Dèficits fiscals i infraestructurals. Una situació escandalosa

balances

Sal·lus Herrero

Si voleu podeu entrar en aquest enllaç i llegir l’informe de la Vicepresidència i la Conselleria d’Economia de Catalunya, https://www.larepublica.cat/wp-content/uploads/2019/07/nota-inversions-estat.pdf per informar-vos directament sobre com van els comptes a l’Estat espanyol i quines són les comunitats autònomes que premien o castiguen, com el Déu catòlic colèric del catecisme nacional-espanyol.

Les dades que s’hi donen -que és com el pa que s’hi dona- són contundents, i clares. Catalunya, les Illes i el País Valencià, pateixen un drenatge econòmic molt alt i sobretot un infrafinançament clamorós. Una situació d’escàndol. Tot sovint, els presidents dels Governs espanyols de la darrera etapa, des de Suárez, Calvo Sotelo, Felipe González, Aznar, Zapatero, Rajoy i l’actual (Sánchez), prometen una pluja d’inversions milionàries, que després no s’executen o si s’executen i només arriben a la meitat, tant pel que fa a Catalunya, a les Illes o al País Valencià, on les dades són encara més sagnants perquè el País Valencià es considerat una comunitat autònoma rica, paga com a rica i la realitat és que ha esdevingut un país empobrit, darrerament, per una banda per la corrupció estructural de la dreta al servei de la corrupció dels estats majors madrilenys i per altra banda perquè les polítiques dels Governs de l’Estat no han invertit prou, ni en infraestructures, ni en corredor mediterrani ni en comunicació entre Catalunya, el País Valencià i les Illes. Els Països Catalans sencers en aquest i en altres terrenys són tractats com una mena de colònies interiors, sobretot en espoliació, infradotació pressupostària i d’infraestructures bàsiques lligades als transports públics. Mentrestant, la capital del regne d’Espanya esdevé una espècie de paradís fiscal per recaptar imposts, acumular espoliacions i negocis del que consideren els seues “perifèries” provincials i subalternes des d’una dominació impositiva estatal insuportable. I és que a més gaudeix dels avantatges de la capitalitat: despeses i inversions, contractacions i plantilles de personal de l’Estat que computen com a genèriques de tot el territori, però que reverteixen, únicament i exclusiva, a la vila “del oso i el madroño” (l’os i l’arboç). Un exemple: el Museo del Prado finançat per l’Estat i que reverteix a Madrid. Un entre cent-mil.

Ho analitza molt bé, tot això relacionat amb el model radial i la desídia pel que fa al corredor mediterrani, en Germà Bel, de les Cases d’Alcanar, tocant ja al País Valencià, tant al llibre Espanya, capital París (2011) la crítica al model jacobí i centralista de l’estat espanyol, com a Anatomia d’un desengany(2013), llibre en què analitza els factors que expliquen l’augment del suport a la independència de Catalunya. Fet i fet, com recordava Vicent Ferri al seu article Mentides i oblits”,  al Levante-EMV, el 15 de juliol proppassat: “En les eleccions del 15 de juny de 1977 ja es van utilitzar a discreció les fake news en València. Propalada per la primera encarnació «democràtica» dels franquistes, Alianza Popular (AP), evolucionada posteriorment cap a l’actual PP, teníem esta perla: o ens votes a nosaltres o «el dia 16 deixaràs de ser valencià, seràs català». Ni ells manaren ni ningú ens va fer administrativament catalans, però el rum-rum tabaquet de fum encara roda i no fa riure!” . Afegesc, que fou a l’inevés, perquè el que va fer la Constitució i el Règim del 78 és obligar-nos a ser espanyols a la manera castellana, vulgues no vulgues, tractar d’afeblir la valencianitat (i/o catalanitat) del País Valencià al màxim i dividir els països de parla catalana, prohibint que les nostres comunitats autònomes no es pogueren federar ni confederar. També ens recorda Vicent Ferri a Bel quan afirma que la valenciana gent “Són, com a col·lectiu territorial, els més estafats del Regne d’Espanya” (siguen monàrquics o republicans, parlen castellà o català, voten en clau de PV o no).

L’enorme desídia de l’Estat espanyol en infraestructures en relació als Països Catalans és immensa, però mesurable i ben visible, en trens de rodalies, corredor mediterrani, inversions comunicatives, etcètera. Fa uns mesos, va venir a inaugurar un tram de tres quilòmetres, entre el terme de Vilademuls a la carretera de Girona a Figueres, el ministre de Foment, senyor José Luis Ábalos, valencià del barri de Sant Marcel·lí. Molta gent de les comarques pròximes al tram gironí fa mofa, befa i burla (per no plorar!), de la insolvència d’un estat que és tan ineficient, sobretot quan actua al territori on es diu “bon dia”. Aquest tram de desdoblament del trànsit, de només tres quilòmetres, l’Estat ha trigat 10 anys (!), com un caragol, en fer l’execució des de l’inici de les obres. Començaren les obres el 2009 i fa uns mesos que el van inaugurar. Sense vergonya, amb un parell. La gent de les comarques gironines (i passavolants assabentats del cas), cada vegada que hi passaven, observaven la insuportable lentitud d’unes obres interminables d’aquell tros de carretera, que s’eternitzaven i en multiplicarien el sobrecost perquè el diner pressupostat augmentés en anar a les empreses del “capitalisme d’amiguets”; muntons de terra als vorals, maquinària aturada, excavadores que marxaven a prioritzar altres obres, tanques fràgils acabades de col·locar, tota la sensació de caos, de nyaps, d’interinitat, d’incertesa i de provisionalitat, no es pot deixar de projectar-la sobre un Estat que es vanta de ser un dels més ‘poderosos’, ‘justos’, i ‘democràtics’, un “estat de dret”, que repeteix Pepe Borrell, el raier de la Pobla, ministre d’Afers Exteriors, contínuament, com feien els dirigents franquistes proclamant que la dictadura era també una democràcia (però “orgànica) i un estat de dret(però a l’espanyola). Potser és així, aquesta immensa desídia i retard a les obres, perquè al costat hi ha una autopista de la qual es beneficia el negoci de Florentino Pérez, un dels principals accionistes, que té la concessió i davant tantes obres que dificulten el trànsit, l’opció de l’autopista potser és multiplica? Les elits extractores madrilenyes -i no només madrilenyes, ep!- sempre troben els seus nínxols saquejadors per espoliar i fer caixa, des de l’extracció de gas natural i el dipòsit Castor, entre Vinaròs-Tarragona, fins a la concessió d’autopistes. I altres martingales i “mamandurries”, com deia l’ara imputada per corrupció de la caixa B del PP, per suborn i dopatge electoral Esperanza Aguirre (“Espe”) i també la seua col·lega del PP Cristina Cifuentes, que mostren la corrupció estructural de la dreta nacional espanyola, d’ençà, pel cap baix, del caciquisme reaccionari dels segle XIX, la monarquia borbònica, la dictadura primorriverista, la CEDA i Lerroux i la dictadura franquista i una “transició” dirigida per la dreta espanyola franquista fins ara mateix.

Si llegiu l’informe de l’enllaç més amunt veureu com als Països Catalans són dels més infrafinançats de tot l’estat. I si parlem d’execució real la cosa és d’escàndol majúscul.

En canvi, a Andalusia, Aragó i Castella, però sobretot a la regió de Madrid, molt sovint les execucions estan per sobre del 100%, és a dir, no només executen tot el que estava previst en els pressupostos de l’estat, sinó que a sobre, s’hi afegeix més pressupost encara del previst, que segurament, per lògica, s’arriba descomptant el diner de les comunitats autònomes dels Països Catalans que es queden sense els diners calculats per executar les obres i les inversions previstes. Perquè com explica Carles Mundó, el 10 d’agost del 2019 al diari Ara, a “La manta curta”: “El pastís és el que és, i el que rebessin de més uns ho rebrien de menys els altres. El sistema de finançament és com una manta curta, que quan et tapes el cap se’t destapen els peus i viceversa, cosa que permet aventurar que els canvis seran essencialment cosmètics”, pel moltes promeses que els faci ara el candidat a president espanyol, perquè els Governs dels Països Catalans, li donen suport. Carles Mundó també denúncia que el dèficit fiscal que patim és una malaltia crònica. Amb les últimes dades fetes públiques per l’estat espanyol, corresponents al 2017, cada ciutadà de Catalunya (i per extensió dels Països del bon dia) va aportar a l’Estat 2.753 euros i en va rebre 2.468.

Pel que fa a Catalunya, adverteix Carles Mundó, “ocupem el tercer lloc a l’hora de pagar i el desè a l’hora de rebre. Però si aquestes xifres les ponderem amb el cost de la vida a Catalunya, on amb els mateixos euros podem comprar menys coses, resulta que Catalunya passa a ocupar el lloc catorze de quinze, ja que rep un 19% menys que la mitjana de tot l’Estat. I això passa un any rere l’altre i una dècada rere l’altra. En una situació molt semblant hi trobem les Illes i el País Valencià, que contrasta amb altres grans territoris com Andalusia, on cada ciutadà rep de mitjana 565 euros més dels que aporta […] Cap govern espanyol, ni del PP ni del PSOE, reformarà el finançament autonòmic per transformar-lo en un sistema just, equitatiu i generador de riquesa. Els recursos a repartir no s’incrementen a mesura que apareixen les necessitats. I és políticament inimaginable que pugui prosperar un model en què les comunitats que avui tenen un saldo positiu entre el que aporten i el que reben estiguin disposades a rebre menys per compensar les que cada any tenen saldos negatius”. Una via per aportar nous recursos i repartir millor són els estudis on s’estima que el frau fiscal supera els 40.000 milions d’euros, o fer aflorar l’economia submergida, que es calcula que arriba al 20% del PIB. Finalitza la seva reflexió, Mundó, dient que cal insistir en qüestions nuclears com la del dèficit fiscal per explicar que només canviant la relació entre els Països Catalans i Espanya podem sortir d’aquest bucle. S’hauria d’explicar més i millor que de manera crònica la ciutadania dels Països Catalans, tant els que són independentistes o no, republicans com monàrquics, paguem molt més del que rebem i això ens perjudica injustament a tots. Pensem com pensem.  

Aquest informe de Vicepresidència i Economia, que dirigeix Aragonés, com analitza Pere Martí, a Vilaweb, article “Espanya ja no ens roba?”, demostra que el govern espanyol ha deixat d’invertir a Catalunya 2.214 milions d’euros en sis anys. L’execució pressupostària real és del 66% a Catalunya, davant del 114% a Madrid. L’estafa és doble: primer, l’estat destina menys diners a inversions que la mitjana estatal i després n’executa menys de les pressupostades. Són dades de la Intervenció General de l’Estat recollides pel departament d’Aragonès. Tot això passa mentre es manté un dèficit fiscal crònic de 16.000 milions d’euros anuals que ofega l’economia catalana.

Aquestes dades són perjudicials per a tots els ciutadans de Catalunya i de la resta dels Països Catalans, votin què votin, pensin com pensin, però només l’independentisme i el sobiranisme les va posant regularment sobre la taula. Aquells que parlen de les coses que interessen a la gent, oposant-ho a la reivindicació independentista, no les evoquen mai, diuen que estan manipulades o les avalen pervertint el concepte de “solidaritat”. Poden continuar ignorant-les, però són aquestes dades les que han fet créixer l’independentisme i el sobiranisme durant la darrera dècada, tot i que darrerament semblava que les havia oblidades. En aquest sentit, el departament d’Aragonès ha fet bé de ressuscitar-les. No pas per fer el ploricó, com feia el nacionalisme als anys noranta, sinó per constatar que el cost de la dependència és molt elevat. El 21 de juliol, l’exconseller i economista Andreu Mas-Colell al diari Ara, a l’article “Catalunya, Madrid i la competència fiscal”, denunciava de forma gràfica que cal limitar l’escàndol fiscal de Madrid. Perquè “és com competir per escalar una paret, amb la petita diferència que els uns pugen i els altres baixen”. I es preguntava “si un moviment harmonitzador es promogués des de la Unió Europea, ¿el consideraríem legítim i acceptaríem la pèrdua de sobirania que comporta? Si és que sí també tindria sentit acceptar-lo si la implantació fos en el marc espanyol”.

Quan aquestes dades encara eren calentes, el Ministeri de Sanitat espanyol ha fet arribar al Departament d’Economia i al de Salut una carta demanant que redueixin la despesa sanitària. Tornen les retallades. El govern espanyol justifica la demanda en el fet que Catalunya no ha complert la taxa de referència establerta per la Comissió Delegada del Govern d’Afers Econòmics els anys 2017 i 2018, que se situava en el 2,1% i el 2,4%. Després de saber tot el que es deixa d’invertir a Catalunya i tot el que marxa cada any en forma d’imposts i no torna, demanar retallades en sanitat és un escàndol, o hauria de ser-ho. La consellera de Salut, Alba Vergés, ja ha respost que no retallarà res, però l’última paraula la té el govern espanyol, que encara té els comptes de la Generalitat intervinguts des de l’aplicació de l’article 155, que financerament continua vigent.

De les dades anteriors, se’n desprenen les següents conclusions (amb l’aclariment que quan diu Catalunya podria dir també, si fa no fa, les Illes i País Valencià) perquè les dades són molt semblants, tot i que el drenatge del País Valencià és més sagnant encara perquè és més pobre i l’extracció de les Illes encara és més gran que la de Catalunya i el País Valencià:

-El pes de les inversions de l’Estat a Catalunya es manté sempre per sota del pes de PIB català (19%) i també, en la gran majoria dels anys per sota del pes poblacional (16%), oscil·lant entre el 10%-16%.

-El grau d’execució de les inversions a Catalunya es troba sempre per sota de la mitjana de les CA. Per al període 2015-2018, el grau d’execució a Catalunya és del 65,9% front una mitjana per al conjunt de les CA del 75,3%.

-A Catalunya, en el període 2013-2018 s’han deixat d’executar una tercera part de les inversions previstes. En valors absoluts això vol dir que dels 6.708 milions previstos en aquests anys, se n’han deixat d’executar 2.214 milions d’euros.

-En els darrers 15 anys els PGE preveuen executar a Catalunya un dels imports més elevats en valors absoluts entre totes les CA, no obstant això, la seva execució real queda molt per sota de l’import pressupostat i és la CA de Madrid on, en els anys 2015-2018, es realitza un volum més elevat d’inversions en termes absoluts tot i tenir un pressupost inicial inferior al de Catalunya. Aquest fet es deu a que a Madrid es produeix un grau d’execució superior al 100% de les previsions inicials, mentre que a Catalunya sempre és inferior (només s’acaben executant 2/3 parts de la inversió inicialment pressupostada a Catalunya).

-En el període 2015-2018 les inversions en termes per habitant a Catalunya han estat de 402 €, mentre que al conjunt de CA han estat de 620 €. En termes de PIB el diferencial és més gran, a Catalunya les inversions representen un 1,3% del PIB i al conjunt de CA un 2,4%.

 

Hem d’analitzar les dades econòmiques i conèixer l’abast del maltractament, malgrat que, com escriu Raül Romeva a Esperança i llibertat, pròleg de Jenn Díaz, (Ara llibres, 2019), “no és la fiscalitat, ni el nacionalisme, ni tan sols la llengua, el que remou més consciències. Per sobre de cap altre motiu, el que fa que gent de tota mena, condició, origen i estrat social vagi sumant-se cada dia a la idea republicana és la resposta davant la voluntat d’humiliar de l’Estat. És la necessitat de mantenir intacta la dignitat. Per explicar-nos arreu, per tant, cal començar sempre per recordar que el tema és la dignitat, que esto va de dignidad, that this is about dignity. I conseqüentment, de sobirania“. De poder decidir sense imposicions externes, sense autoritarismes i amenaces judicials per banda de l’Estat espanyol que ens criminalitza; decidir inclús per poder ser els més solidaris dels països del món, en cooperació, en desarmament, en desnuclearització, en ajuda als refugiats, en sobirania energètica, alimentària, en desmilitarització i construcció de la pau i d’una seguretat alternativa basada codis socials, en la lluita contra la pobresa, contra les emergències ecològiques climàtiques i el treball costant i infatigable per la vida.

Raül Romeva, per experiència pròpia, com a eurodiputat i conseller d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya, ens alerta de no fer un ús excessiu de les greus injustícies, tant fiscals (el no respecte de l’ordinalitat, per exemple) com en termes d’inversions. Perquè és un argument que s’ha de saber exposar en la seua justa mesura i complementar molt bé amb altres aspectes, lligats a la vulneracions de drets i llibertats. Si es presenta aïllat és fàcilment manipulable i se’ns pot acabar girant en contra. Perquè aquests arguments economicistes, sobretot en ambients sociopolítics d’esquerres i ecologistes, generen recels perquè, sovint, s’interpreta com un actitud egoista que els dirigents independentistes han alimentat, aprofitant-se d’una conjuntura econòmica de crisi i instrumentalitzant el sentiment col·lectiu de greuge en benefici d’un interès particular i minoritari. Hem de remarcar que ningú pot qüestionar la fins ara evident solidaritat dels Països Catalans respecte a la resta de l’estat. Ni volem preguntar-nos què pot fer el món per nosaltres, sinó demostrar tot allò que podem fer nosaltres pel món. Volem implementar polítiques de solidaritat universal i de cooperació arreu del món, com les manifestacions que vam fer del No a la guerra a Barcelona, València i Palma, fa uns anys o la manifestació més gran que s’ha fet a Europa en relació amb l’acollida de persones refugiades que fugien de la guerra de Síria, són trets que cal potenciar. No ens volem desentendre dels nostres compromisos pel bé comú, per la pau, per la justícia social i la llibertat de tots els pobles del món.

Abans d’acabar, si voleu més informació, aquí tenis l’article que Gustau Muñoz feia ací mateix http://paisvalenciaseglexxi.com/2019/09/03/la-ignorancia-culpable-la-demagogia-que-separa-faraldo-i-catalunya/ , una resposta adequada a les provocacions dels qui falsegen la història i l’economia. Perquè és infame dir que la dictadura de Franco va procurar la industrialització de Catalunya. Això és fals. Tots sabem que, quan des d’Itàlia, es va voler crear la SEAT a Barcelona, el dictador va maniobrar per portar-la a Valladolid i des d’Itàlia es van negar i les autoritats del règim van haver de transigir perquè es quedaven sense indústria a l’estat espanyol. Per tant la industrialització a Catalunya es produeix malgrat la dictadura franquista, i no gràcies a ella. I es tria Catalunya perquè és on hi havia una xarxa prèvia d’industrialització desenvolupada i Catalunya té una localització geogràfica a l’Eix Mediterrani, amb els ports de Barcelona, València i Mallorca, uns territoris que estan molt més prop del centre d’Europa que els fa més competitius i abarateix el transport millor que qualsevol altre lloc de l’Altiplà castellà. L’actual monarca, Felip VI, directament, després de l’1 d’octubre del 2017 també va maniobrar a la manera del dictador perquè algunes de els indústries més potents de Catalunya es traslladaren a Madrid, amb telefonades reials que instaven per escarmentar i arruïnar Catalunya pel referèndum. Per tant, que des del nacionalisme espanyol es vulguen posar medalles al propi estat i inclús al franquisme i als seus marmessors de la industrialització dels Països Catalans és mentida i fa més potent la necessitat de tenir un estat propi per defensar-se dels atacs tan greus que tracten de destruir la nostra economia i industrialització.

 

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER