Ni Kelsen, ni Rawls, ni Habermas

marchena

Sal·lus Herrero

Els fiscals del Suprem després de fer “un bon atac” en atacar els presos polítics negant que siguen presos polítics, en negar que els persegueixen per les seues idees, tot i que, com afirma l’exfiscal, Martín Pallín, l’instructor de la causa va negar la llibertat dient que com que continuaven sent independentistes podien reiterar els “delictes” comesos… Quan, evidentment, no han comés cap delicte, ni cap violència, ni armes, ni res de res.  Acusen, però, gratuïtament de violència sense cap prova del delicte, ni acusació fefaent i concreta… només generalitat sense relació causal amb els acusats; així, en referència a les acusacions de violència i de delictes inventat, diuen “Però tot i que això no fora, tant fa”... En efecte, tant fa, no importa. És a dir els acusen de violència i de “delictes”, hi hagi o no hi hagi. Potser perquè infereixen que hi hagut la “intenció” de canviar les lleis “en vigor”, que els fiscals afirmen, falsament, “que es podien portar per canals legals”. Això és del tot mentida perquè hi ha una majoria estructural (espanyola) que imposa les seues lleis (injustes i interpretades arbitràriament) a una minoria estructural (catalana) que veu vulnerats i aixafats els seus drets legítims.

Després d’acusar els fiscals als acusats de “colpistes” sense cap violència més que la de les forces de seguretat espanyoles i acusar-los dels ferits de l’1-O, imputant-los als acusats els ferits que causaren les forces de seguretat, sentides com a forces d’ocupació per la majoria de la catalana gent, els policies i la guàrdia civil que vingueren a Catalunya des de l’Espanya profunda, cridant “A por ellos”, els fiscals han esmentat a Kelsen per justificar la set de venjança contra els acusats.

Els fiscals s’han agafat a una cita de Kelsen, en banalitzar-la, que afirma que la substitució d’un ordre jurídic per altre per mitjans il·legals no té validesa (quan “il·legal” no vol dir delictiu perquè la convocatòria de referèndum estava despenalitzada). No obstant això, han oblidat esmentar un altra cita on Kelsen afirma que el Tribunal Constitucional té una importància política de primer ordre: ell és la garantia de la pau política a l’interior de l’Estat. Per tant, el Suprem hauria de recordar que la sentència del TC del 2010 contra l’Estatut reformat de Catalunya, per vies legals, va ser substituït “il·legalment“, perquè havia sigut aprovat pels procediments previstos i votat en referèndum, per tant la seua castració jurídica per banda del TC, fou un “colp d’estat” (jurídic) contra  Catalunya. Kelsen també té una cita significativa per aprendre el que està passant, en el sentit que “la promulgació del monarca bastava com a garantia de la constitucionalitat de les lleis, en detriment de la representació popular” (pel que fa a Catalunya, els seus electors i els representants escollits al parlament).

El professor de dret, Jorge Cagiao, estudiós de Kelsen, explica que “la simple possibilitat que es pugui fer una revolució o un Colp d’Estat (en el sentit de Kelsen) sense violència (alçament armat) en un Estat, hauria de portar-nos a pensar (crec que pocs han fet aquesta lectura en Kelsen) que el principal sospitós de tal Colp és… el propi Estat”. En relació a la possible canvi o modificació constitucional  revolucionària, que no sigui el procediment de reforma constitucional previst en la pròpia constitució, en insta Cagiao a preguntar-nos qui pot dur a terme aquest canvi revolucionari sense violència. I rebla el clau advertint que “sembla difícil que un òrgan sub-estatal (regió o nació sense estat) tinga capacitat de provocar i fer efectiu aquest canvi sense l’ús de la força (probablement tampoc ho aconseguiria recorrent a ella)“.

Kelsen a “Tª pura del dret”, escriu sobre el canvis constitucionals, cosa que no es va fer a Catalunya sinó a Madrid pel TC, en sentència del 2010, que va intentar la “nul·lificació” i “substitució” de la reforma de l’Estatut aprovat en referèndum per la ciutadania de Catalunya. Com a resposta, des del Govern de Catalunya, es va intentar dialogar amb el Govern de l’Estat i va rebre reiterades negatives i colps de porta contra els nassos pels intents de diàleg i negociació des de Catalunya (tant de Governs del PP com ara del PSOE). Després de tants intents de diàleg fallits es va intentar, fins al darrer moment, dialogar amb l’estat, passar de la llei a la llei, en tenir com a referència els drets humans i la legitimitat democràtica de la majoria. Dir que els ‘espanyols’ a Catalunya són una ‘minoria indefensa’ i s’han vulnerat els seus drets és un sarcasme. Com acusar els encausats de colpistes. El Diccionari de la RALE defineix el colp d’estat com a “Actuación violenta y rápida, generalmente por fuerzas militares o rebeldes…”. Ni colp ni calp de part de la Generalitat, sí, en canvi, de part d’un estat atacat per la malatia de l’anticatalanisme. El mateix redactor del codi penal de 1995, Diego López Garrido, ha afirmat que el que va passar a Catalunya no s’ajusta als delictes de rebel·lió ni sedició. No val inventar-se un colp d’estat postmodern, fictici, preventiu o imaginari, per garantir “l’autoprotecció” perpetua de l’estat davant les seues pròpies fragilitats i misèries.

Perquè, per entendre-ho, tot té un context, el TC va anul·lar l’aprovació de les lleis de transitorietat jurídica i el Govern de la Generalitat ho va acatar al seu pesar. Per això no va haver-hi cap colp d’estat per banda del Govern català sinó una declaració política, simbòlica, retòrica, “d’independència”, fora de la sala parlamentària, una enunciació política suspesa immediatament amb la voluntat i la disposició de negociar amb l’estat, rebent un vertader i reiterat colp d’estat per banda d’un estat a la deriva que va organitzar una creuada i un embat repressiu contra la majoria de la població de Catalunya, amb l’aplicació arbitrària de l’article 155, la dissolució del Govern legítim i la detenció arbitrària dels activistes de la societat civil, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, amb acusacions delictives molt greus que no se sostenen i després la suspensió i detenció de tot el Govern català, que ni va publicar al DOGC la declaració d’independència (per tant no té validesa ni és efectiva), ni es va oposar a l’aplicació del 155 ni va intentar aplicar ni implementar la República… Entre altres coses perquè si ho hagueren intentat, amb el clima de terror que havia imposat l’estat i els seus mitjans, segurament, no hagueren pogut; hagueren enviat, des de Madrid, per terra, mar i aire, a la policia, la guàrdia civil i els militars de l’exèrcit espanyols, des de les bases militars de Sant Climent Sescebes, l’Alt Empordà i des d’altres llocs de l’estat per ofegar a sang i foc qualsevol possibilitat de rebel·lió… Acusar a milers per gent votant con un fet delictiu de rebel·lió és absurd. Fa riure si no hi hagueren presos; com acusar de ‘colpista’ a tots però especialment a la presidenta Carme Forcadell, falsament, de passejar-se per la Via Laietana, en un cotxe descapotable, arengant a les masses, acusar-la de permetre la llibertat de debat al parlament, acusar-la de no haver anat a una reunió amb els Mossos i d’haver enviat el seu ajudant un tuït per defensar les institucions i la democràcia… és absurd i ridícul.

Com va declarar Marta Rovira, abans de marxar a l’exili, els havien advertit que, des de Madrid, estaven disposats a fer “un bany de sang”. Fins al darrer moment i inclús fins ara, el que pretén el Govern de Catalunya és tenir una negociació democràtica, des del reconeixement, la reciprocitat, des del respecte a la majoria del parlament i des de la bilateralitat. Amb intermediaris que ajuden a objectivar el conflicte polític.  Davant d’aquesta demanda i reivindicació que hi ha a Catalunya, es defensa l’estat atacant amb l’aplicació d’unes lleis de l’enemic i d’un dret de revenja, perquè a ningú li torni a passar pel cap tornar a intentar cap referèndum ni sol·licitar cap diàleg ni cap negociació amb l’estat, aplicant l’aniquilació dels altres, segons el dret dels estats autoritaris i inclús totalitaris, tot i que no estiguin comprovades jurídicament les acusacions delictives. Perquè sigui un delicte inventat, no comés, però que es tem o s’espera la possible comissió futura, contra ideologies considerades “indesitjables”, perseguibles i sancionables en  aplicació del dret “preventiu”…

John Rawls, no va ser esmentat al Suprem però és molt interessant quan defensa el dret a la desobediència civil com a mecanisme d’esmena i correcció de les democràcies liberals per tal d’aconseguir una societat pluralista i ‘ben ordenada’.

Comenta Rawls que el problema de l’obediència és problemàtic per a les minories permanents que han sofert la injustícia durant molts anys. “… les crides a la majoria política s’han fet de bona fe i han fracassat. No han servit els mitjans legals de reparació. Així, per exemple, els partits polítics existents (hegemònics) s’han mostrat indiferents a les demandes de la minoria o s’han mostrat renuents a atendre-les. S’han menyspreat els intents de revocar les lleis, i les protestes i manifestacions legals han sigut en va”. Davant d’aquestes situacions el recurs a la desobediència és necessari per superar els dèficits i les discriminacions patides, per renovar una democràcia que ha caigut en el desmai, empentada per un estat que reprodueix tics del passat i que ha reproduït bona part de les inèrcies anteriors.

Habermas va ser invocat en el Suprem en el sentit que “la legitimitat de la decisió política suposa establir que es segueixen els procediments adequats”, i, efectivament, des del punt de vista moral, s’ha de tenir en compte el criteri ‘d’autoritat’ (el Govern i la majoria del parlament de Catalunya), pel criteri ‘procedimental’ (el programa electoral  votat per la majoria del poble català) i el criteri ‘substantiu’ conforme al criteri de correcció de les decisions polítiques (la sentència arbitrària, vexatòria i capriciosa del TC contra el nou Estatut), amb els criteris de plena inclusió, reciprocitat, publicitat, absència de coerció i aconseguiment del bé comú, sense els manipulacions i les mentides habituals de l’estat.

Jürgen Habermas explicita en el sentit de Rawls que la desobediència potser és “problemàtica” d’ubicar en el món del dret i reconeguda per l’establisment, des d’una perspectiva conservadora, però correspon, com a dret, a les minories estructurals que han sofert discriminació; aquestes minories permanents davant de les majories no poden canviar la seva situació injusta i, sovint, la manera d’aconseguir reconeixement o drets vulnerats només es pot fer a través de la desobediència civil. Concretament pel que fa a la desobediència civil (que és l’acció col·lectiva i popular que va passar a Catalunya l’1-O del 2017) escriu Habermas:

“Tot Estat democràtic de dret que està segur de sí mateix, considera que la desobediència civil es una part component normal de la seua cultura política, precisamente perquè és necessària.

• “… l’Estat de dret que persegueix la desobediència civil com si fora un delicte comú incorreix en la reslliscada pendent d’un legalisme autoritari. … El legalisme autoritari nega la substància humana d’allò multívoc precisament quan l’Estat de dret es nodreix d’aquesta substància”. Evidentment amb aquest discurs de la fiscalia, de l’advocacia de l’estat i del partit neofeixista, d’ideologia criminal, projecten llurs pròpies trames criminals als altres, acusant amb mentides, enganys, manipulacions, arbitràriament i capriciosa, de delictes que no s’han produït… Perquè votar no pot ser considerat delicte a no ser que s’apliqui un dret totalitari. No hi hagut ni violència greu ni violència suau. La violència i les intimidacions, per terra, mar i aire, han vingut sempre per banda de l’estat i dels seus policies, mitjans de comunicació, bancs, grans empreses i tribunals de “justícia”.

Les acusacions de la fiscalia, advocacia i partit neofeixista són un conjunt de desgavells que no se sostenen per enlloc; son acusacions capricioses, inventades des de prejudicis ideològics i nacionals antagònics, que eleven una desobediència civil col·lectiva de més de dos milions de ciutadania per votar en un referèndum (en contra de les ordres d’un TC deslegitimat i desacreditat), a crims de rebel·lió, sedició o malversació inexistents. La desobediència civil és necessària, com reconeix el propi Suprem en sentència nº 430/2009, del 22/05/2009 signada, entre altres, pel jutge José Manuel Maza: “... la desobediència civil puede ser concebida como un método legítimo de disidencia frente al Estado debiendo ser admitida tal forma de pensamiento e ideologia en el seno de una sociedad”. democrática…“. El problema greu és una “unitat territorial” i una monarquia desprovistes de legitimitat i de seguretat jurídica, perquè són hereves d’un dictador criminal. Per tant, l’estat necessita d’actuacions espectaculars de força bruta, desproporcionades, abusives i indecents (com el 23-F instigat pel rei o l’1-O inventat per l’estat per tractar de legitimar el nou rei) per a sostenir la monarquia. Inclús amb judicis sumaríssims en la causa contra Catalunya. I tanmateix, ‘no tot val’ per apuntalar la “indivisible unitat”i al monarca, sobretot, quan la majoria d’un poble observa que va nu.

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER