Sentències i justícia. Espanya i Europa…

sentència

Sal·lus Herrero

A principis de desembre, en una conferència a Roma, Luigi Ferrajoli, un dels juristes més prestigiosos i reconeguts a l’àmbit internacional [com escrivia en la seua crònica del 2/12/2019, Roger Graells a Vilaweb] va criticar durament la sentència del Tribunal Suprem d’Espanya i la vulneració de drets fonamentals. Va dir, envoltat d’associacions pro-drets humans, que Marchena havia forçar i retorçut el codi penal per a condemnar als presos polítics de Catalunya; el pare de garantisme processal europeu, hereu de la millor tradició  jurídica democràtica italiana (a l’estil de Noberto Bobbio), denunciava que la política espanyola (el govern del PP de M. Rajoy!) havia abdicat de les seues responsabilitats i havia orquestrat una operació repressiva per la via penal. Ferrajoli qualificava la ‘sedició’ com un “residu de l’època feixista”; el dret penal repressiu l’equipara al fanatisme religiós. Clarament, explicitava que havia sigut un “judici horrible”, un atac directe als drets de reunió, manifestació i llibertat ideològica, el cor dels drets polítics. Va dir que es tractava d’un conflicte identitari, però res de fets que pogueren castigar-se penalment. Perquè no hi havia hagut cap tipus de violència i era un conflicte polític que calia acarar-se per procediments democràtics. Gràficament, va dir que fer el que ha fet el Suprem era abocar gasolina al foc, un colp greu contra la democràcia, els drets humans i “l’estat de dret”, aplicació del codi penal per a reprimir la dissidència política. Al remat, ho qualificava d’una ‘insensatesa’ i d’una ‘irresponsabilitat’ enorme, advertint que aquests fets de mala pràxi judicial i d’aplicació del dret d’autor, dels tribunals espanyols, inventant-se delictes inexistents i mitjançant procediments judicials arbitraris, no podien convalidar-se als tribunals europeus.

El 19 de desembre passat, quan el tribunal de justícia de la UE de Luxemburg sentenciava sobre l’afer Junqueras aclarint, als magistrats de Suprem espanyol, que aquest eurodiputat (i els altres, Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, quan es produesca el Brexit, el 31 de gener 2020), tenia immunitat en el moment de ser escollit per la ciutadania que l’ha votat, el 13 de juny, tot i estar en presó preventiva acusat de “delictes greus“; Javier Pérez Royo,  escrivia un article a l’Ara El TJUE i Oriol Junqueras: certeses i dubtes, aquest mateix dia, on alertava de l’escassa credibilitat del Suprem.

Pérez Royo afirmava que la certesa que tenen immunitat política i han d’exercir d’euro-diputats és indubitable i així ho ha entés el president del parlament europeu per acreditar a Carles Puigdemont i Toni Comín; aquesta resolució jurídica denunciant la vulneració de drets dels euro-parlamentaris per banda del Tribunal Suprem espanyol és una evidència que enfortirà la democràcia i les garanties jurídiques de la UE. Perquè limita la tirania, el despotisme i la vulneració de drets per banda dels estats i reafirma els drets de la ciutadania europea per sobre dels abusos de poder i de la vulneració de drets. Recordem el que deia, fa  segles, sant Agustín, que un estat sense justícia esdevé una banda de criminals.

Entre els ‘dubtes’, planteja si el Tribunal Suprem, en la seua actuació fraudulenta (i al meu parer prevaricadora!), no ha vulnerat els drets de l’Oriol Junqueras (i de tots els condemnats), Pérez Royo ho pregunta així: “Si Oriol Junqueras era diputat europeu des del 13 de juny i portador per tant d’immunitat, ¿podia el Suprem dictar sentència contra ell sense haver-lo posat en llibertat prèviament, haver sol·licitat el suplicatori al Parlament Europeu i haver esperat la seva resposta?”. Em sembla adient que es susciten aquests interrogant, però no entenc que servesca per allargar la presó de l’Oriol Junqueras i la resta de condemnats per haver organitzat una votació l’1 d’Octubre a Catalunya. Perquè és evident que no hi ha cap delicte en permetre votar a la ciutadania pacíficament i és evident que l’instructor, l’Audiència Nacional, fiscalia, el partit feixista i els jutges del Tribunal Suprem ha prevaricat en acusar, detenir, empresonar i condemnar a gent innocent, que no ha comés cap delicte. El fet que no deixaren en llibertat a l’Oriol Junqueras el 13 de juliol, significa que aquest tribunal espanyol no manté la necessària imparcialitat i objectivitat per judicar-los, ni en el cas de Junqueras ni en la resta de sentenciats. Per tant aquest dubte s’hauria de resoldre, necessàriament, en la protecció de les víctimes de la vulneració de drets en aplicació del dret de l’enemic. En no respectar els drets fonamentals de Junqueres i esperar la resposta del TJUE abans de sentencia-lo, demostra que no és un tribunal que puga impartir cap tipus de justícia. Ni a Junqueres ni a la resta.

Per això, el segon dubte, que planteja Pérez Royo, és si “el Tribunal Suprem espanyol ¿pot ser considerat un jutge imparcial per elevar l’esmentat suplicatori, després d’haver desconegut des del 13 de juny els drets de llibertat personal i de sufragi passiu dels parlamentaris respecte dels quals sol·licita l’aixecament de la immunitat? ¿No ha d’entendre’s, més aviat, que el Suprem ha perdut la imparcialitat respecte d’aquests diputats?. Al meu parer, aquest dubte s’hauria de resoldre en el sentit que el Suprem ha demostrat, sistemàticament i reiterada, que no té cap sentit de la imparcialitat i hauria de ser apartat d’aquesta causa general contra l’independentisme català que és la majoria absoluta política Catalunya. Des de l’Estat espanyol en compte de dialogar i negociar, fins ara, s’ha optat per la via repressiva i l’aplicació del codi penal com a dret d’autor.

Per tant, Pérez Royo, conclou: aquest és el jardí en el qual s’ha ficat el TS amb el doble frau de llei en què ha incorregut: no considerar els proclamats electes com a parlamentaris europeus i dictar sentència sense esperar la resposta a la qüestió prejudicial. En la meva interpretació, no té escapatòria possible. La sentència que va dictar el 14 d’octubre és nul·la de ple dret, perquè la va dictar contra qui no podia fer-ho. Al mateix temps, amb la seva conducta, el Suprem s’ha inhabilitat per poder procedir contra cap d’aquests europarlamentaris en el futur, ja que ha perdut la imparcialitat exigible.Aquest és el debat en el qual entrem des d’avui mateix.

Més que debat, que també, és una evidència reiterada i demostrada. Al meu parer, la nul·litat no abasta només els diputats de la UE, sinó a la totalitat del judici contra l’independentisme català. L’enfortiment de la UE passa per vigoritzar l’autoritat jurídica a tot Europa i el compliment de les resolucions que emanen del TJUE i el Tribunal Europeu dels Drets Humans, no només en afers institucionals, sinó de justícia social, sense les complicitats habituals amb la banca, de justícia ecològica, econòmica, de drets humans, socials, ecològics i dels pobles, a decidir políticament sobre els afers que els afecten, com apunta Jürgen Habermas als seus escrits jurídics.

El 20 de desembre a diario.es, Javier Pérez Royo, escriu l’article “Contradicció insuportable” assenyalant, com ha fet en alguns articles al diari Ara, que, si no es pot jutjar a Carles Puigdemont, que és el president de la Generalitat de Catalunya, l’1-O, el màxim responsable, no es poden jutjar ni condemnar al vicepresident, als consellers ni a Jordi Cuixart o Jordi Sànchez,, perquè si no es trenca el principi de legitimitat democràtica, en condemnar als inferiors o subordinats sense poder jutjar al suposat responsable superior d’uns fets que no són delicte, per molt que des del Suprem, la fiscalia i l’advocacia de l’estat i el partit feixista, hagen volgut vulnerar el principi de legitimitat democràtica i violar els drets humans dels acusats. Per tant, conclou, que necessàriament s’ha de declarar la nul·litat del judici i alliberar a totes les persones condemnades pels suposats fets delictius del 20 de setembre i 1 d’octubre del 2017 a Catalunya. Si no declaren nul el judici, augmentarà el desprestigi dels tribunals (Suprem i TC) i de l’estat espanyol a tot el món; podien estar prevaricant a consciència per motius polítics. Un tribunal de part no és garantia de res. Per cert, per molt que la premsa espanyola, des del relat de l’extrema dreta nacionalista, diga que Carles Puigdemont, va fugir de la justícia, la realitat és que va anar a posar-se a disposició de la justícia belga per poder ser judicat sense cap vulneració de drets per uns tribunals espanyols sense cap garantia, atacats per un nacionalisme espanyol que atia l’anticatalanisme i que confon justícia per revenja i escarni.

Per últim, si realment, volem construir una UE, enfortida, vinculada als principis fundacionals, amb prou autoritat en defensa dels drets humans, ha de prioritzar-se el servei a la ciutadania i a l’Europa de les nacions (també sense estat) i no només a la prioritat dels negocis i dels afers estatals, sotmesa als interessos del gran capital. Com suggereix aquesta sentència des del TJUE. Quan més ajorne el TS l’alliberament immediat d’Oriol Junqueras i tots els condemnats, sense cap prova, per prejudicis ‘metafísics’ i nacionalistes anticatalanistes, més augmentarà la injustícia, més s’aprofundirà en la prevaricació i en l’aplicació del dret de l’enemic, a la manera de Carl Schmitt. Al meu parer, s’hauria de portar les parts instructores, acusatòries, condemnatòries i repressives als tribunals europeus perquè no queden impunes els seus crims des d’una suposada impunitat estatal que pensa que pot ordir trames, trampes, picaresca i sentències criminals vulneradores de drets, sense que s’esmenen; amb l’habitual prepotència de l’estat espanyol. Preguntar-los al TJUE i respondre’s sense esperar cap resposta és una presa de pèl, una pràctica d’autisme i d’autarquia jurídica, completament inacceptable; potser susceptible de ser penalment perseguida. Perquè  mostra una sentència basada en un monòleg tancat, sense cap capacitat dialògica. Pregunten per preguntar i responen sense interessar-se per la resposta; curiosa manera d’estar en el món, pròpia dels nacionalismes imperials.

Post Scriptum:

Davant els greus problemes que planteja el món actual (emergència climàtica, autoritarisme estatal, vulneració de drets humans, augment de les desigualtats i la injustícia social i ecològica…), sense unes estructures polítiques adients, de coordinació a escala europea, la tirania dels Trump, Putin i d’altres superpotències mundials (Xina, Índia, Brasil…) imposaria el seu domini de vulneració de drets humans arreu del món. No podem badar. Sense la UE, s’imposarien els residus autoritaris que treuen el cap per tot arreu; amb poques possibilitats d’aturar-los; jurídicament sense cap possibilitat quan estem immersos en unes tradicions polítiques antidemocràtiques i autoritàries. Bobbio, Habermas, Ferrajoli… pouen del millor llegat de la tradició jurídico-política ‘liberal’ (no de la neoliberal!) i de la socialista, només cal avançar en la línia dels millor juristes canadencs (Kymlicka, W., Taylor, Ch…) incorporant el reconeixement de les minories nacionals, els drets col·lectius dels migrants i dels nadius, des de l’antiracisme, els drets de ciutadania democràtica, els drets lligats a la petjada i la justícia ecològica, el combat feminista contra el patriarcat, contra les discriminacions i les violacions dels drets de les dones.El respecte a l’altre, des dels drets humans, obert  la diversitat,com a garantia per a la humanitat contemporània davant la possibilitat d’autoextermini.

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER