Joan del Alcázar
Des de les darreres eleccions han passat mesos de teatralització entre els líders del PSOE i el d’Unides Podem, i l’obra que estan representant és –com més va, més- de les que el públic acaba patejant des del pati de butaques.
Potser estic enganyat i no és teatre, sinó sèrie de televisió, que és cosa més moderna. Com que en els temps que corren tot en política ha de tindre format de reality show, els guionistes –els assessors polítics, d’imatge, d’estratègia, etc., etc.- estan allargant els episodis d’una forma tan grollera que estan perdent audiència a marxes forçades.
La bona qüestió és que l’espectador està comprovant que: a) la sèrie no té res a veure amb allò que s’esperava d’ella en abril passat; b) el guió no s’aguanta, és banal fins a la irritació quan no incomprensible; c) els actors principals són molt dolents, i els seus personatges estan buits, són de cartró pedra.
La sèrie va d’un xicot ben templat que ha guanyat de manera tan incontestable com insuficient unes eleccions, però per a materialitzar la victòria i convertir-se en cap de govern necessita de l’ajuda d’un altre xicot amb pinta de malote que-se-les-sap-totes. Així i tot, el primer, Pedro li diuen, no tindria suficient amb la col·laboració del segon, al que en diuen Pablo. Tots dos, però, especialment el segon, fan la impressió d’obviar aquest important detall. Pedro sembla que parla cada dia amb l’espillet de la madrastra de Blancaneus i li confirma que és el no-va-mes-en-política; i Pablo està més que encantat d’haver-se conegut.
Doncs bé, passen els episodis de la sèrie i el guió i els personatges han entrat en bucle. I el que encara és pitjor: Pedro i Pablo han deixat de ser versemblants en els papers que interpreten. Pedro va menysprear públicament Pablo, i este fa per tornar-li-la tantes vegades com pot. Pedro va fer-li, en el capítol anterior a l’estiu, una oferta substanciosa que va ser rebutjada per Pablo, de forma airada i prepotent. Començat el nou curs, Pablo voldria que Pedro li tornara a fer la mateixa oferta per acceptar-la, i ara Pedro al·lega que aquell tramvia va passar, i ha tornat a oferir-li el que va proposar-li al primer episodi… més dos ous durs.
L’espectador que encara continua front a la pantalla no dóna crèdit al que està passant a la sèrie. Pedro i Pablo afirmen davant les càmeres, amb solemnitat i afectació, que volen pactar. Però, es comuniquen per la via dels mitjans de comunicació. Cap seguidor de la sèrie pot empassar-se que algú pense en arreglar un conflicte amb un familiar, amic o conegut enviant-li cartes al director del diari. Els guionistes o s’han tornat bojos o volen una segona temporada al preu que siga: l’actual acabaria amb la convocatòria de noves eleccions; Pedro i Pablo s’ho jugarien tot a la ruleta russa, amb una única bala que pot acabar amb els dos i obrint la porta al retorn de Lord Aznar Vader, o en qui delegue.
En el millor dels casos –ojo, que vol dir ull: en el millor!- el resultat d’eixes noves eleccions seria paregut al de les d’abril passat, potser amb una mica més enfortit Pedro, i amb un poc menys de suport Pablo, però tots dos obligats a entendre’s d’una bona vegada. Què passaria llavors?
