L’afer Comorera

comorera
Sal·lus Herrero
D’ara endavant, després de llegir Protocol M. L’afer Comorera de Ramon Breu, edicions Voliana, 2019, no podré dir el que va escriure Elias Canetti als seus Apunts de 1976De la rutina de l’assassinat m’he hagut de mantenir allunyat. Mai he llegit novel·les policíaques, hauria perdut la capacitat de sorprendre’m. Encara no comprenc cap assassinat, he de resoldre un enigma, perquè és insoluble, estic viu”. No ho podré dir perquè he llegit aquest llibre sobre Comorera en pensar que era un assaig; potser si hagués sabut que era un assaig embolicat de novel·la policíaca, no l’hagués llegit i m’hauria perdut un llibre interessant. Perquè denuncia les petjades de l’estalinisme i de l’espanyolisme del PCE contra el PSUC.
A la coberta hi ha una fotografia del judici, el 7 d’agost de 1957, on hi ha asseguts al banquet dels acusats, Ferran Canyameres, Joan Comorera i la seua dona, Rosa Santacana, també s’hi veu l’advocat i historiador Josep Benet. Comorera fou víctima de l’estalinisme i del franquisme. En una barreja entre realitat i ficció, la periodista francesa d’origen català, Violette Courbière, investigadora dels crim estalinistes s’entrevista amb el txec Artur London a París, un comunista purgat, que l’informa de la detenció de Comorera per banda de les autoritats franquistes, potser denunciat pels seus ex-companys del PCE i l’anima a viatjar a Barcelona per investigar els fets. Perquè sembla que estan davant d’una víctima més de l’estalinisme fora de les fronteres de la Unió Soviètica. Com el que li passà, uns anys abans, a Trostki a mans de Ramon Mercader, al llarg braç executor d’Stalin que arribà fins a Mèxic. I a molts d’altres.
A l’Epíleg, la periodista de Dernières actualités que fa l’informe final després de la mort de Comorera a la presó de Burgos, el 7 de maig de 1958, ens informa que havia estat fundador del PSUC, el partit comunista de Catalunya, fundat el 1936, en plena Guerra Civil, que arribà a tenir més de 900.000 militants abans de la derrota de la República a mans de l’avui dictador Francisco Franco. El PSUC és un partit vinculat al Partit Comunista d’Espanya, però inicialment autònom i que posseïa representació pròpia a la Internacional Comunista. Va ser conseller a la presidència de Lluís Companys durant el període republicà; a l’exili, fou expulsat del seu partit el 1949 després que la cúpula del PCE controlés el partit català, després de sotmetre’l a un linxament i un descrèdit. Fins i tot els dirigents estalinistes del PCE donaren a la policia de Franco la pista que Comorera era a Barcelona i els noms dels seus col·laboradors més pròxims, mentre l’acusaven de col·laboracionisme amb el règim feixista. Fou acusat de titista, és a dir, de seguidor de Josip Broz, Tito, heroi de la lluita contra els nazis i artífex de Iugoslàvia socialista, allunyada de la influència de Moscou i organitzada com un estat federal i autogestionari.
L’acusaren d’heretge per voler mantenir l’autonomia del PSUC, que propugnava una Catalunya sobirana per decidir les seues relacions amb Espanya, seguint la bandera de Macià i el somni de Layret, com deia Comorera, i afegia que només un partit fort de la classe treballadora catalana podia emprendre aquest projecte. Fins i tot la cúpula dirigent del partit espanyol va pressionar la filla de Comorera, Núria, perquè renegués públicament del seu pare titllant-lo de degenerat, una maniobra habitual de les campanyes de desprestigi dissenyades per Moscou. Al principi de 1951, Comorera i la seua companya Rosa, s’estableixen secretament a Barcelona, on portaran una vida clandestina, temorosos tant de temible policia franquista com dels estalinistes, amb la intenció de reconstruir el PSUC, editarà artesanalment l’òrgan de premsa Treball i traduirà novel·les policíaques de George Simenon per guanyar-se la vida.
Comorera és conscient que figura a la llista dels serveis secrets soviètics que han decretat per a ell el Protocol M, és a dir, la seva eliminació física. Però tenaç, insisteix que l’abc de la visió marxista assenyala que cal sempre sotmetre’s a la realitat i la realitat, diu, és refermar el fet diferencial català. És monstruós voler negar la cultura, la llengua, la sobirania catalana (o valenciana!) en nom de l’internacionalisme. L’internacionalisme socialista és la suma d’unitats germanes i no la uniformització de les nacions, puntualitzà. I no es cansarà de repetir-ho. És precisament la idea contrària del que sostenen els socialistes i comunistes espanyols. Insisteix en un PSUC republicà, socialista, catalanista i democràtic, que faci que Catalunya sigui més igualitària i sensata i que ofereixi el principi d’autodeterminació dels pobles com a punt central del seu programa, lligant llibertats nacionals i socials. El PCE volia que el PSUC fos un partit domesticat, una sucursal a Catalunya, la delegació catalana del comunisme espanyol. L’acusaven de ser un exemple del lamentable “culte de la personalitat“, els qui, com Stalin, Pasionaria o Carrillo, no feien altra cosa que fer un aparell a la  seua mida per portar el culte a les seues personalitats, amb mètodes inquisitorials, fins al cim. L’acusaren també a Comorera, d’agent de l’imperialisme, com feren uns anys abans amb Andreu Nin.
El consell de guerra contra Joan Comorera, fou una farsa feixista del règim de Franco; fou condemnat a trenta anys de presó. S’havia salvat de la pena de mort perquè amb aquesta condemna el règim s’assegurava que moriria a la presó. Comorera estava greument malalt de broncopneumònia, de passar els durs hiverns a la presó de la Model; no es va aconseguir cap indult ni que continués a l’Hospital Militar de Barcelona; el mes de novembre de 1958 era enviat al Penal de Burgos, de clima cru, glacial gairebé, la capital del bàndol nacional-feixista durant la Guerra Civil d’Espanya. Va morir el 7 de maig de 1958; uns dies abans la seua companya, Rosa Santacana, assabentada que el seu marit s’estava morint, va implorar que la deixessin veure’l, però la direcció del penal s’hi negà, li digueren que ja el veuria al cementiri. És la típica “empatia” del nacionalisme espanyol amb les seues víctimes. Un estat que s’edifica sobre la crueltat, el sadisme, la violència i el terrorisme.
Com ho explica, Ramon Breu, al  darrer apartat, en un post-epíleg, anomenat Realitat i ficció, aquest relat està inspirat en uns fets i en alguns personatges reals, com el mateix Comorera, la seva muller, Rosa Santacana, Ferran Canyameres, Artur London, Josep Benet, Manuel de Pedrolo o en Solé Barberà n’aparèixen d’altres fruit de la ficció com la mateixa periodista Courbière, els detectius Pere Teixidor i Quimet Sagasta, o el reporter Mondelo. Ells no van existir mai. Ha intentat “fer reviure una època d’infàmia i injustícia que hem d’aconseguir que no torni mai més”.
Hi ha frases colpidores, en tots els sentits, que travessen tot el llibre sobre l’afer Comorera, posem per cas, La literatura és un luxe per a l’ésser humà, però la ficció és una necessitat (G.K. Chesterton); És una idiotez querer fomentar el catalán y la nación catalana; es como querer resucitar un muerto (Antonio Juan Creix, torturador de la Brigada Politico-Social de Barcelona, 1941-1968), citat per Ferrer Gironès, Francesc (2000) Catalanofòbia. El pensament català a través de la història. Edicions 62. Pàg. 298, El poder és un gran delinqüent impune, Leonardo Sciascia, Los tios de Sicilia. Ed. Burguera. P. 212. La revolució no s’anuncia, es fa, i es fa deixant de banda les estridències i portant la llei de la veritat a tots els esperits, Joan Comorera, carta a companys de París 19-3-1951 CEHI-UB; El pare de la veritat és el temps i no l’autoritat, Bertolt Brecht Vida de Galileo. Alianza Ed. 2012; No hi ha res a témer, només cal entendre, Marie Curie; El PSUC fou un partit amb una militància despresa i solidària, però alhora maltractada pels seus dirigents (Josep Fontana, a l’acte de celebració del 70è aniversari del PSUC, 23-7-2006 Caminal, M. 2009, Comorera, un patriota per la llibertat de les persones i dels pobles dins Joan Comorera torna a casa 2009, a cura de Carme Cebrián. Barcelona. Pòrtic. P. 403; Una novel·la és més que una història ben o mal contada; és sempre un testimoni de la nostra condició, una presa de posicions i, en definitiva, un acte de protesta, Manuel de Pedrolo, enquesta als escriptors catalans a Serra d’Or, març 1961; Llegir no és descobrir, és reconèixer, Joan Margalit, Per tenir una casa cal guanyar la guerra (2018), Barcelona, Proa; La vida haurà passat com un gran castell trist, que tots els vents travessen, Louis Aragon, Semana santa, Barcelona, Lumen, 1973.
Post Scriptum
Al llibre recentment publicat, “El vertigen dels dies. Notes per a un dietari”, Gustau Muñoz, L’Avenç, 2019, hi ha l’exigència d’un repàs sobre el passat d’una certa cultura política d’extrema esquerra que es dedicava  “a blasmar el “revisionisme” i el “tacticisme” o el “politicisme” dels qui proposaven aliances amplies, pactes per la llibertat i uns objectius limitats de democràcia política “la democràcia burgesa”, que es deia llavors en to displicent”. A propòsit del llibre de Jordi Borja, sobre l’organització que va fundar i dirigir Bandera Roja, 1968-1974. Del maig del 68 a l’inici de la Transició. Sense qüestionar l’honestedat bàsica de l’escrit, s’interroga Muñoz sobre les causes per les qual “La història esdevé llavors, fàcilment, llegenda. La narració selectiva dels millors moments i de les millors intencions, i l’oblit de les pitjors errades i de les greus equivocacions. És dur reconèixer que estàvem molt mal armats, en el pla de les idees, per a construir una nova societat democràtica. Si, és cert, es pot pensar que la dialèctica de la història funciona així: buscant uns objectius d’una ambició desmesurada, radicals i utòpics, s’aconsegueix alguna cosa de menor entitat però tangible. Buscant la Xina o el Japó es descobreix Amèrica…”. I denuncia que “aquesta incoherència entre la proclama democràtica i l’admiració pel règim soviètic o fins i tot per la Revolució Cultural xinesa o, en casos més dramàtics, per l’Albània d’Enver Hoxha, passa factura”.
També apunta com als aparells es preservaven reductes dogmàtics i rèmores insalvables del passat que esterilitzarien les millors i més generoses energies desplegades en la lluita antifranquista. I relaciona, de manera adient, una parella gairebé sempre inseparable: l’entusiasme i la frustració, així com reclama una visió de la història més crítica (amplia i aprofundida), més enllà de la memòria. Però no contra la memòria. Cal saber reconèixer les errades. Perquè sense aquest anàlisi les errades es reprodueixen.
Caldria preguntar-se també, quins estranys rituals i mecanismes ocorren perquè, en tractar de generar un “home nou” o un “mon nou”, es repeteixen fórmules religioses, inquisitorials (sectàries i mafioses), d’obediència cega, de manca de confrontació d’idees, d’imposició de “la veritat” inclús per eliminació física dels heretges, heterodoxes o dissidents… “A fi de bé”, per salvar-los d’ells mateixosper afers redemptors, sens dubte, i aquest és el problema, un dogmatisme que rebutja qualsevol escepticisme (interrogació, dubte i qüestionament).Ell mateix, com a responsable de cultura del PCPV a finals dels anys setanta, junt al secretari general d’aquest partit comunista al PV, Ernest Garcia, Doro Balaguer, els germans Codonyer, etcètera, els comunistes valencianistes que van patir els dictats del nacionalisme espanyolista del PCE, que no podia suportar que defensaren un autogovern prou robust, el qüestionament de la monarquia o de les centrals nuclears… perquè tot això era atacar el “Progrés” o impugnar la monarquia o la indissoluble unitat d’Espanya; els pactes entre Carrillo, Suárez, González i Fraga era ben limitat i ens recloïa en la cleda del nacionalisme i supremacisme espanyol, sense el reconeixement al dret a l’autodeterminació ni a una pluralitat efectiva lingüística, cultural o nacional… diferent a la nació espanyola de matriu castellana. Fou el relat del nacionalisme espanyol que es va imposar fins ara. A tots els partit espanyols, amb molt poques diferències, només distincions de màrqueting de mercat electoral, per acontentar una clientela prou adaptada i acomodada als requeriments de l’entramat de l’estat.

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER