Maria Muntaner

La visió literària de Maria Muntaner és d’amplitud europea, i fa cas de la dita que recomana pensar en global i actuar en local (o a l’inrevés). La feina amb la col·lecció Temps Obert (d’assaig i estudis històrics i literaris), i especialment amb noves col·leccions com La Fosca (de poesia) i Artificium (narrativa) han permès la incorporació de títols d’autors d’altres literatures com Valter Hugo Mae, Mircea Cartarescu, Nichita Stanescu, T. S. Eliot o Ted Hugues. Les edicions són acurades, les traduccions són excel·lents, i, en pocs anys, Lleonard Muntaner editor s’ha convertit en un segell de referència de l’edició literària en català, coincidint amb un moment de profunda renovació del panorama editorial en què l’exigència qualitativa s’ha convertit en un requisit indispensable. I en què, a més de Lleonard Muntaner, altres editorials independents mallorquines com El Gall, Quid Pro Quo, AdiA o Ensiola treballen per fi amb la mirada posada més enllà de l’àmbit illenc, i adreçant-se a tots els lectors en llengua catalana. Editar literatura amb ambició i honestedat és una activitat fonamental per a qualsevol cultura, i la demostració que les indústries culturals no tenen per què ser necessàriament perverses. Ben al contrari, posar en circulació bons llibres equival a contribuir al millorament d’una societat.

-Quan vivia a Barcelona -explica Maria Muntaner- feia feines per a altres editorials, sobretot correccions, fins que vaig pensar per què no feia a casa la feina que feia per a altres. Tampoc no va ser una cosa immediata: quan vaig tornar a Mallorca vaig necessitar dos anys per trobar el meu encaix, per dir una paraula que es fa servir molt en política [riu]. Pel que fa a l’editorial, l’encaix va consistir a continuar la feina de mon pare, per una banda, i fer-hi la meva pròpia aportació apostant per la literatura, incrementant el pes de la literatura dins el catàleg de l’editorial.

-Cosa que has fet, sobretot en els gèneres de la poesia i l’assaig.

-Sí, crec que aquesta col·lecció [assenyala el nou volum de la col·lecció de poesia La Fosca, que és damunt la taula: el Corb de Ted Hugues, en traducció de Núria Busquet] ha assolit una certa consolidació. Ara, l’objectiu és aconseguir fer el mateix amb Artificium, la col·lecció de narrativa.

-Al contrari del que se sol dir, publicar poesia no és necessàriament catastròfic.

-No! Estic contenta d’algunes coses que hem fet amb La Fosca: editar junts, dins la mateixa col·lecció i en igualtat de condicions, els autors estrangers i els catalans, per exemple. O tractar els traductors com a autors de la casa, perquè ho són. Els traductors són molt importants, perquè t’obren la porta a mons als quals no arribaries sense ells. És el que ens ha passat amb en Xavier Montoliu, que ens ha fet descobrir tota una literatura, en aquest cas la romanesa.

-No és que publiqueu els poemes de Mircea Cartarescu perquè ara Cartarescu estigui de moda.

-No, de cap manera. Vam decidir publicar els seus poemes perquè són molt bons i perquè era coherent amb el fet d’haver publicat abans els de Nichita Stanescu o els de Marin Sorescu [les antologies poètiques L’ànima gramatical i Per entre els dies, respectivament]. Ara estam preparant, en narrativa, un gran llibre d’un altre autor romanès jueu, Mihail Sebastian, Des de fa dos mil anys, en què conta la seva joventut, que coincideix amb l’auge dels feixismes a l’Europa dels anys trenta. És un gran llibre que ens ha duit dos anys de feina, novament amb traducció a càrrec de Xavier Montoliu. La literatura romanesa és d’una qualitat molt alta però és molt desconeguda per als lectors d’aquí, i fer feina per ajudar a descobrir-la és un plaer.

-Quan parl amb editors m’agrada preguntar-vos pel canvi que ha fet el món editorial en català durant els anys de la crisi.

-Ha quedat un panorama en què hi ha els grups gegants fruits de la concentració empresarial anterior a la crisi, per una banda, i una disseminació bastant àmplia en forma de segells petits com el nostre, per l’altra. Els grans grups tenen el condicionant del que s’anomenen els fixos, les fortes despeses que els comporta la seva gran estructura i que necessàriament han de repercutir damunt els llibres. Tenen, en canvi, altres avantatges: una distribució massiva, el fet de treballar amb plans comercials i estudis de mercat… En canvi, nosaltres, els segells petits, jugam amb la qualitat i la proximitat. Acompanyar un llibre ha de ser acompanyar-lo de veres, i que es noti. I el gust per l’estètica, treballar el llibre com a objecte, també és important: hi ha editorials que estan publicant autèntiques joies. Finalment, les editorials grans tenen a favor el fet de fer feina amb calendaris molt anticipats i molt acurats, però això no basta: el fet de complir un calendari no t’ha de fer descuidar una part del catàleg. I per altra banda, de planificar els petits també n’hem après, de tot se n’aprèn.

-La cultura també és política; de fet, s’hauria de considerar una política social.

-Les polítiques culturals i educatives haurien de ser socials i transversals. La cultura hauria de ser al centre del debat polític, i no hi és. La desestacionalització del turisme, per exemple, és un debat polític recurrent. La cultura i l’educació no ho són, i és fonamental que ho siguin, perquè són les eines per combatre el feixisme, ara que torna a sorgir pertot arreu. El que no serveix, per descomptat, és fer enquestes d’hàbits de lectura en què surti que el 97% de la població de Mallorca és lectora habitual, perquè això és fals. Tant de bo fos veritat, però no ho és, i dir això és fer-se trampes al solitari.

-El mapa mateix de la cultura catalana, dividida en autonomies dins l’estat espanyol, tampoc no ajuda.

-Tenim un territori lingüístic i cultural molt fragmentat i no és fàcil rompre les inèrcies que això comporta, però ho anam aconseguint. Com a mínim, al Principat diria que hem aconseguit tenir una presència normal, al País Valencià encara no tant, però hi insistim. El mapa de les distribuïdores és complex i complicat, sovint has de treballar amb distribuïdores diferents per arribar a segons quins indrets, etcètera. Ara bé, també és cert que les distribuïdores tampoc no resoldran tot el problema. Per això nosaltres cuidam molt el contacte directe amb els llibreters, que en els últims anys també n’han aparegut molts i molt bons, molt actius. I també fem determinades coses conjuntament entre diverses editorials, com la participació en la diada de Sant Jordi, per exemple.

-Heu aconseguit també una presència destacada als mitjans.

-Una presència que sempre és millorable, tot i que no ens podem queixar. Evidentment, hi ha diferència entre els periodistes que es preocupen de telefonar o de posar-se en contacte i els que veus que tiren més d’agències o de comunicats de premsa. I en els resums de final d’any o a les previsions de començament d’any sempre hi trobes a faltar títols, i no necessàriament dels que fas tu. Pel que fa als mitjans de Barcelona, s’ha de dir que han millorat, però el centralisme barceloní encara existeix i persisteix. Però també és cert que hi ha molts periodistes que s’ho curren molt, i que fan una feina molt necessària.

-Hi ha inèrcies que són difícils de contrarrestar.

-Sí, en tots els àmbits. Com aquella polèmica sobre si es publiquen massa llibres, per exemple. Es publica massa? Si ens atenem estrictament a la llei de l’oferta i la demanda segurament sí, però és que si fos només per l’oferta i la demanda no es farien la meitat de coses, no feim llibres només per satisfer una oferta i una demanda. Hi ha també el problema de la velocitat, o de la durada de la vida dels llibres: jo he de poder publicar un llibre al setembre, per exemple, i presentar-lo al febrer, no pot ser que hagi caducat perquè els llibres no caduquen. Intentam lluitar contra això, per exemple dilatant en el temps els actes públics entorn d’un llibre, a fi que els lectors tinguin més temps per adonar-se que existeix.

-De manera que estau enfeinats per al 2019.

-A banda del llibre de Mihail Sebastian, com et deia volem mirar de consolidar la col·lecció Artificium. Recuperarem 39 graus a l’ombra d’Antònia Vicens, una novel·la que realment s’ha tornat més important, tant pel tema com per la seva estètica literària, en els quaranta anys que fa que es va publicar. També estam preparant diverses coses per al centenari de Sophia de Mello Breyner Andresen [de qui han publicat Contes exemplars, en traducció de Francesc Serra Lopes], juntament amb el consolat de Portugal de Barcelona i Perfecto Cuadrado, Lourdes Pereira i el supergrup lusità de la UIB. I en poesia publicarem dos volums de dos grans poetes dels setanta, Àngel Terron i Joan Navarro. Un mallorquí i un valencià, perquè volem descentralitzar, donar una visió de conjunt de la nostra cultura. Una de les coses millors d’aquesta feina és com una persona et du a una altra, i després aquesta altra a una altra, i així successivament…

(Publicat a l’ARA 19 de gener 2019: “Maria Muntaner, editar per aportar”)