El ministre tranquil

Ylla

Joan de l’Alcàzar

La vida dóna moltes sorpreses, i la política també. Quan Salvador Illa va ser nomenat ministre de sanitat, pocs van pensar que havia de ser una peça clau en el govern de coalició entre el Partit Socialista i Unides Podem. Un polític català, amb molta experiència de gestió a l’esquena, això sí; però en un Ministeri buit, de competències, de contingut i de personal. Semblava que Pedro Sánchez simplement havia cooptat un membre qualificat del Partit dels Socialistes de Catalunya pròxim a Miquel Iceta, un home fidel i sense estridències, per ocupar un ministeri que Pablo Iglesias havia rebutjat per considerar-lo irrellevant.

No obstant això, poc després, el maleït virus va canviar l’escenari sanitari d’Espanya, i el que havia estat alcalde de Roca del Vallès s’ha convertit en un dels ministres clau de l’actual govern. I no només per la seua capacitat de gestió, sinó per la solvència que ha demostrat dia a dia compareixent, donant explicacions i responent a quanta pregunta se li ha fet, de vegades amb les pitjors intencions.

Més enllà dels seus errors i dels seus encerts quant a la gestió estrictament sanitària, Salvador Illa s’ha convertit en un model de polític pel qual sospira una immensa majoria de ciutadans, aquells que detesten les desqualificacions, els insults, les asprors, els lamentables espectacles als quals els responsables polítics -uns molt més que altres, no ens enganyem- ens tenen acostumats des de fa ja massa temps.

Illa hauria de fer classes particulars a tants i tantes que no saben parlar si no insulten; que no saben criticar si no desqualifiquen; que no saben defensar les seues posicions si no és des-legitimant les dels demés. Les hi han dit de tots els colors, l’han acusat de tot, l’han denunciat, l’han agredit verbalment quasi a diari, però el ministre tranquil no ha tingut un mal gest, no ha respost a l’agressió amb l’agressió, no ha perdut en cap moment ni les maneres ni el respecte pel seu interlocutor. Fan falta polítics d’aquest perfil, i ho fan amb urgència.

Ara que el més gros de la pandèmia està remetent a casa nostra, ara que el confinament sever està pràcticament superat, ara que les xifres de contagis, d’cupació d’UVI’s, i de morts semblen sota control -tot i que no podem confiar-nos en absolut-, ens podem preguntar qui presenta un expedient d’actuació política com la del ministre català.

Personalment, gire la vista arrere i revise coses que jo mateix he escrit i publicat a propòsit de la pandèmia. Considere que és un exercici que molts dels que ara pontifiquen sobre el que s’hauria i el que no s’hauria d’haver fet podrien practicar amb les seues declaracions i els seus posicionaments. Potser així podríem ser més comprensius, més benèvols amb els qui, com Salvador Illa, fa tres mesos que estan sota els focus a diari, donant compte i raó de com està fent la seua faena.

Rellegeixc dues columnes que vaig publicar, una a finals de febrer i l’altra a mitjans de març; i en fer-ho em reafir-me en una idea, potser més aviat un sentiment: sent la major solidaritat envers aquells que han estat i estan en llocs clau, en llocs de direcció d’aquelles instàncies de tot tipus des de les que s’han hagut de prendre decisions difícils, terribles de vegades, en la mesura que afectaven milers sinó milions de persones. Un d’ells, és clar, respon al nom de Salvador Illa.

¿Qui hauria volgut ser aquest home que ha hagut de decidir com actuar, què disposar, quines mesures implantar, quines restriccions establir, quines prioritats ordenar? Estan els tècnics, els experts de tot tipus, sí; però, al final, les decisions polítiques eren d’Illa. Si més no, ell és qui havia de dur-les al Consell de ministres.

Potser caldria que avaluàrem amb una bona dosi de benevolència i de comprensió a aquest i a tots aquells responsables que han estat al pont de comandament dels ajuntaments, de les conselleries, dels ministeris, dels governs que han tingut tan grans responsabilitats a les seues mans.

Ara que el clima de polarització política és màxim, ara que des de les files de les dretes partidàries es vol fer terra cremada de tot, ara que s’acusa als responsables de la gestió de la pandèmia, se’ls denuncia judicialment, se’ls investiga de forma entre perversa i maldestra [cal llegir l’informe de la Guàrdia Civil sobre el 8M a Madrid], seria desitjable que la ciutadania potenciés la comprensió, la solidaritat i la companyonia amb aquells que encara tenen que decidir què fer i què no fer en assumptes i matèries que ens afecten a tots.

El 29 de febrer passat -dos mesos arrere només- jo escrivia “les autoritats sanitàries mereixen total credibilitat. La situació exigeix atenció i calma, però la ciutadania ha d’estar convençuda que els protocols estan funcionant i que tot està sota control. No cal tanta ansietat, ni tant de tractar l’alarma sanitària als mitjans de manera monogràfica minut a minut. Cal neutralitzar tant als intoxicadors com als mercaders que sempre saben treure partit de les desgràcies”.

I afegia: “això i deixar treballar els professionals és el que més ens convé a tots. No col·lapsar les urgències, no posar-se en el pitjor escenari a la primera senyal de malaltia, no propagar xafarderies ni contes de l’home del sac. La nostra societat compta amb funcionaris especialitzats per a fer front a aquesta realitat sanitària. Convindria que els ajudarem, que no els hi afegirem cap problema que puguem estalviar-los”.

Sols dues setmanes després, el 14 de març, les meues paraules ja reflectien un altre estat d’ànim, menys optimista i confiat; feien explícita una major preocupació: “Són dies complicats els que estem vivint. Se’ns ha obert al davant una finestra a allò desconegut, impensable, inesperat fa simplement un parell de mesos. No és una amenaça tangible, com altres que hem conegut. No tenim cap experiència en gestionar una pandèmia vírica, que pensàvem havien estat desterrades del món desenvolupat; que si de cas era cosa de països pobres i endarrerits”.

A la preocupació afegia una bona dosi de desconcert: “El país he entrat en estat d’alarma, les xifres de contagis creixen, les decisions de les autoritats van caient una darrere de l’altra, la nostra vida quotidiana s’ha posat potes per amunt, s’han tancat restaurants, cafeteries, cinemes, teatres i museus. Els centres educatius, des de preescolar a les universitats han tancat portes sine die, i se’ns aconsella romandre a casa per a evitar el contagi o la transmissió del virus. Totes, absolutament totes les preocupacions que polaritzaven la vida pública del país han caigut en el calaix dels problemes secundaris. Hem descobert quantes inèrcies i quants protocols hem hagut d’abandonar. Són temps difícils i tot fa pensar que duradors. No n’hi ha previsions fiables, ni terminis a acomplir. Ara per ara es tracta de resistir, de protegir als demés i de protegir-nos, de no col·lapsar els serveis sanitaris i de confiar en les autoritats que estan guiades pels criteris i els informes dels experts”.

En aquella data era inimaginable el que ens esperava: havíem començat el confinament, però no hauríem cregut quant havia de durar. I, -que quede clar- a data d’avui, encara no podem dir blat, que ni tan sols el tenim al sac, encara menys ben lligat. El partit contra el Covid 19 no s’ha acabat.

Sí podem, però, ja a hores d’ara, fer un primer balanç provisional. Les decisions de les autoritats, amb molts errors i també amb notables encerts, han donat -comptat i debatut- resultats positius en matèria sanitària, en matèria social i en matèria econòmica. ¿Per què, llavors, tanta crispació, tanta desqualificació, tant d’insult, tanta acusació, tanta deslegitimació com es constata en l’escenari polític partidari?

Els que crispen, desqualifiquen, insulten, acusen i des-legitimen ho sabran. Ells i elles sabran què volen, què busquen, què pretenen. Ho imaginem, però avui no parlem d’això.

Avui sabem que, segons la darrera enquesta de Metroscopia de la que ha escrit Enric Juliana, “el 94% dels espanyols creu que no és admissible discutir al Congrés dels Diputats amb formes despectives o recorrent a l’insult. El 93% considera que la vida política espanyola està crispada. El 85% opina que la manera d’actuar d’alguns polítics constitueix un perill per a la democràcia”.

No diré noms dels que en sobren en l’escenari polític, però sí crec que som molts els que coincidirem en que ens calen molts homes i dones amb les formes i maneres de Salvador Illa, un ministre tranquil, una personaque tranquil·litza i genera confiança. Ja ho he dit: hauria de posar escola a la Carrera de Sant Jeroni, de Madrid. D’alumnes necessitats en tindria bastants.

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER