Jornada de reflexió o d’angoixa? Cal votar i cal fer-ho per opcions de progrés

elecciones 26M

Joan del Alcàzar

La llei electoral espanyola estableix que durant les vint-i-quatre hores anteriors a l’apertura dels col·legis electorals no es pot fer cap activitat tendent a la captació del vot dels ciutadans. És allò que en diuen la “jornada de reflexió”, un anacronisme absurd que prové d’una concepció paternalista de la política. Suposava el legislador, fa quaranta anys, que el ciutadà del comú havia de realitzar un profund procés introspectiu per a decidir el seu vot. La mesura es complementa amb la prohibició de difondre enquestes electorals des d’una setmana abans dels comicis. Una altra evidència de la voluntat de posar-li portes al camp digital en el que vivim.

La bona qüestió és què, anacronismes i paternalismes a banda, la jornada prèvia a l’electoral és un dia estrany. Tant i més quan, com avui passa, es tracta de veure si va a confirmar-se que el sector majoritari dels electors tornarà a recolzar opcions polítiques de progrés com va passar el 28 d’abril passat, o si, pel contrari, donarà suport majoritari al bloc reaccionari que formen aquells que entenen que el poder els correspon per llei natural, i estan disposats al que faça falta per recuperar-lo. Fa uns anys el mapa electoral espanyol distribuïa el 80 per cent dels electors entre dues opcions, PSOE i PP, i ara la realitat és multipolar: cinc partits d’àmbit estatal més els que tenen la seua força concentrada en les distintes nacionalitats que conformen el Regne d’Espanya.

Diverses qüestions s’han de resoldre demà.

Quina serà la participació? Mantindrà o no l’elevat nivell del passat mes d’abril? D’una banda, efectivament, fa menys d’un mes que els ciutadans van votar per triar diputats i senadors al Parlament de Madrid. També, de manera singularitzada, als de les Corts Valencianes. Ara, quatre setmanes després, és el torn d’elegir alcaldes i regidors per als ajuntaments, diputats per als parlaments regionals en dotze de les dèsset comunitats autònomes i, també, els diputats espanyols al Parlament europeu. ¿Acusarà la ciutadania el cansament, àdhuc el fàstic, per una campanya electoral en bucle des de fa mesos? Si fora així, com auguren molts analistes, el bloc progressista es veurà perjudicat.

El Partit Popular capitanejat per Pablo Casado va patir una desfeta sense precedents el passat 28A. En qualsevol partit democràtic homologable en Europa, el jove i impacient líder hauria dimitit. Tanmateix, en un partit de jerarquia quasi militaritzada com és el dels conservadors hispans això no va passar. És cert que la proximitat de les eleccions de demà aconsellava mantindré Casado al timó, però veurem si un nou resultat advers fa rodar políticament el seu cap. De l’agressivitat amb els adversaris i del gir reaccionari per la competència pel vot de l’extrema dreta que Vox havia arreplegat a les eleccions andaluses, Casado i els seus han passat a pregonar el seu centrisme allunyat de radicalismes. El problema és que ningú, tret dels creients tradicionals de la sigla PP, pot empassar-se eixe canvi. Però, ¿tornaran a la fe popularista molts dels que apostataren en benefici de Ciudadanos i de Vox?

Albert Rivera, qui va obtindré uns resultats el 28A que l’acostaren al sorpasso a Casado, ha prosseguit en la seua radicalització cada cop més pròxim a la dreta més ultra; cada cop més agressiu, més provocador, més insultant, més desqualificador de tot i de tots el que no siga el que ell representa. Rebrà el suport d’un nombre creixent de ciutadans? ¿Desbancarà al PP coma partit de referència de la dreta espanyola, la més nacionalista, re centralitzadora  i castellanista?

¿Obtindrà una bona quantitat de vots l’extrema dreta que Vox representa, la que no sap parlar més que de les essències més pures de l’espanyolitat de guarda-roba amb forta olor a naftalina, que a més sempre resulta amenaçadora amb la seua violència implícita? ¿Qui podrà confiar en ells per a alcaldies i parlaments quan és evident que ho ignoren pràcticament tot en matèria de gestió i d’administració, quan desconeixen la problemàtica concreta dels barris i dels pobles; quan és evident que tenen poc a aportar més enllà dels crits de rigor franquistes?

¿Quina va a ser la influència de la crisi catalana, especialment ara que a la tensió del judici a l’Audiència Nacional s’ha afegit l’espectacle lamentable dels cinc preventius que han pres possessió al Congrés i al Senat, amb una part de la dreta patejant el terra, escridassant-los i insultant-los? La Mesa del Congrés, amb el vot de PSOE, PP i Ciudadanos ha decidit la suspensió després d’una campanya brutal de pressió sobre Meritxell Batet, la nova presidenta, a la que arribaren a qualificar d’indecent a les poques hores de ser elegida. Que la nova presidenta del Congrés i el president del Senat siguen polítics adscrits al Partit dels Socialistes de Catalunya és un senyal amb el que el govern de Pedro Sánchez ha volgut ratificar la seua voluntat de distensió i de negociació per a superar la crisi d’Estat a Catalunya. ¿Com influiran aquests factors en les votacions dels electors demà diumenge? ¿Com va a afectar, en particular els electors catalans, la pugna cada cop més agra i descarnada entre ERC i JXCat?

Podemos va superar un match ball el 28A, tot i que els resultats obtinguts van estar lluny dels aconseguits en 2016. Ara són imprescindibles per a que Pedro Sánchez puga ser reelegit com a president del Govern, i no s’han cansat de repetir la idea de que volen formar part de l’Executiu. Fins i tot Pablo Iglesias ha arribat a dir que seria lògic que ell ocupés una cartera ministerial. A més a més, la crisi interna, especialment explícita en una plaça tan emblemàtica com és Madrid, amb el divorci amb el duo Carmena-Errejón, tindrà uns efectes que sols podrem avaluar en fer el recompte de les paperetes que obtinga la formació.

Què passarà amb l’elecció al Parlament europeu? La Unió Europea és tan necessària com sempre, o encara més atesa la duríssima realitat geopolítica mundial. Bona part dels europeus, àdhuc ara que el Brexit evidencia quan de fred fa fora de la Unió, no saben que –malgrat tot- és gràcies a la UE que viuen en la regió –amb molta diferència- més habitable del planeta. El Parlament Europeu és el parent pobre de les eleccions de demà, però és més que res per la nostra ignorància que pel que en realitat representa i significa en la vida de 500 milions d’europeus. ¿Recolzaran els electors les candidatures europeistes efectives, sabran distingir el gra de la palla?

Són moltes les preguntes que demà a la nit tindran resposta. És per això que, per a molts, la d’avui més que una jornada de reflexió és una jornada d’angoixa continguda perquè és molt el que ens juguem, especialment la ciutadania progressista. Convindria, seria desitjable, més aviat imprescindible que no es perdés cap vot. Que ningú es quede a casa i que tots els qui aspirem a un ajuntament, un parlament autonòmic i un Parlament europeu amb majories de progrés convertim -mitjançant el nostre vot- eixa angoixa per les incerteses d’avui en un somriure d’alegria i esperança pel futur.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER