Xile: No és per 30 pesos, és per 30 anys

xilw

Joan de l’Alcázar

Vaig viatjar a Xile per primera vegada en 1992, fa gairebé eixos trenta anys dels que parla la consigna que s’ha fet popular aquests dies. D’aleshores ençà he mantingut uns forts lligams amb aquell país, al qual professe una estima molt especial. Després d’aquella primera estada vam vindre altres i, en paral·lel, Xile es va convertir en una de les meues prioritats professionals. Llibres i articles sobre la seua història recent formen part del meu currículum, i el moment més honorable de la meua vida acadèmica va ser la participació en qualitat de perit de l’acusació –amb l’advocat Joan Garcés- davant el jutge Baltasar Garzón en l’Audiència Nacional, qui aleshores instruïa el Sumari 19/97 Terrorisme i Genocidi ‘Xile-Operatiu Còndor’, contra Augusto Pinochet Ugarte i altres.

Xile acabava d’eixir de la dictadura en 1992. Patricio Aylwin era president de la República després la victòria de la Concertació de Partits per la Democràcia en les eleccions de desembre de 1989, però el general Pinochet era comandant en cap de l’Exèrcit i els seus partidaris encara no acabaven de digerir la derrota en el Plebiscit de 1988, que l’havia obligat a abandonar el Palau de La Moneda. Tal i com estava previst a la Constitució de 1980, redactada durant el període militar, el dictador en deixar la presidència de la república passava a comandar les forces armades, com en 1998 passaria a convertir-se en Senador Vitalici de la República. Poc després va viatjar a Londres on va ser detingut per ordre del jutge Garzón. 500 dies més tard, el dictador xilé va tornar a Santiago, però llavors era ja un cadàver polític.

En aquell temps inicial de la dècada dels noranta, Xile era un país traumatitzat per les violacions massives dels drets humans que s’havien produït durant els disset anys del règim militar i per una política econòmica rabiosament neoliberal amb duríssims efectes socials. Era, o així el vaig percebre, un país gris, trist i, sobre tot, cruel amb els més dèbils i vulnerables.

Com vaig escriure anys després [Chile en la pantalla, 1970-1998, PUV], en la dècada dels noranta l’escenari polític xilè es va caracteritzar per una inequívoca tranquil·litat però, també, per un increment dels decebuts per la democràcia. Aquests, als quals l’historiador Alfredo Riquelme va anomenar “els electors de ningú” (els que van votar nul en les eleccions), van pujar fins al 18 per cent entre els inscrits en el cens. Aquesta desafecció quant a la participació democràtica va tenir, lògicament, les seues causes. D’una banda la autocomplaent actitud dels dos governs de la Concertació, que van fer ostentació dels seus innegables èxits econòmics (la reducció dels paràmetres de pobresa i els elevats nivells de creixement), però que van eludir qualsevol indici d’autocrítica. Per una altra, l’immobilisme polític del país i la creixent despolitització d’amplis sectors de la ciutadania: aquells a qui el sociòleg Tomàs Moulian va denominar “ciutadans weekend” i “ciutadans credit card”, dos models conservadors, instal·lats en l’individualisme i el consumisme, molt funcionals en el Xile d’aquests anys.

No obstant això, tota la responsabilitat de les debilitats democràtiques no es pot carregar en el compte del centre i de l’esquerra reformista xilena que van governar després la dictadura. El sociòleg Juan Enrique Vega es preguntava a la fi de la dècada dels noranta si existia una dreta democràtica a Xile. Vega va resultar molt contundent en la seua valoració. Així, va emfatitzar el fet que mentre els partits progressistes havien estat autocrítics respecte als seus errors del passat, -errors que van afeblir el sistema democràtic xilè durant el període de la Unitat Popular-, la dreta en cap moment va donar senyals de reconeixement dels errors i els horrors del període de la dictadura.

Aquesta dreta vivia una aparentment còmoda esquizofrènia vital. Cosmopolita i mundana en matèria econòmica, era provinciana i gairebé vuitcentista en matèria política, i en matèria social i cultural. Tan partidaris com es confessaven de la globalització econòmica i financera i de la integració capitalista mundial, es negaven en rotund a acceptar que no només circulen les mercaderies, sinó que també les idees viatgen i que, a més del dret de propietat, altres drets encara més importants també s’han de preservar.

Ara, a finals de 2019, l’esclat de protestes i violència que s’ha produït a Xile, al que estem assistint aquests dies, és el resultat d’aquells trenta anys dels que parlen a la consigna que encapçala aquestes ratlles. Aviat, el 14 de desembre,  es compliran tres dècades d’aquelles eleccions de la recuperació de la democràcia després la cruenta dictadura terrorista de Pinochet. El politòleg Manuel Antonio Garretón parlaria poc després d’aquella democràcia recuperada com una democràcia de baixa qualitat.

El propi Garretón ha tipificat quatre fases en les dictadures de seguretat nacional llatinoamericanes, un esquema que val per a la comandada per Pinochet. En la segona de les fases, la que ell anomena fundacional, és en la que es posa en marxa allò que es coneix com el model xilé. Un nou tipus d’economia de mercat implantat per la dictadura que va significar una ruptura radical amb el model de desenvolupament que havia estat vigent abans del colp de l’11 de setembre de 1973. Es va produir una re fundació del país, una revolució capitalista que tindrà enormes repercussions sobre els diversos plànols de la realitat xilena. En termes generals, el programa aplicat durant setze anys de dictadura va significar la híper apertura de l’economia al capital internacional, la reorientació de la producció cap al mercat mundial i l’adopció d’un enfocament de lliure empresa mitjançant la massiva privatització dels mitjans de producció, paral·lela a una dràstica reducció de les despeses públiques.

Ara, els analistes s’afanyen a explicar què està passant aquests dies al país andí; com és que s’ha produït un esclat com el que s’està desenvolupant a Xile.

Són sis els problemes que els especialistes citen a hores d’ara: el sistema de pensions de capitalització privada, que implica misèria per a la major part dels jubilats; un sistema de salut dual i de molt distinta qualitat segons el status social dels ciutadans; els dèficits de tot tipus del transport en ciutats tan extenses com Santiago; els greus problemes en el sector de l’educació, on es potencien els condicionants de classe dels estudiants; les privatitzacions de serveis bàsics com ara l’aigua, absolutament insuportables; i un llarg llistat d’abusos i corrupció que afecta a la majoria de les institucions xilenes, des dels partits polítics als militars o a Carabineros de Xile, la policia militaritzada.

Tot i que ha rectificat i va fer una mena de tímida disculpa, mai podrà oblidar-se el diagnòstic inicial que l’actual president Sebastián Piñera va fer en compareixença davant la premsa: “Estem en guerra contra un enemic poderós i implacable que no respecta a res ni a ningú i que està disposat a usar la violència sense cap límit, fins i tot quan significa la pèrdua de vides humanes, amb l’únic propòsit de produir el major dany possible”. Unes declaracions que responsabilitzaven els que protestaven de la mateixa manera que la dictadura dels anys setanta i vuitanta parlava de “l’enemic interior”,  o dels “comunistes infiltrats al servei de Moscou”, que no tenien més objectiu que convertir Xile en una nova Cuba.

És impossible no lligar aquesta intervenció de Piñera amb una molt coneguda de Pinochet en 1985, durant la commemoració del colp de l’11 de setembre. El general es dirigia a un públic entregat en una magna concentració que volia connectar la independència del país, en 1810, amb l’inici del seu règim, en 1973. El general, amb la seua inconfusible prosòdia, va aixecar molt la veu per dir: “L’únic país del món, l’únic que pot aixecar el cap, que pot dir traguérem als cuba… [Ha estat un lapsus i rectifica], als comunistes d’aquí, som nosaltres”. A continuació, com en ell era habitual, va dialogar de manera retòrica amb els assistents: “Però, un momentet, vostès diran, però bé … ¿per què ens porta tot això? [Elevà el to encara més, la seua veu es va fer més aguda, gairebé histriònica] Ho porte per despertar-los, senyors!, perquè pensen que estem en una guerra!!!, que no s’ha acabat la guerra!!!, que estem lluitant diàriament!!!”.

Han passat trenta anys, efectivament, des que es va recuperar la democràcia a Xile. Però, en bona mesura les reclamacions de la societat xilena d’avui són resultat d’aquella fase fundacional, d’aquella revolució capitalista en la que el mercat va convertir-se en la mesura de totes les coses.

La democràcia xilena ha continuat tenint una eficàcia social molt discutible. S’han millorat paràmetres de pobresa respecte dels existents quan Pinochet va ser obligat a abandonar La Moneda, pel resultat del Plebiscit de 1988, però la desigualtat interna de la societat xilena és feridora. Segons la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL), l’1% més ric del país es va quedar amb el 26,5% de la riquesa en 2017, mentre que el 50% de les llars de menors ingressos va accedir només al 2,1% de la riquesa neta de Xile.

L’espurna de la pujada de les tarifes del transport –els 30 pesos- va encendre en flames el país, però ho va fer de manera relativament gradual quant als nivells de violència i ràbia. El govern de Piñera, amb la seua al·lusió a la guerra interna, no sols va recordar Pinochet, sinó que va respondre amb la mateixa lògica de la dictadura: amb tecnocràcia i amb repressió. El nombre de morts, ferits i detinguts és esgarrifós, i obliga a atendre a una variable important: la violència latent en la societat xilena.

És molt difícil entendre –si més no des de lluny- l’extrema violència dels soldats xilens –xicots que no són professionals de la milícia ni, encara menys, de l’ordre públic- envers la població desarmada. N’hi ha una ingent quantitat d’imatges que evidencien que han actuat com una mena d’exèrcit d’ocupació desitjós de sembrar el pànic entre els civils dels país envaït. ¿D’on ve aquesta violència que fa que un simple soldat dispare a boca de canó contra un jove estudiant desarmat i amb les mans en l’aire? ¿Com explicar que un escamot de soldats dispare a discreció sobre persones que fugen espantades per no haver respectat el toc de queda? ¿Què significa que una camioneta de Carabineros de Xile a tota velocitat llance el cos d’una persona –viva o morta?- pel portó de darrere?

A hores d’ara, quan la xifra de víctimes mortals per la violència de les forces de seguretat de l’Estat està quasi en les dues desenes, ¿com explicar que al que semblava el país més estable d’Amèrica Llatina hi haja hagut un esclat de sang, por i llàgrimes de les dimensions que estem comprovant?

No és senzill d’entendre la conjuntura actual de Xile. Però, sembla evident que allò que n’hi ha darrere d’aquesta és un seguit de problemes estructurals que el país arrossega, si més no, des de fa tres dècades. És per això que és tan  expressiva com encertada eixa sentència que encapçala aquestes ratlles: No és per 30 pesos, és per 30 anys.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER