Governar: prendre la decisió menys dolenta, saber explicar-la

paperetes

Joan de l’Alcázar

Passat el 10N i la primera ressaca pel que les urnes han dit, ara estem ja en la fase de gestionar eixa resposta. No va a ser senzill, ho mirem per on mirem. Apuntem algunes reflexions sobre com i en quina situació estem una setmana després de votar.

1) El resultat de les eleccions.

Contràriament a les previsions de l’inefable José Félix Tezanos (que hauria d’haver dimitit el mateix 10N, si li quedés un residu de vergonya), el PSOE va perdre força electoral respecte d’abril, el PP no va recuperar el que imaginava, Ciudadanos va ensorrar-se, Vox va multiplicar per més de dos la seua força parlamentària, i Podem continuà en la seua pèrdua de suports tot i que més lentament del previst.

Paral·lelament, la marca política d’Errejón no va respondre a les expectatives, i ha aconseguit dos escons al Parlament, atés que el tercer és per al valencianista Joan Baldoví, candidat de Compromís. Els sobiranistes catalans mantenen la seua força global lleugerament a l’alça, però amb un escenari més complicat per a d’ells per l’arribada de la CUP a la Carrera de San Jerónimo, amb la missió declarada de fer ingovernable la situació.

Al País Basc són clara majoria els nacionalistes, els del PNB i els de Bildu, amb 10 escons (6 i 4). El PSE-EE i Podem-IU n’han tret 7 (4 i 3), i el PP un, que inicialment li havia estat adjudicat a la llista encapçalada per Aitor Esteban. Ni Ciudadanos ni Vox tenen presència a Euskadi. Han tornat els nacionalistes gallecs del BNG, es mantenen càntabres i canaris, i ha arribat Teruel Existe, que amb poc més de 19 mil vots ha aconseguit un diputat i dos senadors, donant idea de fins on pot arribar la manca de representativitat del sistema electoral. Dues dades a comparar amb la de Terol: en València, circumscripció veïna, el diputat de Compromís ha necessitat més de 175 mil vots. Tots dos tenen el mateix pes a Madrid. Amb menys vots que els valencianistes, el PP n’ha posat tres diputats per Terol al Congrés dels Diputats.

Del bipartidisme de fa uns anys, sols alterat per la presència de la minoria basca i catalana, hem passat a tindre més d’una dotzena de partits amb representació; la qual cosa, òbviament, dificulta extraordinàriament la formació de majories de govern consistents. Cal afegir, a més a més, que la participació d’Esquerra Republicana de Catalunya, JXCat i Bildu en la formació de govern, ja siga per activa o per passiva, és considerada herètica per la dreta política, una part de la pròpia esquerra i per tots els poders fàctics espanyols.

Això vol dir que 28 diputats tan legítims com qualsevol altre estan inhabilitats en la pràctica per a donar suport a un candidat progressista, però la majoria necessària continua estant en els 176 vots. Si fos un candidat conservador, els 52 vots que aportaria Vox no mereixerien cap consideració negativa. Així són i estan les coses.

 

2) Les dretes.

La confrontació d’alternatives identitàries sempre esdevé favorable a l’espanyolisme més caspós i pre democràtic. Les tres dretes han estat pugnant per veure qui tenia la bandera més llarga, i no han tingut la menor reticència en pactar amb els post feixistes de Vox per a aconseguir el poder allà on han pogut (Andalusia, Múrcia, Castella-Lleó, Madrid…). Abans l’estiu semblava que els d’Abascal i companyia havien tocat sostre, cinc mesos després s’han pujat a les barbes del mateix Partit Popular i han acabat amb la carrera política d’Albert Rivera i, qui ho sap, potser també amb Ciudadanos.

La frívola lleugeresa ideològica del PP i C’s, i el seu objectiu de tindre poder i pressupostos a qualsevol preu han fet créixer Vox de forma tan espectacular com alarmant. La pujada d’aquests té a veure amb la degradació de la política i la pèssima imatge dels polítics, especialment entre una joventut que està al marge dels canals d’informació convencional; una joventut que pot arribar a consumir la política com un altre producte més d’allò que està de moda, que “és guai”.

És terrible i extremadament preocupant que l’extrema dreta haja tingut tanta acollida entre els més fràgils i vulnerables; i que aquests siguen tan sensibles i favorables a les mentides, les simplificacions i les propostes de solució als seus problemes que els hi arriben des de Vox. Nou dels 10 pobles de més de 20.000 habitants amb la renda per càpita més baixa d’Espanya (menys de 7.000 euros anuals) són andalusos. Doncs bé, Vox ha aconseguit quedar en primera posició en cinc, en segona en quatre i també en primera en el desé, que és de Múrcia. Una coincidència entre aquesta desena de pobles és que comparteixen elevades dades d’atur.

3) El PSOE i Podem.

Pedro Sánchez s’ha fet una esmena a la totalitat a si mateix. En cosa d’hores, coneguts els resultats electorals, va abraçar-se amb Pablo Iglesias i va informar que hi hauria govern de coalició amb Podem, un govern de progrés. Allò que era impossible fa un mesos, allò que li provocava insomni, va ser superat per la força dels números que havien donat les urnes.

Les reticències i el rebuig contingut que la decisió ha provocat portes endins del PSOE estan difonent-se amb sordina, però tot fa pensar que si la coalició amb els d’Iglesias ha de confirmar-se al Parlament Sánchez haurà de tindre ben controlats els García Page, Díaz, Fernández Vara, i altres confrares del puny i la rosa.

¿Per què no es va fer la coalició en abril i s’ha fet en novembre, amb menys força i després d’haver perdut més d’un milió i escaig de vots entre PSOE i Podem? No paga la pena especular ara, però el ben cert és que la relliscada, l’error de càlcul, la miopia dels dos dirigents clama al cel.

Ara tenen una papereta extremadament complexa que gestionar. Iglesias, vice president del nou govern, si finalment qualla l’acord, també està rectificant i esmenant-se quant a les desqualificacions envers Sánchez i les afirmacions de que només volia pactar amb la dreta. Tots dos hauran de ser molt pragmàtics i acceptar que governar en coalició significa cedir i conciliar amb el soci, i que les cessions i la conciliació no seran fàcils d’explicar a les pròpies parròquies.

4) Catalunya.

Els sobiranistes tenen un projecte que encoratja una bona part de la societat catalana i, sobre tot, comparteixen un greuge insuportable que són els empresonats i els que ells anomenen exiliats. Acabada la campanya electoral espanyola, ara s’aguditza la pre campanya catalana, amb ERC, JXCat i la CUP competint a mort entre ells. Esquerra es veia guanyadora i ara sospita amb fonament que JXCat està recuperant-li terreny.

Una característica comuna dels sobiranistes, tanmateix, és que es neguen a acceptar que la meitat de la societat catalana està en una lògica distinta; que sense adscriure’s a l’espanyolisme de Castella o Andalusia, en sintonia més aviat amb un catalanisme compatible amb Espanya, poden veure’s empentats envers posicions de rebuig radical a l’independentisme. Ciudadanos s’ha quasi desfet com un glaçó de gel, però Vox ha tret dos diputats per primera vegada a Catalunya. És una amenaça que convindria no perdre de vista, i seria desitjable conciliar i no confrontar amb cruesa la ciutadania que no milita en l’independentisme.

Resulta sorprenent com n’hi ha tantes diferències entre els polítics sobiranistes que xafen Madrid i els que no es mouen de Barcelona, i espanta que els segons no siguen més proactius i conseqüents amb l’espinosa realitat política espanyola. Pedro Sánchez els ho ha advertit: sols el PSOE i Podem volen abordar el conflicte parlant-ne; la resta dels partits, les dretes de Colón, sols parlen de 155, de re centralització, d’il.legalitzacions i de repressió.

A Catalunya no en queda altra que parlar, parlar i parlar. Cal parlar i parlar i tornar a parlar. Sembla mentida que algú pense que el clima de tensió que patim puga atenuar-se si no és a base parlar i parlar. Parlar per a què? Doncs per a entendre a l’altre, per a posar-se al seu lloc, per a cedir, per a fer allò que sempre fan els governants: prendre la solució menys dolenta.

Els bons governants, a més a més, tenen el valor d’explicar els ciutadans per què s’ha pres eixa decisió i no la que segurament hauria agradat més als seus parroquians.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER