Tots els camins de Joan F. Mira (i 4)

MIRA

Sal·lus Herrero i Gomar

Jo vaig entrar al Seminari de Montcada el 1974-75, ens separen vint anys de l’entrada al Seminari dels escolapis, quan Mira va ingressar el 1954. Uns anys plens de canvis, de secularització, de l’emergència de la laïcitat, que no ho he vist mai com un drama, el drama és el clericalisme, les concepcions de “cristiandat” i clericals inclús d’aquells que es declaren amb “poca o nul·la fe“. No vull jutjar però sí constatar diferències, contrast i antagonismes. M’he ‘identificat en alguna part del seu relat, sobretot quan pren consciència lingüística i nacional de catalanitat o valencianitat, tot això sol anar junt. Jo vaig tenir al llavors mossèn Avel·lí Flors, que a la Facultat de Teologia, un trimestre ens va fer classes de “Llengua Valenciana” (amb poemes de Cinto Verdaguer, Joan Maragall, Foix, Estellés, Maria Beneyto…). No estic d’acord i discrepe amb la seua exaltació magnificent de l’Europa de les catedrals, que era la prèdica reaccionària de J.A. Reig Pla, igual com el relat de la “santedat” (jo només vull ésser sant, repetia Reig, mentre reprenia frases de monsenyor Escrivà de Balaguer i reprimia el valencià i la dissidència ideològica d’esquerres, com si fos un vulgar Martín Villa!), els llibres reaccionaris de Kempis i del marqués Escrivà  de Balaguer em feien urticària, preferia agafar llibres d’Erich Fromm, de Gandhi, de Russell o de Marx, per a llegir-los en el temps de meditació…

Recorde ara Bertolt Brecht, Walter Benjamin i el Galeano de Las venas abiertas de Amèrica Latina, que deien que tot monument i “tot document de cultura és alhora un document de barbàrie“…  Entenguem-nos: les catedrals estan fetes amb la suor i la sang dels serfs, amb l’explotació dels indígenes d’Amèrica! Quina escassa capacitat crítica d’antropòleg! L’Europa del segle XVI, la de les catedrals i els imperis i el racisme, es va construir sobre la conquesta d’Amèrica (Todorov), un robatori i un genocidi, en nom de la religió cristiana; tampoc m’agrada gens el seu elogi de l’escolàstica, com una manera d’esmolar la ment amb sil·logismes, casuística i retòrica pomposa d’una solemnitat buida, nihilista, oportunista, justificadora del cesaropapisme, del poder brutal de l’església al servei dels emperadors i l’aristocràcia, l’alineament de classe al servei dels més poderosos. Em sembla que l’escolàstica ha servit, posem per cas, per legitimar el nacional-catolicisme de la dictadura franquista, alinear el clergat al servei de “veritats” i ortodòxies que es defensaven inquisitorialment, quan la lògica de la teodicea i del convenciment “a bones” entrava en fallida.

No compatisc gens i m’esmussen els hàbits eclesiàstics, les vestimentes em semblen disfresses dels grups racistes i criminals del Ku Klux Klan, quan vaig entrar al Seminari de Montcada, València, no es portaven hàbits i quan vam fer l’ordre de ‘lector’ (per sort, l’única que vaig fer!), férem una assemblea i decidírem que no ens posaríem cap hàbit, el “superior” Reig Pla, va remoure cel i terra, va advertir, amenaçar que es fera una altra assemblea per revocar la decisió anterior i va aconseguir imposar que s’haguera de portar una ‘alba blanca’, com a signe de “puresa”… Em va semblar impositiu i desagradable, però m’ho vaig prendre com un “divertiment” perquè no m’havia disfressat feia anys. El mateix va fer Reig Pla amb les misses en valencià, que s’havia decidit en assemblea per banda dels afectats, per a carregar-se-les perquè li feien nosa, odiava el català, el valencià a mort, tot i que es vantava, hipòcritament d’haver sigut dels primers a fer misses en valencià a Manises, aquesta animadversió contra l’idioma del País Valencià la va demostrar, més encara, quan va ser bisbe a Castelló-Sogorb: va fer tot el possible per treure el valencià de la catequesi, de les misses i de qualsevol acte litúrgic; per això, l’han posat prop de poder estatal a Madrid, perquè servisca  la Nació i a la Llengua Espanyola des de les seues posicions ideològiques reaccionàries, anticatalanistes, d’extrema dreta, com a ‘fan’ de Blas Piñar al qual s’abraçava en les misses de Cuelgamuros, plorant els dos perquè Espanya estava en perill de desintegració… Quant de cinisme. O coses encara pitjors…

Els vots d’obediència, castedat i “pobresa” em semblaven, quan vivia al Seminari, vots contraris a la dignitat humana, l’obediència que s’entenia com a submissió, acceptació cega dels dictats dels jerarques em semblava una manera d’anul·lar les consciències i la llibertat autoritàriament, des d’unes concepcions medievals, escolàstiques, reaccionàries i anti-modernistes. La ‘pobresa’ era, en general, pura hipocresia, sobretot pel que fa l’alt clergat que vivia, i viu, en palaus i envoltat de riquesa, mentre prediquen la pobresa per als altres i la submissió i la resignació als monarques, banquers i directius del capital; la castedat i el celibat obligat em semblaven antinatural, pròpis de concepcions retardades, prehistòriques, els impugnava, igual com reclamava el dret a de les dones a la llibertat sexual i a decidir la seua reproducció sense interferències clericals; recorde que l’any 1976-77, amb Enric Benavent Vidal, actual bisbe de Tortosa, anàrem a visitar el director del Col·legi Beat Joan de Ribera de Burjassot, i li plantejàrem a l’oncle del periodista Vicent Partal, Juanjo Garrido, que això de la castedat i el celibat era una concepció tridentina, que calia superar aquesta tradició perniciosa… Garrido, llicenciat a Lovaina, que era el nostre professor de filosofia antiga, amb l’ajuda de Fernando Cubells, que explicava Coppleston, Rodolfo Mondolfo, Werner Jaeger, etc., ens va dir que potser després del papa Pau VI hi hauria canvis en l’Església catòlica en la línia del protestantisme, el calvinisme i l’anglicanisme; també vaig plantejar la necessitat d’ordenar les dones…

Hi havia clergues i professors de teologia, com Gonzalo Gironés, “el marianista“, d’Ontinyent, que s’enfurien només esmentaves aquesta possibilitat, altres que semblaven més tolerants, i respectaven i fomentaven les posicions democràtiques d’esquerres, posem per cas, Daniel Pla, Garcia Roca, etcètera. Hi havia professors com Pep Talens que ens explicaren la filosofia analítica i Wittgenstein de manera solvent, Salvador Cabedo ens va relatava la filosofia moderna com l’havia aprés a Alemanya, Salvador Castellote ens ensenyava, encara, antropologia filosòfica que tenia massa poc d’antropologia i massa d’especulació filosòfica en la línia de Kant, Marcel Mauss, Max Scheler, Max Weber, Karl Marx, Husserl, Heidegger, Sartre, Adler, Edgar Morin, Lévi-Strauss… Ximo Garcia Roca, explicava La societat oberta i els seus enemics de Karl Popper i l’escola de Frankurt (Erich Fromm, Adorno, Horkheimer, Habermas) i també Lukács i Ernst Bloch.

Per això, no entenc que Mira, quan parla del seu professor de filosofia marxista, Gustav A. Wetter, que li semblava un cagalló de Lenin, tot plegat se li aparegués com “una matèria increïble o insòlita en una universitat de l’Església a finals dels anys cinquanta“. No es pot entendre el segle XIX ni la contemporaneïtat del XX sense conèixer Karl Marx ni les diverses branques del marxisme (l’analítica, la fenomenològica, l’estructuralista, l’historicista, l’economicista…). Encara en restaven, a la Facultat de Teologia de València, entre els pitjors professors, residus de l’escolàstica, però el pensament de la modernitat s’obria pas de manera decidida, sobretot perquè semblava que estàvem a “la fi de la dictadura”, a l’inici d’una “transició” que no sabíem on ens portaria, i a la jerarquia li convenia mantenir una perspectiva “oberta“…

Pocs anys després, en comprovar que la majoria votava centre, que des del “franquisme sociològic” es donava suport, lògicament, als franquistes que s’havien tornat “demòcrates de tota la vida” i els “socialistes”suprimien el marxisme, tot plegat, hi hagué una involució ideològica i un nou tancament de files, cap al sectarisme reaccionari i després neoliberal.

Així com a la dècada dels setanta hi hagué una emergència sobtada de marxisme, superficial, al cap d’uns pocs anys hi hagué una evaporació tan o més lleugera; hi havia gent que es feia marxista, per moda i deixava de ser-ho perquè bufava el vent en contra, sense cap fonament i molt poca reflexió.

Mai no he pensat en flagel·lar-me, ni òbviament m’he flagel·lat mai, inclús no m’ha passat pel cap mai això de posar-se alguna pedreta a la sabata, i molt menys fuetejar-se l’esquena, em semblava propi d’un “cristianisme” australopitecus, residus de la crueltat d’un Antic Testament, que li llegia els diumenges a ma mare quan plovia i no tenia diners per anar al cinema, un testament ple de guerres, càstigs, pestes, desolacions, desgràcies, tempestes, plagues de llagosta, fam, misèries, on un Déu colèric, gelós i despietat exigia submissió als seus súbdits, com un dèspota colèric i sanguinolent; les pol·lucions nocturnes eren un goig, mai vaig anar a confessar-me a cap director espiritual que eren com l’Stasi dels jerarques… Jo vaig entrar al Seminari polititzat, llegia Garcia Salve, jesuïta comunista, Helder Càmara, Pere Casaldàliga, Díez Alegria, Alfons Carles Comín, Reyes Mate, Ernesto Cardenal, Giulio Girardi i molta literatura de la teologia de l’alliberament (Gutiérrez, Sobrino, Boff…), llibres del diàleg marxisme-cristianisme, dels cristians pel socialisme. Per això, em sembla una errada comparar el Partit Comunista amb la jerarquia catòlica, perquè no és veritat que “també renunciaven al món i consagraven la vida a una missió concreta, a la qual dedicaven tota la seua activitat i pensament i se sotmetien a les exigències d’una organització tancada i perfectament jeràrquica, al control i a la disciplina permanents -fins i tot en l’esfera familiar i afectiva, en els amors, en les amistats-, a l’obediència a qualsevol ordre vinguda de dalt (“el Partit sempre té raó”, com el superior de l’ordre religiós…), a sacrifici puntuals i continus. Sempre sota pena de censura, confessió (coneguda també com “autocrítica”) i penitència o sanció, que en la comunitat religiosa, en els casos més greus, podia arribar a l’expulsió de l’ordre, i en la política arribava a coses infinitament pitjors.” Als anys setanta al Partit Comunista del País Valencià, hi havia un grup de valenciana gent, que Mira coneix, millor o pitjor, com Ernest Garcia, Gustau Muñoz, Doro Balaguer, Emèrit Bono, Daniel Gil, Joan Oleza, els germans Codonyer, Ramir Reig… que no poden ser reduïts a escolanets d’amén del que es deia en el Comité Central, sovint s’oposaven, no hi havia obediència ni submissió com als monestirs; jo no hi he estat al Partit Comunista del PV, tot i que llegia Trellat i Materials, però sí a Esquerra Unida del PV, dins de l’Espai Alternatiu, hi havia debats democràtics, a pesar d’alguns tics autoritaris, centralistes i sectaris per banda d’un sector de la direcció imposada des de Madrid a finals dels anys setanta per substituir la secretaria de l’Ernest Garcia, però no es pot comparar ni equiparar amb les formes de poder de l’església, tot i que sovint potser hi ha algun tuf de “verticalisme eclesiàstic” en tots els estats autoritaris, que en el cas de l’església, la Inquisició i l’antisemitisme foren l’avantsala criminal del nazisme (com afirma Raul Hilberg a La destrucció dels jueus europeus,  Akal 2005). Em sembla injust i fals, comparar tots els partits comunistes amb la jerarquia catòlica, segons el meu punt de mira, és com equiparar els secessionistes lingüistes (blavers) amb els catalanistes o els fusterians. No tenen res a veure, és com posar al mateix pla víctimes i botxins; uns volen destruir i els altres construir el País Valencià i preservar la unitat de la llengua i l’extensió de l’ús social a tots els àmbits, crear una coordinació lingüística, cultural i comunicativa a tot el domini lingüístic catalanoparlant.

Li hem d’agrair, a Joan F. Mira, el seu llibre de memòries Tots els camins, i si li resta un gram d’escolapi, s’hauria de replantejar això de dir tan poc de la relació amb Joan Fuster, 30 anys d’amistat quasi silenciada, tot i que en esmentar la seua amistat amb Alfons Cucó, després d’al·ludir a la música de Brassens i Jacques Brel i les lectures de Dostoievski, i Sartre i Camús, esmenta també discos de Charles Aznavour, d’Edith Piaf i de Bach, i explicita “la rebel·lia contra quasi tot de Cucó, l’estat, la nació imposada, la dictadura, la injustícia, i de vegades, el món sencer. De manera que conspiràvem, imaginàvem un país diferent, conversàvem amb Joan Fuster a València o Sueca, fèiem pamflets i partits polítics clandestins, i en acabar alguna reunió, de matinada, parlàvem de metafísica i de la vida i de la mort en llargues passejades pel barri del Carme, per Cavallers i Velluters i rematàvem la nit asseguts a la placeta del Correu Vell.”…  Hauria preferit més al·lusions a la continuïtat del franquisme després a la transició, mostrar més els dèficits democràtics i de reconeixement a la realitat del País Valencià, més sobre la presa de consciència lingüística, les reflexions sobre la crítica de la nació pura, cap denuncia de la mancança de l’església “valentina” en la negació de la llengua i la cultura catalana del País Valencià, més arguments sobre les especulacions sobre la nació dels valencians, la legitimació de la “nació cultural”, però la deserció de la defensa de la nació política, sense tabús, sense complexos d’inferioritat, sense una orfandat de poder que ens porta a emparar-se en l’estatalisme, com a mal menor perquè els arguments escolàstics serveixen per a tot, sobretot si es tracta d’aclimatar-se als poders hegemònics i dominants. Sembla que no vol reconèixer del tot la figura intel·lectual de Joan Fuster, que algun desacord amb Fuster li ha generat una ombra sinistra, hauria de posar-se, a reflexionar i escriure, però, potser, no vol perquè té por de perdre, de no ser “el millor alumne” del monestir i de la tribu… un estigma de competitivitat excessiva. M’agradaria poder entendre millor, ¿per què una nació històrica, cultural i lingüística, com els Països Catalans, ha de renunciar a tenir estat propi i ha de suportar ésser una “tribu residual“, que la posen en les reserves indígenes o als museus d’etnologia i de folklore, haver de tenir, per obligació relligant, per deure al déu-estat, suportar un ogre hostil que ens tracta com a enemics? Per què ens hem d’adaptar o aclimatar a una ‘valencianitat’ (espanyolista!) que no deixa de ser una variant del regionalisme mig de la CEDA, mig de la Secció femenina, el nacional-catolicisme i la Falange? Ens ho hauria d’explicar el senyor Mira a veure si ho entenem.

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER