Pactes post-electorals a Barcelona

colau

Sal·lus Herrero

A la campanya de les eleccions municipals i al Parlament Europeu celebrades el 26 de maig, Manuel Valls es va passar tots els debats i entrevistes posant a parir, a parts iguals, tant els independentistes com el Govern municipal de Barcelona d’Ada Colau. El candidat de Ciudadanos  a l’alcaldia de Barcelona es dedicava a rebutjar, de manera equidistant, el que qualificava de “separatisme” i “populisme” d’esquerres d’En Comú Podem i l’independentisme d’ERC, demonitzant-los a ambdós. El candidat Valls, aquell primer ministre francès amb el president Hollande que va foragitar gitanos, que ha perdut el prestigi a tot França i que ha sigut contractat -literalment- per la burgesia catalana de Pedralbes, lligada a l’IBEX-35 de Madrid, la monarquia i  l’espanyolisme, per ‘salvar’ Barcelona de les urpes del ‘colauisme’ i de l’independentisme, ambdós amb cua i banyes, com que ha fracassat estrepitosament, ara vol salvar el seu cul, tindre protagonisme per influir i decidir l’alcaldia de Barcelona. Per pura supervivència política oportunista i personal, com a especialista en trepar i servir els poders i els interessos econòmics i institucionals de la gran burgesia espanyola de l’estat, sense que, al meu parer, aquestes misèries, meresquen cap elogi d’altruisme o de no partidisme. Perquè no ens mamem el dit.

El yuppi Valls, al servei dels interessos del capital, va titllar el govern d’En Comú Podem de Colau de “desastrós”, potser recordant la seua caiguda al Govern de França, l’ús de la violència i l’agenda d’extrema dreta, disfressat de “socialista” contra la població dels barris perifèrics de París i els deutes que va deixar quan va ser alcalde de la seua ciutat prop de París… Acusava al Govern municipal de Colau perquè no havia resolt, deia Valls, el problema de l’habitatge, havia incrementat la turismofòbia, havia generat ‘inseguretat’ (la manca de “llei i ordre”), no havia solucionat ‘el greu’ problema dels manters que ocupaven les voreres de la Plaça de Catalunya i posaven en risc el comerç de Barcelona. Segons ell, Colau havia donat suport a l’independentisme,  a pesar dels seus esforços per la indefinició, la neutralitat i l'”equidistància”, donant peixet tant a l’espanyolisme com, adesiara, acostant-se una mica a la defensa, en abstracte del dret a l’autodeterminació (del Sàhara Occidental, de Palestina o de les Quimbambes, però no de Catalunya ni dels Països Catalans). Recordem que Ada Colau, només en darrera instància i de forma mínima, va empatitzar una mica en reconèixer el referèndum de l’1-O com un exercici de mobilització pel dret a la llibertat d’expressió i de participació social, davant la repressió i l’immobilisme del Govern de Rajoy del PP. Durant la campanya electoral, Collboni -del PSC- li va retreure a Colau que ella era l’emperadriu de la improvisació i del nyap i que no li mereixia cap confiança, que no era de fiar perquè li havien tremolat les cames davant l’aplicació del 155 i havia tallat el pacte amb els socialistes perquè preferia subordinar-se al procés d’independència.

No obstant això, tant Valls (Ciudadanos) com Bou (PP) i Collboni (PSC), acusaven a Colau de ser una “independentista camuflada” i li retreien haver posat Barcelona a disposició dels “separatistes”, perquè la sensibilitat humana de Jaume Assens i Gerardo Pisarello havia portat l’Ajuntament a denunciar la repressió i la brutalitat policial de l’1-O  i, per tant, des d’aquests partits del nacionalisme espanyolista i monàrquic, li etzibaven a Colau que havia fet un mal govern, un desgovern i un desgavell permanent, que no tenia model ni idea de ciutat al cap… “Ni cap ni peus”, repetien, i emfasitzaven que havia sigut un retrocés per a Barcelona, que no havia fet res bé… En canvi, “ells”, Valls i Collboni, (enfrontats artificialment i falsa als debats televisius), acusaven Colau i Maragall d’haver signat un pacte abans de les eleccions per donar-se suport mutu i s’autoproclamaven, ridículament, “guanyadors”, que anaven a ser escollits alcalde de Barcelona (com bufons declamaven, “jo seré el guanyador, no, tu no, ho seré jo”, amb converses masclistes, de baralla de galls, amb bec ‘esmolat’ i imbècil…) i que solucionarien tots els problemes acumulats a Barcelona, des de fa anys, amb una barreja de demagògia, barra i escassa vergonya.

Amb aquestes estratègies incoherents i contradictòries de fer el contrari d’allò que s’havia promès en campanya, el desprestigi de la política augmentarà molts punts. Prometre a les campanyes unes coses i després fer exactament el contrari denota un cinisme descomunal. Quan una es presenta per a lluitar contra l’establishment i després es posa als peus dels cavalls per apuntalar l’establishment des de “l’antiestablishment”, des d’un postmodernisme coherent amb els oxímorons, el resultat és, tot plegat, una burla, una farsa, una infàmia i una gran estafa, absurda i intel·ligible.

Però la clau de volta és evident, i es diu: frenar l’indepedentisme. La resta és literatura.

A les eleccions municipals, a Barcelona, els resultats han estat: 10 regidors per a Esquerra Republicana (ERC), 10 per a En Comú Podem, 8 el PSC, 6 Valls-Ciudadanos, 5 JuntsxCatalunya, i 2 el PP. La incapacitat dels partits independentistes per buscar una estratègia conjunta i la seua divisió crònica -s’hi presentaven 5 opcions sobiranistes diferents si comptem els Comuns, com ells es defineixen- va causar que, amb quasi el 4% cadascun, ni Capgirem Barcelona de la CUP ni la Candidatura de Primàries de Jordi Graupera, obtingueren cap regidor i es va ‘perdre’ al voltant del 8% de votants indepes per a la transformació social.

La nit electoral, Ada Colau va eixir a la televisió,reconeixent que ERC havia tret quasi 5.000 vots més que la seua opció, per tant agraïa el gran honor que havia sigut ser durant quatre anys alcaldessa de Barcelona, que s’havia enfrontat a “l’establishment” i per això havia perdut, felicitava al guanyador i es posava a la seua disposició per a pactar un Govern a l’Ajuntament estable entre la seua coalició electoral i ERC. A l’endemà, segurament, perquè li havia telefonat un Iceta ‘rancuniós’ (perquè l’independentisme no havia avalat l’operació de fer-lo president del Senat), amb la indicació persuasiva -inserida en una estratègia planificada- que en cap cas no havia de llençar la tovalla, que el seu partit, PSOE-PSC, el PP i el C’s (com a partits d’estat), podien donar-li suport i continuar d’alcaldessa. L’estratègia que ha fet servir, des d’aleshores, Ada Colau s’ha limitat a repetir que no pactarà ni amb Ciudadanos ni amb JuntsxCat.

Al meu parer, la “Realpolitik” ho justifica tot, però és infame posar al mateix nivell una opció d’extrema dreta, monàrquica i espanyolista, que pacta amb Vox a Andalusia (i amb el PSOE o el PP quan convé) per tapar-los la corrupció i una opció republicana de Quim Forn, a la presó per ser coherent i honest amb els compromisos electorals, que no va poder fer campanya ni defensar les seues propostes per a Barcelona a causa de la repressió estatal, l’empresonament i un judici polític amb acusacions inventades i  preparades per l’estat espanyol. “Un insult”, comparar JuntsxCat i C’s, així ho qualifica Toni Soler, el 2 de juny d’enguany, a l’article de l’Ara “De nou a les trinxeres?”. Critica Soler la possibilitat que l’operació Colau-Valls es consumi  i l’espanta perquè consolidaria el frontisme crònic que, segons ell, beneficiaria els independentistes més inflexibles, i els antiindependentistes més irredempts… “I això a les portes de les sentències, que confrontaran el legítim dolor de les víctimes amb la displicència dels escarcellers. Una alcaldia -encara que sigui la de Barcelona, no val tant”. Anota que “la possibilitat de diàleg i negociació amb cara i ulls estaria més lluny que mai”. La possibilitat de civisme, de resoldre els conflicte raonant. Referents socials d’envergadura ètica, com l’economista Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, que va fer campanya pels Comuns a les darreres eleccions, consideren impossible que Ada Colau accepte els vots de Valls i el seu entorn per mantenir-se en el poder: seria del tot “rebutjable i és impensable”.

El dissabte 1 de juny, Carles Mundó, escrivia a l’Ara “Barcelona tiene poder” (que cantava Peret), explicava que a Barcelona i a Catalunya, ERC ha guanyat les eleccions municipals. En el conjunt del país, els partits independentistes han guanyat en 728 dels 948 municipis i sumen més de 6.300 regidors, sense comptar moltes candidatures independents que poden engrandir la xifra. Aquests resultats són políticament molt rellevants i descriuen una realitat que hauria de fer obrir els ulls a tots els que s’esforcen en negar i menystenir la transversalitat de l’independentisme. Per això, no és cap casualitat que s’hagi activat tota la maquinària disponible per impedir, encara que sigui amb pactes contra natura, que Barcelona tingui un alcalde independentista. És una qüestió d’estat i per a alguns segueix ben vigent allò de l'”Antes roja que rota”.  Quan tots sabem llegint les consignes fatxes del 36 que en realitat, el relat aquest (de “rota”) el promovien els separadors i colpistes, aliats de Hitler i de Mussolini, per a poder fer una guerra incivil contra una població quasi indefensa, imposar un règim totalitari de terror i robar durant molt més de 40 anys amb una impunitat absoluta. Inclús imposant durant la “transició” la llei de punt i final perquè els crims de la dictadura no pogueren ser jutjats.

El diumenge, 2 de juny al diari Ara, Jordi Muñoz, escriu “El cordó sanitari a l’independentisme d’esquerres”, on assenyala, perspicaçment, que aquest cordó contra l’alcaldia d’ERC d’Ernest Maragall, llençaria sal a les ferides encara obertes “Si es consuma l’operació Valls-Colau, entrarem en una fase en què serà molt difícil d’imaginar alternatives a les polítiques de blocs”, on qui primer patirà les conseqüències seran les classes populars i es cavaran unes trinxeres més profundes i els que proclamen des de Madrid, cínicament, que hi ha una “fractura social” a Catalunya, des de l’estat s’entesten en trencar la convivència atiant l’augment de la polarització de l’eix nacional pel pitjor cantó. Al mateix dia i diari, Ignasi Aragay anunciava “Colau no es trairà a si mateixa”, rebutja “el regal” enverinat i adverteix que si Colau accepta els vots de Valls, se’n penedirà tota la vida, serà una ombra que l’empaitarà sempre. “No pot acceptar els vots de Valls. Se’n penediria tota la vida. per molt que pintés la jugada amb els colors del progressisme, el seu accés a l’alcaldia quedaria irremeiablement associat a l’espanyolisme més recalcitrant […] Acceptar el joc seria renunciar al dret a decidir en sentit ampli: a l’empoderament de la gent per agafar les regnes del seu destí, per decidir quina mena de societat volem”.

Francesc Viadel a La República, el 2 de juny, “Barcelona, assumpte d’estat”, conclou així de clar i català: “La repetició de Colau i l’expulsió de Maragall és una possibilitat molt seriosa a tenir en compte. I, és clar, que tindrà conseqüències gairebé immediates. Fet i fet, una jugada així trencaria per molt temps les relacions entre els republicans i els comuns ací i en Indoxina i situaria directament la sucursal catalana de Pablo Iglesias -al mateix Iglesias- al costat dels partits del 155 ben capaços d’empassar-se tots els membres del Politburó xinés per tal d’evitar que Barcelona caigui en mans de l’independentisme.  Així les coses, l’única garantia d’estabilitat a la ciutat ja no passa perquè ni tan sols perquè Colau, voluble i oportunista, doni suport o no a Maragall, per un mes, per dos anys… Passa perquè els autèntics dirigents del projecte de Barcelona en Comú enviïn a Colau a casa”. Un projecte d’En Comú Podem basat en el ‘personalisme’ és absurd i no se sosté, augmentarà el seu descrèdit i la seua derrota exponencial, quan més tarden en reconèixer que han de repensar, reconstruir o refundar l’espai polític d’Els Comuns a tot l’estat, com reclamen les seus bases i dirigents.

La directora de l’Ara, Esther Vera ,al seu article del diumenge 2 de juny, ho explica de manera adient a “Operació poltrona”, on anota: “Colau té davant la cruïlla entre una decisió personal sobre el seu futur o mantenir la seva imatge de transversalitat i una certa pau dins dels comuns. L’alcaldessa en funcions utilitza com a eina de pressió per negociar la possibilitat de presentar-se al ple i que siguin els vots dels socialistes i de Ciutadans els que la reelegeixin. Certament és una possibilitat, però ¿quin cost tindria presentar-se i barrar el pas al més votat gràcies al suport dels que l’han combatut a ella i el seu projecte amb virulència? Entre alguns dels seus seguidors incomoda la possibilitat que es converteixi en “l’alcaldessa del 155”. També el mateix dia i diari, David Miró, analitza, en conclusió que “el votant de Colau del 2019 és més sobiranista que el del 2015. I no és un sobiranisme essencialista, sinó que practica obertament l’ambivalència. És a dir, és un votant que premia el trencament de blocs identitaris que suposaria un pacte amb ERC” i recorda que una de les principals raons de ser i el projecte dels comuns és trencar la dinàmica de blocs identitaris. Per últim, Miró, reclama el màxim respecte amb la decisió de la majoria de barcelonins, que han votat Maragall, esquerres i més ponts que trinxeres, tot i que des de l’estat cerquen, insistentment, dinamitar tots els ponts de diàleg, si encara en queda algun sense destruir. Com constata Marta Pessarrodona, el divorci entre Espanya i Catalunya és del tot irreversible; tardarà més o menys, però no hi ha volta enrere. Podran ajornar-ho un temps, podran causar molts més sofriments, però no ho podran impedir. Només es sosté per la força bruta. En funció del que facin, després serà més difícil o impossible recobrar unes relacions basades en el reconeixement, el respecte, la confiança i la col·laboració mútua; quan Catalunya s’independitzi, es reproduirà el model que hi ha entre Espanya i Portugal: dos estats veïns que viuen d’esquena.

Joan Josep Nuet, a la carta d’acomiadament com a secretari general d’Esquerra Unida i Alternativa, del 3 de juny, que s’ha presentat recentment per les llistes d’ERC al Congrés de Madrid, en aquest context, escriu dirigint-se als “seus”: “Ara és hora de repensar-se i només és possible amb debat col·lectiu i decisions col·lectives. Cap projecte transformador pot avançar si s’edifica sobre lideratges unipersonals que substitueixen el funcionament democràtic per adhesions acrítiques. Això només porta a passar de ser l’esperança del canvi i factor de ruptura amb el règim del 78 a convertir-se en crossa d’alguna de les diferents versions de la recomposició de la crisi del sistema. La situació que viu Catalunya i les oportunitats de canvi profund que això genera seguiran centrant una part molt important de la política catalana. Negar-les o contraposar-les a la transformació social no només empetiteix l’esquerra sinó que, per desgràcia, i m’agradaria equivocar-me, la torna reaccionària. Només un projecte que fa compatible la sobirania i la fraternitat pot trobar solucions a les amenaces existents de divisió de la classe i del poble, que no nego i em preocupen, però no oblidem la nostra fidelitat a una tradició que sempre va fusionar el seu projecte polític d’allò social i d’allò nacional com a parts indivisibles del mateix. Ja en el passat la idea d’’un sol poble’ va imposar-se i estic convençut que tornarà a fer-ho”. Més que decisions i direccions unidireccionals, es tracta de programes col·lectius per resoldre problemes greus com l’emergència climàtica en curs accelerat i descontrolat, la necessitat de pacificar Barcelona de contaminació, els sorolls i l’excés de vehicles, les emergències socials generades per les desigualtats, per la pobresa, per la repressió estatal…

Joan Puig, des de La República, a l’article “Colau, un figura creada per aturar l’independentisme” encara ho fa més entenedor en qualificar d’infàmia el paperot de “l’esquerra” espanyolista: “Els líders polítics independentistes encara no han assimilat que estem amb guerra i mentre nosaltres, els independentistes anem d’escolanets, ells van a per totes, són assassins professionals de la política, i saben molt bé com atacar-nos i si poden destrossar-nos, ho demostren cada dia, intentant vendre que Pedro Sánchez és millor que Rajoy. Una gran mentida que cada dia ens venen mitjans com El Periódico i La Vanguardia, missatge que amb l’excusa de ser mitjans plurals va colonitzant els nostres mitjans de comunicació públics, com ahir entrevistant en màxima audiència a Pedro J Ramírez que va dir “nazi” al president Torra i que porta anys insultant als ciutadans de Catalunya pel fet de ser demòcrates. O l’independentisme pacta un full de ruta combatiu per guanyar o serem arrasats, no per l’Estat Espanyol, sinó per un regim repressor dirigit pels líders polítics espanyols”.

Al meu parer, tal com han quedat el resultats electorals a Barcelona, preferiria un pacte entre ERC, En Comú Podem i Junts per Catalunya (que puntualment podien afegir-se els socialistes amb voluntat social i transformadora, que no siguin replicants del 155 i del rei), amb un programa eco-feminista, social i sobiranista valent, decidit i efectiu (que incorporés part de les millor propostes de la CUP, les Primàries, d’Els Verds, PACMA). No obstant això, si s’imposa el pacte d’estat els partits independentistes hauran d’espavilar-se per no dependre dels Comuns, al servei de les estratègies perverses de l’estat  i per deixar de banda els enfrontaments electorals en una posició secundària, hauran de millorar i aprendre a fer estratègies efectives que sumen i que obtinguin la major rendibilitat social i política per a dur endavant les millors propostes socials, ecològiques, anti-repressives i sobiranistes. En temps de greu repressió, brutalitat i violència de l’estat contra l’independentisme, fer l’orni i menysprear la necessitat d’unir-se tot l’espai sobiranista a tots els àmbits es suïcida. Cal protegir-se dels atacs, aturar l’instint autoritari de l’estat des del principi instintiu de supervivència. En defensa pròpia. Altra cosa, és inintel·ligible i inacceptable. I tanmateix, si Barcelona es posa al servei del dictat de l’estat, Barcelona resistirà i s’enfrontarà a les trames de les clavegueres de l’estat; guanyarà en resiliència i combatrà el fariseisme polític del nacionalisme espanyol que s’expressa en “la guerra bruta” i en un programa d’exclusió radical contra el catalanisme. Una decisió d’estat de manipular les votacions als parlaments i foragitar l’independentisme de les institucions de Catalunya, Congrés, Senat i Parlament Europeu, sense respectar la voluntat majoritària de la ciutadania catalana, que a Barcelona ha votat esquerres, diàleg i sobiranisme. Un insubornable dret a decidir des d’una gran ciutat oberta que no vol donar-li l’esquena a Catalunya, vol acompanyar els empresonats, exiliats i reprimits i vol tenir més competències d’estat per desplegar les seues possibilitats socials, de benestar i culturals, a tot arreu sense restriccions ni repressions d’un estat hostil, que més del 80% de la ciutadania de Catalunya el sent com a il·legítim i no reconeix un monarca que ha avalat la repressió violenta, indigna i brutal d’un estat opressor.

 

Post scriptum

Els Comuns, tímidament, fins ara, han intentat ‘trencar’ la política de blocs, quan és el cas que l’opció del pacte Colau-Iceta-Valls, solidifica el frontisme. Per això, tot i que ho voten el 94% o el 100% de les bases dels Comuns, estimulades per l’ambició personal d’Ada Colau i la vella política d’Iniciativa de Coscubiela (i de Rabell), que com algun ex-secretari de CCOO-Feliciano Fidalgo- de Madrid, acabaran integrant-se o alineant-se amb Ciudadanos, el PP o el PSOE (IBEX-35 i la burgesia espanyolista), han passat de posicions “d’esquerres” a fer transaccions amb la dreta espanyola. Perquè el que prioritzen és la lluita contra l’independentisme i la defensa de la unitat de l’estat espanyol, tot i que ho emmascaren de “polítiques socials” i de “federalisme”.

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER