Els fills de Lot, de Josep Chambó

LOT

 Sal·lus Herrero i Gomar

No me’n vaig assabentar, el setembre del 2011, quan es va presentar al Club diari Levante-EMV, Els fills de Lot, perquè, si no, tot i viure llavors  a Xàbia, segurament hi hauria assistit. Perquè és una novel·la testimonial vital de Josep Chambó Olmos sobre la seua estada al Seminari de Montcada, als anys seixanta i la seua vida de capellà des de l’any 1969 al 1979. Com va escriure Josep Lluís Galiana, el 23.09.2011 al diari Levante-EMV, Els fills de Lot és un cant a la vida, a l’esperança, a la llibertat i a l’amor. I, podríem afegir, a la capacitat de “ressuscitar” la carn i tornar a viure, després de passar per la tristesa, la depressió, la solitud, la repressió absoluta i la mort del sexe i del cos estigmatitzats i castrats com a impediments per a l’alliberament i la salut.

La presentació d‘Els fills de Lot, va anar a càrrec de l’autor, assistit pel seu germà, sociòleg, cantant i activista pels drets humans, socials, cívics i ecològics, Rafael Xambó, que fa uns anys va publicar un llibre de memòries, El riu dels ulls, 2013, Tria Llibres, i el conegut sociòleg Alberto Moncada, que va morir aquest abril passat, i havia publicat també llibres sobre afers religiosos ajustant els comptes amb el passat, sobre l’Opus Dei, del que va formar part de jove. Tant L’Opus Dei. Una interpretació, Indice, 1974, com els Fills del Pare, Argos Vergara, 1979, quan va publicar Moncada Historia oral de l’Opus Dei, va escriure un article: Gràcies a Déu, se n’anàrem! L’Opus Dei: Un camí que no duu enlloc, on comenta que “jo era prou tributari d’aquesta mescla de cristianisme utòpic i metodologia marxista que predominava en la sociologia llatinoamericana dels anys seixanta i primers setanta. A la seua llum, l’Opus era la negació flagrant de l’esperit evangèlic, un epifenomen de la burgesia oligàrquica i, per descomptat, un exemple més de la funcionalitat de l’aparat burocràtic a les dictadures de dretes” pròpies del nacional-catolicisme de Franco, Pinochet, Videla, etcètera a les que la jerarquia eclesiàstica va donar un suport incondicional i entusiàstic, tret d’escassíssimes excepcions (d’entre les quals Antoni Llidó, de Xàbia, torturat i assassinat a Xile per Pinochet i tants cristians democràtics, progressistes i d’esquerres que s’enfrontaren a les dictadures). En els papats de Wojtyla i Ratzinger, transvestits de Joan Pau II i Benet XVI, com a grans inquisidors, des del 1978, aquesta parelleta vaticana van iniciar un retorn al trentisme i a l’anti-modernisme previ al concili Vaticà II, en pervertir el missatge evangèlic de Jesús de Natzaret per donar suport al neoliberalisme ultra-capitalista de Reagan, Thatcher (i Pinochet), en defensa dels interessos dels més rics i repressors. Per tal d’oprimir als més pobres de la Terra en perseguir la teologia de l’alliberament, en tractar de censurar el marxisme com anàlisi de la realitat social i l’opció preferencial pels més pobres pròpia del compliment efectiu dels drets humans, socials i ecològics que l’Església sol vulnerar sistemàticament a dins i a fora del seu àmbit eclesiàstic. Només, als darrers temps, l’actual papa Bergoglio-Francesc, ha tractat de revertir en afers ecològics… I tanmateix, la piràmide de poder Vaticà constituïda en la verticalitat, el desclassament, la jerarquització, l’exclusió de les dones, dels homosexuals si ixen de l’armari… continua incòlume.

La sinopsi d’Els fills de Lot indica que “tracta d´un grup d´amics que comparteixen inquietuds i ideals al llarg dels anys de formació en la dècada dels seixanta. Després la vida i la seua evolució personal els portarà per camins diferents i alguns comprovaran com el ser fidel a les pròpies idees es paga amb un preu molt alt. Intenta ser un cant a la vida, l´esperança, la llibertat i l´amor. També un xicotet homenatge a homes i dones que amb la millor de les intencions intentaren canviar les coses“. Cal afegir que provaren la transformació de l’església, des de dins, i es trobaren en mur inexpugnable, una involució eclesiàstica i política, que, com explicava el catedràtic de dret constitucional Javier Pérez Royo, a contracorriente, Diario.es, Absència pedagògica, del 7 de juliol proppassat, tant l’església com al monarquia es constituïen com un estat dins de l’estat profund, de manera pre-democràtica. Encara recorde quan després de la mort del dictador, el 1976-77, el monarca Borbó, ara “emèrit corrupte” (on hi estan implicats pare, fill i esperit sant  en els negocis bruts i indecents), va venir de visita per l’Horta nord i la majoria dels seminaristes de Montcada, d’ideologia de dretes i d’extrema dreta, tret d’uns pocs d’esquerres, van eixir a saludar els nous reis, posats pel dictador, en considerar-se vassalls, súbdits i lacais dels que continuaven el règim nacional-catòlic d’un dels majors criminals d’Europa, junt als seus aliats Hitler i Mussolini; també junt al que fou un dels principals assassins, l’aliat de Hitler primer, amb qui va pactar i després es va enfrontar, Josef Stalin, seminarista a la Rússia tsarista, que va fer la revolució d’Octubre junt a Lenin i Trotski per a, més tard, fer-se amb el poder despòtic de la URSS des del 1922 fins a la seua mort a l’any mil nou-cents cinquanta-tres.

Segons la crònica de Josep Lluís Galiana, Alberto Moncada va afirmar que el sentiment religiós i el sentiment patriòtic són dos dels més perillosos per a la Humanitat; sobretot si tenen al darrere un estat imperialista, una policia i un exèrcit disposats a defensar la seua presumpta pàtria, a la manera imperial, com solen fer els estats de tradició racista i colonialista. El professor de llengua i literatura llatina i de cultura clàssica, Josep Chambó, que és una cruïlla de sabers entre Jerusalem, Roma i Atenes, com es reflecteix a la seua novel·la, va explicar que Els fills de Lot tracta d’un grup d’amics que comparteixen inquietuds i ideals en els anys de formació dels 60 i 70 del segle XX. És uns novel·la autobiogràfica, inclús encara que ens recorde a les vides exemplars i miraculoses, que ens presenta Unamuno a Sant Manel, Bo i màrtirDiari d’un capellà rural de George Bernanos i de Graham Greene El poder i la glòria, Les sandàlies del pescador, de Michael Anderson, Jo confesse d’Alfred Hichtcock … Hi ha escenes a Els fills de Lot, que la seua mare va mirar enrere per veure la destrucció de les ciutats Sodoma i Gomorra, i es va tornar una estàtua de sal, després del viatge iniciàtic de tornada de França, quan Lluís Baixauli, a l’anada coneix els treball dels capellans obrers, foragitats per la jerarquia clerical per lluitar contra la pobresa i la marginació, que són pròpies de Les nits de la Cabiria, 1957, de Fellini, la trobada amb la prostituta brasilera i l’assistència final, en perill de mort, ens recorda la novel·la de Pérez Galdós, Fortunata i Jacinta. Una novel·la, la de Josep Chambó, que podria traslladar-se al cinema amb un bon guió cinematogràfic perquè reflecteix el descobriment de realitats socials i eclesials alienes a les de la dictadura de Franco, l’enfrontament amb el professor de moral i amb rector de la parròquia del seu poble, Algemesí, que no vol donar-li el vistiplau per a l’ordenació perquè no està dins dels seus esquemes reaccionaris ja que a la pregunta sobre què tem més d’ordenar-se capellà, li respon que la manera de ser de tants sacerdots reaccionaris que perden la humanitat i qualsevol espurna de decència, el sentiment de l’espantosa solitud, de tristesa, de depressió i abaltiment dels capellans rurals, el desfici i el desassossec d’una jerarquia, d’habitud, al costat dels opressors i amb nul·la sensibilitat social i per la llengua pròpia de País Valencià, tret d’escassíssimes excepcions.

Tot i que en un moment de la novel·la de Josep Chambó es diga tot el contrari que aquestes novel·les formen part del passat, és encara molt present en l’actualitat, Concretament, té una discussió entre el protagonista, Lluís Baixauli i dos condeixebles que representen el clergat hegemònic i reaccionari de l’església “valentina”, tan antivalenciana i enemiga de la més mínima sensibilitat social, ètica i estètica. Aquests clergues, tot i que diuen que “sentim tots la mort de Lluís”, sembla que se “n’alegren” perquè Miquel, d’idees marxistes, s’haguera mort… Al cap i a la fi, diuen aquests clergues que si no hagués mort, s’haguera acabat secularitzant, (com a Andreu i Jaume, que els consideren ‘fracassats’, ‘renegats’, ‘deslleials’ i ‘traïdors’ a una Església que començava a esdevenir una secta perillosa, durant el papat de Woytila), quan van humiliar a Ernesto Cardenal i a Leonardo Boff… Baixauli defensa als seus amics, afirma que preferiria que el seu amic (Miquel) s’hagués secularitzat i fos viu i acusa a l’Església perquè els seus amics (Jaume i Andreu) se n’hagen eixit perquè tenien problemes i els han abandonat, materialment i moralment. En aquest context afirma, Baixauli, enutjat interiorment, però contingut i tranquil: “De totes maneres, vos he de dir que aquelles novel·les que llegíem de Bernanos i Graham Greene, amb capellans turmentats i culpabilitzats per haver deixat el ministeri, han passat a la història. Pel que fa a Andreu, que és de qui tinc més notícies és molt feliç. Possiblement més que molts de nosaltres…“.

Lluís Baixauli, es forma en el Seminari de Montcada, que tenia fama de ser dels més “liberals” i “intel·lectuals” de tot l’estat espanyol, on estudia filosofia i teologia, Chambó fa una dissecció molt interessant de les diverses matèries acadèmiques, criticant sobretot l’escolàstica que vol continuar el règim cesaropapista de la cristiandat i el nacional-catolicisme, pre-democràtic o antidemocràtic, també la casuística moral obsoleta, obsessionada amb el sexe, des de la misogínia, l’homofòbia, la castració sexual, la perspectiva d’una sexualitat exclusiva per a la reproducció, que considera que el sexe i el cos humà és pecat, reproduint una concepció sexual perversa d’Agustí d’Hipona que a Les confessions, després d’haver viscut de jove una vida sexual molt alegre, en convertir-se al cristianisme, influït per Plató i una moralitat contra els sentits i el plaer, es torna ascètica i neoplatònica que tendeix a anul·lar el sexe i considerar el cos i la sexualitat “pecat mortal“, Tomàs d’Aquino, influït per Aristòtil, ho deixa en “pecat venial”… I només s’admet una canonicitat sexual molt estreta, precària i lligada a la mera i estricta reproducció. Enmig d’aquest professorat de la Facultat de Teologia, on hi ha de bons i de dolents, destaca, amb nom propi, Alfons Roig, professor d’art i d’estètica, que els ajuda a mirar el món a través de la sensibilitat estètica i la comprensió de l’art, crític amb el mal gust i la mediocritat intel·lectual d’un nacionalisme clerical de l’Església que donava suport a la dictadura franquista. No obstant això, hi havia professors de dret canònic, de moral o d’història de l’Església que s’entossudien en donar suport i justificar el nefast matrimoni Religió-Estat. Perquè Baixauli no dubtava que eren moltes les aportacions que havia fet l’Església al llarg dels segles, com la del monacat, especialment el benedictí, que segons el professor d’història, havia configurat l’estructura de la societat medieval. Però continuava pensant que la missió de l’Església havia de ser ajudar, ser solidària dels desfavorits, condemnar les injustícies, però no mai dirigir i organitzar el funcionament de la vida pública. Com deia Ciceró, la història era magistra vitae i calia aprendre per a no tornar a repetir els mateixos errors. Com adverteix en la nota prèvia a la novel·la “s’hi vol anar constatant l’evolució dels protagonistes i d’aquesta manera, ser un reflex del que succeïa en aquells anys (seixanta i setanta). Sense avançar idees, ni fer interpretacions de manera inadequada a la mentalitat de l’època. Temptació, fàcil però impròpia per a la seua veracitat. Per això m’ha dedicat amb bolígraf el llibre i estic molt content: “Amic Sal·lus“La veritat ens farà lliures. Una abraçada“, tot i que no puc deixar d’oblidar que la veritat, posem per cas, “jurídica” segons Michel Foucault és una construcció jurídica en funció de les relacions de poder. I la veritat eclesiàstica més encara. La història la solen escriure els vencedors com recordava Walter Benjamin… I aquesta mateixa frase està al despatx del Pentàgon de la CIA “Se sabrà tot. I la veritat ens farà lliures”… com a sistema de control i espionatge mundial, com ens contava un dels ex-directors d’aquesta agencia en un programa sobre Julian Assange, l’home més perseguit del món; un Spinoza del segle XXI excomunicat per revelar notícies i crims que l’Imperi no vol que se sàpiguen.

Recordem de nou Walter Benjamin sobre la necessitat de contar la història dels vençuts, derrotats i fracassats, davant els eclesiàstics arrogants, incapaços d’estimar en concret, excusant-se en una abstracció incerta i en el més enllà “d’éssers transcendentals“, resten immadurs de per vida, sense conèixer l’afectivitat, la sexualitat i l’amor, només, obsessionats al darrere de l’aparença moralista, del què diran i de la competència de l’escalafó clerical al servei dels més totpoderosos (mandarins, cacics, terratinents, banquers i colonialistes), covant una consciència moral perversa i malaltissa que analitzaren Nietzsche i Freud, cadascú a la seua manera, com a ressentiment o com a dinàmica de l’eros i el tanatos. Significativament, Lluís Baixauli, estudia psicologia, que són els estudis que va fer el germà de l’autor de la novel·la, Rafa Xambó, ja que d’aquesta manera Josep Chambó li transfereix al seu germà menut, el poder referencial en la construcció del personatge principal de la novel·la, tot i que la companyia del amics (Miquel, Jaume, Manel, Andreu, “Vicent”…) és un cant coral a l’amistat i les interaccions socials, culturals i intel·lectuals, un procés de maduració en el que Lluís Baixauli se’ns mostra com un animal extremadament sociable i comunicatiu, expressió de la personalitat de l’autor.

Baixauli és ordenat sacerdot, el 1969, durant «els anys convulsos en els que l’Espanya feixista i nacional-catòlica, descriu el sociòleg Rafa Xambó en el pròleg del llibre escrit pel seu germà, experimentà l’ emergència de la societat de consum, el Concili Vaticà II —tan important per als protagonistes d’aquesta novel·la—, l’acceleració del procés de secularització en tots els àmbits de la vida social, les mobilitzacions contra el franquisme, el testimoni d’altra Església que marcava les distàncies amb l’oficialitat i sofria les conseqüències, la rigidesa de les autoritats eclesiàstiques, la irrupció de nous corrents culturals, el maig del 68, el declivi dels seminaris, la mort de Franco i l’inici d’unes esperances de canvi que acabaren ben retallades pels pactes de la Transició. Només cal fer una ullada al present, tant en l’àmbit polític com en el de la jerarquia catòlica, per a adonar-se de les profundes resistències al canvi que es covaven en aquella Espanya, per a comprendre l’esforç titànic d’un grup de joves generosos i sincers amb el seu compromís amb la humanitat per mitjà de la vivència religiosa i que, alhora, eren sacsejats pels vents de renovació que venien tant de la societat civil com dels millors teòlegs del segle XX». Els viatges a França, a la perifèria de la diàspora dels capellans obrers que treballen contra la marginació social i al monestir de Taizé, d’una espiritualitat ecumènica, ajuden a Baixauli a replantejar-se canvis en la seua formació restringida del Seminari de Montcada i la Facultat de Teologia (elitisme, rodillisme “orteguià”, desclassament, antivalencianisme…), tot i que es considerava la Facultat de Teologia de València la més “oberta“, “liberal” i “intel·lectual” de l’Estat espanyol, imagineu-vos, com seran els que han estat formats en seminaris i facultats de teologia obertament més reaccionàries que la de València.

Com assenyala Rafa Xambó,a través de la mirada crítica, desperta i atenta del protagonista, observem “una jerarquia eclesiàstica poruga, hipòcrita, sempre al costat del poder, però també personatges honestos amb els seus ideals, homes bons perseguits i arraconats per la seua lleialtat al testimoni de Jesús“. Anota Xambó que és un cant a l’amistat, dibuixa els prototips d’uns amics, amb els que s’entendrà o no i destaca la conversa entre Lluís i Manel, l’intel·lectual català que li desvetlla intimitats claus i juguen a trobar-li significat a Els fills de Lot, els qui van tornar la vista enrere, els Orfeus d’avui dia. Recordem el que ens conten els poetes Virgili i Ovidi: Eurídice, l’amor d’Orfeu, era perseguida per Aristeu i en la fugida va xafar una serp que li va provocar la mort. El bell d’aquesta història és comprovar fins on arriba l’amor d’Orfeu per Eurícide, va ser capaç de descendir a l’Hades per rescatar-la de la mort perquè l’estimava bojament, més que a la seua pròpia vida; i amb la seua música, va aconseguir que la deessa Persèfone li permetera emportar-se-la amb algunes condicions. Però arribaren al regne dels vius, va mirar enrere i Eurídice, es va esvair… I el més trist de tot és que, segons una de les llegendes, potser amb una perspectiva misògina, Orfeu va ser esquarterat per unes dones geloses d’aquell gran amor… Com anota Rafa Xambó: Fugint de la pedanteria conversa amb altres i amb si mateix i va a la recerca de l’amor, des de l’inici d’aquesta trajectòria literària hi ha una profunda set antropològica -com diria Julio Cortazar- que troba el seu abeurador en l’amor que tant se li havia prohibit: l’amor més humà i que més pot ajudar a tenir fe si és que hi ha Déu. En suma, una excel·lent història per a fruir i capir. I tot açò no ho he escrit perquè és el meu germà. Més aviat m’alegre de dir-ho perquè és el meu germà”. Una joia de Pròleg i una novel·la en la que molts, dels que foren foragitats, devorats i suprimits pels aparells clericals involucionistes, es poden reconèixer perquè ho van viure de primera mà i uns altres patiren les conseqüències, que s’observen fins ara, d’una Església que s’ha quedat amb el cor petrificat, com una estàtua de sal, que no és la sal de la terra si no que desertitza tot el que toca. Cada vegada em produeix més indiferència (ja s’ho faran!), però hi hagué un temps que em provocava una forta indignació, de veure com, en general, els més mediocres, falsos, cínics i hipòcrites, s’enfilaven al cim de l’estructura de poder d’una institució clerical, masclista, misògina i homòfoba que ha traït el possible missatge d’alliberament que detalla Josep Chambó en un dels capítol d’una novel·la dedicat a les benaurances del Sermó de la Muntanya en lloar als que lluiten per la justícia i són perseguits, als pobres que lluiten contra la pobresa, als que compadeixen, als que són misericordiosos… que van més enllà de la justícia, de la caritat i la solidaritat.

Josep, tot i les crítiques valentes que fa a la involució eclesiàstica, en algun punt, el trobe a Baixauli massa contingut i restret, sovint, sembla que, malgrat els patiments que ha sofert, vulga “comprendre” inclús alguns dels qui encarnen les tendències opressores, d’aquells que han sigut protagonistes d’aquesta forta regressió i involució ideològica reaccionària… I això no pot ser bo. Perquè, al meu entendre, desprèn un excés de bondat en aquells que lliurats als altres se n’obliden de si mateix.

Perquè la solidaritat i l’estima als altres, no ha de passar per l’anul·lació d’un mateix (com diria Erich Fromm. a L’art d’estimar La por a la llibertat, entre d’altres). No s’ha de judicar els altres i hem de tractar d’entendre les “mentalitats” en el seu context, perquè eren “temps molt durs” però no per a justificar-les ni legitimar-les aquestes mentalitats retardatàries que causen sofriment als altres perquè els carreguen amb pesos pesants que ells, els jerarques, no són capaços de portar. Perquè els clàssics, els renaixentistes i els contemporanis, des del segle XVIII, XIX i XX, podien servir per orientar-se i criticar el patriarcat (la igualtat d’homes i dones, encara sense acceptar per banda dels papistes i clericals, quan al segle I, Jesús proclamava que érem iguals dones i homes, amb els mateixos drets dins i fora de la comunitat cristiana, al segle XVI, Isabel de Villena a Vita Christi equipara hòmens i dones, al XVIII, la revolució francesa i el manifest del dret de les dones a la igualtat, al XIX John Stuart Mill i la seua dona Harriet Taylor Mill, lluitaven contra l’esclavatge de les dones), Karl Marx al segle XIX, com Jesús, criticava les enormes desigualtats socials, la devastació de l’extrema pobresa, l’explotació del treball infantil, la misèria de la classe treballadora, i proposava una redistribució igualitària el més pròxim possible a la fraternitat universal… No podem justificar, en cap cas, l’alienació (i la alineació) de la jerarquia eclesiàstica, llevat d’escassíssimes excepcions, amb la ideologia d’extrema dreta. Evidentment, Lluís Baixauli no ho fa això, però, sovint, tracta amb massa ‘tolerància’ els que l’oprimeixen i l’insulten per defensar el dret de les parelles (heterosexuals i homosexuals) a tenir relacions sexuals abans dels casoris, de les parelles homosexuals a ser felices i viure sense cap discriminació social o per combatre la pena de mort contra els joves dissidents que assassinaren a la fi de la dictadura.

Hi ha també l’aprenentatge a través de la lectura, la formació intel·lectual i la literatura de Jean Paul Sartre, Henri James, Albert Camus, Malègue, Unamuno, Kant, Martín Du Gard, François Sagan, Malraux, Péguy, Gabriel Marcel, Kafka, Paul Claudel, Simone de Beauvoir, Tailhard de Chardin que els ajudarien a crèixer i madurar; com Brnanos, Graham Greene, Julien Green, Thomas Mann, Pérez Galdós, Pío Baroja, Tagore, Mauois, Stefan Zweig, Hermann Hesse, García Marquez, Knut Hamsun, Steinbeck, Huxley, Wiliam Saroyan… Inclús Casona, Benavente, Buero Vallejo, Valle Inclán, Ibsen, Ionesco, Becquet, Kipling, Oscar Wilde, el Quixot… la influència de l’esquerra hegeliana: Feuerbach, Hess, Max Stirner, Engels i Marx.

Als que hem estudiat llengües clàssiques ens reconforta el record de la bibliografia principal de grec i llatí des de l’inici, amb aquesta frase memorable de Sal·lusti, historiador romà del segle I abans de Crist: “Sed dux atque imperator vitae mortalium animus est (El que ha de guiar i manar, però, en la vida mortal és la ment”). Plutarc, Plató, Sòcrates, Ciceró, Epicur, en el segle tercer abans de Crist va negar la pervivència de l’ànima. Al contrari, Ciceró, en el de República fa una exaltació de l’altra vida, Virgili i l’Eneida, Fedre, Plaute, Terenci, Aristòfanes, Èsquil, Sòfocles, Eurípides, Lucreci i De rerum natura,, Isop, Horaci, Ovidi, Càtul, al renaixement, l’humanisme d’Erasme de Rotterdam, que junt a Thomas Moro fou amic del valencià Joan Lluís Vives perseguit per la Inquisició.

Hem de valorar el recorregut que fa de les matèries acadèmiques que s’estudiava a la Facultat de Filosofia i Teologia, el que fa Josep Chambó, des dels evangelis, els patriarques Ambrosi, Jerònim, Agustí, Gregori Magne, les escoles d’Alexandria, Cesària i Antioquia, on destaca Clement d’Alexandria, els místics espanyols Joan de la Creu, Teresa de Jesús, Joan d’Àvila, Fra Luis de León, Tomàs d’Aquino, Luter, Karl Bart, Emil Brunner, Bultman, les encícliques i concilis, Hans Küng, Otto Hermann Pesch, Ratzinger quan era un teòleg “progre” durant el concili Vaticà II, Karl Rhaner, Bernhard Häring, Yves Congar, Joan XXIII, Jean Daniélou, Schillebeeckx, Urs von Balthasar, Westermann, Joaquim Jeremias, Pierre Benoit, Henri de Lubac, Gonzalez, Ruiz, González Nuñez, Ruiz de la Peña, el benedictí de Montserrat, Evangelista, González de Cardenal, Díez Alegría, Miret Magdalena, que des del Cuadernos para el dialogo, Triunfo, etcètera, escrivien sobre afers religiosos des d’una perspectiva renovadora. I el contrast que fa entre els qui es comprometen en les transformacions socials i democràtiques i aquells que en compte de servir a la societat tracten de servir-se’n des de l’ambició personal, recolzant les ordres de la jerarquia i tractant d’agradar els “superiors”, lloant i donant suport a qualsevol decisió immobilista i reaccionària que adopten perquè el que prioritzen és una concepció idolàtrica per escalar posicions de poder i enfilar-se per l’estructura eclesiàstica i social al servei dels opressors.

A pesar del classisme, del desclassament social, de l’elitisme, de l’espanyolització a la castellana i antivalenciana, del rector Antonio Rodilla, hi ha el descobriment d’Ausiàs March i la gran tradició de la llengua catalana del País Valencià, i el reconeixement del valencià inclòs dins de tot l’àmbit lingüístic catalanoparlant dels Països Catalans (Ramon Llull, Jaume Roig, Isabel de Villena, Ramon Montaner, Eiximenis…). Perquè els

missals que es feien i es fan servir al monestir de Montserrat, a Poblet, a les Illes, a la catedral de Mallorca, Tarragona, Girona, Lleida, Barcelona, Alacant, Castelló, València i a la catedral d’Elna o Perpinyà, són els mateixos… De fet, un arquebisbe de Barcelona, tan poc progressista i gens d’esquerres, si no tot el contrari, com fou, el valencià, de Tavernes de la Valldigna, Ricard Mª Carles, com em va contar Josep Chambó, proclamava que ell feia servir els mateixos llibres litúrgics, El llibre del Poble de Déu, quan venia a València que usava a la catedral de Barcelona, tot i que l’Església “Valenciana” s’alinee, amb molta barra i molt poca vergonya, amb les tesis antivalencianes i anticatalanes dels que la seua missió en la vida és castellanitzar (i espanyolitzar, encara més) els Països Catalans. La missió política i vital de l’Església al País Valencià és fer desaparèixer la llengua i la cultura valenciana, eliminar un dels signes d’identitat més importants d’un poble que vol ser lliure i ha aconseguit resistir, sobreviure i conservar la singularitat lingüística i cultural catalanes que forma part de la riquesa i la diversitat de la humanitat. En canvi, a Catalunya a pròpia Església s’ha compromès en defensa de la nostra llengua: ha estat pionera en fer classes en català en la Facultat de Teologia de Sant Cugat, amb l’ús de la llengua en els temples, i amb les publicacions que durant anys havien fet els monjos benedictins de Montserrat. L’uniformització lingüística, cultural i nacional de l’Estat no és cap argument. Perquè a Europa, com s’assenyala, hi ha exemples de nacions amb diversitats de llengües, cultures, religions i nacions, amb una llarga tradició de convivència, harmonia i respecte. Cosa que a l’estat espanyol no hem vist mai, ni inclús durant la I i la II República, que no reconegueren la igualtat de les quatre llengües, cultures i nacions que formen part de l’estat “por justo derecho de conquista“.

L’òpera prima de Josep Chambó es catàrtica i alliberadora i, segons totes les cròniques, narra sense acritud, al meu parer, excessiva, sense fer sang… Perquè, la gran majoria dels que han sigut educats al Seminari de Montcada. temen que els acusen de ressentiment, d’amargor, de no ser prou agraïts… a les excel·lències eclesials, tot i els sacrificis inhumans que van fer abandonant la música, la sexualitat, la vida per lliurar-la als altres sense pensar en si mateix… Poster tinga raó Manel, l’intel·lectual que en conversa amb Lluís Baixauli, en obrir-li el seu cor i assumir la seua realitat homosexual, quan afirma que l’Església no es mereixia els que van decidir eixir-se’n i secularitzar-se per tornar al seu estat de laïcitat, en un estat encara clericalitzat per la confessionalitat catòlica predominant, però em sembla que aquesta afirmació és una mica fruït d’una educació competitiva, basada en la necessitat de “ser els millors”… No vull judicar si els que marxaren o es quedaren són els “millors” perquè això és entrar en el joc de la gàbia d’or de la roda dels hàmsters en la rivalitat competitiva que no duu enlloc… Recorde quan jo era al Seminari de Montcada i em rebel·lava contra els misèries que hi havia (perquè aconseguírem, com a mínim, tantes misses en valencià (o més!) com en castellà, per estar discriminat i oprimit, després d’aconseguir passar del no res a l’acte simbòlic d’una sola vegada a la setmana durant dos anys, pel respecte a la nostra llengua, cultura i pobles dels Països Catalans, pel reconeixement sense discriminacions, per la llibertat ideològica d’esquerres, contra la misogínia i l’homofòbia, contra l’adoctrinament en ideologies d’extrema dreta, pel coneixement del marxisme, de l’anarquisme…) i els mateixos companys em deien que havia d’aprendre a ser submís, “has de passar pel tub i després fer el que vulgues” (com si fórem gossos en un circ!), era la lloa i l’advertència permanent i a martellades de la incoherència, de la doble moral, de la hipocresia i del cinisme… papista i clerical.

No obstant això, coherentment, Josep Chambó, recorre el dur camí del record, desempolsa la memòria, mirant cap enrere, sense anquilosar-hi, observa les il·lusions frustrades, els desenganys i traïcions, de la recerca de l’amor, de la hipocresia i del cinisme. També, però, malgrat tot, el dur camí recorregut, amb penes i treballs, «és un cant a la vida, a l’esperança, a la llibertat i a l’amor». Perquè estigmatitzats, etiquetats i crucificats pels jerarques sense cap sentiment de pietat, com a “fracassats” per enfonsar-los del tot en el fang de la misèria (els feren fora de l’ensenyament a les facultats eclesiàstiques i escoles de magisteris, ens deixaren sense sou i treball, els arravataren la infantesa i la joventut, els adduïren sense dret a la llibertat com si d’una secta perillosa es tractés, els negaren el dret a la secularització i a la laïcitat…), han fet del fracàs, victòria i, amb dificultats, van poder refer la vida, trobar l’amor concret, sense males consciències ni culpabilitats absurdes. Perquè com sentenciava Fuster, el primer que no es permetran ni respectaran els teus enemics, és el dret a canviar d’opinió. L’hem d’exercir aquest dret sempre i amb el cap ben alt, contra la mediocritat d’una jerarquia de l’Església ben indigna, que, pels fruïts que coneixem, tret de les comunitats de base i algunes intervencions de l’actual papa de Roma, la seua rància i aristocràtica jerarquia (conferències episcopals, sínodes cardenalicis…), inspira una profunda repugnància intel·lectual.

Irvin D. Yalom, a Becoming myself. A Psychiatrist’s Memoir, 2017, traduït per Núria Artigas per Memòries, edicions de 1984, autor d’El dia que va plorar Nietzsche i El problema d’Spinoza, on, si fa no fa, senta al divan i analitza psiquiàtricament i respectiva, a Nitetzsche en el primer llibre i en el segon a Spinoza i a Alfred Rosemberg, un dels principals ideòleg nazis, per descobrir-nos la personalitat de cadascú; en un dels darrers capítols de les seues memòries, després de esmentar a Vladimir Nabokob, Parla memòria, on descriu la vida com una espurna entre dues zones de confort idèntiques: la que precedeix el naixement i la que segueix a la mort, més avant encara esmenta a Milan Kundera qui va escriure que l’acte d’oblidar ens ofereix l’avantsala de la mort, el que ens aterreix de la mort no és només la pèrdua del futur, sinó la pèrdua del passat, cita a Richard Dawkins sobre la llum de vida i de la consciència i escriu Irvin, a Staring at the sun les maneres que ha tractat d’espantar l’angoixa de la mort dels seus pacients: “De vegades em dic que el mateix acte d’escriure és el meu esforç per dissipar el pas del temps i la mort inevitable. Faulkner ho va dir millor: L’objectiu de tot artista és aturar el moviment i mantenir-lo fix perquè en algun moment un estrany el llegeixi i el torni a la vida”. Crec que aquest pensament explica la intensitat de la meva passió per escriure, i per no deixar mai de fer-ho… Com Josep Chambó que s’ha pres seriosament la tasca de remembrar el passat per contar el que ha viscut, per retrobar-se i reconciliar-se amb el passat que roman en el present. Escriure és un combat contra la mort per salvar bocins de les nostres vides. Des de l’inici amb l’escena meravellosa i bucòlica amb el seu avi a l’horta, a la vora de la marjal del Xúquer; un ancià que servava silenci davant les preguntes sobre la guerra perquè li havien assassinat un fill a la batalla de l’Ebre i només els feixistes tenien el nom posat a la creu dels caiguts de les façanes de les esglésies; un infant que observa el seu avi treballant amb l’aixada, davall de la figuera i al corral de casa envoltat d’animals (gallines, galls, ase, ànecs, conills, titots, formigues…) fins al desig, cap a la fi de la novel·la, que “Tan de bo la religió arribe el dia en què no servisca d’excusa per a fomentar l’estupidesa, la frustració, el dogmatisme, la intolerància i la violència” i les crítiques que han de suportar els amants per estimar-se, haver de començar de zero i llençar-se al futur per viure, senzillament, la vida amb esperança i joia. Perquè tenien la força de la lluna blanca.

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER