Passat el 2019, un vot de confiança -cauta- pel 2020

any nou

Joan de l’Alcàzar

A tall de balanç del 2019: preocupacions i esperances per al 2020.

Quan en aquestes mateixes pàgines fèiem balanç del 2018 afirmàvem que no seria recordat per la seua bonança, sinó més aviat per la seua adversitat. Tant a l’àmbit internacional com a l’intern, 2018 havia estat marcat per problemes de gran calat que amenaçaven amb agreujar-se en 2019. Així ha sigut.

S’han aguditzat qüestions com ara les migratòries i les mediambientals, si parem compte en l’àmbit internacional; mentre que, a l’intern, s’ha agreujat la crisi d’Estat pel Procés català, tot i que en aquests precisos moments gaudim d’un bri d’esperança pel que fa a la formació d’un nou govern a Madrid; un executiu multi-partidari i progressista que comence a treure pressió de l’olla en la que ens hem passat tot el 2019.

Donald Trump –a més de seguir explotant les pors i les fòbies relacionades amb el fenomen migratori- continua sent un prepotent enemic del planeta, però no està a soles com s’ha pogut comprovar a la Cimera del Clima de Madrid, que hauria d’haver-se celebrat a Santiago de Chile. Tant la Xina com la India, que amb els Estats Units són els països que es neguen a unir esforços des de posicions negacionistes, fan costat el groller Trump.

Passaran els anys, tampoc caldrà massa, i seran milions de terrícoles els que es preguntaran com va ser que no reaccionarem als inicis d’aquest segle en assistir a un desembre amb temperatures de maig, a unes nevades desmesurades que es convertien en desbordaments de rius i inundacions pel desgel, a unes pluges devastadores que ho arrossegaven tot o a l’avanç de la sequera cap a latituds cada cop més septentrionals. Seran els que ens maleiran per la nostra incapacitat per a posar fre a la bogeria contaminadora; per la nostra passivitat davant l’amenaça cada cop més explícita de que avancem cap al desastre climàtic.

El millor amic europeu de Trump, Boris Johnson –també explotant les pors i les fòbies dels britànics- se’n ha eixit amb la seua, i el Brexit és imminent després les eleccions que li han donat una ampla i contundent victòria. Ha resultat que el referèndum en el que els britànics van votar per marxar de la Unió Europea no va ser un accident; no va ser que una bona part del poble britànic va ser enganyat per uns desaprensius que no havien vacil·lat a mentir-los i a prometre’ls coses impossibles. Deixant de costat els escocesos, els britànics han confirmat el resultat d’aquell plebiscit, i de pas han despullat una vegada més un Partit Laborista que no sap ni què dir ni què fer, tal i com el seu líder Jeremy Corbin. Ha quedat clar que el problema de la socialdemocràcia no és si el seu programa és més moderat o més radical; sinó que el vertader problema és que ha perdut absolutament la seua credibilitat, en paral·lel a l’assumpció majoritària dels dogmes neoliberals, convertits en hegemònics per bona part dels electors.

A Espanya tot ha girat durant 2019 al voltant de Catalunya. La conversió dels post feixistes de Vox en la tercera força del Parlament de Madrid n’és una prova definitiva de com el Procés ha polaritzat la política espanyola. Ara, a les portes del 2020, podríem escriure, dalt o baix, paraules semblants a aquelles amb les que finalitzàvem el balanç de l’any 2018 fa dotze mesos, quan afirmàvem que la temptació autoritària de les dretes hispàniques constituïen –i constitueixen- una amenaça a la que caldrà estar atents. Fa un any com ara demanàvem als polítics responsables de les diverses organitzacions partidàries que estan per la distensió i per tornar al terreny de la política –i no de la repressió i de la judicialització- que haurien de fer bondat amb aquella màxima popular valenciana: “el cabet a la faena, i les manetes que no paren”.

Sembla que ara, recentment, estan en eixa lògica. Percebem a hores d’ara uns febles raigs d’esperança als que ens acollim creuant els dits i esperant el favor dels déus. Tant de bo siga així.

Malgrat el que puga semblar a molts, també n’hi ha d’altres motius per a no caure en el pessimisme ni en la melancolia contagiosa, i amb ells volem acabar l’any.

Kiko Llaneras signava fa poc una peça al diari El País sota un suggerent i cridaner títol: El món no empitjora, millora. Llaneras citava 46 bones notícies, òbviament de diferent calat. Vaig a quedar-me amb les deu que em semblen més positives per a començar aquest 2020 que ja tenim ad portas.

  1. Moren menys xiquets. En 1960 un de cada cinc es moria abans de complir cinc anys; ara sobreviuen 24 de cada 25. És així a tot arreu. Des de 2000, la mortalitat infantil es va reduir en 96 dels 97 països més pobres del món, amb l’única excepció de Síria. A l’Àfrica la mortalitat es va reduir a la meitat, cosa que no havia passat en els vuitanta i els noranta.
  2. La pobresa extrema no para de baixar al món. En els últims 30 anys, el percentatge de persones que viuen en condicions de pobresa extrema s’ha reduït a una quarta part: va passar del 36% el 1990 a un 9% el 2018.
  3. Estem més educats. L’analfabetisme ha caigut des del 44% a l’15% en els últims 30 anys, segons dades de l’OCDE i la UNESCO.
  4. A l’Àfrica subsahariana hi ha millors cases. Les llars més salubres (amb aigua, bany i espai suficient) es van duplicar entre 2000 i 2015, passant de l’11% al 23%.
  5. Hi ha més dones en els Parlaments. Les dones són el 24% dels parlamentaris al món, comparat amb el 13% de 1990. A Europa són el 28% i als països nòrdics superen el 42%. A Espanya són el 43% des de les eleccions de novembre, tot i que a l’abril van arribar a ser el 47%.
  6. A la Xina hi ha més dones universitàries. Les dones representen ara més del 50% dels estudiants, mentre que el 1978 no arribaven a la quarta part.
  7. A Espanya cada vegada hi ha més energia renovable. L’any passat va produir el 40% de la seua electricitat amb energies renovables, més del doble que el 2007, quan el consum estava en màxims i les fonts netes no arribaven al 20%. Espanya supera la mitjana de la UE.
  8. Hi ha països europeus que estan recuperant gairebé el 100% del plàstic que s’usa en envasos. Passa a Àustria, Alemanya, Bèlgica, Països Baixos i Noruega, però a Espanya només es recuperen dues terceres parts. El percentatge que es recicla ha passat del 59% el 2007 al 67% el 2016.
  9. Els adolescents espanyols també beuen menys. Només el 8% pren alcohol cada setmana, una tercera part que el 2006. Els joves gasten menys en tabac. Entre 1999 i 2015 els menors de 30 anys van reduir la seua despesa en alcohol (un 33%) i en tabac (50%).
  10. Mor menys gent en guerres i atacs terroristes. Entre 1960 i 1990, els conflictes entre estats van provocar 4 de cada 100.000 morts, però des de l’any 2000 han provocat menys d’1 de cada 100.000. Els morts en atacs terroristes es van reduir un 33% el 2018, arribant a la xifra més baixa des de 2011.

Deu raons per a encarar el nou any amb una miqueta d’optimisme. Hi  ha vida més enllà de la formació de govern a Madrid o de la crisi catalana. Totes dues coses hauran de ser resolta i atenuada, respectivament, però si som capaços de mirar més enllà del nostre melic particular potser el 2020 esdevinga propici per a la majoria. És la meua esperança per a l’any que ara encetarem.

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER