Nous paradigmes identitaris?

espai jf

 Sal·lus Herrero

Em vaig assabentar de l’article de Manuel Alcaraz i Joan Romero (https://www.eldiario.es/cv/opinion/relat-nou-identitat-valenciana_6_950214975.html) sobre un relat per al nou paradigma de la identitat valenciana als temps d’avui, gràcies a l’article de Gustau Muñoz a eldiario.es (https://www.eldiario.es/cv/opinion/lequidistancia_6_951614833.html). Una replica contra l’equidistància. M’ho va advertir Vicent Marqués Carbonell, que acaba de publicar el segon volum de la Hª de la cuina catalana i occitana, dedicat a les olles i les verdures. Em va dir: “Segur que t’interessarà”. I efectivament, m’ha interessat, i tant. Ho confesse perquè en la defensa de la meua pròpia llengua catalana i Països Catalans he ficat tota la passió que he pogut des de fa molts anys, inclús durant la dictadura. I he tractat sempre de ser coherent en creure que la llengua pròpia i històrica del meu País no ha de ser inferioritzada. I ha de ser prioritzada de forma decisiva des de la radicalitat democràtica, el màxim respecte i reconeixement per banda d’un estat espanyol que mai ho ha fet sincerament. Per això ens obliga, forçosament, vulgues o no, a construir un estat propi.

Notes per a un debat sobre el valencianisme en el nostre temps.

 

Darrerament hem pogut llegir dues mostres inquietants d’una actitud que és, si més no, estranya. O sorprenent. Per un costat, el guru del jove polític Íñigo Errejón (amb el qual ha pactat …
www.eldiario.es

 

Gustau Muñoz ho defineix molt bé. Conceptualment, reconeix que estem obligats a revisar els paradigmes anteriors per millorar-los, matisar-los, criticar-los o esmenar-los. Ho sabem, si més no, des de la proposta de Kuhn, sobre l’Estuctura de les revolucions científiques i el canvi de paradigma des d’un model anterior que s’economitza i es modifica per tal d’explicar millor la realitat. És la tasca intel·lectual per excel·lència, lligada a corregir els coneixements i el saber anterior aprofitable, detectant les reivindicacions de justícia social i col·lectiva dels vençuts i oprimits (W. Benjamin). Una tasca que Joan Fuster va convertir en ofici i passió per fer emergir les identitats oprimides de milions d’éssers humans discriminats per l’estat espanyol des d’un nacional-catolicisme repressor lligats al feixisme. I, lògicament, amb Gustau Muñoz, em sembla molt erroni equiparar, monarquia o república, com fa J.L. Villacañas, com a entrenador d’Errejón, per fabricar un nacionalisme espanyol d’estat, cortesà, que demana Més Madrid o Més Espanya o Més País (madrileny!), per a espoliar-nos més i millor, a l’altura dels temps… [tot i que, ho vull reconèixer, per a ser just, sovint, Villacañas, ha apel·lat en algun article o llibre escadusser, a un cert reconeixement de la catalanitat i del dret de Catalunya a decidir el seu futur. En altres, tot el contrari, en titllar l’independentisme català de populisme, sense cap argument més que el tractament d’enemics d’Espanya. Perquè els populistes sempre són “els altres”. Evidentment.  Més encara quan aquests “altres” (estigmatitzats com a ‘populistes’), són tractats de manera colonial per un estat imperialista; Gandhi també era acusat de ‘populista’ per l’Imperi Britànic per voler l’autodeterminació de la seua nació o per defensar els drets humans dels indígenes. Si formes part de les estructures nuclears de l’estat, els dissidents, ‘els altres’ fan nosa i han de ser estigmatitzats amb relats fabricats amb lloances monàrquiques i antirepublicanes, amb arguments inintel·ligibles, absurds i obscurs; narratives sempre al servei de la justificació de la corrupció espanyola; i de l’anticatalanisme.

Posar al mateix nivell la tradició reaccionària lligada a les dictadures, el feixisme o les monarquies imposades, i les tradicions democràtiques republicanes és inacceptable, com han explicat a bastament Paul Preston a “L’holocaust espanyol”, Àngel Viñas, Julián Casanova… Perquè el general Franco va esdevenir “el puto amo” (com s’autoproclamava!) durant 39 anys i 44 més honorat, com a generalíssim, “Por la gracia de Dios”, al mausoleu de Cuelgamuros per l’aliança amb Hitler, Musolini, l’església catòlica i les forces reaccionàries, terratinents, militars, policials, caciquils, xicotets propietaris rurals i forces eclesiàstiques antirepublicanes que li van permetre guanyar el colp d’estat militar d’un règim criminal i radicalment genocida i sistèmicament terrorista.

I tampoc, lògicament, es pot posar al mateix nivell el fusterianisme i l’antifusterianisme, com fan, molt poc encertadament, Manuel Alcaraz i Joan Romero, des del que sembla un nou nacionalisme espanyol a penes dissimulat i disfressat de ‘valenciania’; semblant al conte del llop quan es vesteix de caputxeta vermella i es fica al llit de l’àvia, simulant un to de veu ple de ‘dolçor’ i ‘amabilitat’… Més que inquietant.

No em detindré a explicar, perquè és massa obvi i seria massa llarg, els intents que hi ha hagut des de l’estat espanyol, tots els mitjans de comunicació espanyols, des de part de la universitat espanyola (inclosa la del PV, les Illes i Catalunya) i les institucions valencianes durant 44 de governs nacionalistes espanyols lligats a la UCD, el PP o el PSOE (tret de curt període del president Josep Lluís Albinyana) obsessionats en subalternitzar i sucursalitzar l’autoconsciència pròpia valenciana, en lligar-la a la banalitat, al no-res, a les festivitats neofranquistes, per anorrear-la, conflictualitzar-la o negar-la en incrementar l’autoodi, l’extinció i fomentar un anticatalanisme vinculat al reaccionarisme o a una “modernitat” espanyola postfranquista que continuava moltes de les pràctiques de la dictadura (la festa ‘nacional’ dels matadors de bous, l’elogi sistèmic i servil vers Madrid, el foment de l’odi contra Catalunya, l’imperialisme i el monolingüisme castellà com a llengua comuna i suprema, la indissoluble unitat de la pàtria, les “intentones”, els colps d’estat militars decimonònics durant el segle XX, les amenaces militars i patrioteres, la retòrica espanyolista, prepotent, inflada, tant ufana i tant superba, hispanista i proàrabista, els continus “tragalas”…). Amb voluntat d’extermini o de residualització de la valencianitat o catalanitat, és clar. Un anticatalanisme insidiós, herència intacta de la dictadura, que s’estén com una taca d’oli per tot l’estat inclús augmentant la seua virulència al País Valencià, amb gent que durant el franquisme eren valencianistes (o catalanistes!) que es tornen anticatalanistes quan s’inicia la “Transició”, negant la unitat de la llengua i atacant els Països Catalans des d’un nacional-catolicisme regionalista que es subordina a un nacionalisme d’estat de matriu castellana. Una Constitució merament formalista que, immediatament, es salta les seues pròpies lleis i sobretot el lleu esperit d’un cert reconeixement (molt limitat, fragmentat i divisori administrativament), de la pluralitat (lingüística, cultural i nacional, tot i que sota eufemismes, confusions interessades i embolics anticatalanistes per no acceptar la unitat de la llengua i cultura catalanes) i d’escàs autogovern autonòmic, en forma de mera descentralització, i, de rpesa de presa, s’incompleix, sistemàticament, i es torna en recentralització, fòbia a l’autogovern de Catalunya i campanyes sistemàtiques contra el català des de tots els diaris de Madrid i València, en una interpretació constitucional sarcàstica i de presa de pèl, en el referit a la llengua, allò de “patrimonio”, “riqueza”, “la especial protección”“promoción”... Un blablabla i una vulneració de drets fonamentals interminable.

Per desgràcia, i em sap greu dir-ho, aquestes estratègies del nacionalisme espanyol lligat a l’anticatalanisme, al País Valencià han anat vinculades no només al PP, també a sectors importants i claus del PSOE, des de Lerma i Guerra a González, Bono, Ibarra, Garcia-Page, Lambán (que va premiar fa poc, prevaricant, al fiscal Zaragoza, un altre obsés anticatalanista, per reforçar les condemnes als presos polítics catalans), també els del PP, Camps, passant per Zaplana, Rita Barberà, Mayrén Beneyto, Olivas, Aznar i Rajoy, en un consens anticatalanista PP-PSOE, quasi intercanviable, on el seu nacionalisme espanyolista anava lligat “al darrer refugi dels canalles“, com es deia al films “Senderos de gloria”. El que era i és el patriotisme d’estat, amb tribunals de justícia, policies, guàrdia civil, exèrcit i armes (dels que fan servir les carnisseries de les guerres, el terrorisme d’estat i la repressió com a manera de conquerir i d’ascendir en graduació judicial, electoral o militar!), el saqueig dels fons públics, la privatització de les empreses públiques i una corrupció institucional sistèmica, sobretot durant els vint anys de Govern del PP. El PSOE no va estar al marge d’operacions corruptes, de terrorisme d’estat i del suport des del PV a un nacionalisme espanyol intolerant per tal d’afeblir al màxim la llengua, la cultura i la identitat valenciana en català, i incrementar al màxim el castellà…  Els Països Catalans esdevenen per a l’estat espanyol en una mena de terra de conquesta, botí de guerra, territori colonial, a tots els àmbits, la visita del president espanyol en funcions Sánchez, “als seus” policies, a l’Hospital de sant Pau de Barcelona, menyspreant les sol·licituds del president de la Generalitat catalana, i el subfusell que mostrava els guarda-espatlles, exemplifiquen aquesta dinàmica supremacista estructural des de fa segles, acarnissant-se amb la brutalitat policial i amb sentències d’uns tribunals de part, amb acusacions inventades, humiliants i vexatòries; vulneradores de drets humans. Només busquen la derrota dels valencians catalànics, vèncer els altres, desarmar-los de qualsevol dret humà, exterminar-nos, des de la seua barbàrie, en un fil de continuïtat familiar amb l’estil del colp d’estat militar nacional del dictador, el 1936-39. Fins ara.

Mentre des de l’estat, durant la transició, es permetia, graciosament, que a Catalunya s’afiançara el català (pels pactes de governança entre Pujol i Suárez, González o Aznar), a València es feia servir una estratègia dissolutiva, brutal i agressiva, i el vicepresident del Govern de la UCD de Suárez (l’ignorant que deia, per la seua formació falangista, que no es podien fer classes de matemàtiques o de física en català!), Fernando Abril Martorell apuntava que el catalanisme era un càncer que calia extirpar del País Valencià. I a aquest afer d’extirpació es destinaren molts recursos i energies, així com la guerra bruta, les clavegueres de l’estat, les bombes a Joan Fuster, a Sanchis Guarner i a les llibreries amb llibres en català, l’ús de la violència per aterrir els intel·lectuals valencians i a la valenciana gent catalanoparlant, anomenada, despectívament i estigmatitzadora, ‘catalanista’ o ‘polaca’ (inclús ‘renegada’, ‘traïdora’!, ‘deslleial!’ o ‘antiespanyola’, capgirant del tot la realitat, amb una manipulació conscient del sentit dels mots a la manera d’Orwell en un neollenguatge feixistoide que ha continuat fins avui). El ‘valencià’ es va ubicar a l’Estatut, amb la complicitat de tots els partits espanyols, sense cap referència al català, es va contextualitzar, divisòriament i en format de gueto a les escoles i universitats públiques i de forma molt limitada i deficitària, quasi inexistent, a les escoles i universitats privades lligades a l’església catòlica i a la burgesia valenciana, amb tot un seguit d’entrebancs permanents per a impedir desplegar les seues potencialitats a tots els àmbits educatius, comunicatius, públics i socials. La llengua catalana al PV va continuar arraconada i marginada en massa àmbits com si es continuara la política lingüística de finals de la dictadura. Ara, als “nous temps”, doncs, no es pot dir que el baix autoreconeixement identitari de la valenciana gent és resultat d’un procés “natural” (caigut del cel!). Els processos de minorització identitària, lingüística i cultural en el català de València es posaren en marxa i s’acceleraren durant la “Transició”, en una pràctica aparentment ‘reformista’, amb certa continuïtat amb la dictadura anterior, molt tímidament, discretísimament, amb un excés de cauteles, de temors i totes les prudències (dels polítics que volen acontentar a l’extrema dreta a dins del PP-PSOE, des d’una manca de decisió, de resolució i determinació enormes a l’hora de defensar els drets lingüístics efectius de la població valenciana catalanoparlant, sent silents i còmplices dels processos d’assimilació i anorreament des de l’estat i tots els seus mitjans). Al remat, aquestes“indecisions”, produïen molts pocs canvis i escassa utilitat productiva per normalitzar el català al PV a tots els àmbits socials (inclús l’àmbit educatiu o de mitjans de comunicació catalanoparlants del País Valencià…), malgrat l’oficialitat retòrica, formalista i buida de contingut. Es deien i es deiuen unes coses i es feien i se’n fan les contràries. Perquè, des dels primers governs dels socialistes, mentre oficialment proclamaven l’oficialitat del valencià, en la pràctica ens advertien, al professorat, que havíem de ser molt prudents, molt moderats, molt cautelosos, fer renúncies en la demanda de drets, no podíem exigir-los ni exercir-los, aquests drets reconeguts, perquè això era “massa radical” i no havíem de crear “cap conflicte” lingüístic, apel·laven a la pau dels cementeris (Raimon), s’induïa a les bones o a les males, que no podíem aspirar a viure plenament en valencià. Ho deien que ‘defensaven’ el valencià, inclús amb relats que treien la importància a la defensa de la unitat de la llengua catalana, discursos i pràctiques a Canal 9 disglòsics, dialectalistes i subordinadors… però no posaven els mitjans ni tractaven de conscienciar a la població valenciana perquè exercira els seus drets lingüístics de manera resolutiva, ni creaven les condicions socials favorables, en una hipocresia i cinisme colossal; quan es posaven a fer “d’àrbitres” quasi sempre o sempre donaven suport als que atacaven la nostra llengua i estigmatitzaven com a “radicals” als que ens preníem seriosament i de manera determinant i decisiva les reivindicacions democràtiques i els drets per remoure les causes de la marginalitat lingüística, cultural i nacional del País Valencià.

No es pot dir que no s’ha de crear cap conflicte perquè davant teníem i tenim la impunitat, la prepotència i el supremacisme dels qui formats en el nacionalisme franquista volien i volen anorrear-nos o invisibilitzar-nos de tot als catalanoparlants. Des dels Governs socialistes, no s’activaren recursos i voluntat política per exigir que calia prioritzar, reparar i compensar els segles d’ignomínia i proscripció pública del valencià, català i mallorquí. Perquè des dels Governs “valencians” s’atenien les exigències i les amenaces intolerants de l’extrema dreta i no s’atenia la necessitat de preservar els drets del professorat i de la ciutadania que volíem viure plenament en valencià. Aquests hereus reciclats i reproductors del franquisme en democràcia entenien la llengua i cultura catalana del PV de manera que no havia de ser prioritària ni decisiva, si no subordinada, residual. Han esmerçat molta energia per aconseguir aquest objectiu. Inclús ho tracten de dissimular amb retòrica postmodernista i descompromesa amb els problemes de la valenciana gent, com deia el ministre de la dictadura, Ricardo de la Cierva, a la fi del franquisme, proclamant “la fi de les ideologies” o Fukuyama amb la fi de la història (hegeliana i neoliberal). Adés i ara.. amb formats distints. El “poc sentit nacional” de la gent del País Valencià ha estat fabricat, induït des d’aquells que ens han imposat sense escrúpols, llengua, lleis, nació i relat de poder,d es del segle XVIII, sobretot amb l’ajut d’una poderosa maquinària d’assimilació aplicada des de l’estat i llurs poders (l’escola, l’Església, els mitjans de comunicació, els grups econòmics), tot ens ha estat advers, molt advers. Alguns que s’autoproclamen ‘valencianistes’ o ‘catalanistes’, posem per cas, Duran i Lleida, sempre han treballat a favor de l’estat espanyol i en contra de la sobirania de Catalunya i més encara dels Països Catalans. Per desgràcia al PV, per colonització espanyolista, hi ha massa Duran i Lleides…

Per a no generar cap conflicte lingüístic valencià (Rafa Ninyoles, 1969), caldria fer com fa l’església i llur clergat (monges i professorat), fer-ho tot i sempre en castellà o espanyol, deixar de banda el valencià quan es creua la porta de qualsevol església o gairebé tots els mitjans de comunicació espanyols (excepte diario.es i pocs més!). Cal deixar a la porta i treure’s no només el barret sinó la llengua, el cap i la cultura valenciana en català. Deixar-la per a la intimitat, com suggeria el sàtrapa Aznar. Com si, en treure’s el barret, s’hagués de deixar de parlar, pensar i viure en valencià, el català de València, que ara des de l’estat volen que no fem servir en la relació institucional amb les Illes i Catalunya. Quina poca vergonya… Perquè diuen que tenen distint nom als Estatut, al PV sense cap referència que indique que és la mateixa llengua i cultura catalana (o valenciana). No hi ha tampoc encara cap coordinació institucional estable als Països Catalans, semblant a la que té l’espanyol o castellà d’Espanya amb la comunitat llatinoamericana sencera, sense cap impediment i molts recursos públics que paguem sobretot la gent dels Països Catalans. Nosaltres no tenim dret perquè la nostra llengua siga prioritària, decisiva i central, malgrat els anys d’opressió que una mínima justícia democràtica hauria de restituir i reparar. Perquè els derrotats, els vençuts, les víctimes de l’opressió espanyola, no tenim dret encara a ésser compensades pels danys físics, lingüístics, polítics i morals que ens han infligit. Com deia l’Ovidi, als que els molesta que parlem, pensem i visquem en català, els molesta que, senzillament, parlem, pensem i visquem. Voldrien que no pensarem, ni parlàrem ni visquérem en la nostra pròpia llengua, cultura i País Valencià. Perquè no decidim. Perquè no siga decisiva. Per augmentar la nostra subordinació i una indecisió que ens duu al no-res.

El conflicte no afavoreix la llengua catalana al País Valencià, és veritat, massa ho sabem. Però, sense conflicte, (que forma part de la vida mateixa mentre estem vius, quan reivindiques el dret a viure plenament en valencià, a la unitat de la llengua, a expressar-te en la nostra llengua i cultura catalanes a tots els mitjans de comunicació públics, etcètera), desapareixem del tot, s’extingeixen els drets si no els exerceixes, si no els reclames i els defenses amb determinació, actualitzant-los i posant-los en pràctica diàriament. Sense excuses. Sense por. Perquè encara hi ha massa gent, que ens voldria invisibles, castrats o desapareguts, que reprodueix la mentalitat anticatalànica i fa tot el que pot per aconseguir-ho, amb el suport de l’entramat estatal i provincià. Li posen un nom distint, “valencià, sense cap referència a que és un diasistema que s’inclou dins de la llengua catalana completa i, després, a pesar que totes les universitats romàniques i les diverses sentències judicials reconeixen que són la mateixa llengua i també en l’informe del Consell Valencià de cultura per a la creació de l’AVL, (per deixar de banda l’Institut d’Estudis Catalans), es passen per l’entrecuix aquests dictamens i sentències, dels seus propis tribunals i universitats, i intenten censurar la llengua catalana de València, restringir-la, limitar-la, retallar-la i prohibir-la perquè no es faça servir en les relacions institucionals de la comunitat catalànica. Fan tot el possible perquè, després de 44 anys de “democràcia”, no hi haja cap mitjà de comunicació de masses conjunt a tot els domini lingüístic catalanoparlant (Josep Gifreu), es divideix, es segmenta, se l’aïlla, es censura, es particularitza. es folcloritza. es residualitza, es margina, es segmenta… en una mena de “revival” lligat a les pràctiques, les inèrcies, els vestigis i les rèmores del franquisme que s’actualitzen en les mentalitats i pràctiques de l’estat espanyol i la majoria de les seues sucursals autonòmiques. S’intenta per tots els mitjans, amb la força bruta, amb autoritarismes i imposicions, que no aconseguisca treure el cap lingüísticament ni igualar-se en drets, reconeixement i pràctiques reals a la llengua castellana, després de segles d’intents de genocidi lingüístic sistemàtic. Avui es continua legislant contra el català des de l’estat i propiciant la seua divisió, la des-coordinació, impulsant la manca de relació institucional estable, la minorització i, a l’extrem, l’asfixia controlada. Perquè el pànic no remogui les consciències, tot i que les vulneracions de drets són terribles, com constaten i denuncien des de la Plataforma per la Llengua i els observatoris en defensa de la nostra llengua.

Afirmen Joan Romero i Manuel Alcaraz que la llengua ha de ser ‘prioritària’, per “no decisiva” (clar perquè decisiva ha de ser la llengua castellana (l’espanyol o l’anglés), perquè tenen estats al darrere i l’esperit imperial, de manera semblant al que defensen els del “Manifesto por la Lengua Común”, Libres e Iguales). La llengua pròpia del País Valencià no ha estat mai ‘decisiva als darrers segles de monarquia borbònica, de dictadures’ i de democràcies que en realitat no són equiparables a la suïssa, la canadenca o la belga. No hi ha hagut cap voluntat des de l’estat i les seues sucursals perquè ho fora ni perquè ho siga ací i ara, i aquest és un dels greus problemes que s’arrosseguen des d’una transició marcada a sang i foc per l’anticatalanisme i per un nacionalisme espanyol impulsat per l’estat i les seues forces armades, policials i militars, sentides a bona part dels Països Catalans com a forces d’ocupació estrangeres; com si la ‘democràcia’ posfranquista continuara el genocidi cultural contra els Països Catalans, orquestrat amb més intenció d’anorreament d’ençà de la monarquia borbònica de Felip Vé fins a la dictadura franquista i posteriorment. I anteriorment també, d’acord amb la tesi doctoral de Vicent Pitarch, sobre l’església i la llengua, els estudis de Josep Benet sobre el genocidi cultural, els de Francesc Ferrer i Gironès i d’Antoni Ferrando i Miquel Nicolàs, entre d’altres, sobre la Història de la llengua catalana, editorial UOC 2011. Inclús les anàlisis del catedràtic de la Universitat de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera i la seua denuncia decisiva i valenta del supremacisme i el nacionalisme lingüistic espanyol, constitucional, que atemptat contra els drets humans. Perquè aquest nacionalisme està format per una ideologia destructiva, colonialista i exterminadora de les altres llengües no castellanes. La llengua decisiva continua sent, avui dia, i aclaparadorament, el castellà o espanyol, amb tot l’Instituto Cervantes, la coordinació arreu del món i la defensa de la seua unitat per banda molts estats, sense cap interferència restrictiva; una llengua de molts estats i molts milions de parlants que tracta d’anul·lar i invisibilitzar les altres llengües minoritzades, com la nostra, sense cap estat (tret de la xicoteta Andorra), tot i que el monarca anterior va proclamar que “nunca la nuestra fué lengua de imposición” (no ni poc, quina barra!).

D’imposició i d’extermini. Com a exemple, a més de l’extermini durant l’absolutisme borbònic i les dictadures (de Primo de Rivera i de Franco) , després de 44 anys de “democràcia“, al parlament espanyol encara s’obliga, per imperatiu normatiu i jurídic, a parlar en castellà i no se’ns deixa la llibertat per poder expressar-nos en valencià o català (basc, asturià, gallec o romaní). Ni al parlament de la UE, gràcies a l’estat espanyo tampoc ens deixen expressar-nos en català i no es reconeguda com a llengua oficial. Es veu l’estima que ens te l’estat a la nostra llengua i a la gent catalanoparlant. Demostren diàriament i estructuralment la seua inclusivitat.. Una vulneració de drets des d’una posició de radicalitat autoritària que no accepta ni respecta la pluralitat, el dret a la diversitat ni el dret a la igualtat de les distintes nacions o pobles que integren l’estat espanyol ni en la igualtat en drets de ciutadania. Els castellanoparlants tenen molts més drets lingüístics, culturals, socials, de llibertat, de ciutadania que la ciutadania catalanoparlant, (euscaroparlant o gallegoparlant), que és discriminada sistemàticament. Els monolingües castellans, una immensa majoria, per manca d’educació i cultural respectuosa amb la pluralitat, consideren que és millor ser monolingúe que bilingüe; molt castellans, educats en els fonaments franquistes que s’han perpetuat en democràcia i en les pràctiques de l’estat, pensen que els catalanoparlants ho som per fotre’ls, s’estranyen que a la seua Espanya hi haja gent que no parlem el castellà quotidianament. Fan escarafalls, s’estranyen, ho consideren una anomalia, una cosa insòlita, com si estiguérem en el franquisme, elogien el monolingüisme castellà o espanyol, menyspreen i ataquen les altres llengües pensinsulars no castellanes. Perquè els mitjans de comunicació espanyols no permeten que es parle en altra llengua que en castellà; amb les seues normatives i lleis en la mà, com a manaments inqüestionables, eterns i dictats odiosos: “Estais obligados a hablar en español, porque estamos en Espanya”. Prioritat supremacista, completament determinant amb les interpretacions espanyoles monolingües. De fet, al Suprem, en el judici als representants del Govern de Catalunya, empresonats com a ostatges de l’estat, no permeteren els jutges que els acusats, ni els advocats, ni els testimonis s’expressaren en català, sota amenaça d’aplicació immediata del codi penal. Cap principi d’igualtat ni d’equitat, al contrari, principi de discriminació sistemàtica i sistèmica. Com podem sentir la “inclusivitat” que ens atorga l’estat espanyol, graciosament, si només observem una discriminació sistemàtica per qüestió de llengua, cultura i nació?

Amb les seues pròpies paraules, Manel Alcaraz i Joan Romero, escriuen sobre afers lingüístics:

La llengua pròpia és una gran fortalesa i no una font de conflicte. I, consegüentment, s’ha d’entendre d’aquesta manera. La part lingüística hi exerceix un paper important, però no pot ser decisiva. La CV és bilingüe –i avança cap al trilingüisme. Això és un fet dinàmic, però no provisional, ni negatiu. El dualisme valencià, com a herència històrica, no es pot continuar vivint com a anormalitat –no som un poble anòmal, no hi ha pobles anòmals en una democràcia. Evidentment el castellà està prou consolidat i protegit, i el valencià no, i cal aconseguir, com a mesura de la construcció d’aquesta identitat projecte, un consens majoritari, que el reforç, la garantia, l’ensenyament i l’ús de la nostra llengua siga una prioritat, però no un criteri de divisió que justifique –a favor o en contra– qualsevol argument radicalitzat. La nostra llengua no és, òbviament, la llengua de cada persona: cal reforçar aquesta convicció d’utilitat col·lectiva sense ignorar que la falta d’identitat entre allò que és comú i allò que és individual és una font potencial de conflictes que reclama prudència, precisament per a avançar en integració i normalització de la llengua minoritzada, que sempre retrocedeix en escenaris conflictius. Aquesta visió que suggerim ha de continuar sent liderada per les esquerres i el valencianisme. Un esforç d’evolució que, fins ara, no ha sigut acompanyat per cap moviment semblant en la dreta, ancorada encara en la concepció de la identitat com a anticatalanisme“. “Prioritat, però no un criteri de divisió…” (ni de radicalitat democràtica!), és el mateix argument o semblant, al meu parer, al que han fet servir els arquebisbes de València per a fer neteja lingüística a l’església valenciana plenament espanyolitzada o castellanitzada. Sentencien els bisbes espanyols enviats a l’església valenciana: “mentre hi haja algun conflicte, no es pot fer res en valencià”. Per tant, a l’església tot es fa en castellà, com a l’exèrcit, a la policia espanyola, a l’estat… perquè sempre hi haurà gent que sentir el català li provoque conflictes per l’odi anticatalanista que s’ha injectat des de fa segles. La gran anomalia, insuportable, és que després de tants segles d’opressió sistemàtica, prohibicions, repressions, censures, intents d’extermini, obstaculitzacions, la democràcia del règim del 78, continue, de manera sovint subtil o brutal, fent servir tots els recursos de l’estat (formalment democràtic, però realment antidemocràtic i anticatalanista), perquè no es recupere la nostra llengua i cultura catalana decisivament. Una llengua que al País Valencià i a les Illes, està fortament afeblida. S’hauria de prioritzar, decididament, sense més excuses d’un nacionalisme espanyol que el perpetua reciclant els seus fonaments reaccionaris, que ningú reivindica, però l’apliquen a consciència tots els partits espanyolistes, allò de formar part del “pueblo español”, com a “parte del Todo” (José Mª Pemán!), subproducte, subordinació, inferioritat, minoria a extingir… sempre, mai com a voluntat decisiva conscientment i alegrement decisiva i resolutiva. Sense imposicions inqüestionables que subordinen la nostra llengua, cultura i poble valencià que forma part de la catalanitat que ens pertoca, històricament i culturalment, com anotava, amb saviesa i extremada bondat, Doro Balaguer. I políticament al nivell que es vulga, des del respecte a les majories (i també a les minories!). Aquesta “identitat projecte”, buida de contingut, al socaire dels vents on ens porte la globalització, que s’ubica en un futur d’incerta glòria, de manera molt indefinida i plena d’embolics i de fragilitats, sembla l’excusa perfecta per ajornar-ho fins a fi dels temps; remembrem: després de més de 44 anys de “democràcia” estèril pel que fa a la reparació de les nafres que provocà i provoca l’anticatalanisme i l’al·lèrgia estatal i provinciana vers una llengua encara vulnerada i menyspreada pels qui reprodueixen la mentalitat franquista en una “democràcia” incapaç de garantir el dret a viure plenament en la nostra llengua i cultura catalanes. Encara ens llancen sal a les ferides i ens diuen que no hem de caure en la melancolia ni en cap radicalitat democràtica ni d’exigència de drets humans… Hem d’aplaudir i somriure.

Per desgràcia, aquesta concepció de la identitat valenciana com a anticatalanisme no és només patrimoni de la dreta. Quants d’entre els defensors de la llengua i cultura catalana, s’han mostrat contraris a l’aprenentatge d’altres llengües (anglés, alemany, francés, xinés, aranés o occità…)? Jo no en conec cap. Nosaltres, els catalanoparlants, sempre hem estat oberts a les altres llengües com a riquesa i aprenentatge de més coneixement, obertura al món i reconeixement dels altres… Mai hem volgut imposar la nostra llengua i cultures catalanes, sinó defensar-la d’atacs sistemàtics i permanents. Davant de les imposicions colonialistes, que, de totes totes, pretenen que només una llengua siga la decisiva i l’altra menys important, més residual, més domèstica o local, menys, inferior, i sense poder-se coordinar amb tot el territori catalanoparlant per poder-se defensar i dignificar-se. Això en un prestigiós catedràtic de geografia i en un conseller de transparència, també reputat jurista, esdevé cridaner. I preocupant. Perquè s’obliden del marc geogràfic, lingüístic, cultural i nacionalitari més pròxim del País Valencià, inserit inclusivament dins de la comunitat catalànica sencera, i situen el País Valencià (per a ells, l’oficial CV, imposada per Atard!), en un illa deserta, desconnectada i reclosa en el silent més clamorós; connectat el País Valencià directament amb Madrid, per l’autovia o l’AVE, com lligat en un cordó umbilical, amb Espanya i la UE, passant per la puerta del Sol, satelitzats; amb Catalunya i les Illes res, ple de peatges que dificulten arribar i allunyen València de Barcelona, Girona o Perpinyà; un País Valencià acatalànic, descatalanitzat, una “valencianista”, però, sobretot, molt espanyolitzat i plenament castellanizat.

La radicalització, el criteri divisiu i el conflicte, sempre ha vingut de la mateixa part, d’aquells que des de l’obsessió del monolingüisme o del nacionalisme supremacista espanyol o castellà, opten per ignorar, menysprear i atacar les llengües no castellanes.Sovint inclús amb posat “d’elegància” i certa subtilitat. Per eradicar-les. Per tant, em sembla gratuït i buit de sentit demanar més “prudència”, “moderació”, que en els primers Govern del PSPV-PSOE, al País Valencià volia dir, renunciar a l’exercici dels drets lingüístics de la valenciana gent catalanoparlant, l’exigència de practicar el bilingüisme, és a dir renunciar a expressar-se en valencià (català) a l’ensenyament, sense disglòsia, ni cap complex, ni cap acceptació de l’inferiorització… Amb la consigna permanent de no crear “conflictes”, tot capgirant la realitat i les causes dels conflictes i acusar a les víctimes de generar uns problemes que en realitat creen els qui no accepten el respecte a la pluralitat, la realitat cultural i lingüística catalana del País Valencià… La formació autoritària i feixista de la personalitat, com analitzen des de l’Escola de Frankfurt. I, violentament, amb amenaces terroristes, bombes, insults, agressions, atacs a les llibreries, entrebancs institucionals i “jurídics” i inclús amb crema de llibres, sentint-se impunes, han tractat i tracten de negar-la… Aquests són els principals separadors i aquells que ho justifiquen o els donen cobertura política, ‘jurídica’, mediàtica o institucional… No podem equiparar uns amb els altres, posar el radicalitzats d’extrema dreta (en contra de la nostra llengua) al mateix nivell que la gent que està radicalment a favor del català és una comparació ignominiosa; això és fer trampa, mentir, enganyar o enganyar-se. L’exigència de radicalitat democràtica i de respecte als drets humans també dels catalanoparlants és inexcusable, en defensa de la nostra llengua catalana. No valen més excuses!

M’ha agradat especialment, perquè m’ha recordat el projecte de Joan Fuster d’identitat projecte [de futur] i no identitat resistència,  de Manuel Castells, aquest paràgraf, després de remembrar que l’autoestima pel que fa a la identitat valenciana és de les més baixes de tot l’estat, com assenyalen Joan Romero i Manuel Alcaraz:

“és possible definir un propòsit col·lectiu apel·lant a la dignitat i en certa manera a l’orgull com a poble, i apostar pel reconeixement d’identitats més àmplies i integradores, evitar caure en el risc de la fragmentació de discursos per a cadascuna de les identitats o sectors cada vegada més reclosos en les seues pròpies sitges o relats culturals. Una identitat projecte, inclusiva i respectuosa amb la realitat diversa, ha de fonamentar-se en tres puntals: justícia social, justícia ambiental i cohesió territorial. Només d’aquesta manera el conjunt de la societat valenciana recuperarà seguretat, confiança en el sistema democràtic i en les institucions, i allunyarà del seu imaginari la por i el ressentiment”.

En aquesta aposta per una identitat més amplia, esmenten una nova “reubicació” a Espanya i a Europa, però se salten l’àmbit geogràfic i cultural més pròxim, innegable amb intents de negació sistèmica, explícita, és a dir, les relacions del País Valencià amb les Illes i Catalunya i la Catalunya del nord. Inclús amb un Govern del president Puig de coalició entre PSPV-Compromís, davant les atrocitats, la brutalitat i els atacs de fúria del nacionalisme intolerant de l’estat espanyol pel rebuig a les demandes de diàleg i de l’exercici del dret a decidir de Catalunya, el Govern de la Generalitat Valenciana, s’ha posat de perfil i, al meu parer, no ha estat a l’altura de la presidenta de les Illes o dels diputats i alcaldes de la Catalunya nord de l’estat francés, molt més dignes denunciant la vulneració de drets contra la majoria independentista de Catalunya. I és que, des de l’estat espanyol i inclús des de les institucions valencianes, governades pel PSOE-PP, s’ha consentit, tolerat i cultivat un anticatalanisme intolerable. Si la natura no fa salts, la cultura, la llengua i la identitat del País Valencià, entesa de manera inclusiva, d’acceptació i respecte a la diversitat, el plurilingüisme, la justícia i els ecosistemes, etcètera, no hauria de saltar-se l’àmbit catalanoparlant que ens aplega i agermana, si més no, lingüísticament i cultural. Perquè si s’obvia el marc lingüístic, geogràfic, cultural i ecosistèmic més pròxim al PV, on hem estat immersos històricament i culturalment durant segles, com són els Països Catalans (l’antiga corona catalano-aragonesa), al meu parer, seria aprofundir en un nacionalisme espanyol que folcloritza, particularitza, aïlla, dscontextualitza, imposa, talla les arrels i les xarxes relacionals comunicatives,  fa servir com a elements extractors la identitat, l’economia, la llengua i la cultura valenciana en català, amb la finalitat de minoritzar-nos fins a la irrellevància absoluta i per tal d’incrementar el potencial de l’Espanya castellana representada pel Madrid de la capital (i del capital!). Justament allò que afirmen Romero i Alcaraz que volen ‘combatre’ des d’un “paradigma nou” que proposa que la valenciana gent es deixe portar per la globalització, des d’una ‘ingenuïtat’ o un optimisme encomiable que aposta per no conservar res del que hem rebut de la tradició anterior… absolutament desarrelats, sense cap arrel, com diria Simone Weil que propicia la deestructuració social dels humans i l’increment d’un individualisme desintegrat. Una nova proposta per destruir i evaporar el passat i la memòria, per a no conservar res les tradicions que ens lliguen a la llengua, la cultura i a les relacions catalàniques. Perquè amb un procés d’integració incondicional, determinant i sense complexes amb l’Espanya (castellana) i amb la UE ja anem massa ben servits. Perquè “l’hem de ser” (projecte identitari, cultural o social de millora, d’aspiració, de reptes, d’oportunitats, d’horitzó de futur..) ho consideren un “càstig emocional”… Massa sovint quan escolte que “hem de promoure la cohesió territorial i social”, si s’obliden dels Països Catalans, el que es pretén és que la deixem de banda i apostem per una inclusió directa, aquell carrer de direcció única impossible (Walter Benjamin), vers el sucursalisme regional espanyolista. Segons això, els qui ens hem de castigar emocionalment, som els catalanoparlants, renunciant a la nostra valencianitat catalana o catalanitat valenciana. On són els “divisors“? Qui són els separadors?

Si hi ha alguna possibilitat de transacció davant les pèssimes relacions de l’estat espanyol contra Catalunya, hauria de ser que gent, entre d’altres, com Joan Romero, Manuel Alcaraz, Ximo Azagra, Ximo Puig, Javier Pérez Royo, Juaquín Urias, Ferran Requejo, etcètera, posaren a sobre de la taula una proposta de reforma constitucional seriosa de l’estat espanyol que respectés l’autogovern i les possibilitats de millorar i garantir el dret a decidir, democràticament, d’acord amb els tractats internacionals i els drets humans i dels pobles. Des del reconeixement de la comunitat catalànica, com a principi democràtic fonamental. Per higiene democràtica.  Caminar cap a una confederació a la manera helvètica. Per tal que es deixen enrere les rèmores franquistes instal·lades en el nucli dur de l’estat Madrid i les concepcions nacionals lligades al pensament reaccionari i dictatorial anterior, que es reconegui el català al mateix nivell que el castellà a tot l’estat, que s’introduisquen les altres llengües de l’estat a l’ensenyament de les comunitats autònomes monolingües, que s’augmenti l’autogovern en sentit federalista de l’estat que va proposar la reforma de l’Estatut de Catalunya, del president Pasqual Maragall (sense retalls d’un TC absolutament deslegitimat, desacreditat i de part), si més no a les comunitats autònomes amb llengua, cultura i voluntat política i nacional pròpia, un projecte constitucional que posés la monarquia a votació, que reconeguera el dret a l’autodeterminació, sense amenaces militars, que les comunitats autònomes amb la mateixa llengua i cultura poguen federar-se i confederar-se… Perquè una constitució democràtica, republicana i federal o confederal, ho permet i reconeix. Veure que els que aposten per un nou paradigma valencià bandegen la catalanitat del País Valencià o encotillen la “valencianitat” en el reducte complaent i trist de l’espanyolitat, vist des de Catalunya, augmenta exponencialment la desafecció i la necessitat de tenir un estat propi i exercir el dret a l’autodeterminació el més aviat possible. Irreversible, més d’hora que tard. Perquè no ens deixen cap marge de maniobra més que acceptar una rendició incondicional, com la que va infligir el dictador amb el seu colp d’estat el 1936-39, quan va conquerir els seus objectius en una victòria que per a la immensa majoria era un derrota i una humiliació total; un procés d’extermini lingüístic, cultural i nacional. Això, s’haguera pogut fer fa uns quants anys, si s’hagueren enfrontat a castració vexatòria de la reforma de l’Estatut d’un tal Guerra, el destraler groller, si no hageren permés que un TC absolutament desacreditat haguera posat les seues mans brutes ontra l’Estatut votat en referèndum, si hagueren permés les demandes de referèndum a Catalunya i el respecte al dret a decidir, si… Ara, ja és massa tard i la immensa majoria de la catalana gent, només volem que les forces d’ocupació i les estructures d’estat de Catalunya abandonen en territori que saquegen, oprimeixen i consideren colonial. Ara que s’estalvien fer propostes federals o confederals enganyoses perquè només volem l’exercici del dret a l’autodeterminació amb el concurs de la mediació de la comunitat internacional.

Sobre les qüestions que estic d’acord amb Joan Romero i Manuel Alcaraz, no dic res, perquè no cal, sobretot tot el relacionat al respecte a la “pluralitat”, la “cohesió social“, la “inclusivitat”, la necessitat de crítica intel·lectual, la construcció de la identitat en una més amplia, etcètera, tot i que aquest qüestionament crític s’hauria d’exigir, sobretot i en primer lloc, a la tradició que fonamenta l’estat espanyol en el temp, des del segle XIX (ple de trets imperialistes, genocidiadors, autoritaris, reaccionaris i dictatorials) sense cap pràctica democràtica, liberal, plural, equitativa, igualitària, de reconeixement dels drets dels altres, dels drets humans, de respecte a les minories lingüístiques o nacionals distintes a la castellana. O de reconeixement formal però sense cap aplicació concreta, real i efectiva que subsane les causes profundes dels obstacles discriminadors que suportem des de fa segles invariablement (o gairebé!) per banda de l’Espanya eterna.  Per tant, m’inquieta una mica que diguen, aplicat al País Valencià, que no cal conservar res del passat, (‘del que s’ha rebut’!), perquè sembla que es refereixen a llengua, cultura, simbologia, lleis i identitat valenciana catalànica del País Valencià. Però no ho apliquen en relació a aquesta tradició espanyola uniformista, reaccionària, autoritària, monàrquica, hereva de l’absolutisme i de la dictadura anterior… d’una Espanya, nacional-catòlica, far d’Occident i de la cristiandat!). Quan afirmen que “En el nou relat la part cultural i simbòlica no es pot conceptuar des de l’obsessió per la conservació del que s’ha rebut, sinó per l’obertura a les noves demandes i pràctiques socials, i també per la seua presència, ambigua però penetrant, en l’àmbit de l’economia digital i dels escenaris de la globalització”. Podríem afegir que ‘l’obsessió’ per conservar el que s’ha rebut, ve sobretot i multiplicat per una concepció de l’estat malaltissa i absolutament monolingüe en castellà, al·lèrgic contra la resta de llengües i cultures distintes a la castellana, sense cap tradició de respecte a la diversitat, d’acceptació i de reconeixement de les altres llengües, cultures, nacions i identitats distintes a la castellana (o a l’espanyola en castellà). Les necessitats i les demandes socials, molt sovint, s’indueixen i es construeixen des dels aparells de l’estat i les concepcions provincianes que es conreen des de tots o quasi tots els mitjans de comunicació espanyols i provincians que requereixen subalternitat i submissió als dictats estatals. La necessitat d’una concepció crítica amb la globalització, tot i que siga preventivament, sembla convenient si aquesta globalització és un tren accelerat que marxa cap a l’abisme, en fer desaparèixer ecosistemes vitals, pobles indígenes, llengües i cultures minoritzades, ciutadania precaritzada, discriminada i sense estat propi.

Al meu parer, cal activar, amb Benjamin, el fre d’emergència i combatre, democràticament, una globalització capitalista salvatge o neoliberal, que tracta les llengües sense estat, com a rèmores tradicionals de la història a superar i liquidar. Per a imposar, en un nou paradigma, les poderoses llengües amb estat propi i abast ampli en el mercat mundial, tot i que només siga per mínima democràcia, per dignitat, per respecte als drets humans, per honestedat i decència, pel dret al reconeixement i la diversitat, en defensa pròpia dels vençuts de la història quan aquesta es torna document de barbàrie, pel dret a sobreviure davant els taurons disfressats de peixet-amic que procura per la nostra supervivència, benestar i felicitat. Per impedir que ens anorreen, des d’una resistència necessària que els qui tenen estat propi i tots els reconeixements jurídics, de drets, de llibertats i de ciutadania, no poden entendre i voldrien que deixarem de banda. Per tal de no estar alerta. Perquè badem. Perquè no saben què significa viure amenaçats, amb risc d’extinció de la pròpia llengua i cultura. I, a més a més, viure sense la comprensió dels qui afirmen que, són “companys de viatge” (ficticis), i que volen ajudar-nos amb un nou paradigma que ens invita a desarrelar-se, a oblidar el passat (catalànic?) i començar de nou, (des d’una “nova espanyolitat”?). Més o menys, la mateixa història de sempre. Perquè, amb bones paraules i promeses (fiscals, lingüístiques…) que sempre s’incompleixen, s’impulsa una política, a l’extrem lingüicida. Sense que es note massa, amb una mica de vaselina o tustant l’esqueneta de les víctimes de la barbàrie espanyola. I tanmateix, es nota, estructuralment i sistèmica, al marge de la “bona voluntat” dels proponents. Cosa que dubte, seriosament, perquè són persones intel·ligents, que saben el que es fan, que han gaudit o gaudeixen de les més altes responsabilitats polítiques a la Generalitat Valenciana, com a conseller d’educació al Govern de Lerma o com a conseller de transparència a Govern de Puig.. Com diria Kant, la manca d’il·lustració no es excusable ni la ignorància; és responsabilitat dels que miren a una altra banda davant l’anticatalanisme perquè la destinació final que ens prepara l’estat espanyol, amenaça la fràgil identitat lingüística, econòmica i cultural valenciana (catalana, balear) que s’expressa en català, amb tots els entrebancs haguts i per haver i una hostilitat espanyolitzadora desaforada. Furiosa.

Em sap greu concloure que aquest “nou paradigma” (el regionalismo bien entendido!), és molt vell. Em sembla una invitació a deixar-se portar per la globalització neoliberal i les lleis del capitalisme de la ‘societat mercantil’ que ens destrueix de totper bandejar la catalanitat del País Valencià, en aconseguir un valencianisme mesell, despolititzat, apolític de dretes (o d’esquerres!), nacionalment espanyolista (a l’estil de la renaixença de Teodor Llorente)… I, una aposta així, (que no ha de coincidir necessàriament i de manera exacta amb la proposta de Joan Fuster), però sense el marc democràtic de reconeixement lingüístic, cultural i nacional catalànic (federal o confederal) que Fuster analitza, impulsa i proposa, reivindicativament i democràtica, com a horitzó de futur de la comunitat catalànica, la nostra llengua i la cultura catalanes i la valencianitat sencera esdevé un element folclòric, inservible, inútil i perfectament prescindible. Una anomalia, una nosa a extirpar per exigències del nacionalisme estatal. No és una anomalia l’existència de comarques castellanoparlants al País Valencià, Joan Fuster, en el seu millor temps d’escriptor com a crític literari, assagista també d’afers polítics i nacionalitàris, mai va dir que calia foragitar les comarques castellanes incorporades des de Madrid, per Javier de Burgo, el 1833, el que deia, durant la dictadura, és, que aquestes comarques havien de poder decidir si volien formar part del País Valencià, incloure’s o retornar a Castella, democràticament, per votació, per voluntat pròpia, per a decidir sobre els propis afers i garantir la cohesió nacional del País Valencià. Sembla que fins ara els polítics dels distints Governs de la Generalitat valenciana no han fet res per incloure’ls i que accepten aprendre, respectar i estimar el valencià, com els catalanoparlants aprenem, acceptem i respectem el castellà. Perquè el que està en risc al PV no són les comarques castellanoparlants ni el castellà, sinó el fet que una “valencianitat” (descatalanitzada!) es torna submissió i servilisme vers Madrid a tots els àmbits; una província com Múrcia, La Rioja o Extremadura, però amb un cert “accent valencià” perquè es cultive en la domesticitat o com a llatinització del valencià a l’ensenyament i a àmbits, quan més va, més reclosos en una espanyolitat asfixiant. Prudentment, moderadament demanant permís i perdó per existir. Sense dret a tenir drets, sense poder ni voler, (in)”conscientment” viure plenament en valencià, sense mitjans públics a tot el domini lingüístic catalanoparlant. Perquè la llengua no és una prioritat, com afirmava Javier de Lucas, des del diari digital La Veu del PV, no calia tenir mitjans públics en valencià, ni poder veure TV3 des del PV, perquè podia generar conflicte; ara Joan Romero i Manuel Alcazar, diuen és una prioritat, però no ha de ser decisiva i raicalitzada… Això què vol dir? Si és prioritat, hauria de ser en relació al castellà, perquè ha estat minoritzada… Però en realitat sembla que volen dir que és una prioritat de “compromís”, però sense que siga massa prioritària. la quadratura del cercle de l’embolic. Perquè el contrari de decisiu és ‘indecís’, ‘indecisiu’, in-decidit, no decidir, deixant la decisió fora de les nostres mans, a l’aire de la globalització, sense poder decidir per nosaltres, els valencians, catalans o mallorquins. Sense la radicalitat democràtica en català a tot el domini lingüístic, sense una coordinació comunicativa de masses efectiva i sense l’exercici dels drets humans a tots els àmbits de valencianitat (o catalanitat), sense tot això, al meu parer, esdevé la imposició d’un nacionalisme espanyol, versió aparentment “feble”, que demana sacrificar-se de nou per ofrenar noves glòries a Espanya. De manera religiosa (de religare) voluntària, “per convenciment” (pel bé comú!), amb un cert conreu d’uns grams, ben controlats, de “valencianisme” que servesca per nodrir el nacionalisme espanyolista basat en l’uniformitat i l’anorreament de les altres llengües, cultures i nacions no castellanes. Una proposta de genocidi lingüístic i cultural ‘suau’ mitjançant l’aïllament del País Valencià del seu àmbit de pertinença lingüístic i cultural del domini catalànic… Una Espanya a la manera suïssa o belga, seria suportable, una Espanya uniforme, a la francesa, és del tot inviable, insofrible, invivible i insuportable.

Si acceptem, proposem i defensem, la divisió dels Països Catalans en estancs separats i aïllats, la plena integració, dissolució o assimilació a l’Espanya castellana esdevé inevitable; evidentment, unes maniobres divisòries perfectament “constitucionals”, a la manera espanyola, però amb imposicions autoritàries de la dictadura anterior i lleis i preceptes constitucionals, interpretades de part, a la manera castellana, que són terriblement injusts i vulneradors dels nostres drets humans com a ciutadania catalanoparlant. Sense cap possibilitat de sobreviure amb les mínimes garanties, drets i autogovern protegit, com demanava la reforma de l’Estatut iniciat pel president Maragall i aprovada a tots els parlament preceptius (català i espanyols), i, que el TC, a instància del PP (Rajoy) i del PSOE (Múgica), es va carregar, en liquidar-lo fulminantment, després de ser votat en referèndum per la ciutadania catalana. Un colp d’estat del TC contra Catalunya a tots els efectes, en la sentència del 2010, com no es cansa de repetir Pérez Royo, que sens dubte podria afectar també al País Valencià i a les Illes i a tot l’estat, com a retrocés autonòmic, de drets i llibertat socials i culturals, si no es cerquen les coordinacions i les aliances adients, des de la comunitat catalànica, per resistir els embats d’un nacionalisme espanyol acostumat al genocidi dels altres amb l’excusa d’una globalització neoliberal que encoratja els estats a liquidar els drets de ciutadania, “l’estat de benestar”, els mínims principis democràtics, el reconeixement i el respecte a les llengües, cultures i nacions sense estat propi. Unes sentències, que poden sentenciar la democràcia espanyola del règim del 1978, que va nèixer i va viure (amb tantes inclemències institucionals), segrestada, controlada i dirigida per un monarca posat a dit pel dictador, per la guàrdia civil, pels militars, policies, banquers, la cúpula de l’església, els terratinents i les forces d’ordre sempre preparades per sembrar la llavor de l’anticatalanisme i espoliar, saquejar, destrossar, envair i liquidar Catalunya i tots els Països Catalans.

Aquest escrit sobre el nou paradigma, d’Alcazar i Romero, va ser publicat el mateix 9 d’Octubre, Diada Nacional del País Valencià. Això el fa més inoportú, erroni i desencertat encara. Perquè em sembla que remou i atia el conflicte , amb propostes decebedores, desencoratjadores i descomprometedores, fetes des de l’actual Govern valencià “progressista”… que convida a tallar les arrels catalanes del País Valencià. Perquè, en realitat, són propostes antigues que apel·len a una ‘prudència’ indecisiva, plena de temors injectats i alimentats per aquells que es dediquen a odiar i agredir la nostra llengua i cultura catalanes; una proposta incapaç de combatre, amb radicalitat democràtica, el feixisme anticatalanista que ha arrelat i es perpetua al País Valencià i a tot l’entramat de l’estat  espanyol actual, impulsat per l’extrema dreta i també pels barons i líders del PSOE que s’han radicalitzat i feixistitzat; tot legalment i molt constitucional.. Les sentències del Suprem, contra els ostatges independentistes segrestats, en són una prova fefaent de la regressió democràtica d’un estat ancorat en la reproducció dels les pitjors i les més tristes històries de les ínfules imperials espanyoles, concretades en la celebració en la festa nacional de l’estat del 12 d’Octubre, amb ridículs i servils “besamanos” monarquics, rituals militars, banderes, símbols guerrers, mitings polítics de la guàrdia civil amb amenaces de barbàrie, pompa i molta barra. Perquè des de l’estat es festeja l’extermini dels pobles i les llengües indígenes d’Amèrica i el sotmetiment de la resta de pobles penínsulars no castellans, que, sens dubte, des de l’estat volen també genocidiar i exterminar. Des d’una radicalitat i extremisme autoritari que fonamenta les seues arrels en les ideologies més desgraciades i tristes de l’Espanya eterna.

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER