Estupor i irritació entre la ciudadania progovernamental

pacte a tres

Joan de l’Alcàzar

No és fàcil qualificar l’episodi viscut aquesta setmana a propòsit del document signat pels portaveus parlamentaris de PSOE, Unides Podem i EH Bildu. Desqualificar-lo, si.

S’han pogut llegir i escoltar tot tipus d’adjectius negatius sobre ell. I s’ha constatat que fins a les veus més pròximes al govern de coalició balbucejaven intents d’explicació i jaculatòries diverses per intentar treure ferro a l’assumpte. No són pocs els opinadors professionals progressistes que han passat molt mals tràngols en les seues intervencions públiques. Com tampoc són pocs els reaccionaris que s’han fregat les mans a base de bé.

La cosa és que han passat alguns dies i cada vegada està més clar que no hem viscut un error, sinó que ha estat un horror de gestió política per part dels dos socis de govern. Per què? Era necessari aquest acord ? Com és possible que les ministres encarregades -Economia (PSOE) i Treball (UP)- s’assabentaren gairebé per la premsa de la barrabassada? A què es deu el moviment d’altivesa cristal·lina de Pablo Iglesias? Quin tipus de lideratge exerceix Pedro Sánchez en el seu govern?

A última hora d’un dia de ple al Parlament, els tres portaveus signaren un acord per derogar integralment la Reforma Laboral que el 2012 havia imposat de manera absolutament unilateral el PP, emparant-se en la seua majoria absoluta. Rajoy havia exigit un acord urgent als agents socials, però no ho va obtindre en els termes que desitjava en matèria de contractes i acomiadaments de treballadors. Va ser aquella una reforma de la que el mateix Luis de Guindos, llavors ministre d’economia, va dir que era “extremadament agressiva”.

Que la Llei va ser altament lesiva per als treballadors de qualsevol sector és una cosa que no es discuteix. Com tampoc ho és que en el pacte d’investidura signat pel PSOE i Unides Podem es parla de la seua derogació d’una manera oberta a diverses interpretacions. El que es discuteix ara és si el pacte signat amb EH Bildu aquesta setmana era necessari i urgent en la conjuntura que ens trobem. I la resposta només pot ser negativa.

Quina ha estat la relació cost / benefici de l’acord? Benefici, cap. Tot han estat costos. S’ha generat una fractura insondable en el propi consell de ministres; el PSOE va haver de fer pública de matinada una nota en què es distanciava del document signat, mentre que Bildu i Pablo Iglesias treien pit per la seua suposada gesta; el propi Partit Socialista ha acusat internament el desficaci; el PNB, ja en precampanya electoral, ha pres bona nota del comportament i de la poca fiabilitat de Sánchez; els sindicats es van assabentar per la premsa, com els empresaris, i si els primers han estat més discrets, els segons s’han despatxat a gust en contra del Govern; el Parlament ha estat devaluat perquè en dia de ple no es va dir gairebé res del que s’estava forjant en un despatx; ha saltat pels aires la Comissió per a la Reconstrucció, i les dretes han tingut una raó més -aquesta no inventada, a diferència de tantes altres- per al seu foc artiller contra Pedro Sánchez i companyia; la imatge d’Espanya a Europa ha quedat seriosament avariada, i això en moments en què s’ha de negociar quants i com arriben els fons d’ajuda i cooperació europeus.

L’electorat progressista no pot per menys que experimentar estupefacció. Entre aquest està generalitzat el convenciment que, d’haver estat el PP al govern de Espanya, la tremenda crisi sanitària i l’espantosa crisi econòmica i social provocada per la pandèmia hagués estat força més terrible del que està sent [només cal recordar com va gestionar Rajoy la crisi de 2007].

Aquesta mateixa ciutadania ha estat fins ara indulgent i comprensiva amb els errors, les improvisacions i els titubejos del Govern en entendre que el tsunami és de tal magnitud que només cabia fer pinya al voltant d’un govern de progrés, i desitjar-li encert i sort. Un Executiu que, a més de als estralls de la pandèmia, havia de fer front a una dreta desbocada i agressiva -indistingibles el PP i Vox- que ha dedicat tota la seua artilleria política i mediàtica a denigrar cada mesura del govern de Sánchez. A no assumir cap responsabilitat ni tan sols allà on governen, i a atacar amb acarnissament sense oferir en cap moment res semblant a propostes efectives per pal·liar els danys causats pel virus.

La por a perdre la votació sobre la pròrroga de l’Estat d’Alarma sembla ser la causa que explica que el PSOE oferís l’acord a EH Bildu, però això ni l’eximeix de responsabilitat ni explica la jactància de Pablo Iglesias al reivindicar la validesa del document signat. Tant i més en comprovar la mida de l’esvoranc a la línia de flotació del govern del què és vicepresident segon.

La ciutadania progovernamental, unida pels aplaudiments de les vuit als sanitaris i indignada per les cassolades i les provocacions diàries de les dretes, passa per hores molt baixes. La relliscada del pacte a tres bandes és indigerible, i encara és prompte per avaluar els danys que provocarà, dins i fora del mateix Govern Sánchez. L’immens error ha de ser esmenat amb rotunditat i ha de ser una rectificació que vaja més enllà de les bones paraules.

Convindria, malgrat tot, que no s’oblidés que, amb tot el que s’ha fet malament per part d’aquest govern, és el mateix que ha implementat una cobertura social que hagués estat impensable amb un govern conservador en allò polític i neoliberal en allò econòmic. Ningú pot imaginar que un govern presidit per Pablo Casado hagués prohibit els acomiadaments, els desnonaments o els talls de subministraments; que hagués posat en marxa les prestacions per a autònoms, pimes, temporers o empleades de la llar; que hagués posat en marxa uns ERTO als quals s’han pogut acollir quatre milions de treballadors i treballadores. Molt menys imaginable és que Pablo Casado i José María Aznar estigueren treballant a hores d’ara per posar en marxa un Ingrés Vital Mínim, destinat als segments més vulnerables de la societat.

Encara en plena dictadura de Pinochet a Xile, al maig de 1986, Gabriel García Márquez va escriure un article a El País al qual recordava una anècdota molt coneguda sobre Salvador Allende en 1972 que, potser, avui tinga interès en ser recordada. Escrivia el magistral colombià: “Sent ja president, un home va desfilar davant seu en una manifestació portant una pancarta insòlita: ‘Aquest és un Govern de merda, però és el meu Govern’. Allende es va aixecar, el va aplaudir i va baixar per a encaixar-li la mà”.

Convindrà que la gent que vol donar suport a l’actual Govern no tinga que arribar a aquests extrems i que el Govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem no exigeixca als seus partidaris la sòlida resignació d’aquell treballador xilè. El PSOE hauria de comprendre que depèn de suports diversos i complexos d’harmonitzar i que ha de fer política de la bona; Unides Podem, al seu torn, hauria de interioritzar que és un greu error confondre l’activisme militant amb la transformació social. Ells i la resta dels partits que van donar suport a la investidura de Sánchez haurien d’assumir que l’agenda política que manejaven al gener de 2020 ja no serveix, que ara és una altra, i que aquesta té un únic objectiu: treure al país de la crisi en la que estem, rectificar els greus errors del passat i construir uns nous paradigmes per intentar posar en marxa una societat més lliure, més justa, i més solidària.

Tots sabem que això seria impossible amb un govern de les dretes. Hauríem, doncs, fer de la necessitat virtut.

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER