El sud també existeix (Antoni Ródenas, Azorin i el sud dels Països Catalans)

rodenas
Sal·lus Herrero
El 30 de setembre vaig rebre l’article de Francesc Viadel Antoni Ródenas, notícia del migjorn, explicant com va ser als anys 70 un referent literari i cultural entre el jovent de les comarques del sud del País Valencià; poeta i articulista va col·laborar en revistes com Gorg, Canigó, Oriflama, La Rella, Quaderns del Mitjorn i El Temps, entre d’altres. Viadel subratlla el periodisme d’urgència que fa Ròdenas, un text fonamental per entendre millor les vicissituds de la llengua a les comarques del sud valencià per apropar-se a la cultura popular i el paisatge humà de les comarques d’Alacant. Assenyala, Francesc Viadel i Paül Limorti, al Pròleg, que Manuel Sanchis Guarner l’inclou en el seu estudi la Renaixença al País Valencià (Eliseu Climent editor, 1968) i el situa dins de la que anomena la Generació Neo-realista, concretament en el grup “Els protestataris”, compost per autors nascuts a partir del 1936; Ródenas apareix al costat d’escriptors com Lluís Alpera, Josep Palàcios, Vicent Escrivà, Raimon, Emili Rodríguez-Bernabeu, entre altres. Vicent Salvador, als anys vuitanta inclou un text de Ródenas en el recull Tebeos per a intel·lectuals (25 anys d’assaig al País Valencià. 1960-1985, Eliseu Climent editor, 1985). Limorti afirma que el llibre acaba a Final, amb somni, amb una remebrança barcelonina del ball dels nans i gegants, com Azorín es va representar a ell mateix, vell i cec, assegut en l’entrada de sa casa del carrer Salamanca sentint arribar, sense veure’ls, els nans i gegants que s’avancen a la creu de la processó de la Mare de Déu. D’Azorín i el país meu acaba quan el so de tabal i de la xaramita convoca els personatges a ballar els nans. Quan li preguntaven per aquest final, Toni, se’n reia, veia en la cançó una al·legoria de l’existència: “hem vingut aquí/ a fer-ho millor” i qui sap si també ” a fer riure en la processó”.  Als seus textos, Ródenas, combina el saber culte, el popular, la ironia, la tendresa i una mirada humil, modesta i compassiva amb la gent i la nostra terra. Una literatura del poble (i les seues elits), però amb prou entitat cultural per a esdevenir ‘universalista’, no en el sentit d’abstracció genèrica, sinó capaç d’abastar tot el domini lingüístic perquè copsa el batec del temps del migjorn valencià i el posa en contacte amb tot el context literari i cultural dels Països Catalans, les notícies del sud (del nord, de l’est i de l’oest) ens concerneixen a tots els catalanoparlants. Indestriablement. Ródenas escriu sent conscient del seu context lingüístic i cultural. Per explicar quines són les implicacions internes al nostre domini cultural català i amb les inevitables relacions amb la literatura castellana, amb Azorín, com un dels fils conductors, gràcies a Joan Fuster, que va voler informar-lo perquè considerava a Azorín més valencià que Blasco Ibañez o Miró, encara que molts creguen el contrari, i gràcies al professor Sanchis Guarner que l’encoratjà a escriure’l i li’l va revisar. I a l’Enric Valor que li ho va proposar. No només Azorín, també Elda, Villena, la Vega Baixa, Alacant i els alacantins, com a valenciana gent, Múrcia, Madrid com a elements d’interrelació constant. Per a comprendre’ns millor, a nosaltres i als altres. Per comprendre la complexitat de la realitat. Un tros de la realitat dels Països Catalans, l’extrem sud, igual com  l’extrem nord seria la Vall d’Aran, occitana. Ací, a frec de la Manxa… Què voleu? Un país petit i alhora gran, complex, amb un esguit a Sardenya, un estat pirinenc independent (Andorra>) i les tres grans regions, i un tros de parla catalana a Múrcia (el Carme). Qui ho diria?
Antoni Ródenas Marhuenda, va publicar un llibre suggerit per Enric Valor (i potser Manuel Sanchis Guarner que li’l va publicar), D’Azorín i el país meu, l’any 1973, al centenari del naixement de Josep Martínez Ruiz, a l’editorial L’Estel, València, reeditat el 1997 per l’Institut Gil-Albert. Aquest amb un pròleg del professor Biel Sansano, com explicita Rafael Poveda en un article sobre autors i personatges de Monòver, on glosa la figura literària de Ródenas Marhuenda, i remarca que el 1971 va guanyar el Premi de Poesia Marisa Picó d’Alcoi, Jesús Huguet va incloure alguns dels seus poemes en l’antologia Els darrers. Generació del 70 (1972), que va guanyar el Premi de periodisme Gaziel, convocat per Destino amb un article titulat El Tirant lo Blanc i el meu poble i relata alguns dels articles de Ródenas, sobre Azorín i la cultura catalana, sobre Les llengües maternes Divagacions gastronòmiques, Blasco, Azorin i Fuster (Unes notes “renaixentistes”), Els jocs de pallissaLa meua comarca de les Valls del VinalopóUnes notes teatralsAzorín i Pla parlen de Blasco, algunes de les temàtiques d’aquests articles s’arrepleguen en el llibre de Ródenas D’azorín i el meu pais, tot i que resta inèdit un epistolari amb el seu amic Pasqual Maragall; inclús en la reedició del 1997 Ródenas afig unes notes, aclarint, matisant o esmenant algunes de les seues observacions de la primera edició. Ara, el 2018, després de la seua mort el mateix any, s’ha reeditat per tercera vegada, a càrrec de l’Ajuntament de Monòver, amb la col·laboració de la Diputació d’Alacant, amb una presentació de la regidora de cultura i de normalització lingüística de Monòver, Júlia Tortosa Corbí, que remarca que els pares de Ródenas no el podien llegir al seu fill en la seua llengua, perquè havien sigut escolaritzats en castellà, però ara sí que el podem llegir en la nostra llengua i cultura catalanes, en la llengua en què ell escriu. Escriu Júlia Tortosa Corbí: “I aquest fet ha sigut possible gràcies a les polítiques lingüístiques d’alguns governs de la Generalitat Valenciana, i nombroses institucions han dut a terme al llarg d’aquests anys en matèria de política lingüística. Però, sobretot, ha sigut possible gràcies a la lluita de milers de ciutadanes i ciutadans valencians, com Antoni Ródenas, que incansablement han treballat i treballen de valent cada dia perquè la nostra llengua seguisca viva i ocupe tots els àmbits d’ús que li corresponen”.
Tot i que mai podem sentir-nos satisfets, cofois  i devanits. Perquè en afer culturals i lingüístics, en un àmbit ple de fragilitat, el que ens resta per davant és immens. No podem badar, si deixem de pedalar la bicicleta cau a terra.
Aquest llibre d’Antoni Ródenas és un acte d’estima a la gent del seu poble, de Monòver, d’estímul al poble valencià i català, una reflexió sobre les seues lectures d’Azorín i la contextualització històrica, paisatgística, de classe social, ideològica i lingüística d’un dels màxims representants de la Generació del 98, la situació de les llengües en contacte, entre el castellà i el català al Vinalopó, la manera de relacionar-nos amb el nostre entorn i d’estar en el món, el dinamisme de Monòver i el Vinalopó mediterrani enfront l’estatisme d’Azorín, el context cultural, econòmic, literari i social de Mònover entre els segles XIX i XX, d’Amanci Martinez Ruiz, Joaquim Amo, Antoni Alfonso Prats, de Silvestre Verdú Marcolán, de Josep Alfonso, de Lluís Martínez Limorti… Critica, de passada, l’autarquisme espanyol de matriu castellana, allò del “Que inventen ellos”, també la indiferència davant la pròpia llengua i cultura catalana de la valenciana gent, l’esteticisme quietista d’Azorín, dissenteix de la proposta de Joan Fuster sobre la línia Biar-Bussot, defensa la totalitat del País Valencià, també els pobles i ciutats incorporades el segle XIX, discrepa de José Vicente Mateo en alguns aspectes d’Alacant, a part, en considerar que la indiferència pels problemes de la pròpia terra, no és només d’Alacant, sinó de tot el País Valencià; li retrau a Azorín la seua desafecció de la seua llengua catalana (el valencià que va aprendre a Monòver), a pesar del seu coneixement de la literatura i la història de Catalunya i de tots els Països Catalans, ell sabia que el valencià era una “fillola” del català, però no va fer res per escriure, traduir i no va elogiar prou una llengua que, potser per la seua classe social, fill de senyoret de la burgesia agrària de Monòver, va menystenir el seu poble en elogiar només el castellà i va defensar la concepció d’una Espanya castellana que es mostra indiferent i inclús hostil davant la catalanitat del País Valencià. Ródenas es pregunta perquè Azorín oscil·lava entre la catalanofília i la catalanofòbia, sobretot mostra un odi visceral contra la burgesia catalana en prioritzar els fidalgos castellans desvagats (i la consegüent picaresca!), tracta d’explicar el pas del seu ‘anarquisme’ de saló de jove, quan estudiava a València al conservadorisme posterior a la guerra quan vivia Madrid i no viatjava quasi mai a Monòver i s’interroga per què a partir de 1909 abandona el seu anarquisme… Aquest any es produeix la Setmana Tràgica i l’assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia, potser la premsa espanyola que llegia Azorín, des de València o Madrid, criminalitzava l’anarquisme català i Azorín, segurament, tenia una idea de l’anarquisme com a socialisme utòpic lligat a Fourier o literàriament a Tolstoi. La seua posició de classe, per pertànyer a una classe caciquil agrària, seria determinant per associar “l’anarquisme” a ‘desordre’, ‘caos’, ‘vagues’ i ‘protestes’ socials que consideraria inacceptables, des de la seua estètica quietista, immobilista i conservadora de fons. No sabia veure que catalanitat (valencianitat) ritma amb laboriositat davant d’una Cort parasitària i les seues entitats funcionarials saquejadores del que consideren “perifèries” a colonitzar, espoliar i sotmetre, que el seu col·lega literari Valle Inclán denunciava amb més encert a Ruedo Ibérico i a La Corte de los Milagros.
En la seua declaració preliminar, Ródenas, indica que el seu desig íntim és que aquest llibre es quede a mig camí entre Superrealisme Canyís y Canyisaes; a la revista monovera d’El Pueblo, del mateix nom que el diari de Blasco Ibañez, amb els jocs de pallissa, el cançoner popular, la ironia, la fraseologia i la riquesa lèxica del valenciana popular. Com analitzen Enric Marín i Joan M. Tresserras a Obertura republicana. Catalunya després del nacionalisme, 2019, Pòrtic, Ródenas, fa una barreja entre la literatura culta i la literatura popular, en la línia amb l’estètica irreverent i carnavalesca i el to burlesc que analitza Mikhaïl Bakhtí en el seu treball sobre la cultura popular a l’edat mitjana i el Renaixement.
En contrast amb les literatures estatals cortesanes i aritocratitzants, a Monòver, Ródenas ens explica la seua lectura d’Azorín i ens conta el món laboral, socials, paisatgístic, lingüístic, cultural, teatral, músical i fester del seu poble i des de Barcelona ens parla de Fuster, de Sanchis Guarner, de Pla i de molts altres escriptors, pintors actors o músics, Iborra, Alpera, Aracil, Cucó, Ninyoles, José Vicente Mateo, Valéry, Montaigne, Maria Aurelia Capmany, Pi i Maragall, Víctor Català, Alcover i Moll, José Mª Valverde,  Brueghel, Goya, Pere el Cerimoniós, Jaume Vidal Alcover, Gaziel, Miró, Marx, G.D.H. Cole, Josep Vergés, Llombart, Llorente, Pompeu Fabra, Valentí Almirall, Marià Aguiló, Brauli Montoya, Pere Coromines, Carles Soldevilla, Jordi Rubió i Balaguer, Carles Riba, Narcís Oller, Salvador Galmés, Martorell, Cervantes, Txekhov, Velàquez, Giotto, Vivaldi, Rosini, Corelli, Martí de Riquer, Vicens Vives, Lluís Gaiana, Pitarra, Francesc Montoro, Escalante, Bernat i Baldoví, Ausiàs March, Remei Picó, Martínez Limorti, Joano, el Coixo de la Callamona, Pio Rabosa, Miquel de la Manceba, l’oncle Quito Bocatorta, Vicente Ramos (que afirmava l’arrel grega de l’alicantinitat i negava l’arrel valenciana i catalana d’Alacant), Arnold Hauser Hª social de l’art i la literatura, traduït per Jordi Solé Turà, eds. 62, 1966, Vicent Ventura, Vicenç Mª Rosselló, Emili Beüt, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Villalonga, Espriu, Mercè Rodoreda, Benguerel, Sales, Bartra, Pedrolo, Porcel, Emili Rodríguez-Bernabeu, Albert Camus, Frederic Ratzel….
Antoni Ródenas al seu primer article, explícitament, el titula: “Sóc català, soc valencià“, tota una declaració de principis, on explica que quan sa mare va tornar de Monòver a Barcelona, després de la guerra, el 1939, ell tenia dos anys, en canvi, el seu pare, fuster, venint de l’extrem oposat dels Països Catalans: d’Argelers. El seu pare entenia perfectament a un català del Rosselló, un carreter damunt d’un carro, que en veure’ls passar derrotats, completament espeuats després de quaranta quilòmetres de marxa, camí del camp de concentració, encara els cridava: “Espanyols de merda, republicans de merda“… Tot i que, quan li contava aquest trauma contra els catalans del Rosselló, li recomanava al seu pare que no havia de fer cas i s’havia de treure l’odi de sobre. Reconeix que ha parlat massa dels seus pares i que en definitiva, ell només volia contar-nos que quan vingueren a Barcelona des de Monòver no canviaren de llengua. Al llarg de tot el seu llibre s’afirma com a valencià de Monòver; com a valencià de les comarques d’Alacant indestriable de la valencianitat i la catalanitat i adverteix que sense viure a Barcelona no hagués conegut la literatura catalana del País Valencià, ni hagués conegut personalment a Joan Fuster, a Sanchis Guarner, al que va acompanyar en les seues recerques lingüístiques per les comarques d’Alacant, a Enric Valor, del que elogia el recull de Rondalles, que algunes d’elles, Toni Ródenas, havia escoltat d’infant.
El pròleg a la tercera edició del llibre d’Antoni Ródenas Marhuenda (Monòver,1937-Barcelona 2018), el fa Paül Limorti, està signat a Monòver, octubre 2018, que ressenya, encertadament, la vida, el context social i les motivacions literàries de Ròdenas i el seu significat dins del context de tot el domini lingüístic dels Països Catalans; a cavall entre Monòver i Barcelona, naix el 1937 a Monòver, perquè el seu pare se’n va al front republicà i sa mare, des de Barcelona, decideix tornar a Monòver per no “malparir-lo” enmig d’una ciutat bombardejada pels feixistes; després de la guerra tornen a Barcelona, allà tenen una filla que se’ls mor molt aviat i haurien tornat a Monòver a no ser que Antoni Ròdenas tenia la polio i a Barcelona la medicina el podia ajudar més que a Monòver, també perquè a Barcelona el jornal del seu pare era el doble. Malgrat que alguns dels articles que escriu són de temàtica local, centrats en Monòver, el Vinalopó i les comarques d’Alacant, no m’ha semblat localista, perquè la seua intenció és abraçar tot el domini lingüístic catalanoparlant i, des d’una concepció ferma de valencianitat s’apropa, amb respecte i afecte, als pobles i a la gent castellanoparlant del País Valencià i de l’entorn de Múrcia i Albacete, així com als migrants, vinguen d’on vinguen, en compartir la posició de Paco Candel, de reconeixement dels drets dels nouvinguts perquè siguen considerats catalans de ple dret. I alhora, arriba a aplegar en els seus escrits tots els Països Catalans i la relació entre la literatura castellana i catalana, lamentant que Azorín no fes de pont entre una i l’altra en ser coneixedor d’ambdues. Per a Ródenas, El quadern gris de Pla és un dels cims de la literatura catalana perquè exposa els costums i retrata les formes de vida d’un món perquè no desaparesca; recordar la memòria d’un temps i d’un país sencer. Per no perdre’l. Com ell recorda el present i el passat de Monòver perquè el migjorn valencià tinga un horitzó de futur.
Com quasi tots els major de cinquanta tants anys, que hem viscut en una dictadura que volia genocidiar la nostra llengua i cultura catalanes, tots som autodidactes de la nostra llengua catalana, com Toni Ródenas, que es va posar a treballar en una oficina de patents, al Passeig de Gràcia, i allà coneix a Antoni Guilleumas, company de treball i amic, que havia estat educat en l’escola catalana de la República i que exercirà una benèfica influència en l’adolescent Ródenas. És gràcies a Guilleumas i a la seua germana, bibliotecària, que comença a llegir els primers llibres d’autors catalans i d’altres que van prestant-li: una història de la literatura catalana de Rubió i Lluch, Domicili provisional de Manuel de Pedrolo, la revista Quart Creixent… Als anys 60 comença a escriure. L’enlluernen els cantautors de la Nova Cançó, els Setze Jutges, però també cantants castellans com Paco Ibañez. Arran d’aquestes vivències i sacsejat per la mort del seus avis, sent que tot un món s’acaba, la societat monovera tradicional i els seus objectes quotidians, la cultura popular i el parlar genuí del poble. Sent llavors la necessitat de perpetuar aquest temps perdut a través del record i la literatura, com descriu Limorti al Pròleg; comença a escriure poemes i articles i a publicar a principis dels anys setanta gràcies a Josep Mª Soriano Bessó, periodista d’Alaquàs, que feia de corresponsal a València per al diari barceloní Tele/eXpres a la revista valenciana en català Gorg, Ródenas s’estrena en el número de 19 de maig de 1971 amb La dona, un objecte?, una ressenya de llibre de Mª Aurelia Capmpany, Feliçment sóc una dona. Aquest mateix any, el 1971, els seus articles publicats a Gorg, criden l’atenció de Joan Fuster que li envia una carta per comunicar-li el seu desig de conèixer-lo personalment. Fuster i Ródenas en troben a Barcelona a casa de Joaquim Maluquer, lloc de sojorn habitual de l’escriptor suecà durant les seues estades a Barcelona. El contacte amb Manuel Sanchis Guarner, acompanyant-lo per les comarques del sud durant tres dies, perquè escriu que un home que arribe al Vinalopó, vestit en jaqueta i corbata, amb una cartera, els llaurador del mitjorn valencià, pensarien que és un senyor d’hisenda que els vol denunciar, mai pensarien que vol parlar d’afers de llengua; el viatge filològic amb Sanchis Guarner li deixa a Ródenas una petjada lingüística inesborrable, el que ell considera “intuïcions” filològiques, sovint són encertades, d’altres no, però en totes les pàgines escrites per Ródenas batega el desig de dignificar la nostra llengua, la llengua de Monòver, la de València i Barcelona, que és la mateixa, i alhora dignificar el seu país que abasta des de Salses al Carxe i de Fraga a l’Alguer i la seua gent, tants anys dessagnant-se i tantes voltes tornant-se a alçar després de les derrotes… Li pren el pols al seu país sencer, mirant per salvar els mots d’una llengua en risc, remembrem que la primera edició va ser escrit entre Barcelona i Monòver, juny de 1972, gener de 1973; ara, en la tercera  edició, del 2018, s’afigen les notes del 1997 de la segona edició (matisos, aclariments, ampliacions, esmenes).
Paül Limorti s’interroga al Pròleg quin interés pot despertar ara aquest llibre en una generació de lectors formats en les nostres escoles de la ‘democràcia’? Unes escoles en que s’aprén a llegir i a escriure en català i on s’ensenya literatura catalana? S’afirma que l’existència d’aquests lectors altament alfabetitzat, nascuts a finals dels anys 70 i els anys 80 i 90 del segle passat, ansiosos d’aprofundir en la pròpia identitat col·lectiva, explicaria els fenòmens de vendes massives com els que han esdevingut amb assajos recents com Els valencians, des de quan són valencians? de Vicent Baydal (2016); Els parlars valencians de Carles Segura i Vicent Beltran (2017), o les vendes imprevistes de Tudi Torró Des del sud valencià (2017). Segur que Limorti, si els hagués conegut quan va fer el Pròleg, cosa que no podia perquè s’han publicat després, potser afegiria el llibre de Nou viatge pel País Valencià de Nèstor Novell i Josep Sorribes, els recents de Gustau Muñoz, Corrents de fons i  El vertígen dels dies, o la Història de la cuina catalana i occitana de Vicent Marqués, entre d’altres.
Ródenas llegueix El País Valencià i Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster (1962), també l’obra de Josep Pla, considerava El quadern gris com una obra mestra i reconeixia a Azorín un altre hereu de Montaigne, mestre de l’assaig breu i el periodisme literari, com Fuster i Pla; també considera a Gaziel, com un referent inexcusable. D’Azorin i el meu país d’Antoni Ródenas, s’emmarca, com escriu Limorti, en la literatura de les indagacions sobre la nostra identitat col·lectiva de les diverses terres de parla catalana. Notícia de Catalunya (1954 i 1960), de Jaume Vicens Vives; El País Valenciano i Nosaltres els valencians de Joan Fuster (1962); Els mallorquins de Josep Melià (1967); Alacant a part de José Vicente Mateo (1966), Eivissa. La terra, la història, la gent, de Marian Villangómez (1974) i el país d’Antoni Ródenas que és Monòver i la resta dels pobles de tots els Països Catalans…
Un home de bé, de Monòver, que va escriure uns textos destinats als catalanoparlants de tot el domini lingüístic perquè la gent estime, defense i dignifique la nostra terra, llengua i cultura catalanes; amb persistència, amb perseverança i amb plenitud de dret i d’ús social. Perquè cap llengua és menys que d’altra i la nostra menys encara, tot i que ha patit persecucions constants i inclements.
Si no la prioritzem, defensem i cultivem nosaltres, qui ho farà?

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER