‘L’esperit del temps’, de Martí Domínguez

marti dominguez

Sal·lus Herrero

La darrera novel·la de Martí Domínguez, L’esperit del temps, publicada per Proa, 2019, és una gran novel·la. Perdurarà i romandrà en el temps com una narració colpidora sobre la barbàrie humana, la maledicció de les ideologies totalitàries i la infinita criminalitat de les guerres. Perquè tracta d’analitzar, a consciència, el mal radical que va causar nazisme; entendre els motius, els interessos, les complicitats «intel·lectuals», inclús l’argumentari de les «raons», des de dins, que portaren als processos de germanització dels infants nòrdics, bàsicament, polonesos, ucraïnesos i bielorussos, l’extermini de milions de jueus, gitanos, homosexuals, demòcrates, socialistes, anarquistes, comunistes i dissidents polítics en el context de l’ascens del nazisme, de l’Holocaust i de la II Guerra Mundial.

M’he llegit aquesta novel·la, «L’esperit del temps», a manera d’un assaig, subratllant paràgrafs que considerava importants, dignes de ser assenyalats perquè mouen a una reflexió colpidora. La novel·la sencera sacseja l’esperit actual que tendeix a oblidar, per amnèsia, mandra i comoditat, les històries més desastroses i catastròfiques dels humans i ens presenta les pràctiques del nazisme perquè remembrem com es va gestar aquest fenomen de degeneració humana, a escala industrial i amb l’ajut del suport «científic», que va provocar milions d’assassinats, robatoris d’infants, camps de concentracions i d’extermini, destrucció de famílies, colonització, anihilament, desplaçaments de població indefensa i la pitjor guerra del segle XX. A penes han passat vuitanta anys, però des la segona dècada del segle XXI, sembla que han passat segles. I tanmateix, encara és recent, en termes històrics; caldria recordar-ho contínuament, per no covar l’ou de la serp i que es repetesca amb diferents vestits. Perquè si sabem analitzar ho observem encara.

S’inicia amb una oració amb funcions legitimadores del nazisme d’Ernest Jünger, «Notes del Caucas» on afirma «Tot açò pertany a l’esperit del temps», que serveix per justificar-ho tot allò, inclús afegint grans mots com «heroïcitat», «cavallerositat», «noblesa», «honor guerrer», «fúria», «llamp» i altres mandangues patrioteres, plenes de buidor i cinisme, mots que s’emboliquen amb la bandera, en aquest cas, amb l’estudi de la raça i la «ciència biològica» per tal d’assassinar, robar, saquejar i exterminar, amb impunitat absoluta, els que designen com a enemics o botí de guerra per nodrir la sang de la pàtria germànica sota el nazisme. I a sobre posar-se medalles a la pitrera, desfilar com ànecs i rebre premis acadèmics, prebendes, honors, mèrits i subvencions en l’escalafó curricular.

El primer capítol «Els russos», comença així «El sargent es va acostar al presoner i li va disparar al cap. El comandant del camp de concentració li va llançar una mala mirada, però allò va servir per encendre més els ànims de l’starshinà, que tot seguit va escopir sobre el mort. Els presoners ens vam posar a escriure, mentre un parell de soldats russos d’enduien el mort, arrossegant-lo pels peus, i deixant rere seu un regall de sang molt brillant, més negra que roja. Havíem rebut l’ordre d’explicar la nostra vida, reflexionant sobre els nostres actes feixistes i la nostra necessària conversió a la doctrina bolxevic».

El protagonista d’aquesta novel·la impressionant i magnífica, és Konrad Lorenz, premi Nobel de Medecina, un científic reputat, com a psicòleg biologicista. A l’assignatura d’Antropologia i de Psicologia de la Facultat de Teologia de València, a mitjan anys setanta, se l’estudiava per la seua recerca sobre la violència, l’instint aninal d’agressivitat en els humans, la supervivència, el nostre bagatge biològic i psicològic, sense que s’advertís, en cap moment, que havia sigut un nazi, com Heidegger, com Carl Schmitt, Gadamer i altres… Convocat per força a examinar la seua pròpia vida, en un camp de concentració rus, conta la vida de la seua família, els ideals dels seus progenitors, els estudis de medicina i la recerca sobre els ànecs i sobre la importància de la puresa de les races en els animals, com s’apunta al nazisme quan els seus estudis d’animals susciten un interés transcencental per aplicar-los a la puresa de la raça germànica, per a rebre subvencions i aconseguir un lloc al món academic, la puresa de sang esdevingué una obsessió patriòtica amb la finalitat envair i conquistar l’espai vital que l’Alemanya nazi deia que necessitava per dominar el món i aixafar els seus enemics; conta com va arribar a escalar en els circuïts acadèmics, des de Viena, a ostentar la càtedra de Kant a Königsberg, sense saber ni un borrall de filosofia i, posteriorment, com va contribuir en el procés de germanització dels xiquets polonesos, ucraïnessos i bielorussos. La tasca de triar i seleccionar els aptes per ésser germanitzats era, en primer lloc, en funció de l’aspecte físic, dels trets facials o del color dels cabells, dels ulls i de la pell, però, en segon lloc, més important encara, anava acompanyat de la rapidesa per oblidar la llengua polonesa i adaptar-se a l’alemany. El nus central, que travessa tot el relat, és la complicitat de les universitats alemanyes i austríaques en l’ascens del nazisme, com s’aprofitaren per donar-li al nazisme una pàtina de cientificitat a tot el que mamprèn el nazisme lligat als processos de germanització, d’esclavització i d’extermini. Ubicar el nazisme en la «bogeria», en «les aventures d’un boig», en la «hipnosi col·lectiu», en «l’abisme», en el fanatisme unes «masses enfebrides» que es deixaren guiar per un cabdill visionari, no explica del tot la realitat en una Alemanya que era bressol de cultura i de civilització al centre d’Europa; sense la col·laboració d’una una bona part de la «intel·lectualitat» alemanya i els científics, que pugnaren per depurar el professorat jueu, demòcrata o d’esquerres, el nazisme ho hagués estat possible, si més no, amb la facilitat que s’imposà, amb tant poques resistències. Tot i que qualsevol oposició interna (i externa) era eliminada el més aviat possible. Hi havia el manament «científic» d’erradicar els elements degenerats que sobreviuen en la nostra societat com a paràsits, i viuen a costa dels individus sans…

Com totes les novel·les de Martí Domínguez, aquest és un llibre erudit, molt documentat, com explicita als agraïments finals, on aclareix que és una obra basada en fets reals i que va contar amb l’assessorament de molts historiadors, com Klaus Taschwer, especialista en nazisme austríac, pel seus comentaris sobre la Universitat de Viena i la purga de científics jueus; amb Ute Deichmann, autora del llibre Biologists under Hitler, per les seues observacions sobre el robatori de nen a Polònia i la participació activa dels científica alemanys; amb Kamila Olinska, per enviar-li més fotogafies i informació sobre el centre on es feia la selecció de nens polonesos i per acompanyar-lo al centre de Bruczlów; amb Rafal Witkowski i Bogumil Rudawski, historiadors de la Universitat de Poznan i de l’Institut Zachodni, respectivament, per aconseguir-li una biografia molt útil sobre l’ocupació nazi de Polònia i concretament de Poznan; amb Igor Petrov i Oleg Beyda, estudiosos del nazisme a Rússia i pels seus comentaris sobre la identitat de Hans Beutelspacher i del seu treball com a científic a la Universitat de Königsberg; amb els historiadors bielorussos Denis Yurchak i Anatoly Dulov per les seues indicacions bibliogràfiques sobre la batalla de Vitebsk i amb Nicolai Pivovar per acompanyar-lo als escenaris finals de la novel·la sobre els fronts de batalla; amb Veronica Bezdel, de la Universitat de Vitebsk, per la seua informació sobre els nens bielorussos manllevats als seus progenitors; amb Peter Klopfer, per les seues observacions sobre el paper dels científics sota el nacionalsocialisme i la seua responsabilitat i culpabilitat; amb Tania Munz, pels comentaris sobre els científics austríacs; amb Egbert Klautke per la seua informació sobre Rudolf Hippius i el seu procés de selecció de nens; amb Christian Tilitzki per les seues indicacions sobre Kurt Stavenhage i la Universitat de Königsberg durant el període nazi, amb Johannes Hürter, autor d’A German General on the Eastern Front. The letters and diaries of Gotthard Heinrici, per la seua informació sobre el front de Rússia,a la residència d’escriptors Leding-House, a l’estat de Nova York i a l’Institut Ramon Llull i sobretot a la seua dona Tatiana i les seues filles Aitana i Marta que l’acompanyaren per mig Europa seguint els passos dels seus personatges.

Esmenta molts escriptors i llibres, el Werther de Goethe, com a consol, aixopluc espiritual on refugiar-se per tal de trobar conhort i esperança enmig de les calamitats de la guerra i les condicions infrahumanes dels soldats, sobretot d’un que era de Wetzlar, el poblet inspirador de la novel·la més romàntica de Goethe amb la casa de Charlotte Buff; al bolxevic Ilya Ehrenburg que escrivia: «Si no has mort un alemany la jornada està perduda», a Charles Darwin i els seus escrits sobre la selecció natural a L’origen de l’home, per l’impacte que els va causar a ambdós el naixement dels seus fills, tant cognitiu com de desenvolupament i els seus estudis biològics; Michel de Montaigne quan diu que cal posar-se en el lloc de l’altre: «Être humain, c’est savoir se mettre à la place de l’autre», ho diu comparant el caníbals amb els nazis, aquells semblen éssers menys inhumans. Esmenta Immanuel Kant que «culpava els jueus de la seua persecució, per l’arrogància de creure’s el poble elegit, i per tant, resultava natural que la resta de races els perseguiren per haver-se sentit excloses»; compara Konrad Lorenz amb Heidegger a qui l’acusen d’hipòcrita i de no ésser un autèntic nacionalsocialista; esmenta el Faust de Goethe; La muntanya màgica de Thomas Mann i el centre de Wienerwald on també es va tractar Franz Kafka; versos de Schiller «Ja no tem res, i amb tu del braç/ em sent capaç de desafiar el segle./»; a Kurt Stavenhagen especialista en Kant i el seu llibre «La terra natal com a base de l’existència humana», on establia lligams espirituals entre el territori i els individus; els debats entre Kurt, Eduard Baumgarten, Heidegger i Alfred Rosenberg, en el sentit que l’antisemitisme era l’element vertaderament unificador en la reconstrucció alemanya, el judaisme com l’aglutinador bàsic i un dels fonaments filosòfics del nazisme.

Alemanya era la pàtria mare, i els països occidentals no eren més que colònies, que calia tornar a germanitzar. El món alemany es considerava superior al món occidental, això els donava dret a conquerir i espoliar les terres dels pobles eslaus, que eren vistos pels nazis com a Untermenschen, és a dir, com a subhumans; els de la raça ària eren superhomes (Übermenschen) tenien dret a posar el món sota els seus peus amb grans sacrificis que reclamen les grans gestes, Rudolf Hippius, Egon Freiherr von Eickstedt i el llibre referencial del nazisme Etologia i raça en la història de la humanitat, junt a Hans F. K. Günther, eugenicista i membre influent del partit nazi que dirigia la revista Zeitschrift für Rassenkunde (Revista d’Estudis Racials), Ernest Haeckel, Francis Galton, Herder; si Einstein i Planck a principis de segle havien revolucionat la física, ara ell volia demostrar que la segona part del segle XX seria el segle de la biologia, saber qui era l’home i on volia arribar, científicament; conèixer el llegat biològic i millorar-lo, el nazi i afamat presoner per criminal de guerra Rudolf Hess i el seu escrit Carta a la dona celibatària, on afirmava que el seu deure principal era la procreació, doctrines patriarcals i masclistes com la de les tres KKK: Kinder, Küche, Kirche (nens, cuina i església) que eren els deures de la llar que reservaven a les dones com a destí per contribuir a la grandesa del Tercer Reich, com veiem que encara emergeixen propostes masclistes de partits feixistes que voldrien despenalitzar els maltractament de les dones, discriminar-les més encara i retornar-se a cleda domèstica.

Ara mateix, també hi ha gent, al comissariat del Consell d’Exteriors de la UE actual, que considera que la societat catalana necessita una desinfecció més pura i rotunda, com els nazis creien que els jueus eren un virus que calia desinfectar i erradicar, en compliment de la llei. Més llibres, músics o pintors que s’esmenten són Guillem Tell de Schiller, l’Albert Speer, l’arquitecte de Hitler, amb el seu Mein Kampf, La cançó d’amor i de mort del corneta Christoph Rilke de Rainer Maria Rilke, els llibres prohibits per fer-los cremar, de Kafka, Heine, Heinrich Mann; van interpretar Eine Kleine Nachtmusik de Mozart, de Bach i Beethoven, com poden dir-nos «Porcs alemanys»?, la cançó Weit ist der Wegzurük ins Heimatland, so weit, so weit (Guarda les teues penes a la motxilla i somriu, somriu), Marc Chagall i Vitebsk, la seua pàtria, Hyeronimus Bosch i l’infern, com el camp de batalla, era la selva més salvatge, sense pietat ni compassió; Jaeger i el llibre Paideia: els ideals de la cultura grega, Georg F. Hegel i el nom de Zeitgeist, com una força invisible que domina i configura una època, Ernest Jünger, considera que l’esperit del temps de Hegel és una atmosfera cultural que impregna tot el teu temps gràcies a la creació de coneixement racional, que deixa de banda les creences de els tradicions, així havia evolucionat el «progrés moral», les guerres contribuïen a mostrar el valor davant les conquestes de la condició humana i així s’eximien, ell i el nazisme, de les responsabilitats dels seus actes; Hermann Voss i el seu famós manual Anatomischer Anzeiger, amb il·lustracions d’aquells cossos ajusticiats, molts d’ells guillotinats per la Gestapo…

Al final de la novel·la hi ha un glossari amb tots els noms en alemany que es fan servir al llarg del llibre, des de l’Anschluss, nom amb el que es coneix l’annexió d’Àustria al Tercer Reich pel règim nazi el 12 de març de 1938 a Wunderwaffe, en alemany, armes meravelloses o armes miraculoses. Fou un terme assignat a la Segona Guerra Mundial pel Ministeri de Propaganda de l’Alemanya nazi a unes quantes superarmes revolucionàries emprades pels alemanys, passant per Endlösung, la Solució Final fou el pla nazi per a l’extermini dels jueus durant la Segona Guerra Mundial; Gottgläubig, literalment Creients en Déu, fou un moviment nazi de caire religiós, que havia abandonat de manera oficial l’Església cristiana, però mantenia la creença en un poder superior o un creador diví; Heimat, que designa a la vegada el país on s’ha nascut, el vilatge on s’ha crescut, però també la casa on s’ha passat la infantesa o aquella que es considera coma casa. Representa un concepte pregon de la identitat de l’individu; Herrenvolk, literalment, poble de senyors, fou un concepte clau en la ideologia nazi; Lebensborn (font de vida) foren centres creats amb l’objectiu de donar la possibilitat a les dones racialment pures de parir en secret i així augmentar la natalitat. Una vegada nascut el nadó, hi havia l’opció de donar-lo en adopció perquè les SS se’n feren càrrec; Lebensraum, una teoria geopolítica ideada i desenvolupada pels geògrafs Friedrich Ratzel (1844-1904) i Karl Haushofer (1869-1946) segons la qual la població de qualsevol poble necessitava assentar-se i projectar-se en espais que corresponien a àrees de civilització naturals. Mischling, sang mesclada (mestís), fou un terme emprat pel nazis per a denominar aquells que tenien sang de diferents races, i en especial de procedència jueva o també Weltanschauung, la cosmovisió, (de Welt, món, i anschauen, mirar) és el conjunt d’opinions i creences que conformen la imatge o concepte general del món que té una persona, època o cultura,a partir de la qual interpreta la seua naturalesa i tot allò que existeix. Un concepte fonamental en la filosofia alemanya, i que va tenir un protagonisme cabdal durant el Tercer Reich.

De fet, com es diu a la contraportada, aquest esperit del temps o Zeitgeist va fer que aquest metge austríac pensés a aplicar els estudis sobre el comportament animal al progrés i a la ‘puresa’ de l’espècie humana. L’esperit del temps va fer que posés el seues investigacions al servei d’una política sense cap escrúpol que mena a la barbàrie. L’esperit del temps el va convertir en un puntal de les teories que fonamentaven les pràctiques nazis. L’esperit del temps el va situar al front de l’Est en la guerra contra els russos. L’esperit del temps no va impedir que a principis dels anys setanta aquest científic nazi rebés el Premi Nobel. L’esperit del temps és una novel·la que reflexiona sobre les foscors més inquietants de la naturalesa humana…

Les observacions sobre el mètodes per seleccionar els nens germanitzables i les estratègies per aniquilar el polonés son molt interessants; cal analitzar els mites i les creences del supremacisme alemany, que consideren que el bilingüisme és dolent, perquè impedeix desenvolupar una visió unitària del món o que els bilingües pateixen afàsia, i cometen més errors en el moment de parlar; es castiga si algú es descobert parlant la seua llengua materna, i no sols ells, sinó tot el grup de nen polonesos; un càstigs que no oblidaran mai…com es feia durant la dictadura franquista a les escoles o actualment a la majoria de tots els mitjans de comunicació espanyols o al Congrés i Senat on s’exclou el català; aquells nazis no volien sentir parlar en polonés: «a Pozen estava prohibit parlar-ne pel carrer, però la prohibició era quasi impossible de fer complir. A Gdansk ho havien castigat amb la pena de mort, amb uns resultats més aviat parcs i difícils de posar en pràctica. La llengua materna és l’última cosa que es pot extirpar d’un territori conquerit; quan ho aconsegueixes pots assegurar plenament que aquell país ja és teu. I no era el cas de Posen, on especialment els joves es mostraven molt poc receptius a abandonar la llengua polonesa. Fins i tot al tramvia, d’ús exclusiu per als alemanys, era impossible deixar de sentir-lo».

Aquestes reflexions sobre la substitució de la llengua considerada més feble i aniquilable per la més forta i dominant, que s’imposava, és matèria ben actual al nostre País Valencià i a la resta del domini lingüístic catalanoparlant. I és matèria d’estudi a tot l’estat espanyol on rebrota, amb més força que als darrers quaranta anys, tot i que sempre ha estat present, una concepció nacionalista unitarista, monolingüe i perseguidora, amb afany aniquilador, de la resta de llengües, cultures i nacions sense estat que hi ha a la Península Ibèrica. El temor a la diferència que esmenta aquest Premi Nobel en la conferència per l’atorgament del premi. Un llibre que suscita un munt de reflexions sobre la nostra condició com a valencians, balears i catalans… Compartim una catalanitat que durant tants anys, segles, ha sigut objecte de persecució, de divisió i d’atac acarnissat per l’esperit del temps dels monarques i cacics governamentals de l’estat espanyol i els seus mitjans i diaris de cada època, que és fer el que els passa pels collons per banda dels qui ens volen exterminats i genocidiats, si més no, lingüísticament, culturalment i nacional; com feien els nazis amb els jueus.

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER