Sobre Enric Sòria, Barcelona, València i el meliquisme

Sal·lus Herrero

Lourdes Toledo, el 28 de desembre passat publicà una entrevista a Enric Sòria, a eldiario.es/cv, molt completa i interessant. Si la voleu llegir sencera la trobareu ací:

https://www.eldiario.es/cv/eldiariocultura/Enric-Soria-Des-Barcelona-Valencia_6_978212177.html

Hi destacava una afirmació de Sòria:  “Des de Barcelona Valencià no és percep i punt”, tot i que, de seguida, es matisa dient que “Barcelona és acollidora amb els que viuen i treballen a Barcelona, però no et valoren fins que no vius aquí”. L’escriptura d’Enric Sòria és molt de matisos, complexitat, claredat, densitat i un cert contrast, el “si, però”, “no obstant això”, “i tanmateix”, ‘potser’, ‘però’, ‘ara bé’… que aporta riquesa, contorn, sofisticació, civilitat, ponderació, i assuaveix i amenitza al debat en forma de col·loqui calidoscòpic. Escriure és observar atentament la realitat que t’envolta, reflexionar, rebutjar els tòpics, anotar, contrastar i, en el fons, conversar, com suggeria el seu primer dietari Mentre parlem, amb perspectiva històrica, periodística, cultural i literària. És el dietari d’un escriptor que vol escriure i ho fa temptejant, iniciàticament, com que no tenia on, escriu per ell, tractant de fer-se escriptor, des d’una mirada íntima i històrica, experta en art i en paisatge humà que li atorga més perspectiva vital.

Lourdes té ofici, s’ha preparat l’entrevista a consciència i li sap treure punta al diàleg literari amb Enric, sobretot quan, intimidada per la figura literària de Sòria, ell l’adverteix que no es menja a ningú. Tornant de València a Girona, aquests dies passats de Nadal, li vaig dir a la seua germana, Alícia Toledo, que em volia llegir Amèrica endins, aquest llibre de viatges per l’Amèrica profunda que ha publicat Lourdes Toledo, premi d’Assaig Mancomunitat Ribera Alta 2018 i editat per Bromera,  i comparar-lo amb L’erosió d’Antoni Martí Monterde sobre el seu viatge literari per Argentina; també, quan baixaré a Girona, buscaré alguns dels llibres que Núria Cadenes, recomana a la revista El Temps nº 1854, del 24 de desembre del 2019, a l’article “Els llibres que he llegit i que m’han agradat (molt)”: d’Agota Kristof (Amsterdam), El gran quadern, la prova i La tercera mentida, El viatger d’Alexandre Boschwitz (L’Altra Editorial), L’últim amor de Baba Dúnia, d’Alina Bronsky (Les Hores), Viure perillosament de Gemma Pasqual, El vertigen dels dies, de Gustau Muñoz (L’Avenç), tot i que puntualitza que el seu 2018 va començar amb Dorothy Parker i que acabarà amb la nova Ilíada.

La primera frase destacada d’Enric Sòria, sobre la ‘percepció’, m’ha portat a la frase del cardenal Berkeley “ser és percebre o ser percebut”, en aquest cas, com a necessitat de reconeixement dels humans, però, després, he recordat quan érem xiquets i apujàvem a la Solana del meu poble, entre Benigànim i Genovés, [entre la Vall d’Albaida i els camps d’horta i tarongerar, no cal dir-ho, molt més rics, de la Costera i les Riberes], es deia que si estava ras s’hi podia veure València… No obstant això, per veure València calia tenir molta sort, tenir el temps de cara i moltíssima perspicàcia visual (ulls d’àguila), no només que no hi hagués boira, núvols, boirina, sinó una il·luminació prístina ajudada per una potent imaginació per entreveure a la llunyania una ciutat que a penes s’albirava… Per tant, demanar-li a Barcelona que percebi València, em sembla que és demanar massa. Més encara, quan, des de les ràdios, TV, premsa de Barcelona es publiquen notícies del País Valencià i, en sentit contrari no sol ser gens habitual si no miraculós… Quants grups de música en català de Catalunya (de les Illes, de la Catalunya nord o inclús del mateix País Valencià) són invitats, molt sovint, als mitjans del País Valencià? El mateix passa quan es publiquen llibres en català, els mitjans de comunicació “valencians” i editorials, perceben la resta del domini lingüístic o encara continua, de facto, el dictat que van imposar Zaplana i Lizondo, al pacte del pollastre, d’excloure els autors que no foren ‘estrictament’ valencians, conforme des del Govern de torn s’estipula que han de ser?

Concretem amb dades, l’any passat li feien a Vicent Marqués una entrevista a TV3 pel seu llibre Història de la cuina catalana i occitana, en algunes ràdios de Catalunya i a la premsa també (al País Valencià res de res!); fa poc, el 9 d’octubre, li feien una entrevista a Gustau Muñoz, des de Catalunya ràdio, per la publicació dels seus darrers llibres el 2019, al diari Ara, un article de Simona Srabec, “Els estels que conviden al pensamentseré”  https://editorialafers.blogspot.com/2019/12/els-estels-que-conviden-al-pensament.html

també convidaren a Feliu Ventura per ‘Convocatòria’, a conjunts musicals de Pego, la Marina Alta, i d’altres de tot el País Valencià i les Illes. Em sembla que tampoc és del tot ver que Tarragona estiga abandonada als mitjans de Barcelona, és una queixa constant de les “perifèries“, que fan molt bé en reclamar més, però, el periodista Xavier Graset, a Més 24, fa desfilar a molts escriptors de les Terres de l’Ebre, recentment, a Maria Climent en la novel·la Gina o abans les novel·les de la Marta Rojals, però també les novetats dels escriptors de Lleida, Tarragona, Mallorca, Menorca, Perpinyà, València… No en va, el valencià Vicent Sanchis és director de la Televisió de Catalunya, s’imaginen vostés un català de la Catalunya vella dirigint la valenciana À Punt? Barcelona no és cap ciutat miserable, no només és acollidora, és generosa amb els nouvinguts, potser perquè té voluntat de ‘cosmopolitisme’ i d’inclusió, de nadius i forasters, sense menysprear la pròpia llengua i cultura catalanes, com passa a d’altres llocs que no vull assenyalar. Perquè és evident, un fet. Entre els fets i les ‘percepcions’ (o suposicions), hem de prioritzar els fets, tot i que, al remat, el que més importa són les percepcions i les interpretacions dels fets… En contrast, València, com és amb els escriptors que escriuen en català de tot el domini lingüístic? Exerceix la capitalitat cultural en llengua catalana o quan es tracta de defensar el català arrossega els peus, posa tots els frens i es gira d’esquena als seus pobles catalanoparlants, com denunciava ja el professor Sanchis Guarner?

Joan Garí, el 21 de desembre passat a l’article La batalla de Waterloo, esmentava a l’Ara, el seu diari sistemàtic de l’any 2002, Senyals de fum, ajudant el seu pare, al gener, a tallar la figuera; era comentant el Paisatge amb figures d’Àlex Susana on a l’última pàgina escriu: “Escoltar és una de les facultats més preuades i potser la que està més amenaçada. Si deixem d’escoltar què serà de nosaltres?” El que més m’interessa subratllar és el comentari que fa Joan Garí a propòsit d’Àlex Susana: “té una característica que l’honora. Potser per l’edat, ha conegut intensament els anys (80-90) en què el País Valencià, les Illes Balears i Catalunya mantenien una certa connexió cultural. a hores d’ara és lamenta- “catalans, valencians i illencs viuen tancats en els seus respectius sistemes literaris… la globalització ens ha fet a tots plegats molt més provincians”. La valentia del diagnòstic ve acompanyada per un interés sencer pel que passa més enllà de Sènia. Al capdavall -sospita, a propòsit de les novel·les de Josep Lozano- “no deu ser el rerepaís valencià una gran reserva de llengua?”…  Per concloure Garí diu que “Fabrizio del Dongo, és clar, no tenia una visió clara de la batalla on era immers. Només podia veure i sentir fumegueres, trets, renills de cavalls i improperis. Les conflagracions essencials sempre ens sobrepassen. I per això sempre les acabem perdent”. I tanmateix, potser perquè tenim al davant la visió, d’una manera més clara, els riscs imminents als que ens enfrontem, tot plegat ens força a fer servir la ploma.

Si fem auto-examen, honestament, no podem dir tampoc (Sòria no ho diu!) que al País Valencià es percep Catalunya, en general no se la percep o es fa com objecte d’odi acarnissat, ballant al toc de corneta que marquen des dels mitjans casernaris i cortesans de Madrid perquè a València es traguin les banderes estanqueres a la balconada i des de les institucions ‘valencianes’, banalment, es distancien, hostilitzen i s’enfronten a Catalunya per qualsevol fotesa. Tret d’unes escasses minories cultivades, que tenen a Barcelona com a referent, els mitjans ‘valencians’ viuen d’esquenes a la catalanitat pròpia i a que consideren o volen  creure o fer creure que és del tot aliena… tant aliena com el polonés o el xinés. Catalunya es percep com una terra molt llunyana, perquè des de l’estat central s’han destinat energies, molts diners i infraestructures a allunyar Barcelona de València i apropar València a Madrid. De manera que, des de València estant, si te’n vas a viure de València a Barcelona (o a Girona), perquè tens una oportunitat que no pots rebutjar (o perquè t’ofegues, et cal eixir a dalt per respirar aire net i ja no pots suportar més vint anys de Govern del PP corrupte, pútrid, mafiós i antivalencià, ni tan sols el pòsit posterior del solc que han deixat), et diuen que tu no li tens ‘apego’ a la terra o a la gent… Ho dic això perquè amics d’Enric Sòria, després que se n’anés a dirigir la secció cultural i d’opinió de l’Avui, era criticat perquè havia ‘fugit’ de la terra, com alguns nacionalistes espanyols diuen de Carles Puigdemont, que ha fugit de la justícia…  Excusa’m, no sé ‘la seua’, però meua terra, lingüísticament i nacional, va d’El Carxe a Salses i de Fraga a l’Alguer… i, a més a més, estic d’acord amb la llibertat de moviment perquè cadascú vagi pel món on vulgui anar-hi. Un altre fet: si comparem la llargària i l’amplitud del carrer València que hi ha a Barcelona i l’estretor i curtesa del carrer Barcelona que hi ha a València (prop de l’estàtua del rei Jaume I), no resisteix cap comparança. Des de València estant no es pot ni es vol percebre Barcelona perquè, majoritàriament, l’enveja, la ignorància, la ràbia i la genuflexió provinciana, antivalenciana (i anticatalana!), encara és massa gran. A Barcelona ens tenen en compte, acullen i estimen a la valenciana i baleàrica gent (també la marroquina, amazig, eslovena, armènia, angloxasona, belga, alemanya, suïssa, escocesa…), moltíssim més que la insuportable experiència que hi ha al País Valencià, de rebuig i estigmatització, contra qualsevol ‘valenciansta’ o ‘catalanista’ (siga de l’àmbit ‘estricte’ del País Valencià o de la resta dels Països Catalans). Per tant, m’ha semblat injusta l’acusació de ‘meliquisme’ aplicada a Barcelona. Que a València, Palma, Alacant o Castelló, no hi ha meliquisme? I tant!

Tots els meliquismes són perniciosos, perquè subdesenvolupen les virtualitats i es tornen  negativitats (coses rares, odis, autoodis, fosques consciències…). Però això passa, entre d’altres coses, perquè no hi ha cap espai de comunicació de masses conjunt de tots els Països Catalans, com proposa infructuosament, Josep Gifreu, des de fa tants anys i no em sembla que els entrebancs més importants els posi Girona, Barcelona o Palma. Perquè, des de Girona, puc veure la TV de les Illes, però no encara À Punt ni a València podem veure TV3 ni 3/24. Fins i tot el PP de València va signar l’acord entre les televisions de Catalunya, les Illes i el País Valencià, però sembla que sense cap voluntat de complir-lo, ni per banda del PP, ni per banda dels altres del pacte del Botànic, que, molt sovint, sembla que en el terreny cultural i mediàtic, segueixen els passos marcats pel una de les dretes més corruptes i anticatalanistes d’Europa; un PP que pacta amb el partit feixista que voldria aniquilar el català, derrocar l’autogovern de les Generalitats i despenalitzar les violacions, els maltractaments i els assassinats de dones, amb l’excusa, afirmen, que no és un delicte de gènere basat en l’androcentrisme patriarcal ni en el terrorisme masclista criminal, sinó afers interns, domèstics… Un intent de fer passar la barbàrie del feminicidi per programa polític, evidentment, fal·locràtic…

Enric Sòria parla de la seua obra literària i en literatura és una autoritat, s’ho ha guanyat a pols i ho ha demostrat, no només a les seues poesies, els articles i texts assagístics, que es poden llegir, com assenyala Lourdes Toledo a Sermonari laic (1994), Incitacions (1997, reeditat el 2012 per la Universitat de València), també a L’espill de Janus (2000), Cartes de prop (2006)  o Un itinerari a través de vuit-cents anys de literatura catalana (2010) i els seus dietaris: Mentre parlem: fragments d’un diari iniciàtic (1990), que afortunadament i encertada va reeditar en una versió íntegra i revisada Publicacions de la Universitat de València el 2013, i La lentitud del mar (Dietari 1989-1996), tots dos premiats amb el Premi Crítica Serra d’Or de dietari. També de l’alemany al català va traduir juntament amb Heike van Lawick, La metamorfosi (1989) i Carta al pare de Franz Kafka i Confessions d’un opiòman anglès (1995) de Thomas de Quincey. Algunes de les seues frases, en efecte, són bombetes de rialla plenes de gràcia i encert, com ho qualifica Lourdes Toledo, no li manca sentit de l’humor i vitalisme, això és important per sobreviure en la selva de l’escriptura i tornar a tenir ganes d’escriure per a continuar dient coses valuoses. Tot i que, li hagués agradat només ser lector perquè llegint es gaudeix, és un plaer que a alguns ens fa feliços, remarca allò que deia Fuster:  “Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres”. Però clar, l’ofici de llegir no es paga bé… conclou, i reconeix que l’experiència d’El Temps fou esgotadora, calia descansar per tornar a tenir, gana, fam d’escriure.

Lourdes Toledo fa també una radiografia psicològica, física i literària de l’escriptor, conta el seus oficis laborals d’abans (el departament de la Diputació amb Carles Palanca i Vicent Berenguer, que després van arribar Marc Granell i Eduard Verger…) i d’ara (a la direcció de la Biblioteca d’autors valencians lligada a Alfons el Magnànim i a la recerca), amb preguntes que ha d’aclarir sobre la importància de la traducció; li pregunta Lourdes sobre Ramon Ramon, Francesc Parcerisas, Gemma Gorga, Gustau Muñoz, Adam Zagajewski i afirma que els poetes solen ser bons prosistes quan s’hi posen perquè la noció del ritme i la prosa no cal que li l’expliquen i quan s’hi adapten ho fan amb facilitat i la valoració del llenguatge ja la tenen. Esmenta Pere Rovira com un dels millors prosistes de la literatura catalana, també Sebastià Alzamora, en Vicent Alonso, Ramon Guillem o Gustau Muñoz com a traductor amb molta experiència amb el llenguatge; l’instrument ja el tenen quan s’hi posen. Sobre Zagajewski diu que “escriu coses molt fines”, però, li agraden molt els seus assajos i esmenta la poeta Wislawa Szymborska, premi Nobel el 1996, en poesia les traduccions tenen tant a dir que va descobrir aquesta poeta i el va impactar llegint-la en anglés i explicita que potser no li hauria passat el mateix amb una traducció catalana o espanyola. Aclareix que ell, tant quan escriu poemes com assajos, és la mateixa persona i no dues persones distintes (perquè si no estaria prop d’acabar sent un personatge diví, de la trinitat, allò de tres persones en una). El que sí que caldria distingir en tots els escriptors, tant en Sòria, com en Cercas, Vargas Llosa, Mira… és la dimensió literària i la política; saber escriure molt bé o ser un gran científic, com analitza Habermas en La ciència com a ideologia no atorga cap infal·libilitat en afers polítics, matèria molt opinable i ben fal·lible.

Preguntat per Lourdes sobre els dietaris, la literatura del jo, l’autobiografia, la biografia testimonial, l’exposició de les vivències i experiències pròpies, remarca la distinció entre la literatura catòlica (lligada a un confessor o a un psiquiatre) i la literatura protestant anglosaxona que s’acara directament amb un Déu sense intermediaris; el lliure examen esdevé més cru, més directe, més ‘autèntic’, amb més despullament i més capacitat per assolir i explicar els fracassos i les vicissituds de la vida, amb més liberalitat i no una exhibició espectacular per adaptar-se a les normes morals, tot i que a ambdós àmbits culturals es produeixen paradoxes. La rigidesa, el ritualisme i el dogmatisme catequètic no té amo, tot i que sempre ha sigut més propi dels papistes. Ara, sovint, els altres els han volgut abastar en fúries inquisitorial, recordem al pobre Servet executat pels calvinistes… Explica què vol dir tornar a tenir ganes d’escriure, què vol dir ser “el poeta més civilitzat”… com el qualifica Alzamora i la importància de la lectura, esmentant Borges quan diu que els altres es jacten del que han escrit perquè ell està ben orgullós del que ha llegit i remet a l’inici del Quixot, on Cervantes, mentre demana benevolència, deixa clar que l’amo és el lector que interpreta com li rota el que llegeix.

M’ha fet somriure la part final d’aquesta oració, sobre afers literaris, d’un Nabokov a la valenciana: Gabriel Ferrater i Carles Riba escrivien assajos molt bons i Salvador Espriu una narrativa excel·lent. I en la literatura estrangera, hi ha el cas de Thomas Mann, o el novel·lista Thomas Hardy o el mateix James Joyce, que també van escriure poesia. O Nabokov, que era un poeta extraordinari i que es considerava poeta per damunt de tot. De fet, crec recordar que ho conta en Parla memòria on evoca els seus anys de jove quan vivia a Rússia i la seua vida era tranquil·la i feliç, perquè ell venia d’una família rica. En aquells anys de joventut conta que el seu somni era ser el millor poeta rus i convidar els amics a passejar en trineu sobre la neu mentre obrien botelles de xampany. Un ideal de vida que, òbviament, es va trencar. A mi la idea em va agradar molt, això d’anar en trineu obrint xampany. A València què faríem, potser anar de paella amb els amics o tirar coets pels carrers.

He gaudit d’aquesta entrevista amb Enric Sòria, perquè el que diu suscita debat, polèmica i incidència, tot i que sembla que parle només i estrictament de l’àmbit literari. La seua és una veu sòlida i potent a tot l’àmbit lingüístic català, que em pareix que es projectaria molt més a tot arreu si existira major porositat i comunicació mediàtica, literària, política i institucional. Sense unes estructures estatals potents és molt difícil projectar la literatura catalana a l’estranger, com fa Polònia que té capacitat per internacionalitzar la seua poesia i la seua prosa. Tant en el seu cas, com en el de Gustau Muñoz, Vicent Marqués, Ramon Guillem, Ramon Ramon, Vicent Alonso, Núria Cadenes, Gemma Gorga, Gemma Pasqual, Marc Granell, Josep Verger, Vicent Balaguer, Carles Palanca, aquests quatre darrers eren companys seus de traducció a la Diputació de València, quan els visitava Lourdes (i jo també) per a fer-los alguna consulta lingüística i comentàvem l’actualitat de la condició valenciana, evitant les transcendències i aguditzant el sentit còmic i sarcàstic de la vida, com, quan, en parlar de la corrupció del PP al País Valencià, Enric Sòria afirma que els valencians ens hem equivocat de Península, a Itàlia podríem passar per una ciutadania moderada, sense arribar a fer massa sang… L’eixida irònica, cínica, sarcàstica o inclús “frívola”, sovint, esdevenia una necessitat higiènica, com a una olla a pressió li cal descomprimir-se per a no esclatar pels aires. Tot i que sentia no trobar-me’l per València, perquè parlar amb ell sempre era reconfortant i intel·lectualment engrescador, em vaig alegrar molt que Enric Sòria se n’anés a Barcelona; perquè segur que viuria en un ambient més saludable i seria molt més reconegut; fins que s’ho deixà, havia de fumar molts cigarrets, esgarrant-se la salut, per suportar aquell ambient una mica tètric, mediocre, gris i insípid de la Diputació ‘provincial’ en mans d’un PP que considera això del ‘valencià’ una ‘cultureta’ a ubicar en l’esfera de la intimitat per a particularitzar-lo, desfer-lo i separar-lo de la resta del domini lingüístic catalànic.

Entre associacions de mots i metàfores, mentre es parla de poemes i literatura, també es parla de política, implícitament o explicita, en reclamar un espai de comunicació conjunt de tot l’àmbit catalanoparlant, com fa Enric Sòria a l’entrevista. Perquè l’isolament entre les administracions autonòmiques catalanoparlants és una ignomínia que ens retrotrau al solatge de la dictadura feixista que no s’ha deixat enrere i s’ha reproduït, i sovint, corregit (poc) i “augmentat” (molt); passen els anys i sembla que estem al mateix lloc o inclús sovint ‘com si’ anàrem enrere, com els crancs, invertebrats (com es vantava Lerma!), incomunicats, aïllats, en una mena d'”apartheid” o “reserves territorials indígenes”, separats forçosament per unes normatives i imposicions administratives del tot inacceptables perquè ens duen a l’assimilació o l’extermini; vàlides per fer país espanyol, però no un País Valencià digne, invalides per a estendre l’ús social de la nostra llengua i la cultura catalanes des d’un mateix espai comunicatiu. Per això és tan important tenir un estat propi, com remarcava Muriel Casals, com a presidenta d’Òmnium Cultural, davant un estat centralista que tracta d’assimilar-nos o extingir-nos amb sentències del TC contra la reforma d’un Estatut que prioritzava el català com a llengua de Catalunya. Perquè el que volen, des de Madrid, és que es prioritzi el castellà a tots els Països Catalans, quan a l’Espanya monolingüe s’interessen pel català menys que a Alemanya; si és ‘polaco’ que s’estudie a Polònia… sembla que dicten els mandarins de la Cort i accepten, submisament, tants lacais provincians.

Al meu parer, molt modest i inclús humilíssim en afers literaris (només en soc lector), una literatura del ‘jo’, com l’art i la cultura, en general, si es connecta als afers col·lectius, a les principals preocupacions socials i individuals de cada època, a les “mutacions de la pell de l’ànima”, a la inquietud davant la possibilitat de col·lapse planetari, a l’obsolescència ‘programada’ dels humans, a la disrupció  civilitzatòria, el risc d’extinció de l’espècie humana, etcètera, serà molt més valuosa que ancorada en un ‘jo’ deslligat d’afers socials. Perquè així, potser, expressa millor els neguits del temps, individuals i sobretot col·lectius; els dies i treballs dels afers humans que des d’Hiroshima, passant per Txernòbil, fins ara, ha augmentat el risc d’extermini; també el risc per al nostre àmbit lingüístic catalanoparlant: sense un estat propi ni un espai comunicatiu conjunt, la llengua i la cultura catalanes esdevé un hàmster atrapat en la gàbia d’una roda que gira i gira sense avançar fins a l’extenuació.

Compartesc, des de l’ara, que la poesia ‘no és cap arma carregada de futur’ (si de cas, de no futur!, més en el context dictatorial on va ser pronunciada per Gabriel Celaya i cantada per Paco Ibañez, suposava alçar la veu i tractar de trencar un temps de silenci i d’emmordassament amb els punys, les pistoles i les porres contra les urnes, que ha continuat d’una altra manera; allò fou una eina de construcció de mots per provar d’eixir del llarg túnel de la dictadura, potser infructuosament, com hem pogut comprovar…). No obstant això, aquestes inquietuds, s’haurien de tornar canvi emocional, de mentalitats, inclús, sense pretensions totalitzadores, com denunciava Michael Foucault, si pot ser, propostes a petita escala d’imaginar d’un model civilitzatori distint al que apunten els mandataris mundials més destacats, tot i que sigui difícil i utòpic; caldria incidir en la necessitat d’una transformació d’estructures organitzatives, productives i de consum, com tracten de fer els relats de recerca ecològica i feminista, de Naomi Klein, de Vandana Shiva, entre d’altres; perquè sense el qüestionament d’allò que no va gens bé (Tony Judt), sense denunciar un present del tot insostenible i sense la voluntat d’anar cap a formes de vida menys contaminants, res prevaldrà; la millor literatura serà cendra colgada en un femer desert; com insinua Paul Kingsnorth, en parlar d’ecocidi i de col·lapse, accentuant els trets més foscs de la situació d’emergència ecològica mundial. Per sacsejar les consciències, no només les dades científiques, l’estètica, l’art, el gust, la cuina, la literatura que toca les emocions, la reflexió i els sentiments més a fons, pot ajudar per tractar d’evitar que tot esdevingui fatalitat irreversible. Mentre fem una coca de llanda, esporguem les oliveres i el baladre, estenc la roba de la rentadora o encenc la llar de foc, només quan fa molt de fred, el món que hem conegut i ens aixoplugava es desfà, el futur s’esvaeix… Només resta un present continu i un ‘futur’, cada volta més esfilagarsat i incert.