La llengua: amb l’ai al cor

PPCC1
Sal·lus Herrero i Gomar

El 18 de juny passat, Rosa M. Bravo, al diari El Punt-Avui, exposava el resum d’un informe de la Plataforma per la Llengua, on es demanava que el català fos llengua oficial de l’Estat perquè els ciutadans de parla no castellana tinguessen  igualtat de drets amb els castellanoparlants i denunciava que la meitat dels habitats de Catalunya creuen que el català, el mallorquí i el valencià són llengües diferents. Perquè han sigut segles de manipulació, d’exclusió, de desinformació, aïllament i divisió de la nostra llengua de l’administració, l’escola, de la universitat i, sobretot, dels mitjans de comunicació de masses que podrien acostar tots els parlars. També caldria reflexionar sobre les responsabilitats dels departaments d’educació de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears sobre els continguts de les assignatures de català després de 40 anys d’ensenyament de la llengua en tots els nivells educatius. Tot això demana que hi haja una coordinació efectiva i institucionals de les distintes entitats normativitzadores que s’encarreguen de defensar i protegir la nostra llengua i cultures catalanes, que abasta tot el domini lingüístic des de Salses al Catxe i des de l’Alguer a Fraga.

Per això és molt important que l’Institut d’Estudis Catalans, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Universitat de les Illes Balears, a mitjans d’aquest juliol, hagen signat un acord de col·laboració en matèria de normativa gramatical i lèxica per tal de  posar en comú els treballs de recerca respectius i afavorir la unitat lingüística i la riquesa de la diversitat del català de Catalunya, del País Valencià i de les Illes.

N’extrac els aspectes bàsica del document:

 «D’una part, l’Institut d’Estudis Catalans, Sr. Joandomènec Ros i Aragonès, en virtut de l’article 20 dels Estatuts de l’Institut d’Estudis Catalans. D’una altra part, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i en el seu nom i representació el president, Sr. Ramon Ferrer Navarro, en virtut de l’article 37.a del Decret 158/2002, de 17 de setembre, del Govern Valencià, pel qual aprova el Reglament de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. I de l’altra, la Universitat de les Illes Balears, i en el seu nom i representació el rector, Sr. Llorenç Huguet Rotger, en virtut de l’article 38.1.b del Decret 64/2010, de 14 de maig, del Consell de Govern, d’aprovació dels Estatuts de la Universitat de les Illes Balears.

DECLAREN

1. Que és voluntat de l’Institut d’Estudis Catalans, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Universitat de les Illes Balears cooperar per a l’establiment d’un model normatiu comú que siga unitari i, a la vegada, respectuós amb la variació geogràfica de la llengua, i que responga gradualment a les noves necessitats de la nostra comunitat lingüística.

2. Que els òrgans competents de cada institució han d’establir els instruments necessaris per a fer possible l’objectiu comú determinat en el punt anterior. I perquè així conste i als efectes oportuns, queda formalitzat aquest protocol general d’actuació, que les tres parts signen com a prova de conformitat, en exemplar triplicat, a Barcelona, València i Palma, i que entrarà en vigor a partir de la data de la darrera firma electrònica.>>

Hem de felicitar-nos per aquesta molt bona notícia de coordinació institucional unitària i inclusiva que respecte les varietats geogràfiques de cada parlar i la recerca d’un estàndard comú, però no podem conformar-nos i hem de demanar sempre molt més. Caldria preveure la incoprporació del català de la Catalunya del Nord (Estat francés), del de la Franja de Ponent (Aragó) i del d’El Cartxe (Múrcia). Cal que estiguen coordinats institucionalment tots els pobles catalanoparlants de tots els Països de Parla Catalana. Joan Peytaví Deixona al llibre “El català al nord de Catalunya a principi del segle XXI. Perspectiva històrica de la llengua i realitat lingüística del dialecte”, IEC, 2016, exposa la situació de fragilitat de la llengua catalana al «nord de Catalunya». La varietat dialectal que s’hi parla ha estat sacsejada per una història contemporània nefasta per al seu desenvolupament en el marc politicoadministratiu francès. Hi trobem ara un model en fase de transició, parlat per sectors de població aïllats en el temps, l’espai i la societat, un model en el qual coexisteixen la part íntima de la llengua multisecular i una revernacularització incipient del «nou rossellonès», basada en l’estàndard. Tot això passa avui en un context de voluntat de recuperació de la identitat, del fet de sentir-se català, encara que d’una manera un xic diferent de la resta de catalanoparlants. Hi ha cada vegada més voluntat per mantenir i transmetre els mots i els sons de casa en la seua llengua escrita o oral. També es vol fer entendre als catalanoparlants del nord que la seua llengua catalana és correcta i ajudar-los a corregir els errors ortogràfics i els barbarismes inútils.

També, Alà Baylac Ferrer, a «Le catalan. En Catalogne nord et dans les Pays Catalans. Même pas mort!”, Presses Universitaires de Perpignan, Institut Fraco-Català Transfronterer, 2016, explica que la situació és crítica, però no desesperada i hi ha solucions per sortir-se’n. Com explica Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica de l’IEC, al pròleg del llibre esmentat abans de Joan Peytaví TITULAT “Català comú i català de proximitat: defensa i necessitat d’un model dialectal complementari”, hi ha una tensió vacil·lant entre la unificació i la dispersió que de manera «natural» [les cometes són meues] es produeixen en les llengües, PERÒ LA necessitat d’entendre’ns i fer-nos entendre en els intercanvis socials ens duu al pol de la unificació: com més ens dispersem més difícil serà que l’altre ens entengui. Però les llengües també es mouen en un sentit oposat empeses per una voluntat d’identificació: l’ús d’expressions més properes, més singulars, més locals… acosta als del mateix grup del nucli dur de la identificació però s’allunya de la condició d’ampli abast. Cal, doncs, una síntesi fructificadora. El llibre de Joan Peytaví té precisament aquest propòsit: dotar als parlants de la Catalunya del Nord d’un modeL lingüístic amb el qual se sentin identificats, però deixant clar que l’adopció d’aquest model ha de restringir-se a determinades circumstàncies: preservar la unitat lingüística sense perdre el sentit d’identificació que té la varietat pròpia.

Al meu parer, sense un estat propi o unes estructures d’estat sobiranes (de federació o de confederació interregional) de les distintes comunitats autònomes i estats on es parla el català i sense el suport decidit de la UE i dels organismes internacionals de les Nacions Unides, la Unesco, el Comité de les regions amb llengües regionals minoritzades, etcètera, els obstacles augmentaran i la situació esdevindrà, cada vegada, més crítica.
En conseqüència cal que s’incremente el coneixement, l’ús social i les interaccions comunicatives en tot el domini lingüístic de llengua i cultura catalanes. En aquest sentit, és oportú ara citar unes frases de Pròleg de la Història de la llengua catalana (BARCELONA, UOC, 2011), d’Antoni Ferrando  i Miquel Nicolàs, editorial UOC, LLIBRE vivament recomanable per a la gent que vulga conèixer la història i els avatars de la nostra llengua: «Un idioma és el dipòsit de la memòria col·lectiva dels seus parlants, el tret definidor que els fa compartir identitat i sentit de pertinença. I és alhora el reflex dels conflictes socials que han patit com a grup diferenciat, internament i de portes enfora. Ambdues dimensions estan molt presents en la història de la llengua catalana. Una llengua sense estat propi, però amb més parlants que habitants tenen alguns països de la Unió Europea. Una llengua amb una rica tradició literària, que ha sobreviscut als canvis socials, culturals i tecnològics,a les persecucions polítiques i als reptes comunicatius. Una llengua exposada a la despersonalització, que s’ha enriquit, tanmateix, pel contacte amb altres idiomes i per l’acolliment de població immigrada». Efectçivament, aquesta interacció comunicativa i memòria col·lectiva compartida, que cal reparar, urgentment, ha patit interferències greus, intents de colonització, despersonalització, assimilació, divisió i fragmentació des dels estats que dominen cada part del nostre àmbit lingüístic… Només de la la màxima voluntat d’entesa, de treball conjunt en tots els àmbits, de col·laboració i de generositat és possible revertir les incerteses i els riscos que l’amenacen.
Rosa M. Bravo en el resum de l’Informe sobre la salut del català el 2020, remarca que el nombre de persones que tenen el català com a llengua primera és el més alt dels últims 15 anys i que, malgrat això, la meitat dels habitants de Catalunya creuen que català, valencià i mallorquí són llengües diferents. En aquest sentit, és pertinent assenyalar que els parlants de varietats lingüístiques molt més diferenciades, geogràficament i lingüística, com és el castellà de Cuba i el castellà de Santander, l’anglés de Londres i en de Sant Francisco, l’alemany de Hamburg i el de Berna, no posen en qüestió la unitat de les llengües respectives, perquè tenen al  darrere estats propis per protegir-les i acadèmies de la llengua que es coordinen de manera adient.
Més aspectes positius i negatius sobre la situació del català: Una cançó en català de Rosalia va superar en dos milions de visites al dia al Youtube. En ncanvi, Neflix no ofereix en català 331 pel·lícules que ja tenen versió en aquesta llengua. Com podem observar, hi ha en la situació del català “aspectes”  que no van bé i calen polítiques valentes i desacomplexades per revertir-ho». Així ho va assegurar el president de la Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder, en la presentació de l’Informe-CAT 2020, el recull de les 50 dades més rellevants sobre la llengua que l’entitat elabora des de fa nou anys a partir de fonts oficials, mitjans de comunicació i estudis d’elaboració pròpia. Josep Gifreu, al El Punt-Avui, el 26 de juny, escriu l’article La llengua del doblatge denuncia els dèficits i les insuficiències de l’accés del català en la nova cultura audiovisual que és la cultura primera de joves i infants… La presència del català en les ofertes de les plataformes són d’escàndol: zero!.El professor Josep Gifreu observa, críticament, que la Plataforma per la Llengua denuncia que la mitjana de les sentències en català a l’administració de justícia no passava del 8,5%. Podríem exultar si trobéssim aquest migrat percentatge a Neflix! Del total de 2.092 pel·lícules que oferia a finals de 2019 només quatre incorporaven la versió catalana. El menyspreu de la multinacional pel català és imperdonable, perquè prescindeix de la versió disponible de 331 films ja doblats o subtitulats en català, la majoria amb finançament de la Generalitat i de la CCMA. I ara és a punt d’assaltar el mercat espanyol la totpoderosa Disney, sense cap intenció de respectar el mercat del català. I s’interroga a veure si la campanya popular que s’ha iniciat fa revertir el seu propòsit. Remarca la necessitat de millorar, urgentment, en aquest àmbit.UNA política lingüística de mitjans de comunicació de masses hauria de contemplar l’adopció d’un model de llengua estàndard acceptat i acceptable per a totes les grans varietats dialectals del català. Un model que facilite la incorporació de la traducció del català de sèries, pel·lícules, documentals, dibuixos animats o videojocs, procedents d’arreu, i comprensibles des de qualsevol punt del territori de la llengua i del ciberespai. Així, doncs, s’interroga Gifreu, ¿cal un nou model de català estàndard, «pancatalà», oral i escrit, per al doblatge de l’audiovisual? “La meva resposta és sí.” Em sembla una necessitat prioritària i urgent, conclou. El que explica per als audiovisuals cal estendre-HO a la necessitat de coordinació dels mitjans de comunicació de la llengua i cultures catalanes de tot el territori catalanoparlant.

La radiografia del català en àmbits com la cultura, els mitjans de comunicació, l’empresa i serveis d’educació, la justícia, l’administració i les noves tecnologies entre d’altres, mostren situacions alarmants en nombrosos àmbits, especialment en la justícia i en l’audiovisual. «El català és una llengua amb deu milions de parlants i en àmbits on hi ha llibertat va bé, però les dades d’ús social són alarmants», va alertar Escuder. La percepció d’un 51%, segons una enquesta feta a 1.602 persones a Catalunya que afirmen que la llengua que es parla a Catalunya no és la mateixa que la que parla la valenciana i la mallorquina gent és preocupant. Les dades indiquen que el percentatge és més alt entre els joves, ja que el 61% de la població entre 16 i 29 anys ho considera, mentre que baixa al 42% entre els majors de 60 anys. El negacionisme de la unitat del català és més gran entre els parlants habituals del castellà (un 60,99%) que entre els catalanoparlants (un 37,2% creuen que són llengües diferents).

 La baixa presència del català a les plataformes digitals amoïna per l’ús que en fa la població més JOVE. L’entitat adverteix de l’incompliment de la llei del cinema de Catalunya. L’aspecte negatiu és la manca d’inversió del govern espanyol en la producció cinematogràfica en català: entre el 2013 i el 2019 s’han destinat zero euros a la producció en llengües oficials diferents del castellà. Inclús, quan s’han destinat, posem per cas, la sèrie «Drama», es passa per la televisió catalana, contribuint a augmentar un model d’interferència supremacista, que analitza Juan Carlos Moreno Cabrera, però no es passa per les televisions espanyoles o es visualitza EN cercles restringits. Perquè la barrera de manca de respecte, de reconeixement i d’acceptació de les altres llengües distintes al castellà (francés o italià), per banda dels mitjans de comunicació públics de l’estat espanyol (francés o italià), tot i que siga amb doblatge, avui dia encara semblA insuperablE. La qual cosa evidència, la manca de cultura plurilingüísta, pluricultural i plurinacional de «Gobiernos» que es consideren els més «progressistes», «avançats» i «liberals» de la història d’Espanya, de França o d’Itàlia.
 Pel que fa a l’ús social, el document de la Plataforma per la Llengua, recull que les Terres de l’Ebre i la regió Alcoi-Gandia són les comarques del domini lingüístic en què una proporció més elevada de la població parla habitualment el català, ja que arriba al 70%. El nombre d’habitants de Catalunya que tenen el català com a llengua primera és el més alt dels darrers 15 anys, ja que el 34,3 % dels catalans la tenen de manera única o juntament amb el castellà. L’ús del català amb els fills ha augmentat en 121.000 persones a Catalunya entre el 2013 i el 2018, però la xifra és molt baixa a la ciutat de València, ja que només el parlen el 15% dels seus habitants.

 Un 71,5% dels catalans creuen que les institucions de l’Estat espanyol no fan prou per protegir i promoure el català, i el 20,1% de la població creu que no té reconegut el dret de parlar en català a la policia estatal, tot i que la llei reconeix aquest dret en la relació amb els funcionaris de l’administració general de l’Estat. Els funcionaris de l’Estat haurien d’entendre i parlar el català, segons afirmen el 90% dels participants a l’enquesta Omnibus de GESOP del gener de 2020. Però el fet és que el nombre de denúncies per discriminacions policials als catalanoparlants va augmentar un 85% entre el 2018 i el 2019. Recordem que inclús els Mossos d’Esquadra davant una reivindicació laboral de tipus econòmic, a la passada dècada, triaren fer vaga de parlar en català i fer-ho només en castellà, la qual cosa indica un nivell de colonització lingüística considerable i el fet d’estar poc al servei de la societat catalanoparlant a la que han de servir. El 71,5% dels catalanoparlants veuen que l’Estat no fa prou per defensar el català tot i l’article 3 de la Constitució Espanyola, que recull la cooficialitat del català. A més, entre el 2017 i el 2019 el nombre de webs del govern espanyol que en el seu menú lingüístic diferencien entre català i valencià ha crescut 15 punts i arriben al 44,3%. Escuder reclama com a urgent que «els diversos organismes de l’estat deixen de fragmentar la llengua». Una proposta que fa la Plataforma per la Llengua és que el català adquiresca rang de llengua oficial d’estat u supere la condició de cooficialitat actual. «Això suposaria un blindatge per no tenir problemes. Se li donaria una consistència i igualtat de dret que faria que, per exemple, els funcionaris estatals tinguessin l’obligació d’usar-la a tots els territoris». Hi ha un repunt de les sentències judicial en català, a les comarques de Barcelona, amb un 8,1%, però a Girona amb un 15,5%, a Lleida amb un 11,6%, però un 5,6% a Tarragona i un 3,7% només a les Terres de l’Ebre. Durant l’any passat el TSJC va obligar a suspendre un programa d’impuls del català entre els agents judicials, que només va poder estar en actiu sis mesos. Aquest programa tenia un mòdul pràctic que incentivava l’ús del català als jutjats.

Sense dramatismes, sense catastrofisme, amb serenitat i realisme, treballant sense descans i amb esperança, hem d’analitzar les coses que van bé per reforçar-les i optimitzar-les, que coses que van malament per esmenar-les i aprofitar totes les nostres capacitats de resiliència i de superació de les situacions d’adversitats. Sabem que sense un estat propi ho tenim malament i que, en el «mentrestant» hem de treballar per aconseguir que la nostra llengua i cultura catalanes, siga reconeguda en igualtat de condicions, com la resta de llengües i cultures de la Unió Europea amb estat propi. Saber quines són les nostres febleses i fortaleses, ens ajudarà a encertar-la més en el propòsit de llegar la nostra llengua i cultura catalana a les generacions de l’avenir.

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER