantar-ho durant un temps i allà mateix vaig començar a conèixer una altra gent, concretament l’Alfons Cucó, que ha estat després el senador més votat pel PSOE, i per exemple un altre que és professor de la Universitat de Barcelona, president de l’Associació Internacional de Sociolingüística en aquest moment, que formàrem un petit grup diguem-ne protestatari, perquè de fet la rebel·lia meva, fora de la qüestió de l’idioma, suposava una rebel·lia major»… Aquest professor de la Universitat de Barcelona és Aracil.

Una manca de reconeixement i de respecte real pel català que encara no hi ha. No s’ha aconseguit encara, a penes, al alguns àmbits una lleu despenalització i molt poc més. Com encara mostren els tribunals de «justícia» espanyols, amb sentències que atempten contra els nostres drets humans, lingüístics, culturals, cívics i socials, de ‘ciutadania’ catalanoparlant, discriminada, vexada, humiliada fins a l’infinit. Sovint als anys seixanta, a més d’una guardiola per arreplegar diners per als xinesos i africans, hi havia a l’escola també la bola del món, però, em sembla que el món, quasi sempre, estava tancat a dins de l’armari. Sovint el treien a passejar, la bola del món, i el posaven el globus de la Terra a sobre de la taula del mestre perquè el veiérem una mica de lluny, i el mestre el girava perquè donés voltes i assenyalar un continent, un mar, un país, un riu o una muntanya… O per fer-nos veure que en aquella escola, plena de mosques que s’estavellaven contra els cristalls, el món rodava de la mà del mestre i l’atenta mirada del dictador Franco, de Primo de Ribera, dels mapes d’Espanya i de Jesucrist en la creu.

Llavors, als anys seixanta, del segle passat, a l’escola, nacional-catòlica, plena de merda als lavabos i a tot arreu, com cantava l’Ovidi Montllor, em cridava molt l’atenció, que hi haguera un sol mot en valencià, tot i que fora només un, un punt geogràfic de la Península, un cap, el de «Creus», sense castellanitzar, com una palanca d’Arquímedes, per moure el món i la llengua, des d’una palanca; un món, el nostre, que tancaven a l’armari amb pany i forrellat. En un context on la nostra llengua i cultura catalana, estava del tot desapareguda, censurada, tabuitzada, invisibilitzada; almenys, existia «Creus». Un mot que tenia múltiples sentits, no era en va, com tants altres mots incomprensibles, en llengua que sentíem estranya, inintel·ligible… forastera.

Per a mi, procedent d’una família ultra-catòlica, tot el que es relacionava amb «creus», «creure» (de fe i d’obediència), «crucifix», no m’era gens estrany ni aliè, estava ple de sentit, m’atreia, em suggestionava, ‘em seduïa’, era com un mot especial, que, de sobte, es desvetlla, i et fa adonar-te que la nostra llengua existia, reprimida es feia present, tenia possibilitats d’ésser i d’existir, tot i que només fos comprimida en un sol mot. Aquest mot, «Creus», em despertava de la boira anihiladora i de l’opi adormidor de l’adoctrinament i la uniformització nacional espanyola. Perquè pertanyia al reducte familiar més íntim… a l’esfera de la vida, al nostre lèxic més privat i públic, del carrer, de llavador, dels bars… La meua mare, com les dones italianes que eixien en els films neorealistes (o inclús, de passada, en el Lèxic familiar de Natalia Ginzburg), quan no podia més de tants fills i faena, explotava i s’exclamava «Ai Senyor, quina creu, m’ha tocat», “voldria morir-me“, alçant les mans al sostre de casa, com increpant el cel… per tenir tanta descendència, per tenir tantes angoixes, preocupacions i treballs… que no podia acabar-se mai. Tot allò de les creus, de la creu, del portar la creu, de «creu-re», de fer-se creus, de portar-li la creu al mestre, en forma d’aliments per complementar un sou molt escàs, “passar més gana que un mestre d’escola”, es deia, i el 2 de maig dia de les Creus a València a les cruïlles es duia el menjar de present al mestre… Tot el que envoltava la «creu», el «creure», el «creuar», em tocava el voraviu de la significativitat i em presentava algun mot de la llengua que parlàvem a casa, només domèstica, i a tot el meu poble, a casa, a les places i als carrers, però que estava absolutament perseguida, prohibida, censurada i amagada… per a genocidiar-la millor. No existia a l’administració, ni als mitjans de comunicació de masses, ni a la TV, ni a la ràdio, ni als llibres, ni als diaris, només a «El Mon per un forat», el poeta Vicent Andrés Estellés, escrivia algunes frases, amb un nom que no era d’ell, era un pseudònim que no recorde com es deia. I quan jo veia el valencià escrit en lletres a sobre d’un paper vell de diari, com la rosa, ho veia fascinant. Em feia creus. L’havia de llegir dues o tres vegades per entendre alguna cosa del que deia. Un paper de diari vell, del que es feien les roses de paper, d’un dels poemes més famosos d’Estellés, que a casa, es feia servir com a paper de vàter en una comuna fosca.

Era el calvari i la creu que portàvem (i hem hagut de dur) tota la meua generació, les d’abans i les de després, fins a ben entrat als anys vuitanta del segle passat… on vam començar a treure el cap, a poc a poc, encara amb restriccions, despenalització parcial, com veiem ara. Havia anat els primers anys seixanta al col·legi de monges de la Miraculosa, de les Paules, on la meua llengua l’havien invisibilitzat del tot (quasi totes les monges eren castellanes, només hi havia una d’Albaida, sor Maria Soler, de la meua comarca, de la vall, que era més amable que les altres, i sovint ens parlava valencià, perquè el castellà no l’enteníem encara), als cinc anys havia combregat i fet d’escolanet (d’acòlit, li diuen al meu poble) a una residència de persones velles, ara el parc de l’Ortisa; sovint, tots els anys, la meua mare, a la que ajudava a regar i cuidar el jardí que teníem al corral de casa (hortènsies, gesmilers, geranis, rosers…), em feia un ram de roses perquè les portés a l’escola al mes de maig, que era el més de Maria i les cambres de casa els pares estaven plenes de creus i quadres religiosos (amb sant Josep, Maria, l’infant, les flames del purgatori…), creus, crucifix, etcètera, per tant tot el que foren símbols religiosos, sants, imatges, àngels, creus, formaven part del meu món més pròxim, com seria el món de Joan Fuster fill d’un artesà d’imagineria religiosa que feia àngels, sants, marededéus i santocristos… en una postguerra on hi havia molta feina per reparar el que s’havia destruït durant la guerra, ocasionada arran del colp d’estat militar d’un dictador feixista sense escrúpols.

Com el món que ens presenta, Czeslaw Milosz, Premi Nobel de Literatura, 1980, polonés exiliat als Estats Units, als seus llibres ens retrata la seua infantesa d’un món poblat de símbols religiosos; també als seus poemes Terra inabastable. Antologia poètica (Galaxia Gutemberg, 2011, traduït al castellà, seleccionat i pròleg fet per Xavier Farré), on al·ludeix la seua infantesa marcada per la significació de la religió del seu poble… d’un infant que va descobrint el seu mon, a la vall d’Issa, edicions 62, mitjançant mots, actituds, paisatges, d’una vall plena de dimonis i àngels, de coses naturals i sobrenaturals, una visió maniquea, alhora religiosa i pagana, on hi plana l’ombra dels àngels, dels dimonis, de la mort, les pregàries i la vida eterna, com una vida més enllà que no ens podíem imaginar de cap manera i hi havies de «creure» per una fe intangible, inexplicable i irracional. Per la gràcia. A saber què enteníem per això de la «gràcia divina», pel llimbs, pel purgatori, per l’infern o pel cal, on només veiem núvols quan les boires tapaven el sol.

Fa poc m’he llegit el premi Josep Pla, 2020, la novel·la de Laia Aguilar Pluja d’estels, Columna edicions, 2020. Un grup d’amics es reuneixen cinc anys després d’un tràgic accident en una casa al cap de Creus, un lloc idíl·lic de cara al mar, amb l’excusa de contemplar una pluja d’estels. Durant la trobada, es diverteixen i comparteixen confidències, però també afloren gelosies, una antiga història d’amor i el sentiment constant que els produeix un fet del passat encara sense resoldre… Cap d’ells s’imagina com acabarà la nit. Una nit que els té reservada una darrera sorpresa. És una novel·la que es nota que està escrita per una guionista, en una mescla de lleugeresa i profunditat. La fa atractiva, interessant i agradable de llegir.

Està dedicada «Per a Isaac», i hi ha una cita de James Salter, L’última nit: «El cel va començar a girar. Va fer un pas o dos, involuntàriament, per recobrar l’equilibri».

Comença la novel·la «Seia davant del mar, descalça, movent amb desfici els dits sota l’aigua. Amb la mà dreta, va acaronar la sorra i en va agafar un grapat fent cassoleta. El cel oferia una tonalitat fúccia que s’alternava amb la presència d’alguns núvols. Ara un drac, ara un unicorn, ara un dofí que es transformava en una balena. Va respirar fondo. El mar. Davant seu, el blau de la badia de Portlligat s’estenia fins als confins d’un món que desconeixia. No podia assegurar si era aquí perquè el Nis l’hi havia demanat o perquè ella mateixa s’hi havia deixat arrossegar. El cas és que havia vingut. Feia dues setmanes. Amb dues maletes i un futur incert, seguint els passos de l’home que l’havia seduïda. «Allà serem feliços, Olivia, estarem bé. Tu confia en mi», li havia repetit el Nis a cau d’orella»

Una trobada d’amics i amigues on, de sobte, fan acte de presència tots els fantasmes del passat, que Olivia ignora; es produeix el desconcert, els mals entesos, el rebuig, hi ha fotos de l’altra que ha desaparegut en una mena de confinament… Es reviu l’accident del passat, la mala consciència, els sentiments de culpa, el dolor, el mal causat, les desgràcies, les emocions soterrades, els afectes i odis ocults… Tot apareix com una punta d’iceberg, a sota de la qual hi ha els fonaments de tot el que esclata i fa trontollar la convivència del grup, les susceptibilitats, la manca de habilitat per esclarir les culpes, les responsabilitats del passat, els odis, els afectes, els deures i els deutes que s’han contret, quan tot es trenca i cal pair i assolir el passat per poder continuar vius. Són joves en la trentena, que encara semblen adolescents que han d’eixir de l’adolescència i assumir el destí de les seues vides mig embastades, refugiades en el treball obsessiu, en una vida endollada als mòbils, a les veritats a mitges i a les banalitats. El fet greu del passat els obliga, els força, a barallar-se, potser a créixer, a madurar, enmig d’una joventut que es somiava eterna i paradisíaca…. Efectivament, sembla una novel·la per recobrar l’equilibri després dels naufragis, de les depressions, de les tempestes emocionals i afectives de la vida. Un relat o la vida i la mort estan presents a tot arreu; on se’ns mostra l’extrema fragilitat de la vida.

Una novel·la on afloren els dols més tràgics, dolorosos i greus de la vida, encara per resoldre en plena joventut. I quan més s’intenten amagar, més explosivament, sorgeixen. Fer-se càrrec de la pròpia vida i la dels altres quan més ens necessiten, ajudar o deixar-se ajudar, sobre les cures i els auxilis, l’egoisme… l’altruisme, els afectes i la solidaritat sempre són tasques molt difícils. La fragilitat del compromisos, l’atzar de les desgràcies i accidents que ens destrossen la vida, els sentiments de culpa que emmalalteixen les relacions d’amistat o d’afecte, la vergonya, el dolor… estan ben tractats a Pluja d’estels, es mostren pudorosament i brutalment, però, s’hagués pogut pouar més per mostrar-los amb una més plena complexitat… on l’eutanàsia apareix d’esquitllentes. Per què, com viure quan ja no hi ha forces per viure? Quan hem perdut les raons i els motius per estar vius?

L’he llegida atentament i amb interés. Segurament, a les pròximes novel·les, Laia Aguilar, ho tornarà a fer, cavarà més a fons i abaixarà a més capes, perquè ací apareixen els principals conflictes de la condició humana, de manera molt subtil (i també abrupta), al meu parer, a penes suggerits i insinuats, com una pluja d’estels, com l’horitzó del cap de Creus, que observe diàriament, mirant cap al sud, des la porta de casa de Grifeu.

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER