Calma i unitat democràtica

sense nom

Joan de l’Alcàzar

Les plagues de l’Egipte bíblic serien un passeig en barca comparat amb el que va a passar en Espanya quan Pedro Sánchez siga investit com a president del Govern de Madrid. Això anuncien els portaveus de la dreta política, econòmica i financera; això sermonegen bisbes i capellans; això sentencien jutges i magistrats; això publiquen propagandistes i intoxicadors de l’opinió pública que escriuen o parlen a molts mitjans de comunicació.

Els socialistes que no són bons socialistes –com Page o Lambán, per citar-ne dos exemplars que les dretes homologuen- i els comunistes bolivarians-castristes, amb el suport actiu o passiu dels terroristes d’ETA i els separatistes catalans, van a formar un govern de destrucció que serà capitanejat pel propi Satanàs.

Serà el Govern, segons ha explicat el portaveu del PP Javier Maroto, que desitgen Otegui, Torra i Iglesias, una mena de dream team de l’infern que no tenen una altra missió que ajudar al Maligne a desfer Espanya d’una vegada per totes.

Totes aquestes barbaritats, com escoltar Pablo Casado, Inés Arrimadas o Santiago Abascal faria riure si no fos perquè són molt perillosos. Estan disposats a tot, per tal de fer malbé eixe pacte de govern progressista que han aconseguit embastar des del PSOE i Unides Podem amb altres partits d’un ampli ventall. Tan ample que pràcticament inclou a tot l’arc parlamentari tret de les Dretes de Colón. Amb una sorprenent coincidència –això també- amb la dreta democràtica catalana, ara independentista, com és la que representa Junts Per Catalunya.

No, no fan riure. Sí, són molt perillosos. No estan a soles els tres dirigents i els seus militants més aferrissats. Tenen tota una divisió cuirassada de mitjans de comunicació: ràdio, televisió i premsa escrita, en paper i digital. A més, tenen de la seua part una majoria substancial del Poder Judicial, així com d’altres organismes de l’Estat.

Després la sentència del Tribunal Suprem sobre els líders de l’independentisme català, esmenada a la totalitat per la sentencia del Tribunal Europeu de Justícia, ara hem conegut el dictamen de la Junta Electoral Central, que ha desposseït Quim Torra de la seua condició de diputat al Parlament de Catalunya, la qual cosa l’obligaria a abandonar la presidència de la Generalitat. I això ho ha fet un òrgan administratiu, fora de període electoral, i per set vots contra sis. Veurem que resol finalment el Tribunal Suprem.

S’ha parlat de si és o no un colp d’Estat. Com a poc és un frau de llei, en fer servir una decretada amb uns altres objectius vinculats al terrorisme. Però discussions jurídiques a banda, per a les que no tinc competència, amb eixa ajustada majoria la JEC ha llançat un míssil terra-terra contra el Pacte d’investidura de Pedro Sánchez, i ha deixat clar que la dreta política espanyola quan ataca és que ataca de veritat; que quan es llança a l’atac no fa presoners. Va a per totes; volen vèncer al preu que calga, sense reparar en res, sense respectar res.

És surrealista com actua el Partit Popular. És la mateixa dreta que va convertir l’Estatut aprovat per la ciutadania de Catalunya en un arma contra l’esquerra en tot l’àmbit espanyol; eixa que es va negar a assumir la seua responsabilitat quan va ser govern de l’Estat, és ara la que brama, insulta, desqualifica i amenaça als que estan intentant trobar una via d’eixida per a la convivència entre catalans i entre Catalunya i la resta d’Espanya.

Estem a les portes de fer realitat un acord de diàleg que hauria d’haver-se signat fa anys. La ferma voluntat de [don Tancredo] Rajoy i el PP de no afrontar la realitat del conflicte que ells van alimentar amb benzina ha podrit un problema que ara, finalment, serà abordat des de la política, l’àmbit del que mai hauria d’haver eixit.

Cal ser conscients que les dretes hispàniques ja estan fent tot el possible per dinamitar la iniciativa. No saben més que destruir qualsevol opció que no siga del seu gust, del seu interés. Caldrà tindre molta paciència. Especialment la resta dels partits que donaran suport, d’una o altra forma, a la investidura de Sánchez. Especialment aquests darrers hauran d’estar a l’altura de les circumstàncies. Caldrà també molta unitat dels demòcrates, i seria desitjable que també Junts per Catalunya comprengués quin és el tamany del desafiament que tenim al davant, i quines poden ser les conseqüències de permetre que les dretes unides tomben la investidura de Pedro Sánchez.

Seria terrible que les agressions, les provocacions i les amenaces de la dreta espanyola feren malbé l’única via possible per a reconduir la crisi d’Estat a Catalunya i, paral·lelament, impediren desenvolupar polítiques de progrés que beneficien la gran majoria de la població d’arreu l’Estat.

Seria terrible que l’ajustada majoria que s’ha configurat al Parlament de Madrid es vera alterada perquè algú o alguns dels que han treballat es deixaren arrossegar a la confrontació que les dretes busquen desesperadament. Pendents de la reunió del seu Consell Nacional, tot fa pensar que Esquerra Republicana de Catalunya no cedirà ni a les amenaces externes ni a les pressions internes.

El bloc dretà, les tres dretes ja indistingibles estan perdent el partit, i ho saben. Així que no volen altra cosa que provocar una tangana; sols busquen que els contraris es deixen dur per les emocions més primàries, i responguen a les agressions amb agressions. Sols volen la suspensió d’eixe partit que avui comença a jugar-se al Parlament de Madrid.

Calma, calma, molta calma. Calma i unitat dels demòcrates. Cal investir Pedro Sánchez, cal posar en marxa el diàleg per a resoldre el conflicte a Catalunya i cal impulsar polítiques en la línia del pacte que han subscrit els socialistes amb Unides Podem i amb altres partits d’àmbit regional o nacional. És imprescindible aconseguir una legislatura amb la major estabilitat i amb la màxima duració. És imprescindible asserenar els ànims, tornar al debat, a la negociació i als pactes.

L’alternativa seria un desastre democràtic. Una involució. Un fer arrere el rellotge de la història. Així doncs, davant les accions i les provocacions a la desesperada d’aquesta dreta dels nostres pecats, no queda altra que defensar els valors de la democràcia, no fer ni un pas arrere, no espantar-se pels seus bramits.  És imprescindible, com cantava l’Ovidi Montllor, plantar cara a la vida.

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER