Violència als carrers. De Santiago de Xile a Barcelona

sense nom

Joan de l’Alcázar

Des de Hong Kong a Quito, des de París a Caracas, des de Barcelona a Santiago de Xile, la violència explícita ha aparegut a aquestes ciutats amb una duresa insospitada en els darrers mesos. Ens han sorprès les imatges dels fortíssims enfrontaments entre manifestants i les forces de seguretat, el nombre de ferits i detinguts, així com les destrosses als carrers i en edificis i instal·lacions públiques i privades.

Els sis casos citats s’han produït en tres continents distints i tenen poc a veure quant a l’origen que va provocar-los. Mentre que les armilles grogues parisenques van aparèixer quan el president Macron va anunciar un increment del preu del combustible, i ho va lligar a un avanç cap a l’economia verda, a Equador també va ser una decisió del president Lenin Moreno de pujar els costos de la gasolina en un país que és productor de petroli. A Caracas els problemes socials i els polítics van de la mà, el desabastiment i la inflació, junt amb la incapacitat de govern i oposició de negociar una eixida de l’atzucac en el que es troba el país. A Hong Kong l’explosió als carrers va produir-se per exigir la retirada del projecte de llei d’extradició a Xina, que podria ser el primer lliurament de l’aplicació a la ciutat autònoma de les lleis de la República Popular, cosa que els habitants de Hong Kong rebutgen de forma aclaparadora.

Els dos casos més recents, els de Santiago i altres ciutats xilenes i el de Barcelona i altres ciutats catalanes, tenen orígens radicalment distints. A Catalunya el que n’hi ha al darrere és un problema polític que cal connectar a que aproximadament la meitat de la ciutadania recolza la independència del territori i l’altra meitat no; un problema que fa temps va entrar en un atzucac i que s’ha intensificat exponencialment en dictar-se la sentència de quasi cent anys de presó per als líders de l’independentisme, que ja porten més de dos anys privats de llibertat. A Xile, l’espurna de l’increment del preu del transport suburbà a Santiago ha fet emergir, segon explica el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), una queixa de ràbia, profunda i arrelada en la societat xilena, perquè una part molt substancial d’ella se sent víctima d’un mal tracte històric i sistemàtic -al treball, al carrer, a tot arreu- per part de la gent de majors ingressos.

Si fixem el focus sobre el que ha passat –i no ha acabat- a Santiago i a Barcelona, trobem que la violència s’ha mostrat tan intensa com insospitada. Tot amb tot,  els dos casos no poden comparar-se ni quant a l’extensió del conflicte, ni quant a les actuacions de les forces de seguretat [que en el cas xilé va fer declarar al President que el país estava en guerra, cosa de la que va retractar-se després], ni pel que fa als danys materials provocats pels manifestants, ni tampoc quant al balanç de víctimes. Aquest és un apartat essencial quant a la distància que separa la violència als carrers de Xile de la dels de Catalunya: vint morts i una xifra desmesurada de ferits greus han dibuixat un escenari que ha fet recordar a molts l’anomenada època de les protestes, de mitjans dels anys vuitanta, contra la dictadura de Pinochet.

A Xile, els manifestants han estat, com a Catalunya, de dos tipus: els pacífics, que han estat els absolutament majoritaris, i els violents, una minoria en els dos casos, però incomparablement més agressius i ultra violents els llatinoamericans que els ibèrics. A Xile i a Catalunya les protestes han sigut contra els governs respectius, però a Catalunya els manifestants, també els violents, han comptat si més no amb la comprensió del govern de la Generalitat, i no han estat poques les evidències inclús de certa complaença per part del president Torra.

Les contradiccions també són de destacar. A Xile, el president del govern va ser desmentit per la màxima autoritat militar en aquella barbaritat sobre que Xile estava en guerra. A Catalunya, el mateix govern de la Generalitat ha encoratjat els manifestants a eixir al carrer, a tancar aeroports i autopistes, i ha al mateix temps enviat els Mossos d’Esquadra, la policia autonòmica, a restablir l’ordre. En algunes d’aquestes operacions s’han comés abusos de força que mereixen ser investigats. La paradoxa catalana ha arribat al clímax quan el President Torra i altres membres del seu Govern han posat el punt de mira sobre el seu propi conseller d’ordre públic i sobre la pròpia policia catalana.

Comptat i debatut, posats a treure conclusions sobre aquestes dues experiències violentes –incomparables, com s’ha dit, en molts aspectes- també s’ha de dir que permeten assolir algunes ben interessants, de conclusions.

La primera és que en diversos moments les explosions de violència han estat tan fortes i tan aparentment deslliurades de cap reivindicació concreta, que han semblat més aviat una mena de protestes primitives en les que l’objectiu no era tant l’obtenció d’un benefici polític o social, sinó que es tractava d’una descàrrega de ràbia acumulada.

Destaca també la joventut de molts dels participants en els enfrontaments amb la policia, en tots dos casos, el xilé i el català, amb una presència comprovada de menors. Tal vegada per la joventut de molts de participants s’explique l’atreviment a l’hora de desafiar els agents especials de la policia, vestits com a RoboCops, als que insultaven, provocaven i atacaven amb una ferocitat inaudita.

La magnitud de la protesta xilena no admet comparació, però s’ha de reconèixer que totes dues mostres de violència explícita van a condicionar el present i el futur immediat de les societats implicades: la xilena, la catalana i, també, l’espanyola. El govern de Sebastián Piñera pateix una erosió de la que li va a ser difícil recuperar-se, mentre que les eleccions espanyoles del proper 10 de novembre –en un escenari polaritzat pel que està passant a Catalunya- van a permetre mesurar quins efectes provoca en la configuració del Parlament de Madrid que eixirà de les urnes.

Més enllà de les repercussions a curt termini, les més conjunturals, és imaginable esperar que a mitjà termini avalots com els que hem viscut, com sempre passa, provocaran una reacció pendular que beneficiarà els partidaris de l’ordre i, àdhuc, l’increment del suport al retall de les llibertats en benefici de la seguretat. Ara, el paper de les xarxes socials, amb la difusió, manipulada o no, de les imatges i les notícies de violència als carrers reforcen la posició d’aquells que s’ubiquen en les posicions més reaccionàries.

Una darrera conclusió final. És freqüent que des de les posicions polítiques progressistes es debata sobre la bondat ètica de protestes com les referides, inclús de les violentes. Oblidant, fins i tot, que en qualsevol estat democràtic el monopoli de l’ús de la violència correspon als aparells de seguretat, sempre supeditats a les autoritats civils elegides democràticament. No és tan habitual que es debata sobre el pes dels amples sectors de la ciutadania que participen de la idea de mantindré l’ordre públic al preu que siga, la qual cosa els situa objectivament en el camp partidari de la dreta i l’extrema dreta. Amb els resultats que, quant a la conformació de majories parlamentàries, és imaginable esperar.

És per això que aquells que, des de posicions progressistes, s’alegren i festegen aquestes explosions de violència als carrers, haurien de pensar-s’ho dues vegades abans de celebrar-les amb tant d’entusiasme.

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER